Steven Levy és un reputat periodista nord-americà de la revista Wired i que ha col·laborat en múltiples revistes i periòdics com The New York Times, The New Yorker, Macworld o Rolling Stone i que centre els seus articles i llibres majoritàriament en tecnologia, informàtica, seguretat i privadesa. Doncs bé, aquest és el seu últim llibre, publicat al Juny de 2011.

"In the Plex: How Google Thinks, Works, and Shapes Our Lives", per Steven Levy.

El llibre tracta sobre el naixement i creixement de Google i el que el diferència de la resta de llibres que hi ha del mateix estil és que conté numeroses entrevistes amb els principals treballadors i directius de Google, ja que Steven Levy sempre ha mantingut una bona relació amb l’empresa i els seus fundadors.

A diferència de la biografia de Steve Jobs, de la qual ja us vaig parlar, aquest llibre no es centra en la vida dels fundadors de Google, sinó en l’empresa mateixa. Això sí, degut a totes les entrevistes que va fer el autor i que es publiquen en el llibre, són molts els que el consideren com el llibre oficial de Google.

El llibre està ple de anècdotes curioses sobre els origens de Google i els seus treballadors: Google prové del terme googol (), el quartel general de Google, anomenat Googleplex, prové del terme googolplex (), el valor inicial de l’oferta pública de Google fou de 2718281828 dòlars (que correspon als primers dígits del número d’Euler), com l’esposa de Matt Cutts, el responsable de Qualitat del motor de cerca, va passar a ser coneguda com la “porn cookie lady”, ja que li suggerí al seu marit que premiés amb una galeta cada vegada que algun treballador trobés una pàgina pornogràfica que escapava dels filtres familiars de Google, o com Wayne Rosing, el cap d’enginyeria, el dia que Google va sortir a borsa va advertir-los amb un bat de beisbol a la mà, que destrossaria qualsevol Porsche o BMW nou que trobés al pàrquing de la companyia.

Anècdotes a banda, per a mi la part més interessant és la que narra l’aventura que va suposar obrir el cercador especialitzat en Xina i tots els problemes que això li dugué a l’empresa (el govern xinès va arribar a atacar els servidors de correu de Google per interceptar correus de dissidents, cosa que provocà que Google deixés d’obeir les ordres del govern xinés de filtrar els resultats del motor de cerca). També molt interessant el capítol sobre GMail i de tota la polèmica que va sorgir quan la gent se n’adonà de que eixos anuncis tan encertats, sols podien significar una cosa: Google analitzava el contingut dels correus per posar la publicitat que més s’ajustava a les teves necessitats! I com no, el capítol que descriu el sistema de publicitat en Google (per mitjà de subhastes entre els anunciants), que ha fet de la companyia una de les més profitoses del sector tecnològic.

En definitiva, un llibre molt interessant si eres un poc friki i et pica la curiositat sobre alguns detalls de la companyia. Haig de dir, que la biografia de Steve Jobs em va enganxar més, però és cert que aquella la vaig llegir en castellà i aquesta l’he llegida en anglès, que sempre costa un poc més.

Quan vaig començar a llegir el llibre tenia por de cansar-me o que altres menesters em feren deixar-lo apartat. 700 i pico pàgines sobre la vida d’una persona poden fer-se molt pesades i les meves experiències amb biografies no ajudaven als ànims. Però, sorpresa! El llibre em va enganxar de seguida per dos principals raons: en primer lloc i molt important, està molt ben escrit; i en segon lloc, sóc un friki i com a bon friki sent curiositat pels personatges que han marcat l’evolució de la informàtica per al gran públic dels últims anys. “Això és com mirar un programa de cotilleo, però per a gent que es creu lista”, em va dir algú.

