Fa quasi un any, els estudiants d’Enginyeria Informàtica i Enginyeria Tècnica Informàtica es van manifestar arreu d’Espanya per demanar, entre altres, la regulació de la professió d’Enginyer i Enginyer Tècnic en Informàtica. Sobre aquestes manifestacions ja vaig parlar i si reviseu l’hemeroteca de qualsevol periòdic podreu trobar molta més informació.

En quina situació ens trobem un any després? S’ha publicat en el BOE una sèrie de  recomanacions a l’hora de dissenyar els plans d’estudi per a les titulacions d’Enginyeria i Enginyeria Tècnica en Informàtica i Enginyeria Química:

Resolución de 8 de junio de 2009, de la Secretaría General de Universidades, por la que se da publicidad al Acuerdo del Consejo de Universidades, por el que se establecen recomendaciones para la propuesta por las universidades de memorias de solicitud de títulos oficiales en los ámbitos de la Ingeniería Informática, Ingeniería Técnica Informática e Ingeniería Química.

I vull remarcar la paraula recomanacions, perquè aquestes anomenades pseudofitxes no són més que això, recomanacions (a diferència de les fitxes de veritat que són d’obligat compliment per part de les universitats). Al final sembla que tindrem uns plans d’estudi més o menys homogenis en Enginyeria Informàtica. Bé, ja tenim mig “solucionada” la part acadèmica.

Però què passa amb la part professional? Què passa amb la Transposició de la Directiva Europea de Serveis? I la tan anhelada regulació de la professió? Ja m’agradaria saber-ho.

Si una cosa m’ha quedat clara en la RITSI és que el futur en aquests punts no és gens clar. El que sí pareix clar és que no hi haurà regulació (almenys pel que deien els polítics, representants d’algunes associacions i fins i tot el representant de la Comissió per a la Creació del Consell de Col·legis d’Enginyers en Informàtica).

Jo no era partidari d’aquesta regulació i seguisc sense ser-ho, crec que no aportarà ningun benefici notable al conjunt de la societat, que és el motiu pel qual es regula una professió (evidentment, com qualsevol monopoli, aportaria un gran benefici als Enginyers Informàtics). No s’entendria tampoc la regulació d’una professió quan la resta d’Europa opina justament el contrari (i així ho especifica la Transposició de la Directiva Europea de Serveis que farà replantejar la funció de tots els Col·legis d’Enginyers i inclús certes atribucions que tenen aquests professionals).

Però el que no es pot negar és que, hi ha un gran descontent per part dels Enginyers Informàtics pel tracte que reben de la societat i de la resta d’Enginyeries, que se’l miren per damunt de muscle. Però, ajudaria la regulació a solucionar això? La meva humil opinió: no.

Quina és la causa d’aquesta infravaloració que sofreixen els Enginyers Informàtics? Personalment crec que no existeixen Enginyers Informàtics en Espanya.

I no existeixen Enginyers Informàtics en Espanya perquè no hi ha indústria informàtica en aquest Estat. Espanya és un país de serveis i la informàtica no s’escapa d’aquesta situació. Quasi tota la demanda de titulats és per a ocupar llocs en empreses d’auditoria o consultoria, però no n’hi ha demanda d’enginyers. En Espanya no tenim empreses com Google, Microsoft, Sun, IBM, Intel, Motorola, Sony, etc. Tenim oficines d’aquestes empreses, evidentment, però no són centres de desenvolupament i recerca com els que existeixen en Anglaterra, Irlanda, Suïssa, França, Finlàndia o Estats Units i per tant no es requereixen enginyers.

A una empresa, al cap i a la fi, li importa ben poc si eres enginyer o llaurador, el que vol és que sigues bo en el que et necessita. I en Espanya es necessiten picatecles amb coneixements no massa avançats (al cap i a la fi la majoria de programari que es desenvolupa ací són paquets de gestió empresarial bastant cutrillos) i directius en informàtica. Per als primers, no es necessita ni de lluny ser enginyer i per als segons, es necessiten altres competències a banda de les que s’ensenyen en les titulacions d’Enginyeria Informàtica (economia, dret, direcció d’empreses, màrqueting i tota la pesca) i possiblement en sobren moltes que sí s’ensenyen.

