Fins fa un a parell d’anys sempre havia utilitzat el terme blog per referir-me a una “pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos” [1].

Però amb la popularització d’Internet i tot això de la Web 2.0 la comunitat catalanoparlant a Internet anà augmentant i prompte aparegueren veus que consideraven el terme blog incorrecte i proposaven utilitzar el mot bloc en el seu lloc.

Quan vaig veure que companys bitacolers més entesos en aquests temes (Blai, Sergi) començaven a utilitzar el terme bloc en lloc de blog em vaig dir: “Xe, si ells diuen que és bloc llavors és que així serà. I no anaven mal encaminats. Ni bloc, ni blog estan recollits en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (perdoneu però jo l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no me la trague i menys encara després d’acceptar perles com barco o toldo), però bloc sí està recollit pel Centre de Terminologia, un organisme depenent de l’IEC.

Per què s’adoptà aquest terme, és el que jo em pregunte. La paraula blog prové de la contracció de la paraula anglesa weblog. Un log és literalment un diari. Per exemple, un logbook és la paraula anglesa que descriu un quadern de bitàcola o el diari de navegació complet de l’embarcació.

Tota la terminologia referent a la Web està molt relacionada amb la navegació. Naveguem per la Internet (de l’anglès to surf, però no surfegem!), utilitzem un explorador (en anglès to surf també significa explorar)… Amb la popularització de la Web arribaren els diaris, generalment personals, a Internet i seguint amb el llenguatge mariner començà a utilitzar-se el terme weblog per referir-se a aquest tipus de pàgines web.

Bé, ja sabem d’on prové la paraula blog. És un préstec de l’anglès. Per què no traduir-lo? Ho hem fet amb moltes altres paraules. Per exemple, seguint en l’àmbit de la informàtica, tenim les paraules programari i maquinari per referir-se al software i al hardware. Però la veritat és que moltes s’han traduït de manera desafortunada, com ara, pirata informàtic per hacker, o llibreria, en l’àmbit de la programació, per library. I crec que bloc hauríem d’afegir-lo a la llista.

Quines justificacions donà Termcat per adoptar bloc? Llegisc en un article de Gabriel Bibiloni, del qual parlaré després, que cita de la pàgina web del Termcat.

Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.

Llavors podem distingir tres raons.

• Fonètica: Es pronúncia blok.
• Semàntica: Un blog és una espècie de bloc de notes.
• Acceptació: El terme bloc és més utilitzat pels catalanoparlants que blog.

I què és el que diu el senyor Bibiloni sobre aquestes tres raons? De la primera diu:

Del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en -g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog “beguda”), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug).

Del segon argument del Termacat, Bibiloni diu:

Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir.

[...]

També perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet.

I de la tercera diu:

El darrer argument és completament extralingüístic i no mereix gaire atenció. Simplement crec que s’ha de lamentar que un fet com aquest hagi estat decisiu a l’hora de prendre la determinació. Si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular anam ben servits.

Jo m’haguera centrat més en la diferència entre un blog i un bloc de notes per refutar el segon argument, però vaja, tampoc sóc filòleg[2]. Un blog permet, generalment, la interacció entre l’editor i els lectors, cosa que no permet un bloc de notes. I tornant al símil de la navegació, una bitàcola de navegació és molt més que un simple bloc de notes.

En fi, la cosa no ha acabat encara i en la Viquipèdia fins fa ben poc la discussió encara anava en marxa. Per la meva part, crec que tornaré a utilitzar el terme blog.

S’ha de procurar adaptar les paraules a la llengua pròpia, i millor encara, buscar equivalències, per tal de no perdre requisa en la nostra llengua, però crec que a vegades s’abusa a l’hora de buscar diferències en els termes per tal de diferenciar-se de la resta.

I vosaltres què opineu?

—

[1] Definició del terme bloc referit a l’àmbit d’Internet i la Societat de la Informació segons el Centre de Terminologia (www.termcat.cat).

[2] A vegades pense que els encarregats d’escriure els diccionaris deurien consultar amb els experts amb el tema a l’hora de definir paraules tècniques i científiques. Per exemple, la definició d’esteganografia que es pot trobar en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és incorrecta, ja que la tracta com un sinònim de criptografia i són tècniques ben diferents. Vaig enviar un correu al Departament Lexicogràfic de l’IEC i em digueren que ho tindrien en compte per a pròximes revisions del Diccionari, però ja veurem si l’ego pot amb ells.