Steve Jobs, de Walter Isaacson

El llibre cobreix totes les etapes de la vida de Jobs, des del seu naixement fins els seus últims dies, poc abans de morir el passat mes d’Octubre. L’entorn en el que va créixer junt als seus pares adoptius; com va conèixer a Steve Wozniak quan aquest estava construint el primer Apple i com el convencé per fundar Apple Computers; la seva obsessió, malaltissa diria jo, per les dietes vegetarianes i el món de l’espiritualitat (viatge a l’Índia inclòs) que li causà molts problemes en el seu tractament del càncer; com Apple es convertí en tot un fenomen i ell en multi-milionari; com el van tirar de l’empresa que ell havia creat; la fundació i el fracàs de NeXT; la fundació i èxit de Pixar i les seves pel·lícules d’animació; la seva tornada a Apple el 1997 i la resurrecció de l’empresa que estava a punt de fallir fins a convertir-se en una de les més valuoses (ja per sobre de Microsoft) gràcies a la seva nova rama de productes com el iPod, iPhone i iPad; i finalment com hagué de deixar-la per a combatre un càncer ja molt avançat els seus últims dies.

Sobre la personalitat de Jobs, una cosa era clara: era un autèntic capullo i un pèl hipòcrita.

Tenia una gran sensibilitat i a sovint es posava a plorar (fins i tot d’adult) quan les coses no li sortien bé o el consell d’administració es posava en contra seva, però classificava les coses en dos categories: absolutament genials o una puta merda. Sabia com identificar els punts febles de la gent i si alguna persona o alguna cosa que havia dissenyat o pensat algú entrava en la categoria de “puta merda”, li ho feia saber a base de crits i amb eixes mateixes paraules. A més, a vegades et deia que la teva idea era una puta merda i a la setmana següent la presentava com a pròpia i deia que era absolutament genial. Això feia molt difícil treballar amb ell, lògicament.

Es va cabrejar moltíssim quan Windows copià les interfícies gràfiques del Macintosh (quan ell les havia robades del Xerox PARC), quan Dreamworks llançà Antz mentre Pixar estava a punt de llançar A bug’s life o quan Google tregué Android. Sobre aquests últims digué que gastaria fins l’últim cèntim dels 40.000 milions de dòlars que Apple tenia al banc fins a enfonsar-lo. No obstant això, ell va afegir la frase “Nosaltres (Apple) mai hem tingut objecció en robar idees genials”, a la famosa cita atribuïda a Picasso: “El artistes bons copien i els artistes genials roben”.

A més, sempre s’havia vist a ell mateixa com un hippie rebel, al qual no li importaven en els diners. En gran part era així, perquè no vivia rodejat de massa luxes com feien altres directius de la seva categoria, però va convertir la seva empresa en una de les més profitoses gràcies al control absolut sobre els seus productes, al màrqueting i a demandes contra qualsevol empresa o particular que fes alguna cosa semblant al que ells havien fet. Quan tornà a Apple el 1997, no volia cobrar cap salari com a “CEO en funcions” i es va fixar un salari d’un dòlar anual quan va llevar les paraules “en funcions” del seu càrrec. Això sí, va obligar a l’empresa a que li donés milionàries quantitats d’opcions en accions i que li comprés un jet privat.

A pesar de tot això, quasi tots els que treballaren amb ell reconeixen que la seva personalitat els feia esforçar-se al màxim i aconseguir coses que creien impossibles i que sense la seva absoluta passió pels productes que dissenyava a Apple (ell a sovint participava en el disseny) i la seva cerca de la perfecció, Apple (ni Pixar) mai hagués sigut l’empresa que ara és i s’hagués enfonsat ja fa molt de temps.

En fi, un llibre molt recomanable si sents curiositat pels personatges de la informàtica moderna com a producte de consum o, com no, si t’apassionen els productes d’Apple (fanboy!).

[...]

Un enrenou de sobte destrossà l’emoció del moment: la porta s’obrí de colp i dos homes furiosos, que duien les túniques de blau destenyit i les bandes de la Universitat de Cruxwan, irromperen en l’habitació, apartant a empentes als ineficaços lacais que tractaven d’impedir-los el pas.

