Steven Levy és un reputat periodista nord-americà de la revista Wired i que ha col·laborat en múltiples revistes i periòdics com The New York Times, The New Yorker, Macworld o Rolling Stone i que centre els seus articles i llibres majoritàriament en tecnologia, informàtica, seguretat i privadesa. Doncs bé, aquest és el seu últim llibre, publicat al Juny de 2011.

"In the Plex: How Google Thinks, Works, and Shapes Our Lives", per Steven Levy.

El llibre tracta sobre el naixement i creixement de Google i el que el diferència de la resta de llibres que hi ha del mateix estil és que conté numeroses entrevistes amb els principals treballadors i directius de Google, ja que Steven Levy sempre ha mantingut una bona relació amb l’empresa i els seus fundadors.

A diferència de la biografia de Steve Jobs, de la qual ja us vaig parlar, aquest llibre no es centra en la vida dels fundadors de Google, sinó en l’empresa mateixa. Això sí, degut a totes les entrevistes que va fer el autor i que es publiquen en el llibre, són molts els que el consideren com el llibre oficial de Google.

El llibre està ple de anècdotes curioses sobre els origens de Google i els seus treballadors: Google prové del terme googol (), el quartel general de Google, anomenat Googleplex, prové del terme googolplex (), el valor inicial de l’oferta pública de Google fou de 2718281828 dòlars (que correspon als primers dígits del número d’Euler), com l’esposa de Matt Cutts, el responsable de Qualitat del motor de cerca, va passar a ser coneguda com la “porn cookie lady”, ja que li suggerí al seu marit que premiés amb una galeta cada vegada que algun treballador trobés una pàgina pornogràfica que escapava dels filtres familiars de Google, o com Wayne Rosing, el cap d’enginyeria, el dia que Google va sortir a borsa va advertir-los amb un bat de beisbol a la mà, que destrossaria qualsevol Porsche o BMW nou que trobés al pàrquing de la companyia.

Anècdotes a banda, per a mi la part més interessant és la que narra l’aventura que va suposar obrir el cercador especialitzat en Xina i tots els problemes que això li dugué a l’empresa (el govern xinès va arribar a atacar els servidors de correu de Google per interceptar correus de dissidents, cosa que provocà que Google deixés d’obeir les ordres del govern xinés de filtrar els resultats del motor de cerca). També molt interessant el capítol sobre GMail i de tota la polèmica que va sorgir quan la gent se n’adonà de que eixos anuncis tan encertats, sols podien significar una cosa: Google analitzava el contingut dels correus per posar la publicitat que més s’ajustava a les teves necessitats! I com no, el capítol que descriu el sistema de publicitat en Google (per mitjà de subhastes entre els anunciants), que ha fet de la companyia una de les més profitoses del sector tecnològic.

En definitiva, un llibre molt interessant si eres un poc friki i et pica la curiositat sobre alguns detalls de la companyia. Haig de dir, que la biografia de Steve Jobs em va enganxar més, però és cert que aquella la vaig llegir en castellà i aquesta l’he llegida en anglès, que sempre costa un poc més.

Val, val. M’han fixat com a Software Engineer Intern a Google. Però què vaig a fer allà?

Treballaré amb l’equip OCR (Optical Character Recognition), integrat dins de Google Research, que és l’equip de recerca de la companyia. La missió de Google és:

Organitzar la informació mundial i fer-la útil i accessible universalment.

I això òbviament passa per organitzar la informació escrita en llibres. L’equip d’OCR és un dels que treballa, per exemple, en el Google Books i el seu treball dins d’aquest producte és fer que els ordinadors puguen reconèixer el que hi ha escrit en els llibres. Una vegada sabem el que diu en una imatge escanejada d’una pàgina d’un llibre, podem fer que quan l’usuari cerque informació, no sols li apareguen dades que provinguen de pàgines web, sinó també de llibres. La meva tasca en concret serà millorar una part d’aquest procés.