Per què he donat aquests diners que, encara que són relativament pocs, signifiquen un important pessic per a la meva situació econòmica? Esperit nadalenc? Potser.

Però en Nadal o no, la Viquipèdia és un servei que utilitze molt a sovint i el més important de tot, ofereix un servei de qualitat. Un servei que necessita ser mantingut i, a diferència d’altres, l’organització que la suporta és una organització sense ànims de lucre, i això ha sigut un factor fonamental que m’ha fet declinar-me cap al donatiu.

La Viquipèdia és un projecte col·laboratiu basat en la participació d’una comunitat d’usuaris i això és el que l’ha fet crèixer tant, al igual que tots els altres projectes basats en “la comunitat” com per exemple el GNU/Linux. I els usuaris som qui hem de generar contingut, aquest concepte tan estés en l’auto-anomenada Web 2.0 (quina xufa! No m’agrada parlar d’aquests conceptes) i també són els que han de fer front als costos de mantenir en la xarxa aquest contingut, cosa que val diners i molts (sempre que el contingut no es genere per a una empresa amb ànims de lucre, llavors hauria de ser ella la que asumisca els costos ja que es queda amb els beneficis econòmics).

La Viquipèdia és una de les 10 pàgines web més visitades d’Internet. Imagineu quin serà el tràfic diari als seus servidors, quina càrrega hauran de suportar aquests, bases de dades i les seves còpies de seguretat, etc. Tot un suport tècnic que s’ha de pagar i que depén en gran mesura de les ànimes caritatives.

No acostume a fer donatius. Sols n’he fet dos, un a la Free Software Foundation (del qual a banda sóc membre també) i, ara, a la Wikimedia Foundation. Però crec que a les dues fundacions a les que he donat una modesta quantitat de diners s’ho mereixen (clar, si no no els haguera donat res…).

En fi. Si us envaeix l’esperit nadalenc, si teniu alguns euros que no us sabria mal desfer-vos-en d’ells i acostumeu a utilitzar la Viquipèdia. No dubteu en col·laborar (acabe de col·locar un xicotet banner en el menú de la dreta).

Actualització: La Wikipedia ha aconseguit recaudar més de 6 milions de dòlars. Projecte salvat!

Per què dic això de les punyalades? Les punyalades, evidentment, no van cap a la Free Software Foundation (o si? Després m’extendré més en aquest punt) sinó cap a una altra fundació, la Mozilla Foundation.

El dia 28 d’Agost es feia públic que Google extendria el seu finançament a la Mozilla Foundation durant tres anys més i avui ens trobem que el gegant llençarà inminentment un nou navegador per a la web. Un nou navegador que s’haurà de fer lloc (i se’l farà) en aquesta nova guerra dels navegadors (Microsfot Internet Explorer vs. Mozilla Firefox vs. Apple Safari vs. Opera i ara vs. Google Chrome). I dic que se’l farà perquè Google juga amb una posició molt ventajosa: el 60% de les búsquedes web als EUA passen per ell i crec que a Europa major percentatge encara i tota la resta dels seus serveis no se’n queden arrere (YouTube, GMail, Google Map i Google Reader són quatre dels que use habitualment).

I què diu la Mozilla Foundation? Doncs que ella no té por a Google i que seguiran sent tan amics com sempre. I què ha de dir? Si el 85% dels fons de la fundació depenen dels xicots de Mountain View!

Des del meu punt de vista, els de Google li han clavat una punyalada “trapera“ drapaire a la gent de Mozilla. Han fet que la Mozilla Foundation depenga d’ells per a que ara no puguen defendre’s en igualtat de condicions.

Pareix ser que el nou navegador utilitzarà el motor WebKit, i no el Gecko que utilitza el Firefox, però n’estic segur que veurem moltes característiques que ens recordaran al Firefox.

Era el Firefox l’explorador ideal? Ni de lluny, però en comptes de desviar-se i crear un nou navegador i dividir a la comunitat, podrien haver col·laborat activament en el desenvolupament del Firefox, que ja té un 20% de la cota d’ús en Europa i la seva tercera versió fou el programari més descarregat en un sol dia en tota la història de la informàtica (8,002,530 descàrregues el dia del rècord i 28,340,281).

