Acabe de llegir La guia de l’autoestopista galàctic (The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy, en l’anglès original), la famosa novel·la de Douglas Adams.
La novel·la descriu les aventures d’Arthur Dent, un britànic normal i corrent que es veu obligat a fugir de la Terra, fent autoestop espacial, amb el seu amic Ford Prefect (un autoestopista galàctic veterà) poc abans de que una flota d’alienígenes buròcrates la destruïsquen. Aquesta novel·la de 1979 està escrita amb un humor mordaç i irònic així com absurd dels que costa trobar. I és això el que fa considerar-la una obra de culte.
Hi ha infinites referències en la cultura de les anomenades Generacions X i Y (70-80 i 80-90, respectivament): referències en altres llibres, sèries o pel·lícules, pàgines web, festes (com la Towel Day), productes i fins i tot empreses. Sols fa falta passejar-se per l’article en la Wikipedia anglesa referent al “fenomen internacional” de La guia de l’autoestopista galàctic per veure la repercussió d’aquesta novel·la a nivell internacional.
De fet el meu interès per aquest llibre ve de totes les referències que he anat trobant al llarg dels meus anys de frikisme. El passat mes de Novembre o Desembre vaig veure la pel·lícula i em va encantar l’humor absurd, molt a l’estil dels Monty Python. Així que vaig decidir llegir-me el llibre.
La pel·lícula, tot i que presenta algunes diferències bastant importants amb el llibre, conserva alguns dels moments més surrealistes de la novel·la i a mi, després d’haver llegit el llibre, no m’ha defraudat. És més, alguna d’aquestes parts del llibre que són tan hilarants es citen textualment en la pel·lícula i provoquen tant de riure (si no més) les paraules junt amb les imatges.
A mi sols m’ha quedat una pregunta en ment després de llegir el llibre: què fumava Adams? Com dimonis pot una ment sana crear uns diàlegs i unes trames tan absurdes i al mateix temps plenes de contingut demolidor (perquè cada frase hilarant amaga una galtada per a la nostra forma d’entendre la vida).
En fi, en els pròxims articles aniré publicant alguns dels fragments que més m’han agradat de la novel·la (tinc el llibre ple de pàgines marcades, avise). No m’agradaria estendre més aquest article, així que per avui us deixe amb les ganes.
Don’t Panic. Demà més.
Hola Leti. Me'l vaig comprar a Nadal però encara no havia tingut temps a llegir-lo. Ja tinc d'intenció de comprar-me el 2n.
Efectivament, es en el tercer on expliquen perfectament lo de la flor, i has de ser molt molt gran per tenir una idea com eixa, Doglas Adams era un deu. Jo tinc la trilogía en cinc llibres. El restaurante del fin del mundo, la vida el universo y todo lo demás, hasta luego y gracias por el pescado, i informe sobre la tierra: fundamentalmente inofensiva. En el quint expliquen lo del numero 42. Una lectura sublim.