El senyor de les mosques

El dijous passat vaig anar a Dénia a acompanyar la meva germana a Públics, una llibreria (per cert, no ho he notificat per ací, ja tinc el carnet de cotxe ), i vaig veure el llibre de William Golding, “El Senyor de les Mosques” (el títol original és “Lord of flies”). Havia sentit parlar d’ell, no tenia ni idea de que anava, però el títol em sonava, així que el vaig agafar, vaig llegir la sinopsis i “pa’ la saca“.

Per conèixer un poc sobre l’autor, que com he dit és William Golding, us diré que fou un escriptor britànic del segle XX (1911-1993) i que fou guardonat l’any 1983 amb el Premi Nobel de Literatura. La seva obra més destacada és sense dubte la que jo m’he llegit, i no li falten motius.

La novel·la conta la història d’un grup de xiquets que, després d’un accident d’avió, arriben a una xicotet illa deserta perduda en algun lloc del Pacífic.

Els primers personatges en aparèixer a l’obra són Ralph i Piggy. Piggy és un noi grosset, poc àgil, amb asma, però intel·ligent i Ralph és més bé carismàtic. Piggy i Ralph troben una closca d’un caragol marí i aquest últim la fa sonar, amb el que es reuneixen tots els accidentats.

Llavors apareixeran diversos personatges com Jack, el cap dels xiquets del Cor, que es convertiran en els caçadors, i com Simon, un particular xiquet molt lúcid, però molt vergonyós a l’hora.

Prompte els xiquets s’organitzaran i es repartiran les tasques entre tots per tal de recol·lectar fruita i caçar animals (troben uns porcs senglars per la illa), per construir uns refugis on passar la nit a cobert i per encendre una fogata per fer fum i que algun vaixell que passe a prop puga rescatar-los, i faran una votació per elegir el cap del grup, que serà Ralph, elegit per haver trobat la closca de caragol, front a Jack, que també s’havia presentat com a candidat.

La falta de control sobre els xiquets per part dels adults és nova per a ells i ho gaudiran de veres, al principi tots compleixen la tasca que els han comanat escrupolosament i després passen la resta del dia jugant tots junts a una xicoteta llacuna que hi ha a prop del campament base, que construeixen a la platja.

Però a mesura que transcorre la història, els sentiments humans més primitius comencen en aflorar en ells. Els xiquets més menuts ja no ajuden en res, sols passen el dia jugant, els encarregats de mantenir encesa la flama per avisar a algun possible vaixell obliden la seva tasca, els caçadors estan més preocupats en matar que no pas en aconseguir carn, afloren els sentiments d’enveja de Jack cap a Ralph i la por entre tots ells per els relats dels malsons d’alguns dels xiquets més petits que asseguren haver vist una fera per l’illa.

Sols tres dels xiquets mantenen encara en la ment la tasca primordial, que és mantenir viva la flama per a que puguen rescatar-los: Ralph, Piggy i Simon.

Els caçadors i la resta de xiquets, dirigits per Jack, es separaran del grup inicial (on sols romandran Ralph, Piggy, Simon i dos bessons anomenats Sam i Eric) per formar la seva pròpia tribu que subsisteix a base de la caça i que ha perdut totes les senyals de civilització amb la que els xiquets havien arribat a l’illa. Al final la mort, l’odi i el salvatgisme apareixeran en l’obra fins a una situació extrema (no diré res més).

I ara un poc d’anàlisi. Alguns diuen que el que pretenia William Golding amb aquesta obra era retratar la situació d’un grup de gent en una situació límit i del comportament més primitiu, que està present en tots nosaltres, apareix en aquests. Mentre que altres diuen que és una crítica a una educació repressora que no educa sinó que crea por i que serveix de ben poc quan aquesta repressió desapareix.

Jo estic més bé en el segon punt de vista. És a dir, per què els xiquets obliden la seva tasca primordial que és mantenir la foguera per fer fum i ser rescatats? Ho obliden perquè no són conscients de la importància d’aquesta foguera. Es conformen, per dir-ho d’alguna forma, menjant una bona peça de carn avui i demà ja veurem.