Als països citats anteriorment la cosa canvia radicalment perquè sí existeix demanda d’enginyers i a més tenen diferents estudis per a cobrir tant el sector de serveis com en el d’indústria:  existeixen els estudis en Information Technology i en Computer Science. En els primers es mesclen coneixements d’informàtica i gestió d’empreses i els segons formen el que ací anomenem Enginyers en Informàtica.

Per als que estudiem Enginyeria Informàtica a Espanya i volem treballar d’enginyers ens queden dues opcions: la Universitat o l’emigració.

En primer lloc perquè cursaré assignatures de temàtiques que no havia abordat fins ara i, en segon lloc, perquè les que es repetiran són de les temàtiques que m’agraden. En el primer quadrimestre, les noves són Fonaments de Xarxes de Computadors (aka FRC) i Teoria d’Autòmats i Llenguatges Formals (aka TAL). Les dues prometen, especialment la segona, tot i que serà més dura (és teòrica i tracta temes molt abstractes, és anual i sols hi ha un examen a Juny). A mi la matemàtica discreta i la informàtica teòrica sempre m’han despertat certa curiositat i admiració (sobretot per les brillants ments com la de Turing, Knuth, Hoare, Dijkstra…). Tal vegada m’equivoque i em podeu dir masoquista, però crec que és una assignatura que gaudiré.

En el segon quadrimestre les novetats són Llenguatges i Paradigmes de la Programació (aka LPP) que serà interessant per conèixer altres paradigmes a banda del paradigma imperatiu, al qual estic acostumat; i Interfícies Gràfiques d’Usuari (aka IGU). Que no té res a veure amb fer interfícies de programes amb botonets. I no puc deixar passar a l’estrella del segon quadrimestre: Algorísmica (aka ALG). Com ja sabreu, la meva matèria preferida.

Però no són les úniques novetats: al meu condensat horari, s’afegeixen quinze hores setmanals de beca en el grup d’investigació Pattern Recognition and Human Language Technology de l’Institut Tecnològic d’Informàtica. El grup es dedica al reconeixement de text manuscrit, reconeixement i comprensió de veu, traducció automàtica, anàlisis d’imatges i visió per computador i comunicació multimodal. Pel que m’han dit, jo seré per un any el becari d’una estudiant de doctorat que es centra en aquest últim punt.

No era l’única beca que m’interessava, al acabar el curs passat un professor es posà en contacte amb mi i amb un parell d’alumnes més per si estàvem interessats en col·laborar en el seu grup, que desenvolupava no sé quin tipus d’aplicació per a la plataforma Microsoft Surface. El dilluns passat havia de dir sí o no a la beca en el PRHLT i amb la informació que tenia aleshores em vaig decantar pel PRHLT. Avui ha sortit la convocatòria de la segona beca: quasi el doble de sou (segurament un dels destinataris serà Adrià, així que tot cau en família). Ara mateixa estic en fase de testing dels grups que em desperten certa curiositat, tinc tres anys per provar.

Total, que comença un nou curs que es planteja molt més interessant (i amb diferència) que els dos anteriors. I comença amb moltes ganes. Sols espere poder treure-ho tot endavant!

Fins fa un a parell d’anys sempre havia utilitzat el terme blog per referir-me a una “pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos” [1].

Però amb la popularització d’Internet i tot això de la Web 2.0 la comunitat catalanoparlant a Internet anà augmentant i prompte aparegueren veus que consideraven el terme blog incorrecte i proposaven utilitzar el mot bloc en el seu lloc.

