La dona soltera, d’uns seixanta anys, cansada dels infortunis que havia sofert en matèria amorosa, s’havia decantat per suplir les seves necessitats amb una bona dosi diària de gelat de fresa i la companyia d’animals exòtics. I aquell dia no era diferent: menjava un cucurutxo amb la mà esquerra i sobre la seva mà dreta l’acompanyava aquell animalot blanc que va captar la meva atenció: una cacatua.

Era de l’espècie Cacatua galerita. Tota blanca a excepció de la cresta groga i el bec i les potes de gris obscur. S’agafava amb l’ajuda de les urpes de la seva cuidadora amb cura per a no fer-li mal, però suficientment fort per a no caure davant dels imprevisibles i bruscs moviments de l’autobús ple de gent.

Des del seu particular observatori, creuant el Västerbroplan, parava atenció a tot el que esdevenia pel seu voltant: el jove amb ulleres de pasta que jugava amb el mòbil al davant, la parella que es besava afectuosament junt a la porta d’eixida o la dotzena de persones que anaven de peu i miraven al sostre amb cara d’impaciència, desitjant arribar d’una vegada al seu destí i cansats d’aguantar, ves tu a saber quina impertinència del seu veí. La gent sempre es mostra especialment irritable quan torna a casa acabada la jornada laboral.

Ella semblava ser un d’aquells observadors que està ben atent però es mostra indiferent a tot el que veu. Com si tot al seu voltant, no tingués la més mínima importància i simplement fos divertit observar-ho com a pur entreteniment. No s’immutava davant de cap estímul extern i ni tan sols va tastar el gelat de fresa que la seva ama li va donar a provar.

Però sobretot, i amb aquella mirada de superioritat, aquell pardal em mirava a mi mentre escoltava “How it Ends”, de DeVotchKa. Bé, tenia el bec apuntant-me però potser jo era qui menys li importava. Les cacatues tenen els ulls als laterals del cap, així que resulta complicat imaginar que és el que una d’aquestes aus està veient quant té el cap dirigit a tu. Fos com fos, jo si que la mirava a ella i pensava amb l’estampa més graciosa que protagonitzàvem tots els d’aquell autobús: persones i cacatua.

L’animal i la dona van baixar a Högalidsgatan i allí els vaig perdre de vista. Jo vaig seguir fins a Hornstull, la següent parada, i en quant vaig baixar del bus per a entrar al tunnelbana ja tenia clar que aquella història havia de quedar immortalitzada.

Doncs bé, alegria doble ahir. A banda del meravellós concert del grup indie del moment (a tota Egpaña i no sols a Catalunya) també vaig poder descobrir a una veu genial, la de la jove xilena Soledad Vélez, que va actuar com a telonera dels Manel. Jo no sé molt de música, però la seva veu m’encanta! Ací us deixe una mostra des la veu d’aquesta jove de vint-i-dos anys, que de segur arribarà lluny.

Per cert, els dos EPs que té els podeu descarregar gratuïtament d’Internet: Four reasons to sing i Black light in the forest.

Guixeta és un francesisme i taquilla un castellanisme, al final els senyors acadèmics es van decidir per la segona, encara que la primera està prou estesa.

He viscut tota la vida en l’error (bo, tota la vida escolar. Tampoc dramatitzem).

Fonts: Optimot, Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els Amics de les Arts

Gran concert el d’avui d’Els Amics de les Arts a la Sala Mirror, presentant la reedició del Bed&Breakfast + Castafiore Cabaret. Molta gent coneguda entre el públic. I el més curiós: trobar-se a una professora de la universitat al concert i que una lectora del blog t’identifique (“Tu eres el d’El vol de l’home ocell?”, m’ha dit). M’he quedat parat i encantat al saber que algú, fora del meu cercle, llegia el blog (ha sigut un plaer, Anna!)

I demà, cap a Madrid! Ja us contaré la setmana que ve tot el que ha passat aquest mes!

[...]

Un enrenou de sobte destrossà l’emoció del moment: la porta s’obrí de colp i dos homes furiosos, que duien les túniques de blau destenyit i les bandes de la Universitat de Cruxwan, irromperen en l’habitació, apartant a empentes als ineficaços lacais que tractaven d’impedir-los el pas.

