Aquest article ha estat publicat en primícia en Forat de cuc dividit en tres parts, però ara el publique ací íntegrament. Comenteu, comenteu!
Al llarg de tot aquest article intentaré exposar les meves reflexions sobre la relació entre l’atzar i la vida. Les premisses d’aquesta particular conclusió són bàsicament alguns textos de divulgació científica que he llegit al llarg de l’últim any i algun que altre llibre de filosofia.
Sembla un poc pretensiós l’article. Jo, un jove que “encara no ha eixit de l’ou” donant lliçons sobre la vida i volent solucionar un problema que existeix des de que l’home és home. No m’interpreteu malament, no és aquest el meu objectiu. El meu objectiu és convidar-vos a que compartiu aquesta reflexió amb mi, que reflexioneu sobre la vostra experiència i sobre les paraules dels mestres que apareixeran al llarg de l’article i que, a través dels comentaris, exposeu les vostres conclusions, contraargumenteu les meves i nosaltres fem el mateix amb les vostres. Això sí, demane per favor, que deixeu de banda els comentaris buits de contingut com “Estic d’acord!”, “Visca l’ateisme!”, “Déu et castigarà”, “No estic d’acord”, etc. Podeu utilitzar totes aquestes oracions i moltes més, això sí, per favor, que en tots els vostres textos aparega el nexe perquè.
L’atzar.
Actualment, totes -o quasi totes- les teories científiques contemplen l’atzar, la probabilitat. Des de la Síntesi evolutiva moderna, filla de la teoria de l’evolució biològica de Darwin (les mutacions genètiques en els individus són atzaroses) fins a la mecànica quàntica amb el principi d’incertesa de Heisenberg (no es pot determinar la posició i la velocitat d’un objecte amb certesa absoluta). És aquesta, la física, la que ens obri els ulls.
Un altre canvi molt interessant en les idees i la filosofia de la ciència que portà la mecànica quàntica fou aquest: no és possible determinar exactament el que va a succeir en qualsevol circumstància.
[... diferents capítols ...]
[...] la física ha abandonat el problema de tractar de predir exactament el que succeirà en una circumstància definida. Sí! La física ha abandonat. No sabem com predir el que succeirà en una circumstància donada, i ara creiem que és impossible, que l’únic que pot predir-se és la probabilitat dels successos diferents.
Sis peces fàcils. La física explicada per un geni, de Richard P. Feynman.
Per tant, si les partícules fonamentals estan subjectes a la probabilitat i tot està format d’aquestes partícules fonamentals, tot està subjecte a la probabilitat (està bé, potser la probabilitat d’un succés tendisca a 1, però el succés és, al cap i a la fi, probable, no exacte).
I que passa amb la causalitat? És tot casualitat? Evidentment no, les conseqüències d’un succés atzarós, casual o probabilístic, comporten a una sèrie de successos, també probabilístics, que són conseqüència dels primers; i com no, modifiquen les probabilitats de cada succés possible.
És com si tinguérem una caixa plena amb el mateix nombre de boles negres i blanques. Si extraiem una bola sense mirar de la caixa i no la tornem a ficar dins, el succés (atzarós) haurà modificat la probabilitat dels futurs successos. Si en primer lloc havíem extret una bola blanca, ara serà més fàcil treure una bola negra, però no significa que no puguem treure una bola blanca. És qüestió d’atzar.
Segueix existent lloc per a la causalitat, però això sí, aquesta està subjecta a la causalitat.
L’origen de l’Univers.
Veiem ara quina relació hi ha entre l’atzar i l’origen de l’univers i el de la vida.
Imaginem que esta sèrie complicada d’objectes [es refereix a La Lluna, el Sol, els planetes...] en moviment que constitueixen “el món” és alguna cosa pareguda a una gran partida d’escacs jugada per déus, i que nosaltres som observadors del joc. Nosaltres no sabem quines són les regles del joc, tot el que se’ns permet fer és observar les jugades. Per suposat, si observem durant el temps suficient podríem arribar a captar finalment algunes de les regles. Les regles del joc són el que entendem per física fonamental. No obstant, tal vegada ni tan sols coneixent totes les regles seríem capaços d’entendre perquè s’ha fet un moviment particular en el joc, per la senzilla raó de què és massa complicat i les nostres ments són limitades. Si vostès juguen als escacs sabran que és fàcil aprendre totes les regles i, a pesar de tot, és a sovint molt difícil seleccionar el millor moviment o entendre perquè un jugador ha fet la jugada que ha fet. Així succeïx amb la naturalesa, sols que molt més, però almenys podem ser capaços de trobar totes les regles.
Sis peces fàcils. La física explicada per un geni, de Richard P. Feynman.
Per què fique aquest fragment? L’objectiu de la física no és conèixer el per què, sinó el com; i això és, simplement, perquè preguntar-se pel perquè de l’Univers no té cap sentit. Ho diu també, i molt millor que jo, el geni Stephen Hawking:
[...] sols en alguns pocs universos que són com el nostre es desenvoluparan sers intel·ligents que es faran la següent pregunta: per què és l’univers com el veiem? La resposta, aleshores, és simple: si fos tot diferent, nosaltres no estaríem ací!
La pregunta de per què es va originar l’Univers no té sentit -però sí la de com- perquè és un fet atzarós. No té sentit per la mateixa raó que no té sentit preguntar-se per què ha sortit cara, o per què ha sortit creu quan llancem una moneda a l’aire. “Al principi”, podia ser tot com és o podia ser diferent, fifty-fifty.
