València i jo (I)

Ahir, com ja us vaig adelantar, vaig viatjar a la gran ciutat, la ciutat del Túria, “la joia del mediterrani i les blanques torres, la terra de les flors, de la llum i de l’amor, param parapam pa pa pa“: València.

Vaig agafar l’autobús de Pedreguer a les 10:00 (el primer que sortia cap a la capital de l’Horta) i després de passar per Dénia (on no sé perquè coi vam estar 10 minuts parats), Ondara, El Verger i Oliva, a Gandia agafarem l’autopista i cap a València. Quasi dues hores i mitja de viatge! A les 12:30 aplegava a l’Estació d’Autobusos.

Jo no he anat moltes vegades a València i mai sol (no puc dir el mateix d’Alacant, que he hagut d’anar unes quantes vegades per arreglar papers del permís d’A1), però em va sorprendre la imatge que vaig veure de la ciutat.

Baixe de l’autobús, puge cap a l’estació on està la venda de tiquets, em dirigeixo cap a la finestreta d’Alsa i pregunte amablement a un senyor, que se li veia a la cara que avuí era festa, pel poc entusiasme amb que contestava; quins eren els horaris de sortida d’autobusos cap a Dénia per la vesprada. Ja els sabia, però era per assegurar-me i planificar-me un poc.

Baixe unes quantes escales i… Ahhh… València. Avinguda Menéndez Pidal. Un moment… M’estic pixant, coi. Torne a pujar les escales i cap al servei (no hi havia ningú tampoc), que feien una pudor insuportable; molt típica, per altra part, d’estacions d’autobús i tren. Torne a baixar les escales per segona vegada. Ara si: Ahhh… València.

Primer objectiu: buscar la parada de la línia 80 de l’autobús metropolità. És suposa que ha d’estar en front de l’Estació. Hi han dues parades. Mire una, mire l’altra. Collons! Cap és la 80! Comencem bé el dia (pense). Mire a l’altre costat de l’avinguda (per la qual no passava ni una ànima) i veig una parada. Ha de ser eixa per collons. Busque un pas de vianants i vaig a la parada. Efectivament, línia 80. Espere l’autobús que no tarda més de 5 minuts en aplegar i puge. Demane el preu (1,10€) i em pose còmode (més ben dit, ho intente).

Vaig veient les publicitats que posen per la televisió de l’autobús. Hi ha de tot, però bàsicament totes venen a dir Vive Valencia. Anuncis dels últims concerts de Bisbal i “estrelles” de la seva categoria; oh! sorpresa! Anunci d’actuacions teatrals en valencià; la televisió em diu també quina és la pròxima parada (encara falta una estona fins arribar on jo vaig: l’FNAC); i l’anunci que més gràcia em va fer: el Cementerio Inglés de Málaga. El video mostrava la seva localització i les tombes de quins personatges històrics podies trobar en ell. També mostraven el cementeri general de la ciutat (Catxo cementeri! Tant gran com Pedreguer!) i de quant en quant trevien una cita del Jefe Indi Seattle “Cuando los árboles se extingan nos daremos cuenta de qué el dinero no se puede comer”.

Entre pitos i flautes, aplegue a la parada Ramón i Cajal (par) amb Jesús. Baixe de l’autobús i puje per Jesús amunt cap a l’avinguda Guillem de Castro per trobar-me amb l’FNAC a mà dreta. Ací ja hi ha més gent, és nota que estem en la zona de l’Estació d’autobusos, l’FNAC, hi ha pròxim un Corte Inglés, en definitiva, el centre. Entre en l’FNAC i… Déu meu! Està petat, hi ha una cua llarguíssima, per sort avança ràpid. Busque la llibreria per la primera planta i no la trobe. Lògic, està en la segona planta.

Puge, pegue unes passes cap a la dreta i em trobe amb Literatura por Género. Veig el cartellet que anuncia Ciencias Humanas (o alguna cosa així deia) i… taxam! Filosofia. Busque per autors a Nietzsche…, pim pam, pim pam…Así habló Zaratrusta. :OOO! :S! Edició especial comentada 30 euracos i quasi 800 pàgines. Mire l’índex, llig un poc el pròleg i una venada pessimista pren posessió meva. No estic preparat per llegir-lo, pense. Gire el ulls cap a l’esquerre i em trobe amb Crítica a la razón pura. Un altre monstre d’unes 700 pàgines. Faig el mateix i pense que la meva venada pels de filosofia ha durat ben poc. Però, en eixe moment veig La rebelión de las masas. Llig el pròleg i dic: “Aquest sí”.

Em dirigeixo cap a la secció de Ciència Ficció i busque el Criptonomicón. Ajá! Ací està, els tres exemplars. Perfecte. Llegeixo la introducció dels tres i pa la saca! Baixe, vaig a la caixa, faig cola, hi ha una parella besant-se i tocant-se apassionadament (ja podrien buscar-se un hotel…), pense, avança la cua, i jo segueixo pensant, una xica de d’arrere em diu: “por favor…”, jo desconnecte i avance. Al cap d’una estona la caixera està cobrant-me els llibres i jo li pague els 65 euros que m’he gastat aproximadament. Surt al carrer i cap a la parada Avinguda Xàtiva amb Institut.

Continuarà…