Avui he enviat un post al fòrum de Kriptópolis i quina ha segut la sorpresa que m’he endut quan l’administrador ha penjat el post com un article en la portada de la web! Però ací no acaben les sorpreses perquè resulta que algú a enviat l’article de Kriptópolis a Menéame.

Ara sols falta que el programa i el PDF estiguen plens d’errors i quede com el cul xD.

PS: Menegeu la notícia al Menéame, vinga.

PS2: He dit que he corregit el document PDF, però sols ha sigut en la versió castellana. A veure si demà tinc una estona i corregisc la versió en català, però no promet res: haig d’estudiar!

En primera instància, Wodax és més que rés, una frikada de les grosses i l’única finalitat és el pur entreteniment i aprenentatge (a no ser que sigueu uns paranoics perduts, llavors us serà ben útil!). Una vegada aclarit aquest xicotet detall, procedim amb l’explicació més formal. Traduisc del primer paràgraf del README (tota la documentació, excepte el paper del que us parlaré tot seguit, està en… diguem-li “anglès”).

Wodax és un programa d’esteganografia que us permet ocultar un arxiu de text pla en una imatge PNG i, per suposat, us permet obtenir un text ocult a partir d’una imatge PNG escrivint la contrasenya correcta.

Mola, eh? No explicaré res sobre el funcionament del programa. Està tot explicat en aquest article titulat “Wodax: Text entre les ombres” (que m’ha costat dues setmanes de treball).

L’article està dividit en tres seccions. Comença amb una xicoteta introducció i història de l’esteganografia i la representació d’imatges en el computador; la segona secció és la més extensa i densa, explica el funcionament del programa, possibles “atacs” per fer-lo ineficaç, defenses front eixos “atacs”, algunes restriccions i manques que té (de moment); i la tercera secció inclou un xicotet text on conte com apareix Wodax i la gran xorrada que se m’ocorregué per nombrar les versions (em passat de la 0.1 a la 1.1 directament!), com instal·lar-lo i usar-lo, etc.

Dir que de moment sols el podreu compilar en un sistema GNU/Linux de 32 o 64 bits. Jo de fet l’he provat amb tres distribucions i en les dues arquitectures i funciona perfectament en les quatre combinacions. Podeu descarregar-vos un paquet amb el codi font, un binari precompilat per a l’arquitectura x86 i amd64 que inclou les llibreries (així no les haureu d’instal·lar) i una carpeta anomenada test que inclou tres textos amagats dins de tres imatges (fotos meves del Flickr). Els textos són les obres “El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha“, de Cervantes; “Tirant Lo Blanc”, de Martorell; i “Hamlet“, de Shakespeare. Totes tres en anglès gràcies al projecte Gutenberg.

El codi font de tot el projecte el podeu trobar en aquest servidor de codi Subversion. El programa està publicat sota els termes de la llicència GNU GPL v3. L’article, per la seva part està publicada sota la llicència FDL.

Actualització: Meresc dos dies de càstig a pa i aigua. Com bé m’ha apuntat Adrià això de “sombres” és una burrada com una catedral i més encara per estar en el títol d’un document! Ombres, ombres! El document ja està actualitzat, podeu tornar a descarregar-lo i com si no hagués passat res. Per la meva part us promet que ho copiaré 100 vegades…

De moment podeu únicament ocultar un arxiu de text en una imatge i obtenir un text ocult. No vaig a explicar com funciona per ara, simplement us deixaré una prova. Aquest text (extret de la Viquipèdia) es troba ocult en la imatge de la dreta de la Mona Lisa (una obra d’art plena de misteris), la de l’esquerre és l’original. Noteu alguna diferència (feu clic per ampliar les imatges al 100%)?

L’esteganografia és l’art i la ciència d’escriure missatges ocults de tal manera que només en conegui l’existència el destinatari previst; a diferència de la criptografia, en que l’existència del missatge per ell mateix no s’oculta, però el contingut és amagat.

