El vol de l’home ocell

M’agrada ben poc viatjar amb autobús: és lent, és relativament car, és incòmode… Però una de les coses que més m’agrada de viatjar amb autobús, amb tren o amb qualsevol transport públic en general, és poder observar a la gent. Gent que va a treballar, a veure un familiar, de viatges (very) low-cost (com el viatget que havia de fer jo aquest estiu), o gent que com jo, va a estudiar.

Doncs bé, aquesta tarda m’he trobat tot un personatge a la parada d’autobusos d’Ondara (on agarre l’autobús que em duu fins Gandia per agafar el tren. Nota personal: Quan arribarà el tren a La Marina?).

L’home estava assegut amb dues bosses de muntaner al seu costat llegint un llibre molt vell, manuscrit o a saber que era allò.

Sentia curiositat per saber que estava llegint i sentia curiositat per saber on anava aquell home. No era precisament jove. Ni és època, tampoc, per anar de viatge low-cost. Però per allò de la presumpció d’innocència, em resistia a pensar que era un vell boig. En definitiva sentia curiositat per aquell home.

He sentit la temptació de fins i tot establir una conversa amb ell. M’agraden els rodamóns. Potser veig en ells allò que mai tindré collons en fer jo: enviar-ho tot a fer la mà i veure món fins al final dels meus dies. Bé, no sé massa bé perquè volia parlar amb ell, ni perquè collons no ho he fet (la timidesa acabarà amb mi…). La qüestió és que al final em pujat els dos a l’autobús i ell s’ha assegut en un seient a prop meu.

L’home, que deuria haver-se sentit observat s’ha aproximat a mi i m’ha donat un full. En aquest moment ja m’he plantejat seriosament allò de què estava boig. Però no ha segut fins donar-li la volta al full fins que no he pogut confirmar la meva hipòtesi.

Al full apareixien diferents dibuixos: una soldat en una guerra, un ciutat contaminada, un equip de científics amb ordinadors i una dona amb el seu fill als braços en algun país subdesenvolupat. Al centre, una imatge de Jesucrist amb els braços oberts en una vall verda i amb un riu pel costat.

He pensat en dir-li que no ho volia, que no creia en cap intel·ligència superior, que creia que l’Església s’aprofitava de persones com ell. Però de seguida he pensat, que possiblement se sentiria ofès, insultat, trist. I que segurament si era esquizofrènic, paranoic, bipolar o algun tipus de malalt mental (com ho són molt dels vagabunds) i rebutjava el seu regal, potser em prendria per l’Anticrist i acabaria fent-me una mena d’exorcisme o alguna cosa així. He somrigut i l’hi he donat les gràcies més sinceres que he sigut capaç de simular.

En dos segons, després de què em donés el full, m’ha passat pel cap tot això que acabe de contar. Ha sigut… divertit? acollonant? Jo preferisc interessant.

L’home ha somrigut i ha assentit amb el cap, convençut de què havia aconseguit encarrilar una ovella al camí del Senyor. S’ha assegut de nou i ha continuat llegint els seus llibre. Segurament seria algun Evangeli o una pocket Bíblia.

M’ha fet pensar l’home aquest (imagineu-vos fins a quint punt que escric açò en el tren, camí cap a València. Acabem de parar a Tavernes de la Valldigna.). He traït els meus principis al no intentar explicar-li a aquell home que li estaven prenent el pèl? O, potser he fet el correcte i he fet un poc més feliç al desconegut? Si ningú li diu res mai a aquell home, seguirà comportant-se de la mateixa manera, pensant que fa el correcte. Però si algú li diu mai res, potser s’entristirà, se sentirà frustrat, que ha perdut el temps… És complexe… Què hauríeu fet vosaltres?

(Actualització 03/12/2008): Post afegit a la categoria “Vides desconegudes” de manera “pòstuma”.  Es podria dir que aquest és el l’article zero d’aquesta categoria ja que el número 1 ja se li assignà a qui l’encetà.