[...]

Un enrenou de sobte destrossà l’emoció del moment: la porta s’obrí de colp i dos homes furiosos, que duien les túniques de blau destenyit i les bandes de la Universitat de Cruxwan, irromperen en l’habitació, apartant a empentes als ineficaços lacais que tractaven d’impedir-los el pas.

- Exigim admissió! -bramà el més jove dels intrusos donant un cop de colze en la gola d’una secretària guapa i jove.
- Vinga! No podeu deixar-nos fora- bramà el de més edat, donant empentes per la porta a un programador subaltern.
- Exigim que no podeu deixar-nos fora! -digué el més jove, encara que ja estava dins de l’habitació i no es feien més intents de detindre’l.
- Qui sou?- preguntà Lunkwill irritat, alçant-se del seu seient-. Què voleu?
- Jo sóc Majikthise!-anuncià el de més deat.
- I jo exigisc que sóc Vroomfondel!- bramà el més jove.
- Val -digué Majikthise donant-se la volta cap a Vroomfondel amb fúria i explicant-li-: No és necessari que exigisques això.
- D’acord! -exclamà Vroomfondel, donant un cop de puny en un escriptori-. Sóc Vroomfondel, i això no és una exigència, sinó un fet incontrovertible! El que nosaltres exigim són fets incontrovertibles!
- No, no és això! -exclamà airosament Majikthise-. Això és precisament el que no exigim!
- No exigim fets incontrovertibles!- bramà Vroomfondel, sense quasi aturar-se a respirar-. El que exigim és una tota absència de fets incontrovertibles! Exigisc que jo siga o no siga Vroomfondel!
- Però què dimonis sou vosaltres? -exclamà Fook, ofès.
- Nosaltres -anuncià Majikthise- som filòsofs.
- Encara que tal vegada no ho siguem -afegí Vroomfondel, movent un dit en senyal d’advertència als programadors.
- Sí, ho som -insistí Majikthise-. Estem precisament ací en representació de la Unió Amalgamada de Filòsofs, Savis, Llumeneres i Altres Persones Pensants, i volem que es desconnecte aquesta [Pensament Profund] màquina ara mateix!
- Quin és el problema?- preguntà Lunkwill.
- Et diré quin és el problema, company -digué Majikthise-: Demarcació, eixe és el problema!
- Exigim -exclamà Vroomfondel- que la demarcació puga o no puga ser el problema!
- Deixeu que les màquines seguisquen fent sumes -advertí Majikthise-, i nosaltres ens preocuparem de les veritats eternes, moltes gràcies. Si voleu comprovar la vostra situació legal, feu-ho, companys. Segons la llei, la Recerca de la Veritat Última és, amb tota certesa, la prerrogativa inalienable dels obrers pensadors. Si qualsevol màquina punyetera va i la troba, nosaltres ens quedem immediatament sense treball, cert? Quin sentit té que nosaltres ens quedem vetllant quasi tota la nit discutint la existència de Déu, si aquesta màquina es posa a funcionar i ens dóna el seu maleït número de telèfon al següent matí?
- Això és -exclamà Vroomfondel-, exigim àrees rígidament definides de dubte i incertesa!

De sobte, una veu eixordadora retrunyí per l’habitació.

- Podria fer jo una observació a eixa qüestió? -inquirí Pensament Profund.
- Farem vaga! -bramà Vroomfondel.
- Això és! -convingué Majikthise-. Tindreu que veure-us-la amb una vaga nacional de Filòsofs!

[...]

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

L’Energia de la Improbabilitat Infinita és un mitjà nou i meravellós per a recórrer grans distàncies interestel·lars en una simple dècima de segon, sense tenir que anar a tort i a dret per l’hiperespai.

Es descobrí per una afortunada casualitat, i l’equip d’investigació damogrà del Govern Galàctic la convertí en una forma manejable de propulsió.

Aquesta és, breument, la història del seu descobriment.

Sense dubtes es coneixia bé el principi de generar petites quantitats d’improbabilitat finita pel senzill mètode d’acoblar dos circuits lògics en un cervell submesó Bambleweeny 57 a un vector atòmic de navegació suspès d’un potent generador de moviment brownià (per exemple una bona tassa de té calent); aquests generadors solien utilitzar-se per trencarr el gel en les festes, fent que totes les molècules de la roba interior de l’amfitriona donaren un bot de trenta centímetres cap a l’esquerra, d’acord amb la Teoria de la Indeterminació.

Molts físics respectables afirmaren que no ho tolerarien, en part perquè constituïa una degradació científica, però principalment perquè no els convidaven a eixa classe de festes.

