Steve Jobs

Una de les coses que em podré endur de Suècia és el meu vell hàbit a la lectura. Durant els últims cinc anys, des de que vaig entrar a la universitat, pràcticament no llegia res que no fora material purament acadèmic. Enguany ha canviat la cosa: des de que estic a Suècia he llegit els sis primers llibres de la saga del detectiu Wallander de Henning Mankell; L’obscur passatger de Jeff Lindsay, llibre en el que es basa Dexter, la meva sèrie de televisió favorita; i ara la biografia de Steve Jobs, escrita per Walter Issacson.

Quan vaig començar a llegir el llibre tenia por de cansar-me o que altres menesters em feren deixar-lo apartat. 700 i pico pàgines sobre la vida d’una persona poden fer-se molt pesades i les meves experiències amb biografies no ajudaven als ànims. Però, sorpresa! El llibre em va enganxar de seguida per dos principals raons: en primer lloc i molt important, està molt ben escrit; i en segon lloc, sóc un friki i com a bon friki sent curiositat pels personatges que han marcat l’evolució de la informàtica per al gran públic dels últims anys. “Això és com mirar un programa de cotilleo, però per a gent que es creu lista”, em va dir algú.

Steve Jobs, de Walter Isaacson

El llibre cobreix totes les etapes de la vida de Jobs, des del seu naixement fins els seus últims dies, poc abans de morir el passat mes d’Octubre. L’entorn en el que va créixer junt als seus pares adoptius; com va conèixer a Steve Wozniak quan aquest estava construint el primer Apple i com el convencé per fundar Apple Computers; la seva obsessió, malaltissa diria jo, per les dietes vegetarianes i el món de l’espiritualitat (viatge a l’Índia inclòs) que li causà molts problemes en el seu tractament del càncer; com Apple es convertí en tot un fenomen i ell en multi-milionari; com el van tirar de l’empresa que ell havia creat; la fundació i el fracàs de NeXT; la fundació i èxit de Pixar i les seves pel·lícules d’animació; la seva tornada a Apple el 1997 i la resurrecció de l’empresa que estava a punt de fallir fins a convertir-se en una de les més valuoses (ja per sobre de Microsoft) gràcies a la seva nova rama de productes com el iPod, iPhone i iPad; i finalment com hagué de deixar-la per a combatre un càncer ja molt avançat els seus últims dies.

Sobre la personalitat de Jobs, una cosa era clara: era un autèntic capullo i un pèl hipòcrita.

Tenia una gran sensibilitat i a sovint es posava a plorar (fins i tot d’adult) quan les coses no li sortien bé o el consell d’administració es posava en contra seva, però classificava les coses en dos categories: absolutament genials o una puta merda. Sabia com identificar els punts febles de la gent i si alguna persona o alguna cosa que havia dissenyat o pensat algú entrava en la categoria de “puta merda”, li ho feia saber a base de crits i amb eixes mateixes paraules. A més, a vegades et deia que la teva idea era una puta merda i a la setmana següent la presentava com a pròpia i deia que era absolutament genial. Això feia molt difícil treballar amb ell, lògicament.

Es va cabrejar moltíssim quan Windows copià les interfícies gràfiques del Macintosh (quan ell les havia robades del Xerox PARC), quan Dreamworks llançà Antz mentre Pixar estava a punt de llançar A bug’s life o quan Google tregué Android. Sobre aquests últims digué que gastaria fins l’últim cèntim dels 40.000 milions de dòlars que Apple tenia al banc fins a enfonsar-lo. No obstant això, ell va afegir la frase “Nosaltres (Apple) mai hem tingut objecció en robar idees genials”, a la famosa cita atribuïda a Picasso: “El artistes bons copien i els artistes genials roben”.

A més, sempre s’havia vist a ell mateixa com un hippie rebel, al qual no li importaven en els diners. En gran part era així, perquè no vivia rodejat de massa luxes com feien altres directius de la seva categoria, però va convertir la seva empresa en una de les més profitoses gràcies al control absolut sobre els seus productes, al màrqueting i a demandes contra qualsevol empresa o particular que fes alguna cosa semblant al que ells havien fet. Quan tornà a Apple el 1997, no volia cobrar cap salari com a “CEO en funcions” i es va fixar un salari d’un dòlar anual quan va llevar les paraules “en funcions” del seu càrrec. Això sí, va obligar a l’empresa a que li donés milionàries quantitats d’opcions en accions i que li comprés un jet privat.

A pesar de tot això, quasi tots els que treballaren amb ell reconeixen que la seva personalitat els feia esforçar-se al màxim i aconseguir coses que creien impossibles i que sense la seva absoluta passió pels productes que dissenyava a Apple (ell a sovint participava en el disseny) i la seva cerca de la perfecció, Apple (ni Pixar) mai hagués sigut l’empresa que ara és i s’hagués enfonsat ja fa molt de temps.

En fi, un llibre molt recomanable si sents curiositat pels personatges de la informàtica moderna com a producte de consum o, com no, si t’apassionen els productes d’Apple (fanboy!).