He pogut llegir unes quantes crítiques per la Web (açò dels blogs és una meravella!). Totes són bones. Encara que també és cert que la blogosfera catalana tendeix a ser sobradament auto-proteccionista, en aquest cas, i des de la meva humil opinió, les crítiques són encertades.

Bed & Breakfast

Foren els guanyadors del premi al millor grup en l’edició de 2005 del Sona 9 i, amb el seu nou disc “Bed & Breakfast”, han aconseguit els premis al millor disc de l’any i al millor disc de cançó autor de la revista Enderrock. Uns cracks, vaja.

Amb qui més se’ls compara és amb Manel, encara que els Amics roden d’abans. Tots dos són barcelonins i tots dos fan música Pop-Folk, però es podria dir que Els Amics de les Arts tiren més cap al Pop i Manel cap al Folk. Lletres molt divertides, un pèl iròniques i per damunt de tot quotidianes, com la vida mateixa.

Si us agradava Manel o potser trobàveu les seves lletres un poc massa encaramel·lades, escolteu Els Amics de les Arts. Jo us deixe potser amb la cançó més “amanelada” que tenen, com diu la revista Enderrock. Però també és la que més m’agrada a mi i cony, el blog és meu.

PS: Tant de bo feren algun concert a prop d’ací!

El joc d’Ender (Ender’s game originalment) és una novel·la de ciència-ficció futurista d’Orson Scott Card, escrita el 1985 a partir d’un conte del mateix autor que aparegué publicat en la revista Analog Science Fiction and Fact.

El llibre narra la formació militar d’Andrew Wiggin (qui s’anomena a ell mateix Ender), el tercer dels germans de la família Wiggin que és autoritzat a néixer a canvi de formar part de la Flota Internacional, si aquesta així ho creu convenient. Però també és la història de la destrucció del xiquet que era Ender, forçat a ser el millor entre els millors per tal de salvar la Humanitat d’una raça d’insectes alienígenes (insectors), a pesar de que això el duga a exhaurir-lo física i psicològicament, a base de dures i contínues sessions d’entrenament en l’Escola de Batalla i l’aïllament a que el sotmeten els seus superiors. Aquests l’enfronten als seus temors més profunds i el duen a situacions límit que forcen al protagonista a fer mal a altra gent i a ell mateixa. I el pitjor de tot, és que són conscients del que fan.

El benestar de l’individu contra el benestar de la societat, un tema tan complexe i delicat com aquest, objecte d’innumerables discussions entre pensadors al llarg de la Història, és el que tracta Card en clau de ciència-ficció i amb una lectura que no es fa gens pesada.

En quant a la valoració, sols citaré els premi Nébula (1985) i premi Hugo (1986) que guanyà l’autor per aquesta obra i que repetí en les següents edicions d’ambdós premis amb La veu dels morts (Speaker for the Dead, en anglès), la segona part de l’anomenada Saga d’Ender (la història queda tancada, així que podeu llegir tranquil·lament sols el primer volum).

El camino del hombre recto esta por todos lados rodeado por las injusticias de los egoístas y la tiranía de los hombres malos.

Bendito sea aquel pastor que en nombre de la caridad y de la buena voluntad saque a los débiles del valle de la oscuridad porque el es el auténtico guardián de su hermano y descubridor de los niños perdidos.

Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera a aquellos que pretendan envenenar y destruir a mis hermanos.

Y tú sabras que mi nombre es Yahveh cuando caiga mi venganza sobre ti.

Això és el que diu Jules en la pel·li de Quentin Tarantino, Pulp Fiction. Encara que no és realment el que diu el versicle de la bíblia, mola més.

Pulp Fiction de Oshowom

Punxeu en la imatge per veure-la més gran (us la podeu posar de fons de pantalla i tot) i disculpeu aquest post carent de sentit, però l’altre dia vaig tornar a veure la pel·lícula i avui m’he enrecordat d’una de les mítiques frases i m’he dit: “Actualitzem el bloc”. Si no hi ha més novetats, ens veiem d’ací dues setmanes.