- Exigim admissió! -bramà el més jove dels intrusos donant un cop de colze en la gola d’una secretària guapa i jove.
- Vinga! No podeu deixar-nos fora- bramà el de més edat, donant empentes per la porta a un programador subaltern.
- Exigim que no podeu deixar-nos fora! -digué el més jove, encara que ja estava dins de l’habitació i no es feien més intents de detindre’l.
- Qui sou?- preguntà Lunkwill irritat, alçant-se del seu seient-. Què voleu?
- Jo sóc Majikthise!-anuncià el de més deat.
- I jo exigisc que sóc Vroomfondel!- bramà el més jove.
- Val -digué Majikthise donant-se la volta cap a Vroomfondel amb fúria i explicant-li-: No és necessari que exigisques això.
- D’acord! -exclamà Vroomfondel, donant un cop de puny en un escriptori-. Sóc Vroomfondel, i això no és una exigència, sinó un fet incontrovertible! El que nosaltres exigim són fets incontrovertibles!
- No, no és això! -exclamà airosament Majikthise-. Això és precisament el que no exigim!
- No exigim fets incontrovertibles!- bramà Vroomfondel, sense quasi aturar-se a respirar-. El que exigim és una tota absència de fets incontrovertibles! Exigisc que jo siga o no siga Vroomfondel!
- Però què dimonis sou vosaltres? -exclamà Fook, ofès.
- Nosaltres -anuncià Majikthise- som filòsofs.
- Encara que tal vegada no ho siguem -afegí Vroomfondel, movent un dit en senyal d’advertència als programadors.
- Sí, ho som -insistí Majikthise-. Estem precisament ací en representació de la Unió Amalgamada de Filòsofs, Savis, Llumeneres i Altres Persones Pensants, i volem que es desconnecte aquesta [Pensament Profund] màquina ara mateix!
- Quin és el problema?- preguntà Lunkwill.
- Et diré quin és el problema, company -digué Majikthise-: Demarcació, eixe és el problema!
- Exigim -exclamà Vroomfondel- que la demarcació puga o no puga ser el problema!
- Deixeu que les màquines seguisquen fent sumes -advertí Majikthise-, i nosaltres ens preocuparem de les veritats eternes, moltes gràcies. Si voleu comprovar la vostra situació legal, feu-ho, companys. Segons la llei, la Recerca de la Veritat Última és, amb tota certesa, la prerrogativa inalienable dels obrers pensadors. Si qualsevol màquina punyetera va i la troba, nosaltres ens quedem immediatament sense treball, cert? Quin sentit té que nosaltres ens quedem vetllant quasi tota la nit discutint la existència de Déu, si aquesta màquina es posa a funcionar i ens dóna el seu maleït número de telèfon al següent matí?
- Això és -exclamà Vroomfondel-, exigim àrees rígidament definides de dubte i incertesa!

De sobte, una veu eixordadora retrunyí per l’habitació.

- Podria fer jo una observació a eixa qüestió? -inquirí Pensament Profund.
- Farem vaga! -bramà Vroomfondel.
- Això és! -convingué Majikthise-. Tindreu que veure-us-la amb una vaga nacional de Filòsofs!

[...]

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

L’Energia de la Improbabilitat Infinita és un mitjà nou i meravellós per a recórrer grans distàncies interestel·lars en una simple dècima de segon, sense tenir que anar a tort i a dret per l’hiperespai.

Es descobrí per una afortunada casualitat, i l’equip d’investigació damogrà del Govern Galàctic la convertí en una forma manejable de propulsió.

Aquesta és, breument, la història del seu descobriment.

Sense dubtes es coneixia bé el principi de generar petites quantitats d’improbabilitat finita pel senzill mètode d’acoblar dos circuits lògics en un cervell submesó Bambleweeny 57 a un vector atòmic de navegació suspès d’un potent generador de moviment brownià (per exemple una bona tassa de té calent); aquests generadors solien utilitzar-se per trencarr el gel en les festes, fent que totes les molècules de la roba interior de l’amfitriona donaren un bot de trenta centímetres cap a l’esquerra, d’acord amb la Teoria de la Indeterminació.

