De volta per Itàlia (I)

Ja estic en casa. Volia escriure-vos un parell de posts des d’Itàlia (amb amor… com el títol de la pel·lícula de James Bond) però al final no ha pogut ser.

Com ja sabreu, el passat 15 d’Agost agafàrem un vol des de l’aeroport de València (Manises) cap del de Milà (Malpenssa). El vol sortí puntal i sense cap incidència (uf… quan m’ature a pensar amb l’accident de Spanair se me posen els pèls de punta). Ara que hi estic diré que m’encanta volar (encara que són poques experiències les que he tingut fins ara). El moment que més m’agrada és l’enlairament. L’any passat quan vaig anar a passar uns dies a Londres vaig poder gaudir de l’experiència com si fos la primera vegada (la primera vegada fou quan jo era molt petit i no recorde res del vol).

Notes una lleugera (allò tampoc és un caça) espenta que t’atreu cap al seient, s’acceleren els bateigs del cor i per fi notes com el fregament de les rodes amb el terra desapareix i puges ràpidament cap a munt. Mires per la finestreta de l’avió i observes les cases, les persones, els cotxes i les parcel·les perfectament definides. Pots observar el paisatges des d’una perspectiva molt poc habitual.

A banda de l’enlairament i l’aterratge, viatjar amb avió no és gaire diferent que viatjar amb tren o autobús però a més altura.

A Milà arribàrem abans d’hora i tot. Feia bon temps. Baixàrem de l’avió anàrem a recollir les maletes, passàrem pel pertinent control antidroga (un gos que olia les bosses) i ens dirigírem cap algun lloc on alquilaren cotxes. Els nostres intents d’alquilar un cotxe per Internet havien estat sense cap resultat positiu i ja havíem perdut l’esperança d’alquilar un cotxe i haver de desplaçar-nos amb tren (que no hagués estat malament tampoc, simplement hagués estat diferent el viatge). Però tinguérem sort i ens alquilaren un cotxe.

Quan sortírem a buscar-lo plovia a cànters. Com poguérem pujàrem dalt del cotxe a presses i correres i entre rialles, ens posàrem en marxa cap a Milà (l’aeroport està a uns 50 quilòmetres de distància). No teníem ni idea de com anar cap allà, però amb un mapa de la zona que compràrem a l’aeroport (7.5€ per un tros de paper…) ens guiarem cap a l’Hotel Medusa, que es suposava que havia de ser el nostre lloc per guarir-nos de les possibles inclemències del temps i de la freda nit de Milà (allò està tocant amb Suïssa). I dic que “es suposava” perquè el paio de l’alberg havia fet overbooking amb les habitacions i no en tenia cap disponible per a nosaltres així que ens envià a un altre alberg pel mateix preu. Mirant-ho bé va ser un cop de sort perquè l’Hotel Medusa era un forat que semblava que anés a enderrocar-se en aquell mateix moment. A banda, l’entrada pareixia més bé una “fira per a homes” o una casa de “dones que fumen”. Ja sabeu a que em referisc.

Arribàrem a l’Hotel Piola, coneguérem al nostre amic “el Pingüini” (un mot que li posàrem a l’encarregat de l’alberg perquè ell ens deia a nosaltres “pingüini“, que significa “pingüins” en italià, ja que demanàrem aire condicionat al dormitori), deixàrem els trastos a les habitacions (dues habitacions de tres llits) i marxàrem a pegar una volta per Milà. La ciutat estava deserta.

A l’endemà sortírem de matí a veure la catedral (duomo), el Castell dels Sforza, la Basílica de San Ambrosi i un parell d’esglésies més. A excepció dels guiris (com nosaltres) no hi havia ni una ànima pel carrer i els comerços (inclosos restaurants) estaven la majoria tancats. El motiu (que coneguérem més tard, en Mòdena) era el Ferragosto, una festa que se cel·lebra a Itàlia entre el 15 d’Agost i la setmana següent, just quan nosaltres estàvem de viatge.

El matí del tercer dia a la regió de la Llombardia l’emprarem en visitar el circuit de Monza (una parada obligatòria tenint en compte l’afició al motor dels meus companys). Jo sofrí aquella visita. Ens colàrem al circuit per un forat en la tanca i em deia a mi mateixa i als altres: “en qualsevol moment entren ací els de seguretat i ja la tenim armada”. A més queia un sol que badava les penyes, no teníem aigua ni menjar (un Kit-Kat eren les meves provisions per si tenia una baixada de sucre) i la deshidratació començà a fer-se patent en els llavis. Per sort sobrevisquérem i pegàrem la volta al circuit complet (5,4 quilòmetres) sense que cap guàrdia ni ningú ens emprenyés (i estava ple de càmeres de vigilància).

Dinàrem en un restaurant on un plat d’espaguetis amb gal·leres ens costà 19€ (el plat en valia 10€ però un refresc costava 3.5€) i ens posàrem en marxa cap a Bellagio, un xicotet poblet a la vora d’un immens i magnífic llac, el Como (que dona nom a la província pertanyent a la Llombardia. Donàrem una volta pel poble, férem algunes fotografies i ens entornàrem cap a Milà. A l’endemà ens havíem d’alçar prompte (se suposava) per marxar cap a Mòdena. Però això és una altra història que haurà d’esperar fins demà. El post ja és massa llarg i no vull fer-vos por.