Pròleg

En els remots i inexplorats confins de l’arcaic extrem occidental de l’espiral de la Galàxia, brilla un petit i menyspreable sol groguenc.

En la seva òrbita, a una distància aproximada de cent cinquanta milions de quilòmetres, gira un petit planeta totalment insignificant de color blau verdós els pobladors del qual, descendents dels simis, són tan sorprenentment primitius que encara creuen que els rellotges de lectura directa són de molt bon gust.

Aquest planeta té, o millor dit, tenia el problema següent: la majoria dels seus habitants eren infeliços durant quasi tot el temps. Moltes solucions es varen suggerir per a tal problema, però la major part d’aquestes es referien principalment als moviments de petits trossos de paper verd; cosa estranya, ja que els petits trossos de paer verd no eren precisament els qui es sentien infeliços.

De manera que va persistir el problema; molts eren humils i la majoria es consideraven miserables, inclús els que posseïen rellotges de lectura directa.

Cada vegada eren més els que pensaven que, en primer lloc, havien comés un gran error al baixar dels arbres. I alguns afirmaven que això dels arbres havia sigut una equivocació, i ningú deuria haver sortit del mar.

I llavors, un dijous, quasi dos mil anys després de que clavaren a un home a una fusta per dir que, per a variar, seria formidable ser bo amb els demés, una noia que s’asseia sola en un petit cafè de Rickmansworth comprengué de sobte el que havia anat mal durant tot el temps, i descobrí el mitjà pel qual el món podria convertir-se en un lloc tranquil i feliç. Aquesta vegada era cert, donaria resultat i no hi hauria que clavar ningú en cap lloc.

Malauradament, tanmateix, abans de que pogués cridar per telèfon per contar-ho a algú, ocorregué una catàstrofe terrible i estúpida i la idea es perdé per sempre.

Aquesta no és la història de la noia.

Sinó la d’aquella catàstrofe terrible i estúpida, i la de algunes de les seves conseqüències.

També és la història d’un llibre titulat, Guia de l’autoestopista galàctic; no es tracta d’un llibre terrestre, ja que mai s’ha publicat en la Terra i, fins que ocorregué la terrible catàstrofe, cap terrícola el veié ni escoltà parlar d’ell.

No obstant, és un llibre absolutament notable.

En realitat, probablement es tracte del llibre més notable que mai publicaran les grans companyies editores de l’Osa Menor, de les quals tampoc ha escoltat parlar cap terrícola.

I no sols és un llibre absolutament notable, sinó que també ha tingut un èxit enorme: és més famós que les Obres escollides sobre la cura de la llar espacial, més venut que les Altres cinquanta-tres coses que fer en gravetat zero, i més polèmic que la trilogia de devastadora força filosòfica de Oolon Colluphid En què es va enganyar Déu, Altres grans errors de Déu i Però, qui és eixe tal Déu?

En moltes de les civilitzacions més tranquil·les del marge oriental exterior de la Galàxia, la Guia del autoestopista ja ha substituït a la gran Enciclopèdia galàctica com al font reconeguda de tot el coneixement i la saviesa, perquè si bé incorre en moltes omissions i conté abundants fets d’autenticitat dubtosa, supera a la segona obra, més antiga i prosaica, en dos aspectes importants.

En primer lloc, és un poc més barata, i després, gravat en la portada amb simpàtiques lletres grans, ostenta la llegenda NO S’ESPANTE.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).