Quan vaig veure que companys bitacolers més entesos en aquests temes (Blai, Sergi) començaven a utilitzar el terme bloc en lloc de blog em vaig dir: “Xe, si ells diuen que és bloc llavors és que així serà. I no anaven mal encaminats. Ni bloc, ni blog estan recollits en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (perdoneu però jo l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no me la trague i menys encara després d’acceptar perles com barco o toldo), però bloc sí està recollit pel Centre de Terminologia, un organisme depenent de l’IEC.

Per què s’adoptà aquest terme, és el que jo em pregunte. La paraula blog prové de la contracció de la paraula anglesa weblog. Un log és literalment un diari. Per exemple, un logbook és la paraula anglesa que descriu un quadern de bitàcola o el diari de navegació complet de l’embarcació.

Tota la terminologia referent a la Web està molt relacionada amb la navegació. Naveguem per la Internet (de l’anglès to surf, però no surfegem!), utilitzem un explorador (en anglès to surf també significa explorar)… Amb la popularització de la Web arribaren els diaris, generalment personals, a Internet i seguint amb el llenguatge mariner començà a utilitzar-se el terme weblog per referir-se a aquest tipus de pàgines web.

Bé, ja sabem d’on prové la paraula blog. És un préstec de l’anglès. Per què no traduir-lo? Ho hem fet amb moltes altres paraules. Per exemple, seguint en l’àmbit de la informàtica, tenim les paraules programari i maquinari per referir-se al software i al hardware. Però la veritat és que moltes s’han traduït de manera desafortunada, com ara, pirata informàtic per hacker, o llibreria, en l’àmbit de la programació, per library. I crec que bloc hauríem d’afegir-lo a la llista.

Quines justificacions donà Termcat per adoptar bloc? Llegisc en un article de Gabriel Bibiloni, del qual parlaré després, que cita de la pàgina web del Termcat.

Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.

Llavors podem distingir tres raons.

• Fonètica: Es pronúncia blok.
• Semàntica: Un blog és una espècie de bloc de notes.
• Acceptació: El terme bloc és més utilitzat pels catalanoparlants que blog.

I què és el que diu el senyor Bibiloni sobre aquestes tres raons? De la primera diu:

Del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en -g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog “beguda”), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug).

Del segon argument del Termacat, Bibiloni diu:

Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir.

[...]

També perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet.

I de la tercera diu:

El darrer argument és completament extralingüístic i no mereix gaire atenció. Simplement crec que s’ha de lamentar que un fet com aquest hagi estat decisiu a l’hora de prendre la determinació. Si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular anam ben servits.

Jo m’haguera centrat més en la diferència entre un blog i un bloc de notes per refutar el segon argument, però vaja, tampoc sóc filòleg[2]. Un blog permet, generalment, la interacció entre l’editor i els lectors, cosa que no permet un bloc de notes. I tornant al símil de la navegació, una bitàcola de navegació és molt més que un simple bloc de notes.

En fi, la cosa no ha acabat encara i en la Viquipèdia fins fa ben poc la discussió encara anava en marxa. Per la meva part, crec que tornaré a utilitzar el terme blog.

S’ha de procurar adaptar les paraules a la llengua pròpia, i millor encara, buscar equivalències, per tal de no perdre requisa en la nostra llengua, però crec que a vegades s’abusa a l’hora de buscar diferències en els termes per tal de diferenciar-se de la resta.

I vosaltres què opineu?

—

[1] Definició del terme bloc referit a l’àmbit d’Internet i la Societat de la Informació segons el Centre de Terminologia (www.termcat.cat).

[2] A vegades pense que els encarregats d’escriure els diccionaris deurien consultar amb els experts amb el tema a l’hora de definir paraules tècniques i científiques. Per exemple, la definició d’esteganografia que es pot trobar en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és incorrecta, ja que la tracta com un sinònim de criptografia i són tècniques ben diferents. Vaig enviar un correu al Departament Lexicogràfic de l’IEC i em digueren que ho tindrien en compte per a pròximes revisions del Diccionari, però ja veurem si l’ego pot amb ells.