Una altra cosa que no soportaven era el fracàs perpetu amb el qual ensopegaven en el seu intent de construir una nau que generés un camp d’improbabilitat infinita necessari per llançar una nau a les sorprenents distàncies que els separaven de les estreles més llunyanes, i al fi anunciaren malhumorats que tal màquina era pràcticament impossible.

Llavors, un dia, un estudiant al qual se li havia encomanat que granés el laboratori després d’una reunió particularment desafortunada, començà a discórrer d’aquest mode:

Si semblant màquina és una impossibilitat pràctica -pensà per a si- llavors deu existir lògicament una improbabilitat finita. De manera que tot el que tinc que fer per a construir-la és descobrir exactament la seva improbabilitat, processar eixa xifra en el generador d’improbabilitat finita, donar-li una tassa de té fresc i molt calent… i connectar-ho!

Així ho va fer, i quedà bastant sorprès al descobrir que havia aconseguit crear del res el tan ansiat i preciós generador de la Improbabilitat Infinita.

Encara es sorprengué més quan, res més concedir-li el Premi a la Extrema Intel·ligència de l’Institut Galàctic, fou linxat per una rabiosa multitud de físics respectables que finalment comprengueren que l’únic que no toleraven realment eren els setciències.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

En els remots i inexplorats confins de l’arcaic extrem occidental de l’espiral de la Galàxia, brilla un petit i menyspreable sol groguenc.

En la seva òrbita, a una distància aproximada de cent cinquanta milions de quilòmetres, gira un petit planeta totalment insignificant de color blau verdós els pobladors del qual, descendents dels simis, són tan sorprenentment primitius que encara creuen que els rellotges de lectura directa són de molt bon gust.

Aquest planeta té, o millor dit, tenia el problema següent: la majoria dels seus habitants eren infeliços durant quasi tot el temps. Moltes solucions es varen suggerir per a tal problema, però la major part d’aquestes es referien principalment als moviments de petits trossos de paper verd; cosa estranya, ja que els petits trossos de paer verd no eren precisament els qui es sentien infeliços.

De manera que va persistir el problema; molts eren humils i la majoria es consideraven miserables, inclús els que posseïen rellotges de lectura directa.

Cada vegada eren més els que pensaven que, en primer lloc, havien comés un gran error al baixar dels arbres. I alguns afirmaven que això dels arbres havia sigut una equivocació, i ningú deuria haver sortit del mar.

I llavors, un dijous, quasi dos mil anys després de que clavaren a un home a una fusta per dir que, per a variar, seria formidable ser bo amb els demés, una noia que s’asseia sola en un petit cafè de Rickmansworth comprengué de sobte el que havia anat mal durant tot el temps, i descobrí el mitjà pel qual el món podria convertir-se en un lloc tranquil i feliç. Aquesta vegada era cert, donaria resultat i no hi hauria que clavar ningú en cap lloc.

Malauradament, tanmateix, abans de que pogués cridar per telèfon per contar-ho a algú, ocorregué una catàstrofe terrible i estúpida i la idea es perdé per sempre.

Aquesta no és la història de la noia.

Sinó la d’aquella catàstrofe terrible i estúpida, i la de algunes de les seves conseqüències.

També és la història d’un llibre titulat, Guia de l’autoestopista galàctic; no es tracta d’un llibre terrestre, ja que mai s’ha publicat en la Terra i, fins que ocorregué la terrible catàstrofe, cap terrícola el veié ni escoltà parlar d’ell.

No obstant, és un llibre absolutament notable.

En realitat, probablement es tracte del llibre més notable que mai publicaran les grans companyies editores de l’Osa Menor, de les quals tampoc ha escoltat parlar cap terrícola.

I no sols és un llibre absolutament notable, sinó que també ha tingut un èxit enorme: és més famós que les Obres escollides sobre la cura de la llar espacial, més venut que les Altres cinquanta-tres coses que fer en gravetat zero, i més polèmic que la trilogia de devastadora força filosòfica de Oolon Colluphid En què es va enganyar Déu, Altres grans errors de Déu i Però, qui és eixe tal Déu?

En moltes de les civilitzacions més tranquil·les del marge oriental exterior de la Galàxia, la Guia del autoestopista ja ha substituït a la gran Enciclopèdia galàctica com al font reconeguda de tot el coneixement i la saviesa, perquè si bé incorre en moltes omissions i conté abundants fets d’autenticitat dubtosa, supera a la segona obra, més antiga i prosaica, en dos aspectes importants.

