Cada vegada que mirem per un radiotelescopi a llargues distàncies (de l’ordre de milions anys-llum) el que “veiem” és allò que hi havia allí fa milions d’anys. Això és perquè la llum que “veiem” ha de recórrer tot aquest espai i la llum, encara que la velocitat de la qual és enorme (300000 km/s), és finita. Per tant, si observem una galàxia que es troba a 2,5 milions al (anys llum), el que veiem és la galàxia com era fa 2,5 milions d’anys (la nostra veïna Andrómeda, per exemple).
Però podem veure tot l’Univers? Doncs no. Hi ha un límit, allò que els astrofísics anomenen “Superfícia última de dispersió”.
Segons la teoria del Big-Bang, en els primers 300000 anys de vida de l’Univers el cosmos estava ple d’electrons i nuclis atòmics solts, que xocaven contínuament amb els fotons i per tant l’Univers era oscur. Després d’aquests 300000 anys, els electrons s’uniren als nuclis per formar àtoms i “per fi” la llum va poder circular lliurement.
Aquesta és la barrera de visió: 300000 després de la creació de l’Univers. Abans d’açò no podem “veure” res, perquè la llum estava, com ja he dit, empresonada pels electrons i els nuclis.
Tot açò ho he escrit perquè m’ho he trobat al llibre de Física i ja ho havia llegit en Una breve historia de casi todo de Bill Bryson, llibre del qual ja us he parlat i que recomane que llegiu.
PS: Per què dic veure entre cometes? Perquè a través dels radiotelescopis no es veu res, sols es capten les radiacions. Així que eixes imatges impressionants que surten en la web de la NASA no són “reals”, són representacions gràfiques de les radiacions obteses pels radiotelescopis. L’Univers és en blanc i negre.
També recordar-vos que cada vegada que no aplegue la senyal de TV i veieu eixos puntets en la pantalla, no canvieu de canal. Quedeu-vos mirant l’inici, la història del temps (com el llibre de S. Hawking), perquè algun dels puntets que us apareixerà, és la resta de les radiacions emeses en el Big-Bang.