La paraula “steganografia” té origen grec i vol dir “escrit ocult o tapat”. Els seus orígens es remunten a l’any 440 aC. L’historiador Heròdot va mencionar dos exemples d’esteganografia a les seves Històries. Demeratus va escriure un missatge per alertar d’un possible atac a Grècia, escrivint-lo en una tauleta de fusta i la va cobrir de cera. Les tauletes de cera s’utilitzaven com a superfície d’escriptura reusable. Un altre exemple de l’ús de l’esteganografia el trobem en Histiaeus, que rapava el cap dels seus esclaus més fidels i els tatuava un missatge. Quan el cabell els creixia, el missatge quedava ocult. El propòsit d’aquests missatges fou instigar una revolta contra els perses. Més tard, Johannes Trithemius va escriure Steganographia, un tractat de criptografia i esteganografia disfressat de llibre de màgia negra.

Està bé, fem les coses més fàcils… El mateix text està ocult en la imatge de la dreta. Feu clic i veureu les imatges al 500% i notareu xicotetes diferències en el color d’alguns píxels.

Ara falta fer que a banda d’ocultar text en les imatges, aquest text estiga xifrat per evitar així possibles atacs per força bruta (que són fins i tot prou complicats com ja us explicaré). Us deixe un enllaç al servidor Subversion on tinc penjat l’última versió del codi per si algú vol pegar-li una miradeta al codi (necessitareu la llibreria png++).

Ahir el vaig tornar a agafar de la prestatgeria per analitzar un dels seus capítols. Concretament l’annex del final del llibre. En aquest annex es detalla el funcionament d’un algorisme de xifratge ideat per Bruce Schneier, tota una eminència en el món de la criptografia (dissenyador dels algorismes Blowfish i Twofish entre altres). L’algorisme que es descriu s’anomena el Solitari i fou ideat per a ser utilitzat per al xifratge i desxifratge sense l’ajuda d’ordinadors i, a més, fou ideat expressament per aparèixer en el llibre de Stephenson. Ja podeu fer-vos una idea de la qualitat dels detalls tècnics del llibre.

Però de què va el Cryptonomicon (Ja que no té títol en català i haig d’usar una llengua “estrangera”, utilitzaré el títol original)? És impossible fer un resum d’un llibre d’aquestes dimensions (unes 350 pàgines per volum, i en són tres), però en conjunt és una novel·la sobre la història dels començaments de la informàtica en general i la criptografia en particular i les matemàtiques relacionades amb aquestes (apareixen personatges com Alan Turing o John Von Neumann); una novel·la bèlica sobre la Segona Guerra Mundial, una novel·la sobre les empreses tecnològiques de finals de segle XX (la bombolla d’Internet), sobre els draps bruts de les grans empreses, sobre les conspiracions d’aquestes, i fins i tot és una història d’amor (encara que les referències explícites al sexe apareixen durant tota la novel·la, la part amorosa és més notable a partir del segon llibre). A més, una de les coses que m’encantà és que, l’humor en clau d’ironia és una constant en el llibre. Tant en les paraules del narrador omniscient com en els diàlegs dels personatges.

La trama es desenvolupa arreu del món i en tres històries independents però que s’entrecreuen en diversos moments de llibre fins arribar a nugar-se en el final de l’obra (ja està catalogada com a obra mestra en el món del hacking). Estats Units, Anglaterra, Itàlia, Austràlia, Filipines, Suècia, Argèlia i fins i tot indrets imaginaris com Qwghlm, una clara referència a l’Illa de Man (una Illa que no és part del Regne Unit però que posseeix el sobirà de la Corona Britànica, en aquest cas Isabel II); o el sultanat de Kinakuta, inspirat en alguna illa-estat d’Oceania com Tuvalu.

Com he dit abans el llibre es compon per tres històries independents i principals (encara que al llarg del llibre apareixen altres històries secundàries com les de Goto Dengo, un enginyer de mines de l’exèrcit japonés, i Enoch Root, aquest més difícil de definir: militar, metge, rector, matemàtic, criptoanalista… un personatge misteriós i de vital importància al llarg de l’obra). Dues d’aquestes històries es desenvolupen al llarg de la Segona Guerra Mundial (les de Lawrence Waterhouse i Booby Shaftoe) i la tercera a les acaballes del segle XX (la de Randy Waterhouse, nét de Lawrence).