Molts físics respectables afirmaren que no ho tolerarien, en part perquè constituïa una degradació científica, però principalment perquè no els convidaven a eixa classe de festes.

Una altra cosa que no soportaven era el fracàs perpetu amb el qual ensopegaven en el seu intent de construir una nau que generés un camp d’improbabilitat infinita necessari per llançar una nau a les sorprenents distàncies que els separaven de les estreles més llunyanes, i al fi anunciaren malhumorats que tal màquina era pràcticament impossible.

Llavors, un dia, un estudiant al qual se li havia encomanat que granés el laboratori després d’una reunió particularment desafortunada, començà a discórrer d’aquest mode:

Si semblant màquina és una impossibilitat pràctica -pensà per a si- llavors deu existir lògicament una improbabilitat finita. De manera que tot el que tinc que fer per a construir-la és descobrir exactament la seva improbabilitat, processar eixa xifra en el generador d’improbabilitat finita, donar-li una tassa de té fresc i molt calent… i connectar-ho!

Així ho va fer, i quedà bastant sorprès al descobrir que havia aconseguit crear del res el tan ansiat i preciós generador de la Improbabilitat Infinita.

Encara es sorprengué més quan, res més concedir-li el Premi a la Extrema Intel·ligència de l’Institut Galàctic, fou linxat per una rabiosa multitud de físics respectables que finalment comprengueren que l’únic que no toleraven realment eren els setciències.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

En els remots i inexplorats confins de l’arcaic extrem occidental de l’espiral de la Galàxia, brilla un petit i menyspreable sol groguenc.

En la seva òrbita, a una distància aproximada de cent cinquanta milions de quilòmetres, gira un petit planeta totalment insignificant de color blau verdós els pobladors del qual, descendents dels simis, són tan sorprenentment primitius que encara creuen que els rellotges de lectura directa són de molt bon gust.

Aquest planeta té, o millor dit, tenia el problema següent: la majoria dels seus habitants eren infeliços durant quasi tot el temps. Moltes solucions es varen suggerir per a tal problema, però la major part d’aquestes es referien principalment als moviments de petits trossos de paper verd; cosa estranya, ja que els petits trossos de paer verd no eren precisament els qui es sentien infeliços.

De manera que va persistir el problema; molts eren humils i la majoria es consideraven miserables, inclús els que posseïen rellotges de lectura directa.

Cada vegada eren més els que pensaven que, en primer lloc, havien comés un gran error al baixar dels arbres. I alguns afirmaven que això dels arbres havia sigut una equivocació, i ningú deuria haver sortit del mar.

I llavors, un dijous, quasi dos mil anys després de que clavaren a un home a una fusta per dir que, per a variar, seria formidable ser bo amb els demés, una noia que s’asseia sola en un petit cafè de Rickmansworth comprengué de sobte el que havia anat mal durant tot el temps, i descobrí el mitjà pel qual el món podria convertir-se en un lloc tranquil i feliç. Aquesta vegada era cert, donaria resultat i no hi hauria que clavar ningú en cap lloc.

Malauradament, tanmateix, abans de que pogués cridar per telèfon per contar-ho a algú, ocorregué una catàstrofe terrible i estúpida i la idea es perdé per sempre.

Aquesta no és la història de la noia.

Sinó la d’aquella catàstrofe terrible i estúpida, i la de algunes de les seves conseqüències.

També és la història d’un llibre titulat, Guia de l’autoestopista galàctic; no es tracta d’un llibre terrestre, ja que mai s’ha publicat en la Terra i, fins que ocorregué la terrible catàstrofe, cap terrícola el veié ni escoltà parlar d’ell.

No obstant, és un llibre absolutament notable.

En realitat, probablement es tracte del llibre més notable que mai publicaran les grans companyies editores de l’Osa Menor, de les quals tampoc ha escoltat parlar cap terrícola.

