Fahrenheit 451 i Niebla

Després de quasi dos mesos escric l’entrada que havia promès: parlarvos de dos dels llibres que he llegit aquest estiu. Aquests llibres fóren els que m’enduguí al viatge a Itàlia del passat més d’agost.

Doncs bé, com us digué, Fahrenheit 451 vaig començar i acabar de llegir-lo en el mateix viatge (bàsicament en el viatge d’anada i en l’espera a l’aeroport la nit de la tornada) i el de l’Unamuno vaig acabar de llegir-lo aquest cap de setmana. Llarg? No, unes 170 pàgines. “Falta” de temps lliure (ho deixe entre cometes, un altre dia comentarem això de què la gent diu “No tinc temps lliure”). Vaig haver de tornar-lo a començar i rellegir-me’l farà un parell de setmanes perquè ja no me’n recordava bé d’ell. Per cert, avise amb antelació que podria revelar part de la trama de les obres (no és la intenció).

Comencem amb l’obra de Ray Bradbury, Fahrenheit 451. L’última de les tres grans distopies que quedava per llegir-me (a saber, Mil nou-cents vuitanta-quatre o simplement 1984, de George Orwell; Un món feliç d’Aldous Huxley; i Fahrenheit 451, de Ray Bradbury).

Què és Fahrenheit 451? El grau Fahrenheit (ºF), per als que no ho sapigueu, és una unitat de mesura de la temperatura al igual que el grau Celsius (ºC). I els 451ºF (uns 233ºC) són els graus Fahrenheit necessaris per a que una fulla de paper es creme. Dit això, ja podreu imaginar per on van els tirs.

La novel·la narra la història del despertar de Guy Montag, bomber, del món aparentment utòpic que l’envolta i de com aquest despertar el duu de peus a un malson (ah! Contradiccions de la vida!).

En els temps en que transcorren els fets que escriu Bradbury, els bombers ja no serveixen per apagar els focs, sinó per encendre’ls. El govern ha prohibit els llibres perquè aquests són la font de totes les penes de l’home. Amb els llibres, un podria descobrir certs sentiments que, en la societat que descriu Bradbury, no es troben presents de per sí (tots ells relacionats amb el dolor). Així que el govern, pensant sempre en el benefici dels seus ciutadans, prohibeix la font d’aquests sentiments que aparten a la gent d’una bona vida, com ja us he dit.

Però sempre hi han rebels i dissidents. Hi ha qui té llibres amagats a casa i és ací quan entren en acció els bombers. La seva missió és cremar tots els llibres de la casa en qüestió i com a mesura dissuasiva, la casa mateixa.

La vida del senyor Montag transcorre d’allò més bé, té una bona feina i una bona muller, però un desafortunat (o afortunat, depèn de com es mire) amb una peculiar jove de 17 anys, que fa preguntes molt estranyes, serà el que conduirà al protagonista a fer-se certes preguntes i a clavar-se, perquè no dir-ho, en uns quants embolics.

Com se resoldrà tot? Tranquils, no us diré el final. Però com podeu imaginar sols li queda la fugida. Ho aconseguirà?

Què m’ha semblat el llibre? Doncs ha estat una lectura agradable i evidentment, molt recomanable, però ha sigut de les tres distopies esmentades anteriorment, la que menys m’ha omplit. Tal vegada vaig llegir l’obra en un moment no massa bo, tal vegada em vaig fer massa bones expectatives. Siga com siga, la novel·la m’ha decebut en part.

És curta, molt curta. Evidentment té les tres parts fonamentals de tota narració (plantejament, nus i desenllaç), però no sé, m’ha sigut insuficient per saciar-me.

Però com he dit, és molt recomanable. Té parts molt interessants, normalment aquest tipus de novel·les solen tenir-les, perquè fan replantejar-te certes preguntes vitals sobre allò que és la felicitat, com intentem aconseguir-la, si ens podem refiar de la gent o de les bones intencions (ja se sap: “l’infern està ple de bones intencions”) i inclús fer certes comparacions entre la societat actual i la descrita, que també s’hi poden (i s’hi deuen) fer, des del meu punt de vista.