Hi ha parts divertidíssimes. En una d’aquestes, Lawrence fa un estudi, amb tot luxe de detalls, sobre la relació entre els orgasmes i la concentració i rendiment en la seva tasca com a criptoanalista (gràfica inclosa).

Fins on arriba el nivell de friquisme, geekisme, nerdisme… de l’autor? Parla del Linux (utilitza el nom en clau de Finux. Problemes amb el Copyright?), del BeOS, el llenguatge d’scripting Perl, els llenguatges C i C++, Teoria de Nombres, funcions zeta, del phreaking de Van Eck i un llarg etcétera.

La grandesa d’aquesta obra que està en barrejar aquests tecnicismes propis de tecnoadictes amb una bona dosi d’humor, aventures i un cert toc d’intriga. I com no, una impressionant forma d’escriure (encara que jo no entenc massa d’aquestes coses). Aquesta barreja fa que, igual que El senyor dels Anells ha sortit del món underground dels fanàtics de la fantasia i s’ha convertit en els darrers anys en un dels llibres més llegits (a pesar de la seva extensió i gràcies a les pel·lícules que s’han fet dels seus volums), el Cryptonomicon podría convertir-se en la porta d’entrada i sortida al món underground del hacking (Quants anglicismes en aquest paràgraf!).

Una de les millors novel·les que he llegit mai. Nota sobre 10? És difícil dir-ho. No se me dona massa bé puntuar, però jo el situaria entre el 9 i el 10. Llegiu-lo, encara que no tingueu ni la més remota idea de qui és Alan Turing. Així ho descobrireu.

Però encara no us he dit perquè he tret el llibre de la prestatgeria i he anat a buscar l’annex? Bé. En primer lloc dir que d’alguna forma havia de començar l’entrada. I en segon lloc dir que estic preparant un xicotet projecte d’estiu (ja en queda poc d’estiu i no he fet res del que tenia previst i crec que no em donarà temps). He estat recollint informació sobre una llibreria per manipular documents PNG i estic pensant fer un xicotet programa d’esteganografia. Què és l’esteganografia? La tècnica d’ocultar missatges en altres objectes (en aquest cas imatges, encara que també hi ha programes per ocultar missatges en vídeos o música).

Pretenc que amb el meu programa es puguen xifrar missatges d’una forma més o menys segura i un dels algorisme que vull utilitzar per xifrar el text és el Solitari de Scheiner, ja que em sorprengué la seva originalitat.

En fi, ja us parlaré d’aquest projecte d’estiu… Hi ha qui es planteja arreglar el jardí i hi ha qui es planteja altres xorrades com aquesta. En fi… Bon agost!

En la novel·la existeixen tres protagonistes, tots ells relacionats d’alguna forma, i dos fils temporals que transcorren simultàniament al llarg de la novel·la. Els protagonistes són Bobby Shaftoe, un marine raider de l’exèrcit dels EUA; Lawrence Pritchard Waterhouse, un geni matemàtic amic d’Alan Turing; i Randy Waterhouse, net de l’anterior i un hacker expert en criptografia i xarxes.

Les històries dels dos primers casos transcorren paral·lelament durant la II Guerra Mundial, però cap al final de la novel·la es trobaran units.

Waterhouse avi és enviat a Gran Bretanya, després de l’atac a Pearl Harbor per part de Japó, per ajudar als anglesos a desxifrar codis alemanys, principalment xifrats amb la màquina Enigma.

Per altra banda, Bobby Shaftoe és un supervivent de la campanya per part dels EUA en Filipines que es enviat a un nou destacament que ha sorgit en l’exercit, amb col·laboració de Gran Bretanya: el Destacament 2071 (i després 2072, perquè el 2071 és un nombre prim). El mateix destacament del qual forma part Lawrence Waterhouse.

L’altre fil temporal es desenvolupa en l’actualitat. Randy és un expert en criptografia i xarxes que habita en Califòrnia i deixa la seva inestable (i quasi acabada) relació sentimental i marxa amb el seu soci Avi cap a les Filipines, on la companyia (recentment formada pels dos i dos socis més) està creant un nou paradís de dades i el major exponent de la llibertat informàtica.