I no sols és un llibre absolutament notable, sinó que també ha tingut un èxit enorme: és més famós que les Obres escollides sobre la cura de la llar espacial, més venut que les Altres cinquanta-tres coses que fer en gravetat zero, i més polèmic que la trilogia de devastadora força filosòfica de Oolon Colluphid En què es va enganyar Déu, Altres grans errors de Déu i Però, qui és eixe tal Déu?

En moltes de les civilitzacions més tranquil·les del marge oriental exterior de la Galàxia, la Guia del autoestopista ja ha substituït a la gran Enciclopèdia galàctica com al font reconeguda de tot el coneixement i la saviesa, perquè si bé incorre en moltes omissions i conté abundants fets d’autenticitat dubtosa, supera a la segona obra, més antiga i prosaica, en dos aspectes importants.

En primer lloc, és un poc més barata, i després, gravat en la portada amb simpàtiques lletres grans, ostenta la llegenda NO S’ESPANTE.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

La novel·la descriu les aventures d’Arthur Dent, un britànic normal i corrent que es veu obligat a fugir de la Terra, fent autoestop espacial, amb el seu amic Ford Prefect (un autoestopista galàctic veterà) poc abans de que una flota d’alienígenes buròcrates la destruïsquen. Aquesta novel·la de 1979 està escrita amb un humor mordaç i irònic així com absurd dels que costa trobar. I és això el que fa considerar-la una obra de culte.

Hi ha infinites referències en la cultura de les anomenades Generacions X i Y (70-80 i 80-90, respectivament): referències en altres llibres, sèries o pel·lícules, pàgines web, festes (com la Towel Day), productes i fins i tot empreses. Sols fa falta passejar-se per l’article en la Wikipedia anglesa referent al “fenomen internacional” de La guia de l’autoestopista galàctic per veure la repercussió d’aquesta novel·la a nivell internacional.

De fet el meu interès per aquest llibre ve de totes les referències que he anat trobant al llarg dels meus anys de frikisme. El passat mes de Novembre o Desembre vaig veure la pel·lícula i em va encantar l’humor absurd, molt a l’estil dels Monty Python. Així que vaig decidir llegir-me el llibre.

La pel·lícula, tot i que presenta algunes diferències bastant importants amb el llibre, conserva alguns dels moments més surrealistes de la novel·la i a mi, després d’haver llegit el llibre, no m’ha defraudat. És més, alguna d’aquestes parts del llibre que són tan hilarants es citen textualment en la pel·lícula i provoquen tant de riure (si no més) les paraules junt amb les imatges.

A mi sols m’ha quedat una pregunta en ment després de llegir el llibre: què fumava Adams? Com dimonis pot una ment sana crear uns diàlegs i unes trames tan absurdes i al mateix temps plenes de contingut demolidor (perquè cada frase hilarant amaga una galtada per a la nostra forma d’entendre la vida).

En fi, en els pròxims articles aniré publicant alguns dels fragments que més m’han agradat de la novel·la (tinc el llibre ple de pàgines marcades, avise). No m’agradaria estendre més aquest article, així que per avui us deixe amb les ganes.

Don’t Panic. Demà més.

El joc d’Ender (Ender’s game originalment) és una novel·la de ciència-ficció futurista d’Orson Scott Card, escrita el 1985 a partir d’un conte del mateix autor que aparegué publicat en la revista Analog Science Fiction and Fact.

El llibre narra la formació militar d’Andrew Wiggin (qui s’anomena a ell mateix Ender), el tercer dels germans de la família Wiggin que és autoritzat a néixer a canvi de formar part de la Flota Internacional, si aquesta així ho creu convenient. Però també és la història de la destrucció del xiquet que era Ender, forçat a ser el millor entre els millors per tal de salvar la Humanitat d’una raça d’insectes alienígenes (insectors), a pesar de que això el duga a exhaurir-lo física i psicològicament, a base de dures i contínues sessions d’entrenament en l’Escola de Batalla i l’aïllament a que el sotmeten els seus superiors. Aquests l’enfronten als seus temors més profunds i el duen a situacions límit que forcen al protagonista a fer mal a altra gent i a ell mateixa. I el pitjor de tot, és que són conscients del que fan.

