I dic infantils perquè són donades per dos mestres de poca edat. Avui al metro de València m’he trobat en una curiosa escena que m’ha dibuixat un somriure a la boca. Dos xiquets menuts, cadascun assegut en el seu carret (la veritat és que ja eren majorets per anar en un carret com si foren bebès) discutint. Aquesta era la seva conversa (traduïda al valencià, perquè parlaven castellà, com no).
- Andreu: Ja, ja. Jo tinc el carret negre i gris.
- Bernat: Doncs jo tinc el carret tot gris, que és millor! Jo guanye!
- Andreu: Ja, ja. Tu guanyes i jo perd!
Ja podeu imaginar la cara que ha posat Bernat: :S! S’ha quedat sense saber que dir. La parella era un terratrèmol que no ha fet més que xerrar i això que no es coneixien (pel que deien els seus respectius progenitors)!
En fi, moltes coses (no vull dir totes perquè seria arriscar-se massa) en aquesta vida depenen del vidre a través del qual es miren.
PS: Els noms són inventats. He procurat fer un gest a la costum d’utilitzar els noms d’Alice i Bob en l’anglès en lloc de dir “subjecte A” i “subjecte B”.