Jo deuria estar estudiant EDA ara mateixa, però els successos que han esdevingut avui en un pis de dalt de ma casa m’han fet reflexionar i escriure aquest article. Al cap i a la fi, la vida és més important que els estudis.
Sóc ser prou escèptic amb el tema de la violència de gènere. En primer lloc pel fet de posar-li una etiqueta pròpia. Violència és violència i si volem construir una societat igualitària entre gèneres, entre races, entre orientacions sexuals… no entenc en per què s’etiqueta d’aquesta manera els actes violents contra persones quan l’agressor i l’agredit corresponen a diferents grups (un blanc i l’altre negre, un home i l’altre dona, etc).
En segon lloc, perquè en algunes dones abusen de la situació actual per fer xantatge a les seves parelles. Són coneguts diversos casos on la parella de la denunciant ha hagut de deixar la casa que li pertanyia a ell, deixar el seu lloc de treball i per suposat, renunciar a veure als seus fills, per a que la seva parella presumptament agredida, puga viure tranquil·la. I estic d’acord amb tot açò, no em mal-interpreteu! Però al igual que amb totes les coses, quan s’haja demostrat la culpabilitat de l’agressor! On queda allò de la presumpció d’innocència?
Hi ha un principi en Justícia (per què s’empenyen en dir-li Justícia quan en realitat són Lleis? La Justícia és una altra cosa) que diu: “Més val tenir cent homes culpables al carrer, que un sol innocent empresonat”. (Que em corregisquen els estudiants de Dret que sé que visiten el bloc).
Ara bé, el que no es pot fer és negar la evidència: Hi ha animals salvatges, subnormals, cabrons, covards… (no diré fills de puta, perquè prou mal tenen les dones) que aprofiten la seva força i la dependència emocional o econòmica de la seva parella per quedar-se tranquils, a base de pallisses, quan tenen un mal dia en el treball, ha perdut el seu equip de futbol o simplement estan avorrits. I una d’aquestes deixalles socials és un veí meu.
Avui, vora de les 12.30 hem començat a sentir crits i plors des d’una casa veïna. No sabíem exactament quina porta era, però estaven en el pis superior. Quan ens hem caigut en la situació, les meves companyes de pis i jo, ens hem adonat que havíem de fer alguna cosa, cridar al 112. I ací ve la meva decepció: hem dubtat!
Doncs sí. El nostre egoisme a florit i ens ha fet enrere de les nobles intencions. El fet de que hages de donar el teu nom i DNI quan dones l’avís, que si la víctima no denuncia no hi ha res a fer i el recent cas del professor Neira (un parell de castanyes que té l’agredida, que ara diu que no tenia perquè defendre-la) són fets que et tiren cap enrere a denunciar el fet, bàsicament perquè és el teu veí i saps que te’l trobaràs dia sí, dia també com la seva parella no el denuncie i el tanquen una temporadeta a la presó. Al final resulta que som tots una colla d’egoistes que busquem únicament el nostre benestar i als demés que els donen pel sac a tots.
Finalment, quan ja havíem agafat el mòbil per cridar la policia i donar l’avís, hem sentit moviment per les escales i em vist arribar un cotxe de Policia. Per sort, algú més valent que nosaltres havia dubtat menys i ha avisat abans. Un policia a pujat per l’ascensor i l’altre per les escales. Jo i una companya l’hem esperat en la porta per indicar-li que els crits provenien de dalt. I res més.
Hem sentit xerrar algú i alguns plors, però res més. Al final la policia se n’ha anat sense emportar-se ningú i la bella i la bèstia seguiran fent la seva vida fins que un dels dos es decidisca a donar un pas endavant: un per matar-la o l’altra per deixar-lo.
PS: Posant-me un poc menys dramàtic: Hauré de canviar de zona. Fa dues setmanes a l’edifici d’enfront van matar a un home i el van ficar dintre d’una maleta! I avui açò…
Merda, el comentari anterior se’m han barrejat dos copia & enganxa xD Borra l’anterior si us plau, el comentari era:
Hola Joan, estic d’acord en quant a la reflexió que has fet sobre la violència.
Sobre el que t’ha passat avui, és complicat. Per sort jo mai he viscut una situació així, però el què t’ha passat es completament humà. Pensa que l’esser humà -com suposo la majoria d’animals- es mou pel propi egoisme. No t’estic tirant res en cara, és un fet (et passa a tu, a mi i a tothom). Jo a vegades també em pregunto què faria si em passés quelcom semblant. Clar, des de fora és molt fàcil dir “faria tal o qual cosa”, però en el moment de la veritat, les coses canviant.
Des d’aqui et donc el meu suport, i segurament, avui has aprés més d’una cosa. Si mai et torna a passar -esperem que no- segurament tindràs més sang freda i actuaràs amb menys pors.
PD: Espero que no se’m mal interpreti, no et dono lliçons de vida ni res semblant. Simplement et dono el meu suport.
La veritat es que sí que teniu un veïnat mogudet, si… Ja estic esperant a veure que passa la setmana que ve…
I, per desgràcia, molts també hauríem dubtat com vosaltres a l’hora de cridar al 112.
@dGil missatge anterior eliminat! Tranquil, no m’ho prenc com una recriminació.
@Xavivars doncs espere que siga el que siga el que torne a passar, almenys no acabe ningú ferit/mort.
Quin barri i quina situació, no sé com hauria reaccionat jo.
Uhhh… com aixó ara passat lluny de ací on estic joc, parex de pel·lícula però.. que trista es la realitat. COm diuen ací als comentaris… la veritat es que quant deus estar allí, aixó de cridar no es tant fàcil :S. sembla absurd però es aixina.. perque es que tampoc saps exactament el que passa… i mmm passen 10 segons i es com si passaren 10 minuts. No te res a vore però heu provat mai danar a buscar un extintor quant algo s’ha botat foc?.. els moviments es tornen patosos.. i no se pk sempre parex que tardes més del que toca o inclus avoltes dubtes!!!?!?!?! xDDDDD. El cap es deu saturar en eixos moments.
Sí, és un tema trist.
Al meu pis estem buscant algú… perquè la italiana diu que s’ho està rumiant…
@Vinz Gràcies per l’oferiment, però a pesar del veïnat jo estic bé al pis: Tinc bona companyia, és barat i estic mooolt a prop. Què més puc demanar!?
Un poquet de tranquilitat, Joan
Una realitat molt trista de la que parles ací. Desgraciadament, en els paisos hispans tenim més propensió a aquest tipus d’actes (al menys en les generacions anteriors a la nostra). En les nostres mans està que canviem estes tendències, alhora que tristes estadístiques, i que defensem la ausència de cap tipus de violència, ja siga de gènere, racista o qualsevol altra.