Els escànners domèstics i aplicacions com l’Adobe Reader o el Google Docs tenen funcions de reconeixement de text des de fa molt de temps. No és l’OCR un problema resolt? En el següent vídeo, Remco Teunen explica quin és el treball que ha fet l’equip de OCR i què és el que li queda per fer. Remco és qui em va fer l’entrevista i qui serà el meu host (Google mai utilitza paraules com boss, supervisor, director, etc). La seva part dura 8 minuts, però si us interessa saber en què treballa l’equip de recerca de Google (Reconeixement de Veu, Traducció Automàtica, Machine Hearing i Machine Perception), us recomane que el veieu complet.

Doncs sí, com ho llegiu! Si res canvia i el govern dels EUA em dóna el visat J-1 que necessite per a treballar allà, el pròxim estiu (del 10 de Juliol al 12 d’Octubre) estaré treballant en la seu central de Google, a Mountain View!

El passat dilluns 12 vaig fer una entrevista amb un investigador de Google Research, a les 19.30h de la nit. Va durar un poc més de mitja hora, més culpa de les meves preguntes que no pas de les seves. Jo vaig eixir amb molt bona sensació de l’entrevista: tenia experiència relacionada amb el projecte, m’agradaven molt els dos projectes que em proposava i vaig saber demostrar-li que tenia els coneixements i la il·lusió per a fer el treball, que és del que es tractava. Unes hores més tard, rebia un correu de RH informant-me de que volien comptar amb mi aquest estiu i que els diguera les dates de començament i acabament de les pràctiques.

Avui, m’han cridat de matí des de Facebook i els he hagut de dir que no podia seguir fent entrevistes amb ells i per la vesprada m’han cridat els de Google per a donar-me tots els detalls sobre el contracte i demanar-me la meva pre-acceptació (encara no he firmat cap contracte, me l’enviaran per correu).

Com podreu comprendre, estic que me’n puge per les parets!  Per a qualsevol informàtic, treballar a Google és com treballar a la NASA o al CERN per a un físic, per a Ferrari per a un enginyer en mecànica, o que sé jo!

No obstant això, l’important no és estar ací o allà, és el que fas en el lloc. La grandesa de treballar a Google no és el propi fet de treballar allà i que tingues menjar i massatges gratis, sinó de tot el que pots fer i el que pots aprendre amb la enorme quantitat de dades i del personal humà que tenen. Quan tens la oportunitat de treballar i aprendre amb la gent que ha escrit els llibres i publicacions que has estat estudiant, amb la gent que marca les tendències en allò que t’apassiona: no pots negar-te, no vols fer-ho.

Fa mig any us descrivia el més prop que havia estat mai d’aquests genis, ara ja estic més prop. Moltes gràcies a tots els que m’han ajudat a assolir-lo i han confiat en mi: als meus pares i la meua germana, a Anna, als amics del poble i la universitat, professors d’institut amb els que he aprés un muntó, professors d’universitat amb els que he aprés més encara (especial agraïment a Moisés per confiar en mi oferint-me una beca quan encara no havia començat ni el 3r curs, i que ha sigut un factor clau) i moltes gràcies també a Ivan que en el seu moment m’ajudà a preparar el CV i em dona un bon grapat de consells.

Ho haig de reconèixer: sóc una persona amb sort, molta sort.

PS: Amb este subidón d’adrenalina, qui estudia ara?!

El Firefox m’ha acompanyat des de que un amic el descobrira per allà el 2004 o 2005, en una de les primeres versions (repassant la història del navegador, possiblement seria la 1.0).

Sempre l’he utilitzat, l’he recomanat i l’he defès, i no crec que sense. Fins i tot vaig escriure una entrada fa uns anys quan Google anuncià el Chrome. En aquella ocasió criticava l’actitud de Google creant un nou navegador en lloc de col·laborar en el desenvolupament i perfeccionament de Firefox, especialment quan Google era, i és, el principal mecenes de la Mozilla Foundation (la desenvolupadora de Firefox).

Doncs bé, des d’avui mateix jo també li he donat l’esquena al Firefox. Encara que seguisc pensant que és un navegador excel·lent, fa temps que comença a quedar-se endarrere en quant al rendiment. Van ser famosos els seus problemes amb la gestió de memòria i eren coneguts alguns acudits al respecte entre els cercles més frikis.

