He pogut llegir unes quantes crítiques per la Web (açò dels blogs és una meravella!). Totes són bones. Encara que també és cert que la blogosfera catalana tendeix a ser sobradament auto-proteccionista, en aquest cas, i des de la meva humil opinió, les crítiques són encertades.

Bed & Breakfast

Foren els guanyadors del premi al millor grup en l’edició de 2005 del Sona 9 i, amb el seu nou disc “Bed & Breakfast”, han aconseguit els premis al millor disc de l’any i al millor disc de cançó autor de la revista Enderrock. Uns cracks, vaja.

Amb qui més se’ls compara és amb Manel, encara que els Amics roden d’abans. Tots dos són barcelonins i tots dos fan música Pop-Folk, però es podria dir que Els Amics de les Arts tiren més cap al Pop i Manel cap al Folk. Lletres molt divertides, un pèl iròniques i per damunt de tot quotidianes, com la vida mateixa.

Si us agradava Manel o potser trobàveu les seves lletres un poc massa encaramel·lades, escolteu Els Amics de les Arts. Jo us deixe potser amb la cançó més “amanelada” que tenen, com diu la revista Enderrock. Però també és la que més m’agrada a mi i cony, el blog és meu.

PS: Tant de bo feren algun concert a prop d’ací!

Què és DolçTab? S’auto-defineixen com un projecte musical per intentar “normalitzar” la dolçaina, és a dir, desfer-se’n del prejudici que acompanya aquest instrument i que el lliga a les festes populars i folklore valencià. I com ho fan? Integrant la dolçaina en un grup de jazz com a instrument principal en substitució de la trompeta o el saxo.

Porten ja sis anys rodant pels escenaris de tot el País Valencià, principalment, però també a Espanya i el País Basc en el Festival Internacional de Jazz de Getxo. L’any 2004 foren elegits per l’Institut de Joventut seleccionaren a DolçTab Jazz Project per participar en els Circuits de Música Injuve 2004.

El 2004 presentaren el seu primer disc Infusió (noteu que el nom del disc ja expressa la idea de fusionar música popular i tradicional amb el jazz) que comptava amb set peces, quatre de les quals eren pròpies i les altres tres eren interpretacions de peces de jazz d’altres músics.

L’any passat presentaren Carrera de Galls, el segon disc on interpreten noves cançons i incorporen una veu femenina en algunes de les peces, que supleix una mancança que es feia notar en algunes ocasions.

En fi, sols dir que el dolçainer (Josep Alemany) era el meu mestre de dolçaina i és tot un crack. No res a veure amb el seu pupil.

Us deixe amb Mareta, una cançó popular valenciana versionada. Podeu conèixer més del grup en la seva pàgina web.

Així doncs, la qualitat de la interpretació i la caracterització dels protagonistes és la mateixa en les dues parts: excel·lent. Benicio del Toro pareix el Che de debò i el mateix es pot dir de Demián Bichir, que caracteritza a un Fidel Castro de jove.

Aquesta segona part transcorre en Bolívia, on el Che anà a comandar l’Exèrcit d’Alliberament Nacional de Bolívia que es proposava enderrocar el dictador René Barrientos (Joaquim de Almeida en la pel·lícula).

En la Viquipèdia podeu trobar tota la informació històrica que es reflexa en la pel·lícula. No us contaré cap detall ací, però ja sabeu com acaba tot. Guevara fou capturat el 8 d’Octubre de 1967 per l’exèrcit bolivià amb col·laboració de la CIA i l’endemà, el 9 d’Octubre de 1977 fou afusellat.

Una cosa queda ben clara: No es pot fer una revolució sense el suport del Poble. I el poble bolivià no donava suport a la causa del Che, almenys això dóna a entendre la pel·lícula. Molts es pregunten que se li havia perdut al Che en Bolívia, doncs caldria fer-se la mateixa pregunta per veure que se li perdé a Cuba i el Congo (recordem que ell era argentí!).

Què és el que se li pot passar pel cap a una persona per deixar la seva terra i anar a lluitar per la gent d’un altre país, d’un altre continent? La resposta la dóna ell mateix en una de les frases de la pel·lícula: “Yo creo en el hombre“. Fou una d’aquestes persones que no veuen als ciutadans d’altres països com estranys, sinó com homes com ell. I a més, fou una d’aquestes persones que al veure els problemes d’altra gent no pogué quedar-se a casa com si res passarà sinó que ho deixà tot i anà a fer el que podia per ells (podríem discutir si va fer el correcte o no, però crec que no es pot discutir que no ho va fer per egoisme).

Anava a penjar la famosa fotografia del Che i la cançó “Hasta siempre” de Carlos Puebla, però després de recordar aquesta cançó que tenia perduda per la meva col·lecció musical, he canviat d’opinió.