Ilegalizator, per Vergara.

Per siles mosques diré que aquest bloc i el seu autor condemnen tot tipus de violència i també tot tipus de censura. En fi, viure per veure…

Què és DolçTab? S’auto-defineixen com un projecte musical per intentar “normalitzar” la dolçaina, és a dir, desfer-se’n del prejudici que acompanya aquest instrument i que el lliga a les festes populars i folklore valencià. I com ho fan? Integrant la dolçaina en un grup de jazz com a instrument principal en substitució de la trompeta o el saxo.

Porten ja sis anys rodant pels escenaris de tot el País Valencià, principalment, però també a Espanya i el País Basc en el Festival Internacional de Jazz de Getxo. L’any 2004 foren elegits per l’Institut de Joventut seleccionaren a DolçTab Jazz Project per participar en els Circuits de Música Injuve 2004.

El 2004 presentaren el seu primer disc Infusió (noteu que el nom del disc ja expressa la idea de fusionar música popular i tradicional amb el jazz) que comptava amb set peces, quatre de les quals eren pròpies i les altres tres eren interpretacions de peces de jazz d’altres músics.

L’any passat presentaren Carrera de Galls, el segon disc on interpreten noves cançons i incorporen una veu femenina en algunes de les peces, que supleix una mancança que es feia notar en algunes ocasions.

En fi, sols dir que el dolçainer (Josep Alemany) era el meu mestre de dolçaina i és tot un crack. No res a veure amb el seu pupil.

Us deixe amb Mareta, una cançó popular valenciana versionada. Podeu conèixer més del grup en la seva pàgina web.

Després d’una època de fama i glòria Peter McGowan (Kenneth Branagh) travessa un etapa de poca qualitat creativa. I en casa les coses no ajuden: la seva dona està obsessionada en tenir família, la seva sogra sofreix de demència senil, un boig seguidor seu volteja pel barri i els veïns s’han comprat un gos que no el deixa dormir. Pareix que la boira no s’aixecarà mai.

How to kill your neighbor's dog (2000) de Michael Kalesniko.

I és en aquest punt de bloqueig quan apareixerà Amy Walsh (Suzi Hofrichter), una xiqueta de vuit anys que es trasllada amb sa mare a la casa d’enfront després de que aquesta es separés del seu marit. Amy és una xiqueta amb problemes de mobilitat i una forta inseguretat, en gran mesura degut al proteccionisme de la seva mare. Per a Peter i Melanie (la seva esposa), Amy és una xiqueta encantadora que supleix, en certa mesura, les carències de cadascú. A Melanie (Robin Wright Penn) li satisfà el seu instint maternal i a Peter li serveix d’inspiració per a la seva obra de teatre.

L’obra com dic és molt divertida, en especial pels diàlegs del protagonista amb altra gent de la faràndula i amb ell mateixa (manté monòlegs en veu alta) i les converses que manté amb sa esposa i Amy.

La pel·lícula està escrita i dirigida pel director Michael Kalesniko que obtingué sis premis per aquesta obra. El director no ha dirigit ni escrit molt més, així que no puc dir res més. Pel que fa als actors, potser el més conegut siga Kenneth Branagh. La pel·lícula no és una gran d’obra d’art, però si algun dia no sabeu que posar-vos, vos la recomane per passar una bona estona. Jo m’he rist molt.

Si la teoría de cuerdas es correcta, en alguna de las dimensiones paralelas que cabalgan invisibles con nosotros, la Guerra Civil española nunca tuvo lugar. En esa dimensión imperceptible, la República siguió siendo republicana, con sus conflictos y sus errores, para evolucionar, quizá, hasta una democracia parlamentaria.

Cada 14 d’Abril es celebra el naixement de la II República. I avui, 78 anys després, m’agradaria recomanar-vos aquesta xicoteta columna de J.A. Pérez que aparegué en el periòdic Público el passat dia 2. Una columna que, almenys a mi, m’ompli d’esperança i optimisme.