Estan acostumats a que els adults els diguen el que han de fer, com s’han de comportar i tenen por a les represàlies dels seus pares (si aquests els castigaran, si aquests els pegaran, etc) però no són conscients de la importància de comportar-se de tal manera. No han sigut educats, han sigut castigats. Per això, com deia, en absència d’eixa mà opressora, se senten perduts. Algun d’ells pensaria: “M’haig de llavar. Però per què?”, “Val, perquè sinó els meus pares em deixaran sense postres”, “Però per què em deixen sense postres? Ells ja no estan ací, ja no hi ha postres, sols un grapat de fruita, que m’han de fer? Per què m’haig de llavar? Per què?” I és ací quan comencen els problemes.

Pense no fa falta plantejar-se aquesta situació hipotètica i extrema per veure aquest comportament, un comportament similar (si no igual) el veiem entre els xiquets o joves d’avui. Per exemple, en els nombrosos casos de violència escolar (que sempre hi han agut, no ens enganyem, però mai han sigut tant exagerats i salvatges com els d’ara). Els xiquets no saben per què no li han de pegar una pallissa al seu company, sols saben que els han dit que això no està bé. Però per què? I si els lleves la mà repressora de la que parlàvem (els pares) pel motiu que siga (feina o simplement desinterès pels seus fills) què queda? Res, perquè no hi ha cap control sobre ells.

Quina és la situació, més control? Més repressió? Doncs Golding ens diu que no (almenys jo ho interprete així). Perquè no es pot mantenir el control permanent sobre una persona (o si? Amb una espècie de “Gran Hermano“ d’Orwell) i quan aquest control desapareix o es relaxa, obtenim el mateix resultat i inclús a vegades multiplicat.

Un altre element interessant en l’obra és la hipotètica fera, que no és més que un producte de la seva imaginació. El senyor de les mosques prové del nom hebreu Beelzebub, utilitzat per referir-se al dimoni. Veiem que al principi els xiquets temen a la fera, però al final de l’obra la tribu salvatge formada pels caçadors acabaran quasi adorant-la i servint-li ofrenes.

Jo relacione aquesta bèstia entre un dels altres instints primaris de l’home: la necessitat de creure en un ser superior. Per als xiquets la fera ho és.

Ningú la vista de veres, encara que molts ho asseguren, perquè simplement no existeix (sols hi ha un xiquet que sap que és producte de la seva imaginació, no diré qui, i no surt massa ben parat), però tots la temen com al mateix dimoni i creuen que és immortal. Els salvatges assassinaran salvatgement per error (o pot ser no) a un dels xiquets creient que és la fera, però la por no desapareixerà perquè per justificar el seu assassinat diran que la fera s’havia disfressat de xiquet i realment no l’han matada, així que han de seguir tement i fent el que el cap els ordene si volen evitar caure en les mans d’aquesta malvada criatura.

Amb els diversos Déus que han hagut i hi han en la història de la humanitat passa una cosa semblant, neixen, pense jo, per la por o la ignorància de l’home front a diversos fenòmens naturals (trons, llamps, pluja, malalties, etc.) i també per por a sentiments i condicions humanes com la soledat o la pròpia mort, en especial aquesta última. La necessitat de creure que ells són algú i que sempre seran algú.

Està desapareixent aquesta necessitat en l’home? “Déu ha mort”, digué Nietzsche de la boca de Zaratustra (encara que possiblement no ho digués en aquest sentit). És prompte per dir-ho. Estaria bé que fos així, perquè no és bo viure amb por, com també deia Nietzsche.

Acabaré amb un xicotet fragment del final del llibre que podria resumir tota l’obra (està en castellà):

[...] Y en medio de ellos, con el cuerpo sucio, el pelo enmarañado y la nariz goteando, Ralph lloró por la pérdida de la inocencia, las tinieblas del corazón de ellos y la caída al vacío de aquel verdadero y sabio amigo llamado Piggy.

[...]

Si teniu l’ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. També dir que hi han dues pel·lícules amb el mateix títol, la primera de Peter Brook (1963) i la segona de Harry Hook (1990). Hi haurà que veure-les…