Doncs ja he acabat amb tots els exàmens, presentacions i demés “parafernàlia evaluativa”. Sobre els resultats res a comentar, els que em coneixeu ja ho sabreu més o menys i els que no (què feu ací!?), tampoc us importa gaire (sense acritud).
Aquest final de curs és un poc distint a la resta: he acabat el primer cicle de la titulació. Uf, ja fa tres anys que estic ací fent el friki! Diuen que ara ve el tram més divertit dels estudis. Bé, ja veurem. La gent diu moltes coses.
A mi, això d’adonar-me’n de que duc tres anys ací, vivint pel meu compte (vaja, més o menys perquè em mantenen els papis), m’ha fet pensar.
Aquests tres anys, la veritat és que se m’han passat volant. Massa ràpid. Diuen que quan hom es diverteix el temps passa més ràpid. I això és una putada.
Tres anys… Mare meua… A l’institut vaig estar quatre anys i vist des d’ara em sembla que vaig passar molt de temps allí. Jo tinc la meva hipòtesis del perquè.
Pedreguer és un poble de poc més de 7000 habitants. Des de que la meva mare va decidir un dia abandonar-me a la meva sort en la guarderia (cosa que sempre li agrairé), fins que vaig marxar cap a València he estat en contacte sempre amb la mateixa gent, sempre fent les mateixes coses, rient les mateixes bromes. Per això tinc la sensació de que aquests quatre anys d’institut van ser més llargs. Els meus records es fonen en la memòria i no hi ha ni guarderia, ni escola, ni institut: hi ha Pedreguer.
I això és genial, no m’interpreteu malament. M’ho vaig passar molt bé en Pedreguer i a sovint em venen a la memòria molts bons records de la meva joventut. M’encanta tornar els caps de setmana, veure la meva família, els amics de tota la vida, gitar-me a la meva habitació i contemplar la prestatgeria dels meus llibres preferits. Però això m’impedeix passar més temps d’oci amb les altres amistats i fer-ne de noves.
El que m’atreu a Pedreguer són els meus records, però el que m’atreu a qualsevol altre lloc són tots els potencials records que podré tenir, i això és una cosa que m’excita.
Sols tem una cosa: convertir-me en un nòmada en busca d’un lloc i una companyia que no existeixen.
Xe Joan, quin final més profund
Segur que ha anat molt bé aquest any. Una miqueta més i ja et treus la carrera jajaja. Jo també pense que quan passen coses diferents cada dia, el temps va molt ràpid, mires arrere i veus com sha desplegat però puff ja passat 3 o 5 anys.
Es lo que hay.