Però podríeu dir, per què ha de ser un fet atzarós el perquè de l’univers? Està bé, anem a fer una demostració per reducció a l’absurd. Imaginem que no, que l’Univers té un perquè. Aquest perquè deuria respondre als desitjos d’algú o d’alguna cosa (vull dir que deuria ser conseqüència d’alguna cosa), diguem-li Déu, energia còsmica positivo-negativa, màgia, karma, o qualsevol altra fe; en definitiva, qualsevol perquè que no fos atzarós. Jo agafaré l’exemple d’un Déu, que és el més comú. I si acceptem que l’Univers té un perquè, permeteu-me que us pregunte per què.
Per què Déu (en el nostre exemple) hauria de crear un univers que funcionés sense la necessitat de la seva intervenció i sense que no pogués intervenir en ell una vegada creat (no oblideu el principi d’incertesa)? No seria anar en contra seva? Determina unes lleis atzaroses (fixeu-vos que atzar i determinisme són oposats)? La resposta podria ser: perquè sí. És una bona resposta, fifty-fifty també, igual que la moneda, podria ser així. Però tota aquesta sèrie de suposicions és innecessària. La navalla d’Occam, estimats lectors: Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem (No ha de presumir-se la existència de més coses que les absolutament necessàries).
Amb la visió actual de l’Univers, Déu no és necessari. La física, la raó, l’home: han matat el seu creador. “Déu ha mort” deia el Zaratustra de Nietzsche. No, a Déu l’hem assassinat.
El sentit de la vida.
Tot el que he dit de l’Univers pot aplicar-se de igual manera i amb la mateixa argumentació a la vida. Però que és el que passa si fem això, si apliquem l’atzar, la probabilitat, la inseguretat a les nostres vides? Ens esglaia.
Busquem en Déu, en la fe, un sentit a la nostra vida. Nosaltres, el més importants de les nostres vides no podem acceptar que no som ningú, que no som res, que la nostra existència és producte de l’atzar. Podríem ser una bola més de la caixa, però no ho som. Hem sigut elegits. Des de sempre l’home s’ha cregut centre de l’Univers i nosaltres centre de les nostres vides.
En algun apartat racó de l’univers centellejant, estès en innumerables sistemes solars, va haver una vegada un astre en el que animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou el minut més superb i fal·laç de la “Història Universal”: però, a fi de comptes, sols un minut. Després de breus respiracions de la naturalesa l’astre es gelà i els animals intel·ligents van haver de perir.
Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, de Friedrich Nietzsche.
Busquem l’ordre (“primer va açò i com a conseqüència unes altres”), causalitat al cap i a la fi, perquè tenim por de la mort. Perquè la nostra vida (la nostra!) no es pot resumir a néixer, créixer, reproduir-se i morir. Ha d’haver alguna cosa més. Hem d’estar ací per alguna cosa. Hem vist que això és absurd.
Sols podem conformar-nos amb crear-nos un xicotet objectiu, camí a seguir, però tenint sempre present que no és res més que el nostre camí, el que nosaltres hem elegit. Això no li lleva bellesa a la vida, ans al contrari, la fa més bella: la llibertat humana ja és possible amb l’atzar. Som lliures. No podrem fer tot el que vulguem, però podrem fer tot el que som capaços de fer (ara tindrem a les nostres mans l’elecció de fer coses bones per a les altres persones o no, serà la nostra elecció i sols serem responsables davant nosaltres mateixos).
Deixeu-me acabar amb aquestes paraules de Richard Dawkins que resumeixen a la perfecció tot el que he dit a l’article.
Anem a morir, i això ens fa afortunats. La majoria de la gent mai va a morir, perquè mai va a néixer. El nombre de gent que podria estar ací, en el meu lloc, supera en número als granets d’arena del Sàhara. Si pensa en tots els modes en què els nostres gens poden permutar, vostè i jo som grotescament afortunats d’estar ací. El nombre de successos que van haver de succeir per a que existim; tenim el privilegi d’estar vius, i deuríem aprofitar al màxim el nostre temps en aquest món.
He de felicitar-te pel teu article. La veritat és que fa temps que no passe per forat de cuc i crec que m’estic perdent aportacions valioses, intentaré sol·lucionar-ho.
Quina meravella la idea d’atzar amb la qual podem tirar d’una volta per totes la idea angoniosa de la causalitat. Com bé va dir Nietzsche quan va llegir-se a Darwin: Per fi saben que la naturalesa ha fet les coses amb racionalitat, l’única racinalitat possible, la de l’atzar.
Home, moltes gràcies Jesús! A veure que opinen els lectors de Plesiologos (he aprofitat per fer un poc d’Spam en un comentari) perquè veig que no els apanya la meravella de la racionalitat, prefereixen viure en un món de màgia.
La racionalitat és una meravella, però no ho és tot. És més, la mateixa racionalitat en últim terme pot ser que tinga el seu suport en una aposta irracional. Esta és la tesi del trilema d’Albert. Clar que aquesta tesi és molt discutible.
He posat a plesiologos una reflexió al respecte.
Ja he llegit l’article a Plesiologos i bé, no sé que contestar-te perquè no tinc suficients coneixements al respecte, però em sembla, com tu dius, molt discutible.
No sabria raonar-te perquè (ja et dic, no tinc suficients coneixements), però em sembla una “excusa”.
Així i tot, seria més fàcil atacar al raonament des dels seus fonaments: Què és un axioma? Un enunciat, sobre el que es sosté tot el raonament, però que no admet demostració!
I recordem les conclusions a les que va arribar Gödel: en un sistema axiomàtic d’una certa complexitat, hi haurà una proposició susceptible de veritat o falsedat, però sense possibilitat demostració (o alguna cosa així diu…).
La raó no ho és tot, però es pot arribar als “axiomes fonamentals” mitjançant aquesta i a partir d’aquí què? Per què són aquests la base del raonament? Atzar.