- Exigim admissió! -bramà el més jove dels intrusos donant un cop de colze en la gola d’una secretària guapa i jove.
- Vinga! No podeu deixar-nos fora- bramà el de més edat, donant empentes per la porta a un programador subaltern.
- Exigim que no podeu deixar-nos fora! -digué el més jove, encara que ja estava dins de l’habitació i no es feien més intents de detindre’l.
- Qui sou?- preguntà Lunkwill irritat, alçant-se del seu seient-. Què voleu?
- Jo sóc Majikthise!-anuncià el de més deat.
- I jo exigisc que sóc Vroomfondel!- bramà el més jove.
- Val -digué Majikthise donant-se la volta cap a Vroomfondel amb fúria i explicant-li-: No és necessari que exigisques això.
- D’acord! -exclamà Vroomfondel, donant un cop de puny en un escriptori-. Sóc Vroomfondel, i això no és una exigència, sinó un fet incontrovertible! El que nosaltres exigim són fets incontrovertibles!
- No, no és això! -exclamà airosament Majikthise-. Això és precisament el que no exigim!
- No exigim fets incontrovertibles!- bramà Vroomfondel, sense quasi aturar-se a respirar-. El que exigim és una tota absència de fets incontrovertibles! Exigisc que jo siga o no siga Vroomfondel!
- Però què dimonis sou vosaltres? -exclamà Fook, ofès.
- Nosaltres -anuncià Majikthise- som filòsofs.
- Encara que tal vegada no ho siguem -afegí Vroomfondel, movent un dit en senyal d’advertència als programadors.
- Sí, ho som -insistí Majikthise-. Estem precisament ací en representació de la Unió Amalgamada de Filòsofs, Savis, Llumeneres i Altres Persones Pensants, i volem que es desconnecte aquesta [Pensament Profund] màquina ara mateix!
- Quin és el problema?- preguntà Lunkwill.
- Et diré quin és el problema, company -digué Majikthise-: Demarcació, eixe és el problema!
- Exigim -exclamà Vroomfondel- que la demarcació puga o no puga ser el problema!
- Deixeu que les màquines seguisquen fent sumes -advertí Majikthise-, i nosaltres ens preocuparem de les veritats eternes, moltes gràcies. Si voleu comprovar la vostra situació legal, feu-ho, companys. Segons la llei, la Recerca de la Veritat Última és, amb tota certesa, la prerrogativa inalienable dels obrers pensadors. Si qualsevol màquina punyetera va i la troba, nosaltres ens quedem immediatament sense treball, cert? Quin sentit té que nosaltres ens quedem vetllant quasi tota la nit discutint la existència de Déu, si aquesta màquina es posa a funcionar i ens dóna el seu maleït número de telèfon al següent matí?
- Això és -exclamà Vroomfondel-, exigim àrees rígidament definides de dubte i incertesa!

De sobte, una veu eixordadora retrunyí per l’habitació.

- Podria fer jo una observació a eixa qüestió? -inquirí Pensament Profund.
- Farem vaga! -bramà Vroomfondel.
- Això és! -convingué Majikthise-. Tindreu que veure-us-la amb una vaga nacional de Filòsofs!

[...]

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

L’Energia de la Improbabilitat Infinita és un mitjà nou i meravellós per a recórrer grans distàncies interestel·lars en una simple dècima de segon, sense tenir que anar a tort i a dret per l’hiperespai.

Es descobrí per una afortunada casualitat, i l’equip d’investigació damogrà del Govern Galàctic la convertí en una forma manejable de propulsió.

Aquesta és, breument, la història del seu descobriment.

Sense dubtes es coneixia bé el principi de generar petites quantitats d’improbabilitat finita pel senzill mètode d’acoblar dos circuits lògics en un cervell submesó Bambleweeny 57 a un vector atòmic de navegació suspès d’un potent generador de moviment brownià (per exemple una bona tassa de té calent); aquests generadors solien utilitzar-se per trencarr el gel en les festes, fent que totes les molècules de la roba interior de l’amfitriona donaren un bot de trenta centímetres cap a l’esquerra, d’acord amb la Teoria de la Indeterminació.

Molts físics respectables afirmaren que no ho tolerarien, en part perquè constituïa una degradació científica, però principalment perquè no els convidaven a eixa classe de festes.

Una altra cosa que no soportaven era el fracàs perpetu amb el qual ensopegaven en el seu intent de construir una nau que generés un camp d’improbabilitat infinita necessari per llançar una nau a les sorprenents distàncies que els separaven de les estreles més llunyanes, i al fi anunciaren malhumorats que tal màquina era pràcticament impossible.

Llavors, un dia, un estudiant al qual se li havia encomanat que granés el laboratori després d’una reunió particularment desafortunada, començà a discórrer d’aquest mode:

Si semblant màquina és una impossibilitat pràctica -pensà per a si- llavors deu existir lògicament una improbabilitat finita. De manera que tot el que tinc que fer per a construir-la és descobrir exactament la seva improbabilitat, processar eixa xifra en el generador d’improbabilitat finita, donar-li una tassa de té fresc i molt calent… i connectar-ho!

Així ho va fer, i quedà bastant sorprès al descobrir que havia aconseguit crear del res el tan ansiat i preciós generador de la Improbabilitat Infinita.

Encara es sorprengué més quan, res més concedir-li el Premi a la Extrema Intel·ligència de l’Institut Galàctic, fou linxat per una rabiosa multitud de físics respectables que finalment comprengueren que l’únic que no toleraven realment eren els setciències.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

En els remots i inexplorats confins de l’arcaic extrem occidental de l’espiral de la Galàxia, brilla un petit i menyspreable sol groguenc.