Però resulta que de joc mil·lenari i japonès en té ben poc, ja que va ser l’arquitecte nord-americà Howard Garns, qui l’inventà… en 1979! Quina decepció.

Els sudokus es feren populars a Japó en la dècada dels vuitanta quan una companyia de puzzles comença a comercialitzar-los en el país de l’orient, però s’estengueren mundialment l’any 2004 quan el periòdic britànic The Times començà a incloure’ls entre les seves pàgines junt a sopes de lletres, encreuats i demés passatemps.

El joc

El joc consisteix senzillament en omplir un tauler de costats 9×9 amb nombres de l’1 al 9 de manera que no hi haja dos nombre iguals en cap fila, ni cap columna, ni cap bloc de 3×3. Els taulers de sudoku tenen la següent forma.

Un exemple de Sudoku (punxa per veure la solució)

Depenent del nombre de quadres plens que ens donen i la posició dels nombres amb els que comencem el joc resulta més difícil o menys.

El principi

Jo fins fa dos anys no havia jugat en ma vida al joc aquest. N’havia vist, sí, però no havia jugat mai. Fou a juny de 2007, de camí a València per comprar els bitllets del (fallit) Interrail quan vaig jugar per primera vegada amb Marina i Blai. Marina i jo ens vàrem picar a veure qui podia completar-ne més ràpidament així que em vaig comprar un llibre d’aquests que estan tot plens de sudokus per anar fent-lo durant el viatge, però circumstàncies de la vida que ja coneixeu feren que el llibre l’emplenés en l’hospital.

I a què ve tot açò? Doncs l’altre dia estàvem en classe d’Estructures de Dades i Algorismes (a.k.a EDA) aprenent sobre Backtracking i sorgí l’exemple del sudoku, així que el professor va fer un programa que resolia sudokus fent servir aquest esquema algorísmic. Quan va acabar el programa va dir: “Podríem fer que ens imprimira tots els sudokus possibles…” i va llançar el programa per a que fera això, però com que ja era hora d’acabar la classe ací va quedar la cosa.

Jo, ahir que no sabia que fer (ara que ja s’ha acabat el concurs de l’assignatura) i com que no havia practicat encara res de Backtraking per compte propi em vaig dir: “Xe, anem a fer el programeta per resoldre sudokus“. I em vaig posar en això. Quan vaig acabar-lo em vaig preguntar per què no acabar la tasca que el professor havia començat però havia abandonat per falta de temps i vaig llançar el meu programa per a que em mostrara tots els sudokus que es podien formar en un tauler de 9×9.

Ignorant de mi. Com veia que tardava me’n vaig anar a berenar esperant que quan tornes tindria ja tots els sudokus possibles. Però com ja imaginareu, quan vaig tornar el portàtil estava a 74ºC  (i això que havia limitat la freqüència a 996MHz) i el fitxer de solucions ja ocupava centenars de MB. Va ser ací quan em vaig adonar que segurament serien MOLTS sudokus…

Concretament, hi han 6,670,903,752,021,072,936,960 taulers de sudoku possibles (o deixe expressat així i no en notació científica per a que s’aprecie millor la magnitud d’aquest nombre). I ací és on comença el friquisme.

Parlant matemàticament…

Hi ha un extens article en la Wikipedia anglesa dedicat a les matemàtiques relacionades amb aquest joc, la seva llista de referències no es queda curta i són moltes les investigacions sobre Combinatòria i també Complexitat Computacional que es centren en aquest joc.

El problema general del sudoku entès com un tauler de caselles agrupades en blocs de (9×9 caselles agrupades en blocs de 3×3, en el nostre cas), es pot expressar com un problema de colorejat d’un graf, on cada casella seria un vèrtex del graf enumerat de la forma (on )¹ i on dos vèrtex estarien units per una aresta si:

• (dues caselles d’una mateixa columna).
• (dues caselles d’una mateixa fila).
• (dues caselles en un mateix bloc).