Aquesta és la primera part de la trilogia de culte dels hackers i està considerada com “El senyor dels anells” del ciberpunk, novel·la que us recomane a llegir. Això sí, feu-vos l’ànim perquè té unes quatre-centes pàgines per volum, i hi han tres. Però, ja dic, us la recomane perquè és una novel·la carregada d’humor irònic i on totes les frases s’han d’entendre amb el seu significat ocult, tenen totes un doble sentit. Les metàfores, comparacions i demés recursos literaris són constants al llarg del llibre.

No obstant, haig d’advertir-vos d’una altra cosa a part de la seva extensió, la novel·la no és l’obra de culte de hackers perquè sí. Està plena de paraules tècniques i, en algunes parts, hi ha un excés de contingut de caràcter matemàtic que podrien avorrir a aquell que no s’interessa per aquesta àrea del coneixement humà.

Abans de llegir-me les altres dos parts restants per completar la trilogia, vaig a llegir-me la famosa novel·la distòpica “Un món feliç” d’Aldous Huxley, que em van deixar abans de Nadal i que encara no he llegit.

En aquesta novel·la plena d’èxit, Robert Langdon és un professor de simbologia religiosa en Harvard que quan va a fer una conferència a París, és veu involucrat en un estrany assassinat. Allí coneixerà a Sophie Neveu, una criptògrafa de la Policia Francesa, neta de la víctima que han trobat en el museu del Louvre.

El misteri es complica quan Langdon descobreix que la víctima pertanyia a una societat secreta, de la qual també havien format part Isaac Newton, Botticelli, Victor Hugo i Leonardo Da Vinci. Langdon sospita que està resseguint les traces d’un secret de transcendència històrica, un secret enormement revelador i perillós. Al llarg d’una emocionant persecució, Langdon i Neveu es trobaran amb un misteriós personatge que s’avança als seus passos en cada moment.

A mi, en aquesta ocasió, m’interessa parlar d’una altra novel·la escrita també per aquest autor i que no té res a veure, al contrari que en la majoria de les seves obres, en conspiracions rel·ligioses. La fortalesa digital, també és un llibre de conspiracions (sembla que aquestes venen molt), però aquesta vegada és una història de misteri entre els secrets millor guardats de les agències de intel·ligència nord-americanes.

Susan Fletcher, una excel·lent criptògrafa de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) no pot creure’s les paraules del seu superior, quan aquest li diu que l’Agència ha interceptat un codi que, el majo supercomputador conegut, pot desxifrar.

L’única pista que tenen per trencar el mortífer codi, pareix estar amagada en el cadàver d’un home que ha mort misteriosament en Espanya, on ha sigut enviat David, el promès de Susan. Mentre aquest busca la clau i intenta sobreviure als mètodes d’un expert assassí, Susan haurà de fer front al codi maliciós, que amenaça en revel·lar els majors secrets del Govern dels EUA, en les mateixes instal·lacions de la NSA.

Haig de dir, que m’han encantat tots dos llibres que he llegit aquest estiu i haig de recomanar-vos-els. No vaig a negar, que El codi Da Vinci no és un llibre interessant, però no és una obra mestra. Ha estat escrit com un llibre per a entreteniment, res més. I ha tingut la sort de convertir-se en un Best-Seller. Què és el que hi ha d’especial en ell? Jo diria que el morbo que produeixen les conspiracions de l’Esglèsia Catòlica.

Per altra part, La fortalesa digital, no ha tingut tant d’èxit per la mateixa raó; a pesar de tractar sobre conspiracions del Govern Americà, pareix que aquest tema no atreu tant en l’actualitat. Possiblement, si hagués sigut escrit en un altre moment, hauria captat molt més l’atenció dels lectors de novel·les d’intriga.

Jo, repeteixo, us recomane els dos. Són un poc densos si no sou lectors habituals (jo no ho sóc, intente llegir de tant en tant), però tots dos són entretinguts i interessants.