Fa més d’un mes que no escric al blog i us demane disculpes per això, però no tinc gaire coses que contar. La meva vida es resumeix en: alçar-se pel matí, anar a classe, treballar a la beca o a casa (això últim menys del que m’agradaria), anar a anglés, veure alguna sèrie (en veig 3) i dormir… Res més, així que no hi ha massa coses per contar, ni massa temps. Per altra banda, imagine que la monotonia i els estudis tècnics hauran acabat amb les meves penes i inquietuds que tenia anys enrere, quan (vull pensar que) us deleitava amb aquells articles llarguíssims sobre els meus pensaments.
Però com em sentia culpable per estar tant de temps sense escriure i com que avui es compleixen quatre anys de la meva vida com a blogger (quina trufa!), m’he dit que havia d’escriure alguna cosa per a donar-li activitat.
Doncs sí companys, quatre anys viatjant amb zeros i uns arreu del món. No està mal, altres han viscut menys. Encara que no escric tant com m’agradaria, jo de moment, no pense en tarcar la paradeta. M’agrada sentir la sensació de que tinc aquest espai per venir i escriure el que vulga quan vulga, i això en certa manera és com un Prozac.
i jo 4 anys seguint el blog!
I jo t’ho agraïsc, sé que eres un dels lectors més fidels