Firefox ha millorat molt amb els anys, però quan l’utilitze note que no funciona com deuria. Em consumeix més memòria que el Chrome, la navegació entre pestanyes quan hi ha moltes obertes no és del tot fluïda, la reproducció de vídeos Flash a vegades es “penja”, etc. Encara que els benchmarks que circulen per Internet mostren que Firefox 7 és superior a Chrome 14, la meva sensació és de que em funciona pitjor en el portàtil del que deduisc que potser els problemes que tinc no siguen del Firefox 7 en general, sinó de la seva versió per a Mac OS X.

De moment, he dit adéu al Firefox i m’he posat a utilitzar un altre dels productes de Google. Ja veurem si em convenç o torne ràpid als braços de Mozilla. De moment, ja n’hi ha una cosa que no m’agrada del de Google: el corrector ortogràfic (almenys el català) és una porqueria.

Tot va començar un 12 d’octubre quan em vaig decidir a enviar una sol·licitud a Google per a passar tres mesos d’estiu treballant allí, dintre dels programes de internship que ofereixen. Des d’aquella primera entrevista el 27 d’Octubre fins a l’última que vaig fer aquest mateix dijous ha plogut molt i el procés a passat per distintes etapes. Ací intentaré donar-vos algunes pinzellades de tot i de quina és la meva valoració. Com que acostume a allargar-me excessivament amb les entrades, deixaré ací el resum per als més mandrosos: no treballaré aquest estiu per als de Mountain View.

Comencem pel principi, que se sol dir. Feia molt de temps que em rumiava pel cap la possibilitat de fer unes pràctiques en una empresa d’informàtica “real” (i no com la majoria de les que es troben per ací) i una de les possibilitats era Google. Que no diguen que ens conformem amb poca cosa. Així que gràcies a la inestimable ajuda d’Ivan vaig redactar un currículum vitae concís (un résumé que diuen els nord-americans) i una carta de presentació i la vaig enviar sol·licitant pràctiques a Europa i els Estats Units. Total, que perdia?

Sorpresa la meva quan tan sols tres dies després i havent intercanviat un parell de correus electrònics ja tenia concertada una entrevista amb un dels enginyers d’Europa. Aquella primera no va anar massa bé, però a l’entrevistador li va semblar que algú podria treure profit de mi, així que va passar la meva sol·licitud a una altra oferta diferent de la que tenia assignada en un principi i ací va començar realment tot el procés d’entrevistes.

Abans de Nadal, ja havia fet unes altres dues entrevistes i ja havia completat tot el procés d’entrevistes que determinen si estàs en condicions de treballar allí o no. Sols quedava una entrevista amb algun dels possibles Project Managers i si tot anava bé, a gaudir com a bon geek de l’ambient de Google!

Malauradament, per a les dates que jo estava disponible no pareixia que hi haguera cap projecte disponible per al meu perfil i interessos a Europa. Després de Nadal, em vaig posar en contacte amb la meva recruiter d’Europa per preguntar-li com estava la situació. Ella em va dir que enviarien la meva sol·licitud a Estats Units per veure si trobaven alguna cosa allí, ja que havia passat totes les entrevistes.

No vaig saber res més fins a finals de març quan vaig rebre una trucada telefònica, de nou des d’Europa, dient-me que definitivament no havien trobat res per ací. Pel que em va fer entendre la recruiter, jo ho donava per perdut, però: oh, sorpresa! A l’endemà, correu des de la mateixa seu de Mountain View. Havien trobat dos projectes que s’ajustaven al meu perfil!

Quan em van passar la descripció dels dos projectes vaig flipar. Eren projectes en el mateix departament de Google Research i estaven relacionats amb el reconeixement de formes i l’aprenentatge automàtic, que és al que em dedique en la beca! “Seria tan meravellós que m’agafaren!”, vaig pensar. Però també sabia que seria difícil, ja que al internship també poden optar estudiants de doctorat i aquests s’ajustarien millor als projectes de recerca. Vaig fer les dues entrevistes, una bastant mala i l’altra bastant bona, però ninguna de les dues va prosperar.

