Televisió denigrant

A vegades no puc deixar de veure la televisió amb cara d’incredulitat i sorpresa. En especial, quan el meu sintonitzador TDT descodifica certes freqüències. Seré clar: Telecinco.

És ben conegut per tots el terme “televisió escombraries”: un programa “de poca alçada estètica i/o ètica, ofensiu al bon gust, poc edificant moralment…” (Història cultural de l’audiovisual, de V.M. Amela). Dins d’aquesta categoria entren un fum de programes com Sálvame (el més conegut i líder en audiència), Gran Hermano (Orwell es tallaria les venes si veguera que han fet amb la seva obra), La Noria, Dónde estás corazón i un llarg etcètera.

Però dins d’aquesta categoria de televisió entren també els programes pitjor fets mai en la història de la televisió, des de el meu humil punt de vista. I són aquells on l’objectiu no és altre que el d’humiliar al participant a canvi d’alguna almoina.

Un d’aquests programes que jo considere que atempten contra la dignitat de la persona és El Diario de Patricia, que ha quedat reduït a El Diario, perquè la tal Patricia es veu que no podria dormir per les nits (almenys això espere). En aquest programa, els participants són persones anònimes amb certs problemes que van a la televisió a compartir-los amb el públic, la presentadora i intenten d’alguna forma (jo no sé com, la veritat) eixir d’allí amb el problema solucionat. De problemes hi han de diversa gravetat: alguns bastant estúpids i d’altres bastant més greus. Siguen quins siguen, la televisió (Antena 3 en aquest cas) en treu profit dels problemes d’eixa pobra gent (que moltes vegades van amb la millor intenció del món, per ignorància crec jo) per un bon grapat de diners en publicitat. No parlaré més d’aquest programa, perquè subscric totalment l’opinió d’un teleespectador que ja es va encarregar de transmetre-la en directe.

Però el que s’endú el premi a la quasi-violació en tota regla de la Declaració Universal dels Drets Humans (el primer article diu alguna cosa sobre la dignitat de les persones) és El juego de tu vida, de Telecinco.

En aquest programa, el concursant ha de contestar 21 preguntes per tal d’aconseguir fins a 100.000 euros. La resposta de totes les preguntes és “Sí” o “No”. Totes les preguntes que et fan i moltes més, se suposa que abans les has respost davant un polígraf, de manera que quan contestes davant les càmeres, la veu d’una senyora et diu si has mentit, i per tant quedes expulsat, o si has dit la veritat i passes a la següent pregunta.

La gràcia de tot això, el morbo, radica en les preguntes que et fan. Per a que ens fem una idea: les més suaus són de si li has posat la cornamenta a la teva senyora, si li la posaries, si els teus fills van ser un accident, etc. I tot això amb tres familiars allà davant de tu, animant-te a continuar venent la teva dignitat. He vist i m’han contat vertaderes burrades sobre les preguntes del programa.

Direu: “Però els concursants van perquè volen! Són lliures d’anar o de quedar-se a casa!”. I jo us contestaré: Agafeu un bitllet de 20 dòlars. Aneu-vos-en a… No sé, Somàlia per exemple. Aneu a la plaça d’un poblat i amb bona veu per a que us senten tots, dieu: “Eh! Morts de fam! Per a ell el primer que l’agafe!” i just després, solteu el bitllet al vent.

De ben segur que mitja aldea correrà d’arrere del bitllet i també, que hòsties entre ells cauran. Tu mentrestant, observes l’espectacle assegut a la barra del bar mentre et fas una taronjada i penses: “Eh! Que van perquè volen! Jo sóc una bona persona, que els dóna l’oportunitat de guanyar 20 dòlars!”. Això, si queda algú per servir-te la taronjada.

Una persona amb greus problemes econòmics, psicològics (afecte, atenció, etc) o de qualsevol caire, mai podrà ser una persona lliure. Serà un persona guiada pels impulsos de superar aquest problema. D’açò és del que se n’aprofiten tots aquests programes, al igual que nosaltres, simpàtics-homes-blancs-amb-un-bitllet-de-20-dòlars.

I el que he dit en el paràgraf anterior crec que es pot aplicar a la televisió, al fracàs de les vagues entre la població de classe obrera, o al fet de que Marx i Engels foren uns burgesos i no precisament uns oprimits amb una jornada laboral de 14 hores (eren dels pocs que podien permetre’s el luxe de pensar).

Les productores i cadenes de televisió són les úniques responsables d’allò que creen i que emeten, però està en la nostra mà que se n’adonen.