Madre, yo al oro me humillo,
Él es mi amante y mi amado,
Pues de puro enamorado
Anda continuo amarillo.
Que pues doblón o sencillo
Hace todo cuanto quiero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.
Ja ho deia Francisco de Quevedo allà pel segle XVII. I és que vulguem o no els diners manen del món des de fa temps i ai! de qui intente fer-los front (llegiu ¡Venciste, Rosemary! del mestre Orwell).
Avui he anat a fer una revisió a l’endocrinòleg per tot l’assumpte de la diabetis i ma donat dues notícies. Com sol passar en aquests casos una era bona i l’altra dolenta.
Comencem per la bona. Des de fa tres mesos existeix la possibilitat de què els diabètics es subministren la insulina necessària via oral amb uns inhalador. La notícia va ser molt ben rebuda per tota la comunitat de malalts i metges a pesar de què tenia algunes contraindicacions (no podien usar-la fumadors, menors de 18 anys i persones que sofriren asma), perquè alliberava, després de tants anys, als insulinodependents de les agulles i les punxades.
I ara la dolenta. L’empresa farmacèutica que la fabricava ha decidit deixar de fabricar-la a nivell mundial perquè “no li sortia rentable”. D’aquí a tres mesos aquesta millora desapareixerà pel poder dels diners.
Per a mi, la veritat, la mala notícia no ha suposat cap colp baix. M’he acostumat ja a seguir el control de glucèmia i a punxar-me, però m’ha fet pensar. Què és el que passarà quan troben una cura pel càncer o pel SIDA, malalties que maten a milions de persones a l’any, l’última especialment en països del tercer món? Els farmacèutics esperaran rebre grans injeccions de capital en les seves empreses de països sub-saharians? No sé perquè, crec que deixaran que moren, lenta i dolorosament.
Imagineu per un moment sabeu que aneu a morir, imagineu el dolor psicològic, l’angoixa, la impotència que sentiríeu. Ara sumeu-li el dolor físic, la desnutrició, els insectes devorant-te abans d’hora, podrint-te viu. Imagineu-ho amb un familiar vostre. El vostre pare, mare, germà, germana, fill o filla…
Com diu l’anunci de MasterCard, hi ha coses que no valen diners. La vida és una d’elles.
La vida no té preu, però aconseguir mantenir-la és molt costós. Tenir la vida és un regal, per a tot el demés, ja saps, Master-card.
Diuen que els diners no donen la salut. Pot ser no, però sí que donen tot allò que manté la salut. ¡porca miseria!
Doncs això que tu dius, porca misèria…