La xica de l’autovia (Vides desconegudes, I)

Jo m’havia adormit com de costum. Els viatges entre Pedreguer i València per l’autopista es fan llargs i monòtons, i una vegada ja et coneixes el paisatge, i podríem dir que me’l coneixia després d’un any d’anar i vindre, és inevitable tancar els ulls. Arribàvem a la Pista de Silla, ho vaig poder notar per la desacceleració del vehicle al passar pel peatge. Intentava obrir els ulls. Sempre m’ha fet vergonya, no sé per què, adormir-me quan em duen amb cotxe. Imagine que em sent culpable d’abandonar al conductor a la solitud de la carretera. Siga com siga, la son no em deixava.

Després d’uns quilòmetres per l’autovia el cotxe s’aturà completament de nou. “Perfecte. Algun accident ha provocat un embussament”. Definitivament em vaig decidir a obrir els ulls. Almenys, havia de fer de suport espiritual a la conductora per a que no perdera els nervis al volant. Els embussos són la mar d’estressants.

Tenia el cap sobre la palma de la mà, fent de coixí, i el colze sobre la finestra. Al obrir els ulls, vaig veure que en la finestra de darrere del cotxe de la dreta hi havia una xica mirant-me, amb la mateixa postura que jo (ella tenia la galta sobre el puny). Vam estar mirant-nos una estona, sense moure’ns. No sé quant de temps vam estar allí amb la vista clavada als ulls.

Un dels dos cotxes es va moure, no sé si vam ser nosaltres o ells. I llavors, em va fer un somriure i jo un adéu.

PS: Queda inaugurada una nova categoria, “Vides desconegudes”, on aniré penjant historietes com aquestes que em passen amb desconeguts. Una de les coses més inquietants de viure en un ciutat (i això que no arriba al milió d’habitants) és la quantitat de gent amb la que et trobes i interactues que mai tornaràs a veure. Aquestes interaccions són precisament les que recolliré en aquesta categoria.