Salut i República.

He de dir que quan he posat el DVD al reproductor (sí, la majoria de les pel·lícules que mire són alquilades del videoclub i no, no estic en contra de la “pirateria”) i ha aparegut el menú he pensat: “Ja tenim ací la típica comèdia romàntica”. Una dona i un home semi-nuets gitats  en un llit, ella guapa i ell guapo, és al que indueix a pensar. L’únic element estrany en la fotografia és un gos que jeu entre els dos.

A Amy la vida li va sobre rodes amb la seva parella Tom, fins que aquest li demana casar-se amb ell i es proposen contar-se els més obscurs secrets. La pel·lícula ho deixa ben clar en els primers minuts de pel·lícula (en el tràiler s’intueix alguna cosa). Tots els personatges amb una peculiaritat que els fan únics a la vegada que divertits, al igual que el fil conductor de la pel·lícula, que ralla l’absurde (cosa que la fa més divertida encara). Hi ha que destacar que forma part de la selecció oficial del “Sundance Film Festival” i del “Toronto International Film Festival”.

Sleeping Dogs Lie

On estan les límits de la sinceritat en les relacions d’afecte? Aquesta és la pregunta que ens planteja la pel·lícula. Devem sincerar-nos amb la gent que estimem al cent per cent, inclús sabent que aquesta sinceritat els farà mal a ells i a nosaltres i per tant no aportarà res positiu a ningú. O si per el contrari, hem de mantenir algun que altre secret per protegir aquestes relacions d’afecte.

El problema és que potser aquest secret faça que canvie la visió de l’altra gent que tenia de tu, ja que potser no et podran tornar a mirar de la mateixa forma, per més que s’esforcen (és allò de que “quan saps una cosa, ja no pots ignorar-la”).

El que sí que està clar és que feu el que feu, el record us acompanyarà la resta de la vostra vida i no podreu desprendre-vos d’ell, siga bo o dolent. Així que vigileu el que potser s’haja de convertir en secret.

Qui no ha vist en algun anunci alguna estampa com la del títol de l’apunt? Aquell home, generalment amb ulleres i bata blanca, rodejat d’aparells de tota classe que ens conta les avantatges de consumir el meravellós producte X, és ja un personatge habitual en els nostres aparells de televisió.

La moda del “Científicament provat!” s’escampa per tots els camps: productes de neteja, d’alimentació, de bellesa, etc. Collons! Sols falta que anuncien els col·leccionables dels comptes de Calleja amb “felicidad científicamente probada en niños!” Dona, si als xiquets els dones una pastilleta de Prozac abans de dormir per acompanyar la lectura…

Si a banda de l’home amb bata blanca, acompanyes el producte amb un nom guai com ara L. Casei “Immunitas” (la part de Lactobacillus se la deixen, és massa complicada), Kalia Oxyaction Power Gell,  Bífidus actiu (un altre bacteri dels Lactobacillus, però amb el nom canviat), extracte d’Helix Pomatia, etc; èxit assegurat!

Al final, en aquest aspecte, la ciència s’ha convertit en allò contra el que lluitava: dogmatisme. La gent prefereix una cosa davant una altra simplement perquè algú li ha dit que els seus efectes són “científicament provats”. Qui fa aquests? Com els fa? On apareixen publicats?

Perquè argumentar a favor d’un producte dient que està científicament provat i prou no és cap argument vàlid, es tracta d’una bonica fal·làcia “ad verecundiam“ o “a l’autoritat” (caldria exposar el mètode emprat i el resultat dels experiments); i perquè “prestigiosas universidades de todo el mundo” no és ningú (tornem a la fal·làcia d’abans).

I mentre tot el món idolatra la ciència (quan en realitat s’estan passant pel forro el mètode científic) sense tenir ni idea del que diu aquesta, jo em trobe amb vídeos com aquest per Internet (no està massa relacionat, però és divertit).