I per què clave a la FSF per ací? El Firefox no és un exemple de programari lliure al 100%, la MPL és incompatible amb la GPL i de fet hi ha parts del Firefox (els temes per defecte si no recorde mal) no són programari lliure, però de Google em fie menys. Han dit que el seu navegador serà “Open Source”, però quina llicència utilitzaran? Esperem que no en siga una d’aquestes descafeinada…

Què és el que faré jo? Doncs veure com mou fitxa Google i ja em decidiré. Evidentment, en quant publiquen una versió per a GNU/Linux del Google Chrome la provaré (de moment sols es publicarà la versió per a Windows).

L’IRC fou creat a l’agost del 1988 (enguany farà 20 anys!) per un finlandès, Jarkko Oikarinen, que treballava en la Universitat de Oulu (Universitat en la que es doctorà el 1999) com a administrador d’un dels seus servidors. Pareix ser que el xic no tenia massa feina i com que no estava massa content amb un programa que hi havia llavors, anomenat MUT (multi-user talk), va decidir crear el seu propi programa de missatgeria. I així nasqué l’IRC, que més tard es convertiria en un protocol de comunicacions (RFC 1495, maig de 1993).

L’IRC fou mou popular als anys 90 i principis del 2000, quan el malèfic MSN Messenger encara no s’havia estès. Es feu molt popular el 1991 quan fou utilitzat pels mateixos ciutadans —russos— soviètics per informar del que estava passant durant el cop d’Estat a l’Unió Soviètica, ja que s’havia imposat la censura. El mateix succeí anys després durant la Primera Guerra del Golf, quan Iraq envaí Kuwait (es guarden encara els logs més rellevants d’aquest conflicte i del citat colp d’estat).

La meva aventura amb l’IRC començà molt més tard, allà pel curs 2001-2002, possiblement quan ja començava a decaure degut a l’expansió d’altres clients de missatgeria instantània com l’ICQ, l’AOL Messenger i, com no, el MSN Messenger (dels dos primers en queda ja ben poc, en benefici del tercer). Em referisc al curs 2001-2002, perquè fou en aquell curs escolar quan jo cursava 1r d’ESO a l’escola. Hi havia la possibilitat de fer un viatge a la neu a l’hivern amb la gent de la classe, però a mi em seduïa una altra idea: una coseta que s’anomenava Internet. El meu pare em donà a triar: o viatge o Internet. I ja us podeu imaginar que vaig elegir.

Des de ben menut, jo sempre havia anat a jugar amb el meu cosí Jere (o Futurist) fins que la diferència d’edat (ell té quatre anys més que jo) fou un impediment. Els meus pares i jo anàvem tots els diumenges a sopar a casa dels meus oncles i nosaltres dos passàvem la nit jugant al seu flamant ordinador (seria un Pentium a 100 o 150Mhz) a les demos de la revista Micromanía dels jocs de l’època: Tomb Raider, Commandos (Behind Enemy Lines, el primer), l’Age of Empires, el Diablo, etc. Bé, això és una altra història, no ens desviem del tema. El que importa és que sempre havia anat amb ell i és qui m’introduí al món de la informàtica.

Doncs bé, allà pel 2001 jo ja feia uns anyets que tenia ordinador i m’ajuntava molt amb Javi (o JvK), qui sí tenia Internet (encara recorde la primera vegada que vaig anar a la seva caseta a jugar al Age of Empires, que ell tenia complet!). Ell tenia Internet des dels 28kbps pràcticament i quan jo anava a la seva caseta ja disposava, crec recordar, d’una línia RDSI, el que el convertia en el “pirata” oficial del poble.

Com podreu imaginar, en quant vaig tenir l’oportunitat de posar-me Internet a casa i veient les meravelles que feien tant JvK com Futurist, no vaig dubtar en posar-me’l i de seguida imitar els seus hàbits a veure si aprenia alguna cosa. I així va ser com vaig conèixer #verga_corporation, el canal del servidor IRC-Hispano freqüentat per companys del meu cosí i altra gent.

A molts dels que freqüentaven el canal els vaig conèixer molt després, altres dels que he conegut després ni tan sols saben que jo era el LordAndariel (fixeu-se el meu nivell de friquisme i ignorància fins on arribava per posar-me de nick el nom d’una diablessa i ficar-li el títol de Lord. Més tard em vaig registrar amb el nick de [Gunman], en honor al primer MOD comercialitzat del fabulós Half-Life, el Gunman Chornicles). En el canal xerraven de moltes coses (jo no participava massa perquè no en tenia de idea del que deien), però sobretot d’informàtica. Per altra banda, sempre he tingut la sensació (més bé la certesa) de que aquella gent es burlava de mi…

I és precisament aquest, la informàtica, el tema dominant dels canals de l’IRC (a excepció dels canals a l’estil #sexo, #jovencitas21, #lesbianas_bcn… que freqüenten el servidor IRC-Hispano).