Llavors, la solució seria assignar un color entre els possibles a cada vèrtex (un nombre de l’1 al 9 vaja) de manera que qualsevol aresta no tinga el mateix color en el seus dos extrems.

Doncs veges tu per on, aquest problema és un problema del tipus NP-Complet. Jo havia sentit parlar d’aquesta classe de problemes (per tot allò de P = NP?, un dels set problemes del mil·leni, la solució dels quals és premiada amb un milió de dòlars), però fins aquesta vesprada no sabia concretament que era un problema NP-Complet i tampoc estic segur de saber-ho ara, així que abans de contar-vos alguna bajanada us referencie a l’article de la Wikipedia.

El que sí us sé dir és que, en poques a paraules, no es coneix un algorisme “eficient”, on eficient significa polinòmic () per solucionar el problema. El que fa l’algorisme basat en Backtracking és explorar tot l’arbre de possibles solucions descartant aquelles que no complisquen les condicions del joc (descrites anteriorment).

Haurem de renunciar doncs, de moment, a trobar tots els possibles sudokus… Podríem seguir parlant de com, almenys, comptar quantes són aquestes solucions, però per això necessitaríem un apunt encara més llar i ja s’està fent tard i tampoc era eixe l’objectiu del post. Si us he despertat un poc l’interès i us ha picat el cuquet friqui, podeu visitar aquesta pàgina web de Bertram Felgenhauer i Frazer Jarvis que dugueren endavant els càlculs.

—

¹ Pregue que disculpeu el formalisme d’algunes expressions, però aprofite l’apunt per provar que dóna de sí el plugin WP-Latex.

…pasqua de les mones. Quines pantorrilles tenen les xicones.

Doncs d’ací unes hores comencen les meves vacances de pasqua. Són les 00.53 i ja porte una bona estona fent el friqui amb el concurs d’algorísmica d’EDA. La cosa no pinta bé.

I dic que no pinta bé perquè de les set persones que han resolt el problema per ara, jo sóc la qui ho ha fet amb el major temps (és a dir, pitjor solució). Però el que em té amb la mosca d’arrere l’orella és el fet de que la millor solució és 3,2 vegades més ràpida que la meva i jo ja no sé que més fer! En fi, hi haurà que replantejar-se el problema aquestes vacances per a rebaixar el temps, ha d’haver alguna altra solució, o sinó no s’entén aquest 320% de diferència…

Però a banda d’enfricar-me amb el concurs, abans faré una xicoteta escapada aquest cap de setmana a Barcelona, gentilesa dels meus pares que m’ho paguen i de la Penya Barcelonista de Pedreguer que organitza el viatge i ho deixa a un preu tirat. Estaré en la ciutat comtal dissabte, diumenge i dilluns i aprofitaré per anar a veure actuar a Marina, que ja s’ha convertit en una actriu po’fessional. Procuraré fer bona cosa de fotos i provar algunes idees que m’han sorgit i penjar-les a Flickr, com és habitual.

En tornar del viatge, com he dit, tornaré al pla dels estudis. Perquè a banda de concentrar-me amb el concurs, que és prioritari ja que el dia 30 d’Abril acaba el plaç per presentar solucions, també haig d’avançar (i a ser possible, acabar) el cas d’estudi de l’assignatura Metodologia i Tecnologia de la Programació (a.k.a. MTP), que aquest any consisteix en implementar l’original xarxa social “Féisbuc” (l’any passat el cas d’estudi era implementar el joc “Heroi guitarrer”, per a que us feu una idea del perfil del professorat).

En fi, d’ací unes horetes hauré d’alçar-me per acabar de recollir els trastos, anar a la sessió de pràctiques de SO2 i marxar cap a Pedreguer; així que me’n vaig a dormir abans que les lents de contacte destrocen les meves retines.