En primer lloc, és un poc més barata, i després, gravat en la portada amb simpàtiques lletres grans, ostenta la llegenda NO S’ESPANTE.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

La novel·la descriu les aventures d’Arthur Dent, un britànic normal i corrent que es veu obligat a fugir de la Terra, fent autoestop espacial, amb el seu amic Ford Prefect (un autoestopista galàctic veterà) poc abans de que una flota d’alienígenes buròcrates la destruïsquen. Aquesta novel·la de 1979 està escrita amb un humor mordaç i irònic així com absurd dels que costa trobar. I és això el que fa considerar-la una obra de culte.

Hi ha infinites referències en la cultura de les anomenades Generacions X i Y (70-80 i 80-90, respectivament): referències en altres llibres, sèries o pel·lícules, pàgines web, festes (com la Towel Day), productes i fins i tot empreses. Sols fa falta passejar-se per l’article en la Wikipedia anglesa referent al “fenomen internacional” de La guia de l’autoestopista galàctic per veure la repercussió d’aquesta novel·la a nivell internacional.

De fet el meu interès per aquest llibre ve de totes les referències que he anat trobant al llarg dels meus anys de frikisme. El passat mes de Novembre o Desembre vaig veure la pel·lícula i em va encantar l’humor absurd, molt a l’estil dels Monty Python. Així que vaig decidir llegir-me el llibre.

La pel·lícula, tot i que presenta algunes diferències bastant importants amb el llibre, conserva alguns dels moments més surrealistes de la novel·la i a mi, després d’haver llegit el llibre, no m’ha defraudat. És més, alguna d’aquestes parts del llibre que són tan hilarants es citen textualment en la pel·lícula i provoquen tant de riure (si no més) les paraules junt amb les imatges.

A mi sols m’ha quedat una pregunta en ment després de llegir el llibre: què fumava Adams? Com dimonis pot una ment sana crear uns diàlegs i unes trames tan absurdes i al mateix temps plenes de contingut demolidor (perquè cada frase hilarant amaga una galtada per a la nostra forma d’entendre la vida).

En fi, en els pròxims articles aniré publicant alguns dels fragments que més m’han agradat de la novel·la (tinc el llibre ple de pàgines marcades, avise). No m’agradaria estendre més aquest article, així que per avui us deixe amb les ganes.

Don’t Panic. Demà més.

El joc d’Ender (Ender’s game originalment) és una novel·la de ciència-ficció futurista d’Orson Scott Card, escrita el 1985 a partir d’un conte del mateix autor que aparegué publicat en la revista Analog Science Fiction and Fact.

El llibre narra la formació militar d’Andrew Wiggin (qui s’anomena a ell mateix Ender), el tercer dels germans de la família Wiggin que és autoritzat a néixer a canvi de formar part de la Flota Internacional, si aquesta així ho creu convenient. Però també és la història de la destrucció del xiquet que era Ender, forçat a ser el millor entre els millors per tal de salvar la Humanitat d’una raça d’insectes alienígenes (insectors), a pesar de que això el duga a exhaurir-lo física i psicològicament, a base de dures i contínues sessions d’entrenament en l’Escola de Batalla i l’aïllament a que el sotmeten els seus superiors. Aquests l’enfronten als seus temors més profunds i el duen a situacions límit que forcen al protagonista a fer mal a altra gent i a ell mateixa. I el pitjor de tot, és que són conscients del que fan.

El benestar de l’individu contra el benestar de la societat, un tema tan complexe i delicat com aquest, objecte d’innumerables discussions entre pensadors al llarg de la Història, és el que tracta Card en clau de ciència-ficció i amb una lectura que no es fa gens pesada.

En quant a la valoració, sols citaré els premi Nébula (1985) i premi Hugo (1986) que guanyà l’autor per aquesta obra i que repetí en les següents edicions d’ambdós premis amb La veu dels morts (Speaker for the Dead, en anglès), la segona part de l’anomenada Saga d’Ender (la història queda tancada, així que podeu llegir tranquil·lament sols el primer volum).

Un que sí tenia planejat llegir era el que dóna títol a aquest apunt “I am Legend“, escrita per Richard Matheson (ja us vaig parlar de una de les seves adaptacions cinematogràfiques) i em vaig fer amb ell. Com a norma general, les adaptacions al cinema se solen quedar curtes i aquest cas no és una excepció.

La pel·lícula és completament diferent a la novel·la. Sí, en principi l’únic supervivent d’una terrible infecció és Robert Neville que lluita per sobreviure en un món rodejat d’infectats (els anteriors humans) que s’han convertit en bèsties carnívores. Però res més, no tenen més en comú.