El benestar de l’individu contra el benestar de la societat, un tema tan complexe i delicat com aquest, objecte d’innumerables discussions entre pensadors al llarg de la Història, és el que tracta Card en clau de ciència-ficció i amb una lectura que no es fa gens pesada.

En quant a la valoració, sols citaré els premi Nébula (1985) i premi Hugo (1986) que guanyà l’autor per aquesta obra i que repetí en les següents edicions d’ambdós premis amb La veu dels morts (Speaker for the Dead, en anglès), la segona part de l’anomenada Saga d’Ender (la història queda tancada, així que podeu llegir tranquil·lament sols el primer volum).

Mientras esperaba a que apareciera mi equipaje reía de medio lado. Una frase se me vino a la mente: “como aquí no se vive en ninguna parte”. No pude evitar visualizar un cerdo retozando en un barrizal. Un barrizal de Úbeda, para ser más exactos. ¡No te vayas, como aquí no se vive en ninguna parte!, dijo el cerdo revolcándose en la mierda. Apareció mi maleta. La cogí y me encaminé hacia la salida. No, el barrizal no era para mí. Yo no era un cerdo; yo era una criatura alada e iba a volar alto, muy alto. A mí me esperaban grandes cosas.

Actualització: Examen de DLO fet i assignatura superada (esperem).

Actualització 2: Examen d’ADO fet també, aquest amb més dubtes de superar-lo, però… Yes, we can!

Un que sí tenia planejat llegir era el que dóna títol a aquest apunt “I am Legend“, escrita per Richard Matheson (ja us vaig parlar de una de les seves adaptacions cinematogràfiques) i em vaig fer amb ell. Com a norma general, les adaptacions al cinema se solen quedar curtes i aquest cas no és una excepció.

La pel·lícula és completament diferent a la novel·la. Sí, en principi l’únic supervivent d’una terrible infecció és Robert Neville que lluita per sobreviure en un món rodejat d’infectats (els anteriors humans) que s’han convertit en bèsties carnívores. Però res més, no tenen més en comú.

Pel que fa al context la pel·lícula es situa a Nova York i el llibre a Los Angeles, en la pel·lícula la infecció es deguda a una mutació artificial (feta per un equip d’investigadors per curar el càncer) d’un virus i en el llibre és degut a un bacteri utilitzat en una guerra bacteriològica, la pel·lícula es situa a l’any 2012 i la història del llibre transcorre entre el 1976 i el 1979, a la pel·lícula Neville és un científic que busca una cura per la infecció i al llibre Neville s’ha resignat a lluitar per sobreviure i venjar-se d’aquells que han destruït el món, no és un científic i no busca cap solució al “problema” perquè n’està segur de que no hi ha. També cal dir que en la pel·lícula Neville compta amb la companyia d’un gos, mentre que en el llibre el gos apareix breument però mor al cap d’una setmana. I un altre fet anecdòtic és que Will Smith escolta a Bob Marley mentre que el personatge de Richard Matheson escolta música clàssica (Beethoven, Rachmaninoff…)

La novel·la mostra la debilitat i desesperació de Neville en nombroses ocasions, cosa que la pel·lícula no fa (tornem de nou a la imatge d’heroi que adquireix el protagonista en el film). Però el més important de tot és el motiu pel qual es converteixen en llegenda els dos Neville. És completament diferent. En la pel·lícula Neville es converteix en llegenda com un heroi i en el llibre justament pel contrari.

No vaig a donar més detalls perquè sinó em direu que sóc un desbutza-arguments. Si teniu l’ocasió llegiu-lo.