Una de les coses que trobe interessants és quan es troba amb la colònia d’homes-llibre. En aquesta colònia de dissidents, cadascú té un únic objectiu en la vida: ensenyar el llibre que se sap de memòria a un altre més jove per a que aquest puga fer el mateix i així aconseguir que el llibre en qüestió sobrevisca fins a millors temps. Per cert, segons he pogut veure a la Viquipèdia, existeix un projecte real amb aquest principi: Proyecto Fahrenheit 451.

El que trobe interessant en aquest plantejament no és el fet de que siguem la “coberta d’un llibre” (com diuen aquests personatges), sinó la idea de que no som algú per nosaltres mateixa, sinó pel que fem de les nostres vides. És interessant aquesta idea que m’ha estat rondant pel cap ara (i des de fa molt de temps), precisament perquè la segona obra de la que us parle avui, també juga amb aquest plantejament).

Em repetisc, encara que no siga la meva distopia preferida. Si alguna vegada no sabeu que llegir o el llibre passa per les vostres mans, no ho dubteu, llegiu-lo.

I ara passem a l’obra de Miguel de Unamuno: Niebla. Comencem contant alguna cosa sobre la història que conté.

Augusto Pérez és un petit burgés al qui se li acaba de morir la mare, l’única companyia real que tenia i l’única que l’entenia i amb qui podia parlar, i ara vaga per la vida buscant amb qui reemplaçar-la.

Així troba a una jove pianista, Eugenia, que el farà tornar boig. Ell va d’arrere d’ella, a la família d’ella li agrada ell (en especial la tia. L’oncle és anarquista, així que aparentment vol que la seva neboda elegisca lliurement), però a ella li agrada un altra xicot jove i un poc malfaener.

D’aquesta manera rondarà Augusto gran part de la novel·la (o deuria dir nivola), intentant esbrinar els desitjos d’Eugenia i fer que se n’enamore d’ell. Fins que es fixarà amb una de les seves criades i s’enamora d’ella també (perquè “un no s’enamora d’una dona sinó de La Dona”, que li dirà un honorífic erudit i estudiós del gènere femení que, com no, sap molt de la teoria però poc de la pràctica).

Ara Augusto té un altre problema més, perquè la criada si està enamorada d’ell i a ell li agrada, però quan li ve al cap la pianista, no pot evitar enfurir-se o posar-se trist. I el mateix passarà quan Eugenia li fa una mica de cas, de seguida s’alterarà en sentir notícies de la jove criada.

Doncs bé, deixant de banda les desventures amoroses del protagonista, que faran que desemboque en la més profunda bogeria (o el faran despertar, també depèn de les ulleres amb les que es mire), estan els fabulosos monòlegs amb el seu gos, Orfeo; les seves converses amb el seu amic de l’ànima, Víctor; i com no, els seus monòlegs interiors i pensaments.

A través d’aquests, Unamuno, ens fa replantejar-nos l’existència mateixa tal i com us havia avançat quan us parlava de Fahrenheit 451. Què és la realitat? Què és la vida? Qui sóc jo? Què faig ací? Seran algunes de les grans preguntes de l’home que també es farà Augusto (veu d’Unamuno en el llibre) i que intentarà respondre a la seva manera.

La part més interessants i la més coneguda de l’obra, és quan Augusto Pérez fa un viatge a Salamanca per trobar-se amb el mateix Unamuno i aquest li desvela que no és més que una creació seva. Que no està viu, ni està mort, ni pot morir perquè no existeix en la realitat.

Davant d’aquest dur colp, Augusto reaccionarà preguntant-li a Unamuno, si no serà ell qui realment no existeix, que és simplement un transport per a que les seves creacions existeixen i que encara que controle la seva vida al llibre, mai podrà matar-lo.

I al final, Augusto pareix que li guanya la partida a Unamuno (tot i que mor “assassinat” per aquest) ja que durant el temps que l’he llegit, Augusto estava ben viu mentre que Unamuno segueix ben mort (o no serà que jo l’he reviscut al recordar-lo?).

PS: Podeu llegir l’obra d’Unamuno gràcies a la Wikisource.