Pel que fa al context la pel·lícula es situa a Nova York i el llibre a Los Angeles, en la pel·lícula la infecció es deguda a una mutació artificial (feta per un equip d’investigadors per curar el càncer) d’un virus i en el llibre és degut a un bacteri utilitzat en una guerra bacteriològica, la pel·lícula es situa a l’any 2012 i la història del llibre transcorre entre el 1976 i el 1979, a la pel·lícula Neville és un científic que busca una cura per la infecció i al llibre Neville s’ha resignat a lluitar per sobreviure i venjar-se d’aquells que han destruït el món, no és un científic i no busca cap solució al “problema” perquè n’està segur de que no hi ha. També cal dir que en la pel·lícula Neville compta amb la companyia d’un gos, mentre que en el llibre el gos apareix breument però mor al cap d’una setmana. I un altre fet anecdòtic és que Will Smith escolta a Bob Marley mentre que el personatge de Richard Matheson escolta música clàssica (Beethoven, Rachmaninoff…)

La novel·la mostra la debilitat i desesperació de Neville en nombroses ocasions, cosa que la pel·lícula no fa (tornem de nou a la imatge d’heroi que adquireix el protagonista en el film). Però el més important de tot és el motiu pel qual es converteixen en llegenda els dos Neville. És completament diferent. En la pel·lícula Neville es converteix en llegenda com un heroi i en el llibre justament pel contrari.

No vaig a donar més detalls perquè sinó em direu que sóc un desbutza-arguments. Si teniu l’ocasió llegiu-lo.

Ara m’he posat amb l’altre llibre que em vaig comprar, “Alan Turing. El hombre que sabía demasiado“ de David Leavitt, una biografia del matemàtic i pare de la computació, Alan Turing. Aquest em mantindrà més entretingut (és més llarg i vull començar a posar-me en marxa de debò amb els estudis i la natació).

En aquesta novel·la plena d’èxit, Robert Langdon és un professor de simbologia religiosa en Harvard que quan va a fer una conferència a París, és veu involucrat en un estrany assassinat. Allí coneixerà a Sophie Neveu, una criptògrafa de la Policia Francesa, neta de la víctima que han trobat en el museu del Louvre.

El misteri es complica quan Langdon descobreix que la víctima pertanyia a una societat secreta, de la qual també havien format part Isaac Newton, Botticelli, Victor Hugo i Leonardo Da Vinci. Langdon sospita que està resseguint les traces d’un secret de transcendència històrica, un secret enormement revelador i perillós. Al llarg d’una emocionant persecució, Langdon i Neveu es trobaran amb un misteriós personatge que s’avança als seus passos en cada moment.

A mi, en aquesta ocasió, m’interessa parlar d’una altra novel·la escrita també per aquest autor i que no té res a veure, al contrari que en la majoria de les seves obres, en conspiracions rel·ligioses. La fortalesa digital, també és un llibre de conspiracions (sembla que aquestes venen molt), però aquesta vegada és una història de misteri entre els secrets millor guardats de les agències de intel·ligència nord-americanes.

Susan Fletcher, una excel·lent criptògrafa de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) no pot creure’s les paraules del seu superior, quan aquest li diu que l’Agència ha interceptat un codi que, el majo supercomputador conegut, pot desxifrar.

L’única pista que tenen per trencar el mortífer codi, pareix estar amagada en el cadàver d’un home que ha mort misteriosament en Espanya, on ha sigut enviat David, el promès de Susan. Mentre aquest busca la clau i intenta sobreviure als mètodes d’un expert assassí, Susan haurà de fer front al codi maliciós, que amenaça en revel·lar els majors secrets del Govern dels EUA, en les mateixes instal·lacions de la NSA.

Haig de dir, que m’han encantat tots dos llibres que he llegit aquest estiu i haig de recomanar-vos-els. No vaig a negar, que El codi Da Vinci no és un llibre interessant, però no és una obra mestra. Ha estat escrit com un llibre per a entreteniment, res més. I ha tingut la sort de convertir-se en un Best-Seller. Què és el que hi ha d’especial en ell? Jo diria que el morbo que produeixen les conspiracions de l’Esglèsia Catòlica.

Per altra part, La fortalesa digital, no ha tingut tant d’èxit per la mateixa raó; a pesar de tractar sobre conspiracions del Govern Americà, pareix que aquest tema no atreu tant en l’actualitat. Possiblement, si hagués sigut escrit en un altre moment, hauria captat molt més l’atenció dels lectors de novel·les d’intriga.

Jo, repeteixo, us recomane els dos. Són un poc densos si no sou lectors habituals (jo no ho sóc, intente llegir de tant en tant), però tots dos són entretinguts i interessants.