Uns dies després, una altra entrevista amb un dels enginyers que treballen en Google Images. Aquesta semblava més assequible a les meves possibilitats. Però, una vegada més, tampoc va prosperar la cosa.

I finalment, el passat dijous, l’última entrevista amb un dels enginyers del Street View. Aquesta va anar prou bé i Rob, que així li deien a l’entrevistador, es va interessar molt per la meva feina de becari i els meus projectes personals. Em va explicar quins eren els projectes que tenia en ment i jo li vaig donar les meves impressions.

Poc després de l’entrevista, i just abans de sortir cap al Palau de la Música per a escoltar el fabulós concert d’Els Amics de les Arts, em va trucar per telèfon el recruiter nord-americà. Em va comunicar que a Rob li havia agradat molt parlar amb mi (“peloteo?”, vaig pensar), però que finalment havia decidit quedar-se amb un altre candidat. Em digué que quedaven encara uns pocs projectes i que es posaria en contacte amb mi de nou per veure si m’interessaven. Jo ja li havia dit que tenia pendent una beca Erasmus i que no podia demorar-me més en decidir quan arribar a Estocolm. I ací és on vaig cometre la imprudència de dir “no” a Google (espere no haver de penedir-me’n mai).

Sóc una persona a la que li agrada tenir les coses clares, i a falta d’un mes per començar les possibles pràctiques o de poc més de dos per anar-me’n a Suècia no semblava adequat seguir fent entrevistes. Tampoc estava especialment animat, tenint en compte que ja havia passat per quatre potencials Managers i no n’havia convençut a cap.

Li vaig dir a que m’havia agradat i interessat molt tot el que m’havien contat els enginyers de Google sobre el seu treball i que em sentia capacitat per tornar a intentar-ho per a l’any següent. Ell em va informar que hi havia la possibilitat de fer les pràctiques a hivern i que estaria encantat de posar-se en contacte amb mi al setembre per continuar amb les entrevistes amb els Project Managers per a passar una temporada a l’hivern. I una vegada més, vaig haver de dir que “no”. A l’hivern jo estaria a Suècia, en ple Erasmus. Però li vaig prometre que em posaria en contacte amb ells per a tornar a fer les entrevistes que calgueren per a quan acabara l’Erasmus.

Amb què em quede d’aquests 6 mesos d’entrevistes? En primer lloc, haver aprés a estar més o menys tranquil en una entrevista de treball (mai n’havia fet cap), en anglès (jo mai havia parlat anglès en una conversa d’una hora de duració) i per a Google! Sobre l’anglès, he tret un lema personal que resumeix la meva experiència: “Saps més anglès del que penses la primera vegada i menys del que t’imagines la segona”. L’explicació, en un altre post.

En segon lloc, que el que estudiem a la universitat definitivament val per a alguna cosa. Jo sempre ho he tingut clar, però són molts els que diuen que el que allí s’ensenya “no val per a res”. Doncs bé xiquets, almenys, val per a passar les entrevistes de Google.

I finalment, l’actitud de la gent de Google. T’expliquen sense cap problema el seu dia a dia (excepte dades sensibles, clar) i els productes en els que treballes i a més amb un to molt amable i simpàtic. I com no, la varietat de nacionalitats que s’ajunten allí: irlandesos, alemanys, suïssos, anglesos, nord-americans, romanesos, indis i xinesos són alguns dels que jo he pogut conèixer.

En fi, tota una odissea mereixedora d’una entrada al blog. L’únic que em deixa amb un sabor agredolç a la boca és estar tan a prop i haver de ser tu qui diga “no”. Finalment, sols un recordatori (per a aquells que com a mi, us cau la bava amb la idea de treballar per a Google) que he procurat fer-me durant aquests mesos: Google és un mitjà, no un objectiu.

I això és el més a prop que he estat mai de Google.

Vaig començar-lo, amb ressaca per l’entrevista amb Google, amb una activitat que organitzàrem des de la Delegació d’Alumnes per a aconseguir nova gent interessada en col·laborar amb nosaltres. Ens reunírem tots els interessats un cap de setmana a un alberg d’un poblet a l’interior de València (Alborache) i allí transcorregueren eixes jornades. Bon ambient i útils, ja que ha servit per acostar sang nova a Delegació, que no diguen que allí estem els quatre de sempre.