En el butlletí de pràctiques se’ns guiava a construir un Shell ben senzill que permetés treballar amb redireccions, “tuberies” i processos en segon pla, bàsicament. I a banda d’aquestes característiques bàsiques, es demanava com a ampliació la construcció de l’ordre interna cd (change directory), exit i una opció per executar l’interpret d’ordres de manera no interactiva (per exemple: $ ush -c “ls -l”).

Jo a banda, com que sóc un poc friki i sempre trobe alguna cosa en la que perdre el temps li he afegit:

• Un prompt que et mostra el nom d’usuari, el nom de la màquina i el directori actual.
• Colors al prompt (configurables)  i dels errors (en roig).
• Opció –foreground per establir el color del prompt.
• I el més destacable, útil i, per tant, importat: l’ordre interna alias, que permet crear una abreviatura per a una ordre amb una sintaxi més o menys complexa. Per exemple: alias ll=”ls -l”.
• Fitxer de configuració .ushrc en el que es descriu el color del foreground i uns alies per defecte.

I bé, ací us deixe una captura que he fet de la seva execució en la terminal xterm.

Captura del Ush corrent en la terminal xterm.

Com sempre, podeu trobar el codi font del programa en el “repositori” Subversion que tinc dedicat als meus estudis.

Gràcies a aquest repte vaig poder aprendre un colló i part de l’altre l’any passat i amb aquest mateix objectiu he anat polint-lo i afegint-li característiques. Amb quines millores i característiques compta aquesta versió respecte l’anterior?

Optimització del graf.

Els vèrtex del graf són tant les pel·lícules com els actors i no únicament els actors com passava en la versió anterior. D’aquesta manera, el número d’arestes que apareixen al inserir un actor nou en una pel·lícula creix linealment i no de forma quadràtica com passava abans. Em vaig treure de la barret una implementació per a un graf no dirigit que millorava en un 20% la implementació clàssica mitjançant llistes d’adjacència, però així i tot, el fet que el número d’arestes cresquera de forma quadràtica era una bomba de rellotgeria. Ara, l’espai ocupat pel graf en memòria és molt menor (els que enteneu d’açò ja sabeu quina és la diferència entre un creixement quadràtic i un altre lineal…).

Per a que ens fem una idea, en la versió anterior havia de filtrar les pel·lícules i els actors quan es creava el graf per a que aquest no ocupara més memòria de la disponible en la computadora. Filtrant les pel·lícules per a adults, sèries de televisió, telenotícies, entregues de premis (Oscar, Grammy, etc) i moltes més coses, el graf ocupava vora 1,5GB de memòria principal. Ara, sense cap tipus de filtre ocupa uns 950MB!

Dues connotacions que té la millora de la representació del graf és el temps que tarda en generar-se i en carregar-se aquest. Abans havia de dedicar HORES a generar-lo en un fitxer i després MINUTS per carregar-lo en memòria cada vegada que s’executava el programa. Ara en uns 40 SEGONS (sense cap tipus d’optimització del nostre amic el GCC) el programa està carregat en memòria i llest per funcionar. Tornem de nou a la diferència entre un cost O(n) i un cost O(n^2).

Optimització de les taules hash.

Ara s’utilitzen funcions hash que ofereixen una millor dispersió i per tant el temps de recerca en la taula és menor. A més no s’utilitzen una, sinó dues funcions de dispersió. La primera serveix per dispersar l’element entre les cubetes de la taula i la segona per comparar els elements dins la cubeta, de forma que el element que s’està buscant es compara amb la resta de la seva cubeta amb un enter (cost constant) evitant així tenir que fer comparacions de strings (amb un pitjor cas amb cost lineal).

De totes formes, la idea és substituir les taules de dispersió en un futur per unes altres que oferisquen major tolerància a fallades d’escriptura (Fuzzy string searching) en detriment de l’eficiència. Per aquest cas, ens dóna igual un cost O(1) que un cost O(log n) i el segon ens ofereix algunes avantatges.