Ara m’he posat amb l’altre llibre que em vaig comprar, “Alan Turing. El hombre que sabía demasiado“ de David Leavitt, una biografia del matemàtic i pare de la computació, Alan Turing. Aquest em mantindrà més entretingut (és més llarg i vull començar a posar-me en marxa de debò amb els estudis i la natació).

Per conèixer un poc sobre l’autor, que com he dit és William Golding, us diré que fou un escriptor britànic del segle XX (1911-1993) i que fou guardonat l’any 1983 amb el Premi Nobel de Literatura. La seva obra més destacada és sense dubte la que jo m’he llegit, i no li falten motius.

La novel·la conta la història d’un grup de xiquets que, després d’un accident d’avió, arriben a una xicotet illa deserta perduda en algun lloc del Pacífic.

Els primers personatges en aparèixer a l’obra són Ralph i Piggy. Piggy és un noi grosset, poc àgil, amb asma, però intel·ligent i Ralph és més bé carismàtic. Piggy i Ralph troben una closca d’un caragol marí i aquest últim la fa sonar, amb el que es reuneixen tots els accidentats.

Llavors apareixeran diversos personatges com Jack, el cap dels xiquets del Cor, que es convertiran en els caçadors, i com Simon, un particular xiquet molt lúcid, però molt vergonyós a l’hora.

Prompte els xiquets s’organitzaran i es repartiran les tasques entre tots per tal de recol·lectar fruita i caçar animals (troben uns porcs senglars per la illa), per construir uns refugis on passar la nit a cobert i per encendre una fogata per fer fum i que algun vaixell que passe a prop puga rescatar-los, i faran una votació per elegir el cap del grup, que serà Ralph, elegit per haver trobat la closca de caragol, front a Jack, que també s’havia presentat com a candidat.

La falta de control sobre els xiquets per part dels adults és nova per a ells i ho gaudiran de veres, al principi tots compleixen la tasca que els han comanat escrupolosament i després passen la resta del dia jugant tots junts a una xicoteta llacuna que hi ha a prop del campament base, que construeixen a la platja.

Però a mesura que transcorre la història, els sentiments humans més primitius comencen en aflorar en ells. Els xiquets més menuts ja no ajuden en res, sols passen el dia jugant, els encarregats de mantenir encesa la flama per avisar a algun possible vaixell obliden la seva tasca, els caçadors estan més preocupats en matar que no pas en aconseguir carn, afloren els sentiments d’enveja de Jack cap a Ralph i la por entre tots ells per els relats dels malsons d’alguns dels xiquets més petits que asseguren haver vist una fera per l’illa.

Sols tres dels xiquets mantenen encara en la ment la tasca primordial, que és mantenir viva la flama per a que puguen rescatar-los: Ralph, Piggy i Simon.

Els caçadors i la resta de xiquets, dirigits per Jack, es separaran del grup inicial (on sols romandran Ralph, Piggy, Simon i dos bessons anomenats Sam i Eric) per formar la seva pròpia tribu que subsisteix a base de la caça i que ha perdut totes les senyals de civilització amb la que els xiquets havien arribat a l’illa. Al final la mort, l’odi i el salvatgisme apareixeran en l’obra fins a una situació extrema (no diré res més).

I ara un poc d’anàlisi. Alguns diuen que el que pretenia William Golding amb aquesta obra era retratar la situació d’un grup de gent en una situació límit i del comportament més primitiu, que està present en tots nosaltres, apareix en aquests. Mentre que altres diuen que és una crítica a una educació repressora que no educa sinó que crea por i que serveix de ben poc quan aquesta repressió desapareix.

Jo estic més bé en el segon punt de vista. És a dir, per què els xiquets obliden la seva tasca primordial que és mantenir la foguera per fer fum i ser rescatats? Ho obliden perquè no són conscients de la importància d’aquesta foguera. Es conformen, per dir-ho d’alguna forma, menjant una bona peça de carn avui i demà ja veurem.