Dues setmanes després, XXXIII Assemblea RITSI en Oviedo. Allà que ens n’anàrem tres personetes de la UPV a veure com estava la situació dels nostres estudis a la resta d’universitats, quin era l’estat de la professió i bé, això últim pareix que s’està calmant perquè comencem a adonar-nos que part del que demanàvem(potser el més demandat) és un privilegi injustificat, que qui ara el tenen, molt prompte perdran.

I la setmana passada, en tren cap la capital de l’Estat a “competir” en la fase regional del International Collegiate Programming Contest organitzat per la ACM, què és l’Associació d’informàtica més important i prestigiosa del món, junt amb l’IEEE que ho és de totes les enginyeries. En aquesta fase regional participaven equips enviats per universitats de França, Suïssa, Portugal i Israel (i com no, Espanya). Encara que en principi també entren dins de la SWERC (Southwestern Europe Regional Contest), Itàlia i mitja Àustria. No hi havia cap universitat d’aquests països present.

El resultat final va ser prou desastrós. 25 equips (nosaltres inclosos) sols aconseguiren resoldre 1 problema dels 10 plantejats en cinc hores! Això sí, nosaltres quedarem primers en la sessió d’entrenament i amb això ja en tinguérem prou… Però l’experiència va ser bastant gratificant, a banda de poder trobar-me amb alguns coneguts per allí (dos de la UPC i un de la UM).

I el dimecres, nova entrevista amb Google. La primera entrevista va ser prou desastrosa per a la oferta en qüestió, però com que la part de programari es veu que la vaig fer prou bé, en lloc de pegar-me una patada al cul i tirar-me al carrer, m’oferiren una altra oferta: Software Engineer Intern.

Total, que el dimecres a les 14.00h em cridà un tal Markus (alemany o suís per l’accent) des de Zuric i estiguérem 58 minuts parlant. La meva valoració? Positiva. Vaig saber contestar totes les preguntes i tots els “però” que em posava l’entrevistador (un paio bastant simpàtic, per cert). Així que espere que dintre d’una setmana es posen en contacte amb mi per dir-me si seguisc endavant (més entrevistes) o si “Bye, bye. Hasta otro ratito…”

I el dijous es van celebrar eleccions a delegat de centre en l’ETSINF i des d’ahir que ja no sóc vicedelegat. Després de dos anys intensos, deixe la “cúpula” per dedicar-me a afers més mundans, aliè a tots els embolics de la jet-set i a les mandangues d’alguns que els agrada jugar a ser “importants”.

Això sí, no deixe la representació d’alumnes ni la Delegació. Faltaria menys. Seguiré estant en l’Àrea d’Estudis i en diversos òrgans de govern. Però espere poder anar deixant-m’ho i introduir a nova gent que sàpiga donar-li un poc d’aire fresc a la representació, que ja comença a fer pudor.

En fi, no sé quan, però ja us posaré al corrent de totes les novetats.

Durant aquestes dues setmanes he estat ocultant passant per alt un xicotet secret: avui a les 15.00h tenia una entrevista amb Google. Quasi (gràcies per tot, Ivan) ningú sabia d’aquesta entrevista: ni amics, ni família. I ha sigut així perquè no volia posar-me més pressió damunt (els qui em coneixen ja saben com sóc), volia concentrar-me en l’entrevista.

Des de ja fa temps em ronda pel cap la idea de passar una temporada fent pràctiques en una empresa a l’estranger (res d’Espanya) i sabia que Google ofereix posicions d’Intern en diferents de les seves oficines. Així que em vaig dir: “I per què no?”.

El dia 12 d’Octubre els enviava el meu CV junt a una cover letter utilitzant el formulari que tenen en la seva pàgina web d’ofertes de treball i dos dies després rebia un correu electrònic d’un dels seus University Programmes Specialist.

En el correu em preguntava diverses coses com: quin eren els meus llenguatges de programació preferits, les meves principals àrees d’interés, disponibilitat horària, oficines de preferència per a fer l’Internship, etc.