1. Aneu a la Wikipedia i busqueu un article aleatori, el que us aparega serà el nom del grup.
2. En la pàgina web de The Quotations Page busqueu una cita aleatòria i les últimes paraules (amb sentit) de l’última cita seran el nom del disc.
3. La portada per al disc la trobareu en Flickr, fent clic a “Explorar > Interessants dels 7 últims dies” i seleccionant la primera imatge que permeta difondre’s sota llicència Creative Commons (o qualsevol altra que permeta la lliure distribució).
4. Amb una eina d’edició d’imatges (com el GIMP en el meu cas) feu un xicotet muntatge i el pengeu al vostre bloc.
5. Passa-li el meme a cinc persones. Jo li passaré el meme a Adrià, a Àlex, a l’altre Àlex (per veure si actualitza el bloc), a Toni i a DGil (que no sé el seu nom real, però imagine que serà Dani).

Aquest és el meu resultat a partir del nom de Raymond Speaker, un polític canadenc, una cita de Collin Powell (!) i aquesta imatge (molt graciosa, per cert!).

Raymond Speaker - Learning from failure

Rodatge del videoclip d’Unusual del grup Reckless Side.

Hui, per cert, he actualitzat el meu compte Pro que em caducava d’ací dos dies. Fins d’ací dos anys!

Uns científics descobreixen una mutació del virus de la grip que és capaç de curar el càncer amb un 100% de la efectivitat, però després d’uns dies els suposats curats es converteixen en una espècie de mutants amb ànsies de matança, sense pèl, sense pigmentació a la pell i ultra-sensibles als rajos UV.

De seguida es proposa un pla per aïllar la ciutat de Nova York per evitar que el virus es propague, mentre científics de l’exèrcit treballen per trobar una cura, dirigits pel tinent coronel Neville (Will Smith a la pel·lícula). Evidentment, i com haureu pogut imaginar, el pla falla (el virus es transmet per l’aire) i la població humana quasi desapareix (després parlarem d’açò més detingudament), Neville és l’únic supervivent a la ciutat de New York ja que és immune al virus. Durant la pel·lícula intentarà sobreviure buscant aliments de dia i ocultant-se de nit en la seva llar ben protegida, on té un laboratori on busca les possibles cures al virus a partir de la seva sang.

Com he dit no és un argument massa original. De fet, ja són tres les pel·lícules basades en aquesta mateixa novel·la: The Last Man on Earth (1964), The Omega Man (1971) i ara aquesta. Però també estan en la mateixa línia les angleses 28 Days Later (2002) i les seves seqüeles 28 Weeks Later (2007) i 28 Months Later (prevista per al 2009).

El missatge de la pel·lícula (el mateix que el de 28 Days Later, que també me la vaig veure en època d’exàmens): esperança, pau, amor i, encara que més ocult, un cert missatge de desconfiança cap a la ciència i la tècnica. Evidentment, en la versió americana no podien faltar les referències a Déu, encara que el doctor Neville diu en certa ocasió que “Déu no existeix. Això és cosa de l’home”, al final de la pel·lícula canvia de parèixer (hasta aquí puedo leer).

Aquest missatge és molt contrari al de la novel·la original (on els infectats es converteixen en vampirs i la trama succeeix a Los Angeles) on hi ha certes implicacions “filosòfiques” i “sociològiques” i on el motiu pel qual el doctor Nevill es converteix en llegenda és totalment diferent (pel que he pogut llegir en la Viquipèdia).

Siga com siga, una cosa bona sí que té la pel·lícula: la música. Els creadors de la pel·lícula utilitzen a Bob Marley i el seu disc Legend (ni fet a posta, eh?) i el seus missatges d’esperança per donar un toc apropiat a la música. Les cançons que recorde de la pel·lícula eren Redemption song i Three little birds.

Aquesta última em posa bastant trist perquè és la que Will Smith li canta a la seva gossa (els gossos sols s’infecten en contacte directe amb el virus) fins que és infectada i ha de sacrificar-la. Digueu-me bleda, però els ulls se me feren plorosos i tot.

I l’altra, Redemption song, m’agrada perquè és amb la que es basa la peça Les cançons lliures de Cesk Freixas del disc Les veus dels pobles lliures (que podeu descarregar gratuïtament).

Mon pare té alguns cassettes de Bob Marley en la seva furgoneta hippie (com aquesta però completament groga) i alguns discs de vinil i en CD per casa, així que l’havia sentit més vegades, però mai m’havia aturat a escoltar-lo. Ara fa una setmana que li pegue al rei del Reggae i haig de dir que m’agrada. Ací us deixe amb la Redemption Song.

El passat divendres 1 vaig tenir el gust d’assistir al concert de Lilit i Dionís a Sagra. Els qui em coneixeu ja sabreu que sóc un fan d’aquest grup, així que no m’ho vaig pensar dues vegades d’anar i li ho vaig comunicar a Blai a qui també li agraden molt i tenia ganes d’anar, encara que estava constipat. Hi havia un motiu especial: Posaven el disc a la venda.