La idea és aconseguir el que fa Google quan t’equivoques escrivint però has escrit una cosa semblant a algun índex que tenen en la seva memòria cau. Per exemple, si busqueu al Google “el vol de lhome ocell” us apareixerà: “Did you mean? el vol de l’home ocell“. El mateix vull fer jo per si algú s’equivoca i busca “Kevin Bakon” o “Qevin Vacon“, que li aparega “Volies dir Kevin Bacon?“.

Lamentablement per fer tot això ens clavem en el meravellós món de la programació dinàmica i altres tècniques i estructures de dades avançades de les quals jo no tinc ni punyetera idea, així que això haurà de ser en paciència.

Optimització del càlcul del camí de menor pes entre dos vèrtex del graf.

Quan vaig fer el programa per primera vegada vaig utilitzar l’algorisme de Dijkstra. Havia sentit parlar d’ell en EMI1, així que quan vaig veure que els actors eren vèrtex d’un graf i “El Número Bacon” era el camí de menor pes entre l’actor indicat i Kevin Bacon, em vaig tirar de cap. Greu error. Perquè si hagués investigat un poc més abans de pegar-me la gran currada hauria descobert que l’algorisme de Recerca per Amplada (o Breadth-First Search en anglès, que queda més cool) també permet calcular el camí de menor pes en un graf no ponderat (o amb tots els pesos igual a 1), que era el que jo tenia, i en un temps molt menor.

La implementació habitual de l’algorisme de Dijkstra té un cost en el pitjor cas d’ordre quadràtic (O(V^2)), inacceptable per a la dimensió del graf del meu problema. Per això vaig trobar una implementació que utilitzava monticles de mínims (MinHeaps) per elegir el pròxim vèrtex a visitar i reduïa el cost a O((V+E)*Log(V)). Tenint en compte que el número d’arestes (E) era bastant major que V (però no arribava a V^2), llavors el cost era O(E*Log(V)), que no estava malament. Però la Recerca per Amplada, per a aquest cas, li pega cent voltes al de Dijkstra, ja que calcula el camí de menor pes en un temps O(E+V), en el nostre cas O(E) (ja que E >> V)!

Oracle.

Aquesta és la millor característica de cara a l’usuari. He construït un servidor utilitzant Sockets i Threads (mai havia utilitzat cap dels dos en C o C++, únicament en Python i Delphi) al qual se li poden enviar consultes de l’estil “link?n1=Bacon, Kevin&n2=Connery, Sean” i el servidor torna al client la distància entre els dos actors i el camí que hi ha que recórrer. A més se li poden passar filtres per buscar el camí únicament entre les pel·lícules que corresponen a un cert gènere, o que estiguen dintre d’un rang temporal, etc.

Què és pretén amb això? Doncs executar aquest servidor des del meu servidor casolà (s’anomena asimov) i fer una xicoteta pàgina web des de la qual poder enviar consultes (més o menys el que fa la web http://www.oracleofbacon.org), però també podria implementar-se en qualsevol plataforma connectada a la xarxa (una versió mòbil?). Ja especificaré millor com funciona el servidor en la documentació del programa, em queda corregir unes cosetes.

En definitiva, per a que veieu que no us mentisc, ací us deixe amb una xicoteta captura de pantalla del servidor amb tres clients connectats i els recursos que està consumint.

Vista prèvia del servidor amb tres clients connectats

En fi, ja us contaré més coses!

PS: Els qui m’heu vist cansat avui, per culpa de la frikada aquesta anit em vaig gitar mooolt tard…

PS2: Jo NO he fet la web http://www.oracleofbacon.org. He fet un servidor que és el primer pas per poder fer una web com aquesta.

Estava ara estudiant Estructura de Computadors, una de les assignatures que entra dins del bloc de maquinari, i dic: “anem a escriure alguna cosa sobre el MIPS al bloc”. La primera vegada que vaig sentir el nom va ser a la classe de Fonaments de Computadors l’any passat. Quan et parlen d’un processador tu esperes sentir parlar d’Intel o d’AMD i t’endús una decepció quan et diuen: “Anem a estudiar el MIPS R2000, un processador de fa més de 20 anys que mai va arribar a fabricarse a gran escala”.