A l’endemà vaig rebre un correu electrònic que em comunicava que m’havien concertat una entrevista per a la posició de Software Engineering, Google.com Intern en Europa.

Estava súper content perquè pel que havia llegit normalment tardaven prou en atendre les peticions, i jo en dos dies ja tenia una entrevista concertada! Però també estava acollonat, perquè m’oferien una oferta en una posició a la qual no havia enviat petició i tot per una frase dels requisits: “Strong understanding of IP networking, including the ability to analyze network behavior, performance and application issues using standard tools like tcpdump.”

“Oh gosh! Jo no tinc un super coneixement del protocol IP! Com vaig a afrontar l’entrevista? a la primera pregunta estic fora!”

Però bo, ja que m’havien contactat tan ràpidament, no perdia res intentant-ho, així que em vaig posar a indagar per Internet per conèixer més a fons el procés de contractació de Google i a repassar apunts de la Universitat sobre estructures de dades, programació, xarxes i sistemes operatius. Inclús he hagut d’estudiar els apunts de Xarxes del segon quadrimestre!

I com ha anat la cosa? Doncs a les 14.56h m’han trucat des de Dublin per a l’entrevista. Estava molt nerviós, massa nerviós. Mai havia fet una entrevista en angles, és més, mai havia fet una entrevista! El enginyer que m’entrevistava ha notat que estava un poc nerviós i m’ha dit mig en broma: “OK, there’s nothing to be scared! Relax!”. I ha començat les preguntes. Com? Amb xarxes!

Arg! Se m’ha caigut el món damunt. He pensat: “ja la tenim!”. Però bueno, m’havia estat preparant així que m’he dit: “anem a jugar”. Primera pregunta: “quina diferència hi ha entre un hub i un switch?”. Li ho he explicat tant bé com he sabut i semblava prou convençut. Ha seguit amb preguntes de xarxes com: “com sap un switch on enviar exactament els paquets?”. Jo sabia que un switch sols necessita de la capa d’enllaç (protocol Ethernet), així que he suposat que tindria alguna cosa a veure amb el protocol ARP i li he explicat com creia que funcionava. Ell m’ha dit que no era necessari el protocol ARP perquè el switch emmagatzema en una taula la correspondència “adreça MAC – port”, però que tenia bastant clara la diferència entre hub, switch i router.

Bueno, altres preguntes: quin és el rang d’adreces IP reservat a les xarxes privades, com em connecte a un ordinador d’una xarxa privada des de fora d’aquesta, etc. Esta última pregunta ha estat bé, perquè primer li he dit que utilitzant una VPN. Ell m’ha dit que és una opció, però imaginem que no en tenim una configura, li he explicat que en m’ha casa tinc un servidor casolà que funciona fent port forwarding i ha dit que ben pensat, que li agradava la solució i que podria funcionar, però m’ha preguntat si coneixia alguna altra forma i ací m’ha pillat, perquè no he recordat el tunneling! Algunes preguntes més han sigut sobre el funcionament de les ordres ping i traceroute de Linux. Eixes si que les sabia.

Ha seguit amb preguntes de sistemes operatius: què és un procés zombie, què és el que passa quan el pare mor abans que els seus fills, etc. I he anat contestant de les coses que recordava de SO1&SO2.

Després hem passat a les preguntes sobre estructures de dades i ací m’ha tornat a pillar. M’ha preguntat sobre arbres Red-Black Trees, B-Trees i R-Trees (a part de Binary Trees, llistes enllaçades i taules hash). Li he contestat sense problemes els dos últims casos, però dels RB-Trees, B-Trees i R-Trees li he donat una resposta que no n’estava segur. M’ha preguntat si sabia què era un arbre balancejat, i li he dit que sí. M’ha preguntat per quin no era balancejat entre un RB-Tree, un B-Tree i un Binary Tree i li he dit que el Binary Tree i llavors m’he donat compte que havia contestat mal la pregunta anterior (“I see your point“, li he dit), perquè havia dit que en el pitjor cas un arbre binari té cost O(log n), quan en realitat és O(n), que ocorre quan l’arbre està totalment desequilibrat. Li he contestat les dues preguntes de nou i xim-pum.