Així que el divendres ens n’anàrem tots dos amb dos companys més cap al poblet de la Rectoria i arribarem al concert. I allí ens identificà un curiós personatge abillat amb bosses que li rodejaven el pit i la cintura i una càmera de fotos (una Canon EOS 350D segons vaig poder saber després). Em reconegué per les meves fotos en el Flickr (jo també anava amb la càmera) i ell s’identificà com a Rebombori (veges tu, encara no sé el seu nom).

Començàrem a xerrar i ens contà que formava part d’una associació (digues-li associació, digues-li unió, digues-li grup, etc) anomenada Músics Sense Fotògraf que es dedica a fotografiar concerts arreu del País Valencià. La seva autodescripció en el perfil de Flickr diu:

La fotografia i la música pateixen un mal en comú, no tenim espais ni ajudes en aquesta societat comercial, i encara menys si t’interessa alguna cosa “fora del normal” com pot ser la música en Valencià o la crítica social. Per això em decidit reunir i formar aquest grup fotogràfic per gaudir del que ens agrada i a més documentar la realitat del nostre poble.

Rebombori ens animà a col·laborar amb el projecte i ens informà de que el pròxim cap de setmana surt un autobús cap a Vilanova d’Alcolea (Castelló) on els disbauxers de Lilit i Dionís ens alegraran la nit amb un concert. Així que el pròxim dia 9 d’Agost, abans d’anar-me’n una setmana per Itàlia, marxe amb autobús de festa amb bona gent, amb la càmera de fotos i amb un nou objectiu que em vaig comprar el divendres passat i estic esperant rebre’l a la tenda Fotoprix de Dénia. Serà genial!

Parlant de l’objectiu. És un objectiu de focal fixa (50mm) i el motiu pel qual me l’he comprat és pel seu baix cost: 109€ i la seva increïble apertura del diafragma: fins a 1,8. Me’l vaig comprar pensant en els concerts, on hi ha poca llum per fer fotos i aquestes apertures s’agraeixen per no estirar massa la sensibilitat (que es comporta de puta mare la Canon a 1600I). L’objectiu és el Canon EF 50mm f/1.8 II.

En fi, ja us contaré. Mentrestant podeu pegar-li un cop d’ull a les fotografies del concert.

Blai va penjar la cançó dels Cérvols. Jo en penjaré una altra, per no repetir-nos: Lilit i Dionís – L’olor de l’amor.

La lletra de la cançó la podeu trobar en aquest enllaç, però ja us avise que està en anglès i necessites saber alguna coseta del llenguatge de programació C (i ser un poc friqui) per entendre-la. L’heu de cantar amb la melodia de “Let it be” dels (The) Beatles [Kit-Kat: Per què mai ningú posa el The al nom d'aquest grup?]. Buscant pel Youtube algun altre paio que s’atrevís a cantar-la m’he trobat amb aquest vídeo on la podeu escoltar amb algun que altre refilet.

El que m’ha fet gràcia del vídeo ha sigut el fons: una imatge fixa amb la fotografia de Denis Ritchie (un dels creadors del C) i el següent text a l’aire Bruce Lee i el seu Be water my friend.

Empty your memory, // Buida la teva memòria,
with a free()… // amb un free()…
like a pointer! //com un punter!

If you cast a pointer to an integer, // Si moldeges un punter a un enter,
it becomes the integer. // es convertirà en l’enter.
If you cast a pointer to a struct,  // Si moldeges un punter a una estructura,
it becomes the struct… // es convertirà en l’estructura…

The pointer can crash… // El punter pot fallar…
and can overflow… //i pot desbordar-se…

Be a pointer my friend… // Sigues un punter amic meu…

M’ha fet gràcia, què voleu que us diga? Vaig a escoltar-la de nou…

El grup, format per Aitor (baix), Lluís (bateria), Noèlia (veu) i Òscar (guitarra); va nàixer farà cosa de tres anys a l’IES Pedreguer a partir d’alguns alumnes de Música en l’optativa de 4t d’ESO. En la primera actuació que feren, dins del marc de les I Jornades Multilingüístiques, tocaren Aitor, Òscar, Karmen (veu) i de bateria, si no recorde mal, el professor de Música.

En el primer concert sols havien pogut preparar algunes peces de grups de rock clàssics com Led Zeppelin, Guns ‘n’ Roses, AC/DC, Van Halen, etc. I hagueren de repetir-ne algunes, ja que el públic demanava més i no n’havien preparat més.

Durant aquests anys han anat creixent a partir d’adaptar cançons dels seus grups preferits i, per fi, pareix que ja compten amb un parell de peces pròpies.

Bé, des d’ací els desitge molta sort, que seguisquen endavant (hi ha dos membres que estudien a la Universitat i això posa les coses difícils) i que preparen una maqueta prompte, que sempre els ho dic!

PD: Per cert, les fotografies del MySpace són meves…