Més tard he descobert que successors del R2000 sí s’han utilitzat i segueixen utilitzant-se. Ací van alguns aparells que de segur que us sonen i fins i tot alguns teniu en casa que tenen un processador MIPS en el seu interior. Un homenatge per aquest processador.

• PlayStation (MIPS R3000A).
• PlayStation 2 (MIPS R5900).
• PlayStation Portable (MIPS R4000).
• Nintendo 64 (MIPS R4300).

Però n’hi ha moltes més: Routers i switches (Cisco), impressores (Canon, EPSON), càmeres fotogràfiques (Kodak, Canon, Olympus), reproductors DVD (Pioneer), GPS, cotxes (Mercedes) i un llarg etcétera. Fins i tot Chuck Norris en té un!

Si sou un poc frikis i voleu un netbook d’aquests, que estan de moda ara, també hi han basats en l’arquitectura MIPS (li podeu clavar vàries distribucions GNU/Linux).

En fi, no tot són Intel Core i7, AMD Phenom II i IBM Cell.

Avui he enviat un post al fòrum de Kriptópolis i quina ha segut la sorpresa que m’he endut quan l’administrador ha penjat el post com un article en la portada de la web! Però ací no acaben les sorpreses perquè resulta que algú a enviat l’article de Kriptópolis a Menéame.

Ara sols falta que el programa i el PDF estiguen plens d’errors i quede com el cul xD.

PS: Menegeu la notícia al Menéame, vinga.

PS2: He dit que he corregit el document PDF, però sols ha sigut en la versió castellana. A veure si demà tinc una estona i corregisc la versió en català, però no promet res: haig d’estudiar!

Per què he donat aquests diners que, encara que són relativament pocs, signifiquen un important pessic per a la meva situació econòmica? Esperit nadalenc? Potser.

Però en Nadal o no, la Viquipèdia és un servei que utilitze molt a sovint i el més important de tot, ofereix un servei de qualitat. Un servei que necessita ser mantingut i, a diferència d’altres, l’organització que la suporta és una organització sense ànims de lucre, i això ha sigut un factor fonamental que m’ha fet declinar-me cap al donatiu.

La Viquipèdia és un projecte col·laboratiu basat en la participació d’una comunitat d’usuaris i això és el que l’ha fet crèixer tant, al igual que tots els altres projectes basats en “la comunitat” com per exemple el GNU/Linux. I els usuaris som qui hem de generar contingut, aquest concepte tan estés en l’auto-anomenada Web 2.0 (quina xufa! No m’agrada parlar d’aquests conceptes) i també són els que han de fer front als costos de mantenir en la xarxa aquest contingut, cosa que val diners i molts (sempre que el contingut no es genere per a una empresa amb ànims de lucre, llavors hauria de ser ella la que asumisca els costos ja que es queda amb els beneficis econòmics).

La Viquipèdia és una de les 10 pàgines web més visitades d’Internet. Imagineu quin serà el tràfic diari als seus servidors, quina càrrega hauran de suportar aquests, bases de dades i les seves còpies de seguretat, etc. Tot un suport tècnic que s’ha de pagar i que depén en gran mesura de les ànimes caritatives.

No acostume a fer donatius. Sols n’he fet dos, un a la Free Software Foundation (del qual a banda sóc membre també) i, ara, a la Wikimedia Foundation. Però crec que a les dues fundacions a les que he donat una modesta quantitat de diners s’ho mereixen (clar, si no no els haguera donat res…).

En fi. Si us envaeix l’esperit nadalenc, si teniu alguns euros que no us sabria mal desfer-vos-en d’ells i acostumeu a utilitzar la Viquipèdia. No dubteu en col·laborar (acabe de col·locar un xicotet banner en el menú de la dreta).

Actualització: La Wikipedia ha aconseguit recaudar més de 6 milions de dòlars. Projecte salvat!