Després m’ha preguntat quins arbres solien utilitzar-se en les bases de dades per construir els índex i aquesta me la sabia perquè he estat treballant recentment amb MySQL. La resposta és R-Trees i B-Trees. I m’ha preguntat una altra pregunta mortal: I per què no s’utilitzen Red-Black trees? I aquesta si que no l’he sabuda contestar perquè no hem estudiat aquests arbres en la universitat! Però bo, m’ha dit “don’t worry” i m’ha explicat quina era la diferència entre aquests arbres i perquè s’utilitzaven per a les bases de dades (bàsicament perquè no són binaris i són necessaris menys accessos a disc).

Última pregunta “formal”: com crearia una llista a partir d’una altra eliminant els objectes duplicats. La meva solució: utilitzant una taula hash per saber si un determinat item ja l’hem inserit en la llista. Cost temporal O(n) (suposant que la taula hash està ben distribuïda), cost espacial O(n). I m’ha dit: “OK. Perfect.”

M’ha preguntat també si havia col·laborat amb algun projecte open-source i li he dit que com a programador no. Que havia llançat alguns projectes personals de codi obert i que esperava que algun dia algú s’unís a mi. M’ha preguntat sobre algun d’aquests projectes i li he parlat de l’Oracle de Woody Allen. Li he explicat com funcionava, m’ha preguntat sobre els algorismes que utilitzava, etc. “That’s cool!“, ha dit.

Al final m’ha preguntat si tenia alguna pregunta per a ell i li n’he fet algunes com ara: quina era la localització exacta per a l’oferta (Dublín o Zuric), en quins productes de Google estan involucrats els SRE, etc. Sobre la localització no m’ha sabut dir, però ell treballava en Dublín i que segurament seria allí. Després m’ha dit que els SRE (Software Reliability Engineers) en Dublín treballen sobre la infraestructura distribuïda de Google, no en cap producte en particular, però que segurament eixe no seria el treball d’un Intern perquè requereix bastant coneixement de com funciona la xarxa de Google i m’ha contat que un Intern que havia estat al seu càrrec l’any passat havia desenvolupat una aplicació semblant al top de Linux però que funcionava remotament.

Finalment li he preguntat si sabia quan rebria alguna notícia sobre el resultat de l’entrevista i m’ha dit que segurament en un parell de dies rebria un correu del Recruitment Manager donant-me el resultat i segurament convocant-me per a una segona entrevista. No sé si aquesta última part l’ha dita perquè ha quedat satisfet o si simplement ha sigut políticament correcte.

Coses a millorar: no haig de posar-me tant nerviós per a aquestes coses (em tremolaven les mans!), especialment quan no sé la resposta, perquè em limita la capacitat de pensar! En qualsevol cas, ha sigut una experiència gratificant. Ara ja sé com és una entrevista en una gran empresa (Google!), sé que entenc perfectament l’anglès oral i sé que em poden entendre a mi (espere no haver soltat molta espardenyada amb el meu nerviós) i, fins i tot, he aprés algunes cosetes sobre xarxes i arbres!

Sols faltaria que em digueren que passe a la següent fase, això ja seria l’hòstia!

Per què dic això de les punyalades? Les punyalades, evidentment, no van cap a la Free Software Foundation (o si? Després m’extendré més en aquest punt) sinó cap a una altra fundació, la Mozilla Foundation.

El dia 28 d’Agost es feia públic que Google extendria el seu finançament a la Mozilla Foundation durant tres anys més i avui ens trobem que el gegant llençarà inminentment un nou navegador per a la web. Un nou navegador que s’haurà de fer lloc (i se’l farà) en aquesta nova guerra dels navegadors (Microsfot Internet Explorer vs. Mozilla Firefox vs. Apple Safari vs. Opera i ara vs. Google Chrome). I dic que se’l farà perquè Google juga amb una posició molt ventajosa: el 60% de les búsquedes web als EUA passen per ell i crec que a Europa major percentatge encara i tota la resta dels seus serveis no se’n queden arrere (YouTube, GMail, Google Map i Google Reader són quatre dels que use habitualment).

