Ahir vaig anar al cinema a veure “Somers Town”, dirigida per Shane Meadows (qui també dirigí “This is England”, de la qual ja us vaig parlar). Se suposava que Blai també havia de venir, però al final no ho va fer, així que m’he demorat un poc en publicar la review, ja que no corre perill de que em “furte” l’exclusiva (com passà amb “Gomorra”).
La pel·lícula ens presenta a Tomo (Thomas Turgoose, que ja sortia com a protagonista en “This is England“), un noi anglès (d’uns setze anys) que arriba a Londres fugint de la seva anterior i dificultosa vida. Allí es trobarà amb Marek (Piotr Jagiello), un immigrant polonès que viu amb son pare, qui únicament es dedica a treballar i emborrascar-se amb els amics. Marek, a més, té especial predilecció per la fotografia i va amb la seva càmera a tots els llocs fotografiant tot allò que observa amb la seva mirada tranquil·la i dolça.
Tots dos tractaran de fer front a la realitat que els envolta i que no els agrada. Passaran els matins rodant per la ciutat del Thames, s’enamoraran tots dos de Maria (Elisa Lasowski), una jove francesa que treballa en una cafeteria, s’emborrascaran i somiaran junts sobre el futur. Una realitat plena de dificultats per dos xicots adolescents amb una situació familiar difícil i sense més companyia que la que es puguen donar un a l’altre.
El primer que cridà l’atenció és que està filmada en blanc i negre. I pareix ser que això és cosa de la directora de Fotografia, Natasha Braier. I aquest detall li dóna eixe toc extra de dramatisme que ofereix el blanc i negre, almenys a mi m’ho sembla així. I és un toc que casa perfectament amb la història d’aquest tipus de pel·lícules, molt en la lína de “This is England”. Una història de vides humanes. Una història que mescla anècdotes molt divertides i altres que retraten la duresa del context en el que creixen els dos xavals.
I l’altra clau fonamental de la pel·lícula (deixant a banda el trama i la fotografia) és la música. Mentre escric aquestes línies estic escoltant-la des de la pàgina del compositor, Gavin Clark, a MySpace i haig de dir que cada vegada que escolte una de les seves peces m’agrada més (em recorda un poc a Bob Dylan).
El guió de la pel·lícula, escrit per Paul Fraser, estava pensat per a un curt, però quan Shane Meadows s’uní al projecte per dirigir-lo, la història s’amplià, així i tot haig de dir és que la pel·lícula és curta. Massa curta des del meu punt de vista. Com tots els xicotets detalls que li donen un toc de color a la vida: són breu, així que has de gaudir-los amb intensitat.