Els mateixos que habitàvem #verga_corporation érem els qui entràvem a altres canals com #light_environment, un canal dedicat a un xicotet grup de desenvolupament format per Futurist i [ErAdEs] que no desenvolupà massa; i estava també #eclipsys, però d’aquest no recorde gran cosa.

Després de #verga_corporation i per aglutinar tots els canals i fer una cosa més seriosa [ErAdEs] fundà #pedreguer i ací arribà l’època dorada de l’IRC per a mi. Moltes hores he passat xerrant amb tota la gent que entràvem allí. No m’agrada fer llistes perquè sempre et deixes algú, però hi hagué vegades que n’érem moltes persones connectades i fins i tot arribà a connectar-se un xic de A Corunya o Santiago de Compostela, no recorde massa bé (almenys això deia ell).

Gràcies al canal #pedreguer diferents persones del poble ens coneguérem i començàrem a relacionar-nos i al final molts hem acabat sent “companys de quadrilla”. En #pedreguer es gestaren les Darwin LAN Parties, unes “reunions” on cadascú es porta el seu ordinador i durant uns dies passem l’estona jugant a jocs, compartint arxius en xarxa local, aprenent i passant-ho d’allò més bé (que per cert, aquest estiu toca!). Arribarem fins i tot a construir una pàgina web, que per desgràcia està desapareguda ja que el compte en el servidor ha caducat.

Però tot té un final. Gent que se’n vingué a València a estudiar, gent que es posà a treballar, altres que simplement desaparegueren, algun que altre “pique” també hi hagué, etc. Fins arribar a l’estiu passat. L’estiu passat jo, [Krono$], [Warning] i JvK-Kun (crec recordar) encara entràvem al canal. [ErAdEs] ja feia temps que havia abandonat el vaixell i li havia passat el relleu a [Warning], jo era el següent a l’escala de rang, però la nova vida em feu abandonar també el canal i [Warning] es quedà sol.

El dia 17 de Setembre de 2007, tres anys després de la seva fundació (el 17 de setembre de 2004) es declara “mort” el canal. Jo estigué molt de temps sense entrar i el meu nick caducà i perdí tots els privilegis en #pedreguer i en altres canals on entrava (havia aconseguit l’estatus d’Operador en #delphi!).

Però des de fa un mes, poc d’alt o baix, he tornat a entrar en el canal i he animat a JvK-Kun per a que entre de nou. Allí estava [Warning] encara, aguantant “al pié del cañón” i ara ja en som tres. Les converses encara no duren les hores que duraven en els seus bons temps, en el topic del canal encara està escrit la funesta frase: “ENQUESTA: A que creus que es degut la caiguda del canal #pedreguer, canal que sigut tant solid com l’Imperi Romà? … Envia opinió al email -> tonimengual@gmail.com || [ ___ † RIP † ___ ] (17-09-2004 – 17-09-2007)”, però qui sap… potser el Fènix torne a néixer d’entre les cendres.

Hola, abans de res demanar-vos que si sabeu qui sóc i em teniu agrega’t de contacte, per favor llegiu el e-mail sencer. Si no, sincerament, me la suda el que feu.

Anem a veure, anem a recapacitar sobre el següent missatge que he rebut:

>> HOLA SOY LEONARDO MANUEL HUARI PEÑALOZA EL DIRECTOR DE MSN. PERDON POR LA INTERRUPCION PERO MESSENGER SE CERRARA. ESTO ES PORQUE MUCHAS PERSONAS DESCONSIDERADAS TIENEN VARIAS CUENTAS DIFERENTES. NOSOTROS SOLO TENEMOS 578 NOMBRES LIBRES, POR ESTO EL USO DE MSN Y HOTMAIL TENDRA UN COSTO EN ENERO DEL AÑO 2008. SI MANDAS ESTE MENSAJE A 18 PERSONAS DIFERENTES (COMO MINIMO) DE TU LISTA, TU ICONO SE VOLVERA AZUL, LO QUE SIGNIFICA QUE SERA GRATIS PARA TI. SI NO ME CREES VE A (www.msn.com) Y VELO POR TI MISMO. SI QUIERES QUE CERREMOS TU CUENTA NO MANDES ESTE MENSAJE, PERO SI QUIERES CONSERVARLA ENTONCES MANDA ESTE MENSAJE A TUS CONTACTOS. ESTO NO ES UNA BROMA MANDAALO…. NO REENVIES ESTE MENSAJE COPIALO Y PEGALO EN UNO NUEVO,PARA QUE LAS PERSONAS PUEDAN LEER SIN PROBLEMAS

1. Vosaltres creieu que un director d’una empresa envia un puto correu electrònic en majúscules, sense escriure un puto accent i sense fer una puto punt-i-apart?