I què diu la Mozilla Foundation? Doncs que ella no té por a Google i que seguiran sent tan amics com sempre. I què ha de dir? Si el 85% dels fons de la fundació depenen dels xicots de Mountain View!

Des del meu punt de vista, els de Google li han clavat una punyalada “trapera“ drapaire a la gent de Mozilla. Han fet que la Mozilla Foundation depenga d’ells per a que ara no puguen defendre’s en igualtat de condicions.

Pareix ser que el nou navegador utilitzarà el motor WebKit, i no el Gecko que utilitza el Firefox, però n’estic segur que veurem moltes característiques que ens recordaran al Firefox.

Era el Firefox l’explorador ideal? Ni de lluny, però en comptes de desviar-se i crear un nou navegador i dividir a la comunitat, podrien haver col·laborat activament en el desenvolupament del Firefox, que ja té un 20% de la cota d’ús en Europa i la seva tercera versió fou el programari més descarregat en un sol dia en tota la història de la informàtica (8,002,530 descàrregues el dia del rècord i 28,340,281).

I per què clave a la FSF per ací? El Firefox no és un exemple de programari lliure al 100%, la MPL és incompatible amb la GPL i de fet hi ha parts del Firefox (els temes per defecte si no recorde mal) no són programari lliure, però de Google em fie menys. Han dit que el seu navegador serà “Open Source”, però quina llicència utilitzaran? Esperem que no en siga una d’aquestes descafeinada…

Què és el que faré jo? Doncs veure com mou fitxa Google i ja em decidiré. Evidentment, en quant publiquen una versió per a GNU/Linux del Google Chrome la provaré (de moment sols es publicarà la versió per a Windows).

És ben coneguda la rel·lació de l’empresa Google i els números. Recorde que fa un temps, vaig llegir no sé on (crec que era en Microsiervos), que un turista espanyol, havia trobat en el Metro de San Francisco (o no sé quina ciutat dels EUA) una estranya publicitat. Apareixia una llarga sèrie de dígits i a sota una direcció web.

El turista espanyol (Hem recorda al títol del llibre “El turista matemático“), es va apuntar el nombre i la direcció web i va entrar en aquesta adreça i va trobar una pregunta. Pareixia que aquest nombre tenia trellat i no eren una sèrie de numeros sense sentit, així que va preguntar a un amic Llicenciat en Matemàtiques per saber que era això.

El amic, al cap d’unes setmanes va descobrir que els nombres pertanyien a la cadena de decimals del nombre e i els dos van respondre la pregunta que apareixia en la plana web (ara no recorde exactament que era).

La sorpresa va ser enorme, al polsar en el botó per enviar la resposta, aquest els dugué a una altra web, amb el logotip de Google i donant-los la enhorabona. Eren dignes d’enviar el currículum a l’empresa que estava buscant personal per a unes oficines en Suissa.

Doncs bé, la meva sorpresa no ha estat tant gran, però també m’ha fet gràcia la funció de calculadora que té el Google. I no és precisament una calculadora com les que et regalen els bancs quan obris un compter que sols poden que sumar i multiplicar (les regles úniques per als bancs). Aquesta calculadora és capaç d’usar fins i tot nombres imaginaris.

No he explotat la calculadora al màxim, ara mateixa estic buscant una llista amb totes les funcions que siga capaç d’usar la Goolcadora, però sense dubte m’ha sorprés la següent búsqueda:

Podriem dir, que aquesta equació coneguda com a Identitat d’Euler, és sinó la més coneguda (que possiblement siga el Teorema de Pitàgores), de les més importants de les Matemàtiques perquè uneix els 5 nombres més importants:

• e: El nombre rei de l’anàlisis matemàtic.
• π: El nombre màgic de la geometria.
• i: El nombre més important de l’algebra.
• 0: Element neutre de la suma.
• 1: Element neutre de la multiplicació.

Doncs el nostre amic Google, és capaç de treballar amb aquesta idea tant llunyana de les matemàtiques. Fins on aplegarà el buscador més famós i usat del món? Estem recorrent el camí per a descobrir-ho.

Més Informació:
Identitat d’Euler
Característiques de Google