Interessant article d’un professor (imagine que de Filosofia) i membre de la “Plataforma en Defensa de la Filosofía y la Educación Pública“. Sembla ser que l’actual CAP (Certificat d’Aptitud Pedagògica), un curset que han de fer els titulats que vulguen exercir com a professors, serà substituit, aprofitant els nous canvis en el Sistema Educatiu (veure’s Procés de Bolonya), per un Màster en Formació del Professorat.
Com diu l’autor del text, sols ens hem de fixar en com ha anat la educació des de que psicòlegs, pedagogs i demés “experts” innundaren els centres educatius, per veure que va ser un greu error. Amb l’excusa de no traumatitzar els xiquets ixen de l’escola sense saber llegir ni escriure (dir “La ca-sa es a-ma-ri-lla” i “Juan com-pra pan” passant el dit per baix la línia, no és saber llegir) i no en parlem de dividir o multiplicar nombres imparells amb més de dues xifres!
Arriben a l’Institut i clar, és un canvi massa gran per als “xiquets”, hi ha gent molt més major, estan en l’adolescència, és una època difícil, de canvis hormonals, bla bla bla. No res. Que arriben al batxillerat sense saber analitzar una oració simple ni entendre el que lligen en una pàgina del periòdic i el mateix analfabetisme es transllada al coneixement científic una vegada més (això és verídic: A un examen de 1r de Batxillerat a l’assignatura de Matemàtiques per a les Ciències Socials, o com cony es diga, a uns companys els van preguntar per fer algunes operacions amb fraccions!)
I finalment: la Universitat. Oh! La terra promesa de la saviesa. No me llames iluso porqué tenga una ilusión. La realitat és que el primer o els dos primers anys (jo sols tinc experiència del primer) són una prolongació més del institut: es redueix el temari, els professors fan l’impossible per aprovar a l’alumnat (a dos assignatures tinc pràcticament un punt extra en cada, atenció, per participar en classe! WTF!?) i el pitjor de tot és que la gent suspèn exactament igual, amb la diferència de que ara sap menys.
Ens hem equivocat i no sols no estem fent res per solucionar-ho, no, ens estem refregant gustosament per la merda. Els polítics i “experts” de torn creuen que han educat els xiquets fins convertir-los en persones sense traumes infantils i feliços, però la veritat és que contínuem sent xiquets amb 18, 20 o 25 anys, fins que arriba algú i ens diu: “No, tu no eres una persona amb deficiència receptivo-educativa. Tu eres subnormal”. I llavors és quan venen els traumes i les depressions. Exactament igual que venien abans (suposadament) però més tard, massa tard. Al cap i a la fi, això no és el món de Pin-i-Pon.
En fi, que la solució que proposen als problemes és en realitat el problema mateix… I jo em pregunte, com va començar tot aquest merdam? Molts es diran: I aquest imbècil perquè és preocupa per aquestes coses, si ell “és” (jo no sóc res) informàtic? Bé, segurament mai em dedique a l’ensenyament, però si ho faran aquells que ensenyen als meus fills i em preocupa que no sàpiguen transmitir-los coneixement que és per al que estan. D’educar-los, ja me n’encarregaré jo.