Estan acostumats a que els adults els diguen el que han de fer, com s’han de comportar i tenen por a les represàlies dels seus pares (si aquests els castigaran, si aquests els pegaran, etc) però no són conscients de la importància de comportar-se de tal manera. No han sigut educats, han sigut castigats. Per això, com deia, en absència d’eixa mà opressora, se senten perduts. Algun d’ells pensaria: “M’haig de llavar. Però per què?”, “Val, perquè sinó els meus pares em deixaran sense postres”, “Però per què em deixen sense postres? Ells ja no estan ací, ja no hi ha postres, sols un grapat de fruita, que m’han de fer? Per què m’haig de llavar? Per què?” I és ací quan comencen els problemes.

Pense no fa falta plantejar-se aquesta situació hipotètica i extrema per veure aquest comportament, un comportament similar (si no igual) el veiem entre els xiquets o joves d’avui. Per exemple, en els nombrosos casos de violència escolar (que sempre hi han agut, no ens enganyem, però mai han sigut tant exagerats i salvatges com els d’ara). Els xiquets no saben per què no li han de pegar una pallissa al seu company, sols saben que els han dit que això no està bé. Però per què? I si els lleves la mà repressora de la que parlàvem (els pares) pel motiu que siga (feina o simplement desinterès pels seus fills) què queda? Res, perquè no hi ha cap control sobre ells.

Quina és la situació, més control? Més repressió? Doncs Golding ens diu que no (almenys jo ho interprete així). Perquè no es pot mantenir el control permanent sobre una persona (o si? Amb una espècie de “Gran Hermano“ d’Orwell) i quan aquest control desapareix o es relaxa, obtenim el mateix resultat i inclús a vegades multiplicat.

Un altre element interessant en l’obra és la hipotètica fera, que no és més que un producte de la seva imaginació. El senyor de les mosques prové del nom hebreu Beelzebub, utilitzat per referir-se al dimoni. Veiem que al principi els xiquets temen a la fera, però al final de l’obra la tribu salvatge formada pels caçadors acabaran quasi adorant-la i servint-li ofrenes.

Jo relacione aquesta bèstia entre un dels altres instints primaris de l’home: la necessitat de creure en un ser superior. Per als xiquets la fera ho és.

Ningú la vista de veres, encara que molts ho asseguren, perquè simplement no existeix (sols hi ha un xiquet que sap que és producte de la seva imaginació, no diré qui, i no surt massa ben parat), però tots la temen com al mateix dimoni i creuen que és immortal. Els salvatges assassinaran salvatgement per error (o pot ser no) a un dels xiquets creient que és la fera, però la por no desapareixerà perquè per justificar el seu assassinat diran que la fera s’havia disfressat de xiquet i realment no l’han matada, així que han de seguir tement i fent el que el cap els ordene si volen evitar caure en les mans d’aquesta malvada criatura.

Amb els diversos Déus que han hagut i hi han en la història de la humanitat passa una cosa semblant, neixen, pense jo, per la por o la ignorància de l’home front a diversos fenòmens naturals (trons, llamps, pluja, malalties, etc.) i també per por a sentiments i condicions humanes com la soledat o la pròpia mort, en especial aquesta última. La necessitat de creure que ells són algú i que sempre seran algú.

Està desapareixent aquesta necessitat en l’home? “Déu ha mort”, digué Nietzsche de la boca de Zaratustra (encara que possiblement no ho digués en aquest sentit). És prompte per dir-ho. Estaria bé que fos així, perquè no és bo viure amb por, com també deia Nietzsche.

Acabaré amb un xicotet fragment del final del llibre que podria resumir tota l’obra (està en castellà):

[...] Y en medio de ellos, con el cuerpo sucio, el pelo enmarañado y la nariz goteando, Ralph lloró por la pérdida de la inocencia, las tinieblas del corazón de ellos y la caída al vacío de aquel verdadero y sabio amigo llamado Piggy.

[...]

Si teniu l’ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. També dir que hi han dues pel·lícules amb el mateix títol, la primera de Peter Brook (1963) i la segona de Harry Hook (1990). Hi haurà que veure-les…