En la seva òrbita, a una distància aproximada de cent cinquanta milions de quilòmetres, gira un petit planeta totalment insignificant de color blau verdós els pobladors del qual, descendents dels simis, són tan sorprenentment primitius que encara creuen que els rellotges de lectura directa són de molt bon gust.

Aquest planeta té, o millor dit, tenia el problema següent: la majoria dels seus habitants eren infeliços durant quasi tot el temps. Moltes solucions es varen suggerir per a tal problema, però la major part d’aquestes es referien principalment als moviments de petits trossos de paper verd; cosa estranya, ja que els petits trossos de paer verd no eren precisament els qui es sentien infeliços.

De manera que va persistir el problema; molts eren humils i la majoria es consideraven miserables, inclús els que posseïen rellotges de lectura directa.

Cada vegada eren més els que pensaven que, en primer lloc, havien comés un gran error al baixar dels arbres. I alguns afirmaven que això dels arbres havia sigut una equivocació, i ningú deuria haver sortit del mar.

I llavors, un dijous, quasi dos mil anys després de que clavaren a un home a una fusta per dir que, per a variar, seria formidable ser bo amb els demés, una noia que s’asseia sola en un petit cafè de Rickmansworth comprengué de sobte el que havia anat mal durant tot el temps, i descobrí el mitjà pel qual el món podria convertir-se en un lloc tranquil i feliç. Aquesta vegada era cert, donaria resultat i no hi hauria que clavar ningú en cap lloc.

Malauradament, tanmateix, abans de que pogués cridar per telèfon per contar-ho a algú, ocorregué una catàstrofe terrible i estúpida i la idea es perdé per sempre.

Aquesta no és la història de la noia.

Sinó la d’aquella catàstrofe terrible i estúpida, i la de algunes de les seves conseqüències.

També és la història d’un llibre titulat, Guia de l’autoestopista galàctic; no es tracta d’un llibre terrestre, ja que mai s’ha publicat en la Terra i, fins que ocorregué la terrible catàstrofe, cap terrícola el veié ni escoltà parlar d’ell.

No obstant, és un llibre absolutament notable.

En realitat, probablement es tracte del llibre més notable que mai publicaran les grans companyies editores de l’Osa Menor, de les quals tampoc ha escoltat parlar cap terrícola.

I no sols és un llibre absolutament notable, sinó que també ha tingut un èxit enorme: és més famós que les Obres escollides sobre la cura de la llar espacial, més venut que les Altres cinquanta-tres coses que fer en gravetat zero, i més polèmic que la trilogia de devastadora força filosòfica de Oolon Colluphid En què es va enganyar Déu, Altres grans errors de Déu i Però, qui és eixe tal Déu?

En moltes de les civilitzacions més tranquil·les del marge oriental exterior de la Galàxia, la Guia del autoestopista ja ha substituït a la gran Enciclopèdia galàctica com al font reconeguda de tot el coneixement i la saviesa, perquè si bé incorre en moltes omissions i conté abundants fets d’autenticitat dubtosa, supera a la segona obra, més antiga i prosaica, en dos aspectes importants.

En primer lloc, és un poc més barata, i després, gravat en la portada amb simpàtiques lletres grans, ostenta la llegenda NO S’ESPANTE.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

Bo, us deixe les fotos.

• Andreu: Ja, ja. Jo tinc el carret negre i gris.
• Bernat: Doncs jo tinc el carret tot gris, que és millor! Jo guanye!
• Andreu: Ja, ja. Tu guanyes i jo perd!

Ja podeu imaginar la cara que ha posat Bernat: :S! S’ha quedat sense saber que dir. La parella era un terratrèmol que no ha fet més que xerrar i això que no es coneixien (pel que deien els seus respectius progenitors)!

En fi, moltes coses (no vull dir totes perquè seria arriscar-se massa) en aquesta vida depenen del vidre a través del qual es miren.

PS: Els noms són inventats. He procurat fer un gest a la costum d’utilitzar els noms d’Alice i Bob en l’anglès en lloc de dir “subjecte A” i “subjecte B”.

El camino del hombre recto esta por todos lados rodeado por las injusticias de los egoístas y la tiranía de los hombres malos.

Bendito sea aquel pastor que en nombre de la caridad y de la buena voluntad saque a los débiles del valle de la oscuridad porque el es el auténtico guardián de su hermano y descubridor de los niños perdidos.

Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera a aquellos que pretendan envenenar y destruir a mis hermanos.

Y tú sabras que mi nombre es Yahveh cuando caiga mi venganza sobre ti.

Això és el que diu Jules en la pel·li de Quentin Tarantino, Pulp Fiction. Encara que no és realment el que diu el versicle de la bíblia, mola més.

Pulp Fiction de Oshowom

Punxeu en la imatge per veure-la més gran (us la podeu posar de fons de pantalla i tot) i disculpeu aquest post carent de sentit, però l’altre dia vaig tornar a veure la pel·lícula i avui m’he enrecordat d’una de les mítiques frases i m’he dit: “Actualitzem el bloc”. Si no hi ha més novetats, ens veiem d’ací dues setmanes.