L’Energia de la Improbabilitat Infinita és un mitjà nou i meravellós per a recórrer grans distàncies interestel·lars en una simple dècima de segon, sense tenir que anar a tort i a dret per l’hiperespai.
Es descobrí per una afortunada casualitat, i l’equip d’investigació damogrà del Govern Galàctic la convertí en una forma manejable de propulsió.
Aquesta és, breument, la història del seu descobriment.
Sense dubtes es coneixia bé el principi de generar petites quantitats d’improbabilitat finita pel senzill mètode d’acoblar dos circuits lògics en un cervell submesó Bambleweeny 57 a un vector atòmic de navegació suspès d’un potent generador de moviment brownià (per exemple una bona tassa de té calent); aquests generadors solien utilitzar-se per trencarr el gel en les festes, fent que totes les molècules de la roba interior de l’amfitriona donaren un bot de trenta centímetres cap a l’esquerra, d’acord amb la Teoria de la Indeterminació.
Molts físics respectables afirmaren que no ho tolerarien, en part perquè constituïa una degradació científica, però principalment perquè no els convidaven a eixa classe de festes.
Una altra cosa que no soportaven era el fracàs perpetu amb el qual ensopegaven en el seu intent de construir una nau que generés un camp d’improbabilitat infinita necessari per llançar una nau a les sorprenents distàncies que els separaven de les estreles més llunyanes, i al fi anunciaren malhumorats que tal màquina era pràcticament impossible.
Llavors, un dia, un estudiant al qual se li havia encomanat que granés el laboratori després d’una reunió particularment desafortunada, començà a discórrer d’aquest mode:
Si semblant màquina és una impossibilitat pràctica -pensà per a si- llavors deu existir lògicament una improbabilitat finita. De manera que tot el que tinc que fer per a construir-la és descobrir exactament la seva improbabilitat, processar eixa xifra en el generador d’improbabilitat finita, donar-li una tassa de té fresc i molt calent… i connectar-ho!
Així ho va fer, i quedà bastant sorprès al descobrir que havia aconseguit crear del res el tan ansiat i preciós generador de la Improbabilitat Infinita.
Encara es sorprengué més quan, res més concedir-li el Premi a la Extrema Intel·ligència de l’Institut Galàctic, fou linxat per una rabiosa multitud de físics respectables que finalment comprengueren que l’únic que no toleraven realment eren els setciències.
Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).