2. Es creieu de debò que MSN, de la qual es propietària Microsoft, una de les empreses més importants del sector tecnològic, sols té 578 (no 560, ni 581. 578 exactes) noms disponibles per a registrar-se?

3. Creieu de veritat que si envieu el puto missatge a 18 persones la vostra icona es farà blava i ja no us tancaran el compte? I com collons saben ells que heu enviat aquest missatge si us demanan que en el reenvieu, sinó que el copieu i el pegueu en un nou? Què passa, us lligen els missatges a tots un per un?!?

4. Jo he anat a www.msn.com i no he vist una puta merda sobre tancament ni res. Abans de reenviar al puto missatge, per favor, comproveu si és cert.

5. En aquesta ocasió ha sigut aquesta parida. En altres ocasions és que si no no reenvies el missatge a X persones, totes les dones/homes et fugiran com a un leprós, no tindràs sort en els negocis, et xafarà un trailer quan isques de casa o que et caurà el Apophis demun del cap.

Per favor, a tots els que us tinc de contacte al Méssenller dels collons. Us tinc per poder parlar amb vosaltres si sorgeix la necessitat. No m’agradaria tindre que renunciar a aquest privilegi, així que per favor, no em torneu a enviar un puto missatge en cadena que no siga mínimament interessant. És a dir, res de:
- Tancament del MSN o que el posaran de pago.
- Em quedaré sense sexe per la resta de la meva vida/em caurà el monyo/tindré càncer/moriré sol i demés desgràcies. Penseu en algú que tinga una malaltia, creieu que li sentarà bé que alguns subnormals (no us dic a vosaltres, sinó als que comencen les putes cadenes d’email) li farà gràcia que es “caxondeen” d’ell?
- Enviar diners a una suposada víctima d’un terratrèmol/inundació/plaga/guerra nuclear/holocaust/etc.
- Powerpoints cutres.
- Propaganda de pàgines web tipus Match.com CitaAciegas.merda i demés “pollades”.

Si heu soportat el rotllo fins ací, gràcies. Si ara mateixa esteu pensant: “Joan. Veste’n a fer la mà! Cabró!” Per favor, notifiqueu-meu via correu electrònic i encantadament us borraré del Messenger si és que us tinc i us agregaré a la llista d’spam per a que no em pugueu tornar a omplir el correu de bassura.

Moltes gràcies.

Endinsar-nos en un forat negre és un periple a ninguna part; mai podriem sortir ni per on vam entrar, tampoc la llum. Carl Sagan ja ho va popularitzar en la treta contact apropant-nos a l’estrella Vega, i més encara amb Brad Wright amb l’ajuda de Amanda Tapping. L’analogía o embedding diagram del forat de cuc de John Wheeler (1957) és un forat negre però amb pretext: una sortida. Si el teu monitor fora un forat de cuc i botares a l’interior, no apareixeries a la juxtaposada perifèria de l’enllaç, sinó a l’opost extrem de la galàxia amb la dimensió temps també permutada. Si aquestes teoríes exòtiques sobre la gravitació són correctes, amb l’ajuda del CERN i injectant energía negativa en grans quantitats, augmentaríem el tamany d’un d’aquest evitant així també la creació d’un forat negre, ja que si actualment se’n trobara un sería d’uns 10 elevat a menys 20 voltes el tamany atòmic; un humà no cabría…

Aquesta és la introducció al blog Forat de cuc, un espai que potser siga més que un blog. Diriem que Forat de cuc és la carta de presentació a un grup (de dos persones) de geeks o frikis de la ciència i la tecnologia.

Us presente el blog perquè ahir van presentar un manual molt interessant sobre un mòdul de Python (nota mental: aprendre alguna cosa més de Python), molt útil per als científics o curiosos de la ciència.

Hi haurà que estar pendents de què fan aquesta parella. Benvinguts al cibermón, xics.

En aquesta novel·la plena d’èxit, Robert Langdon és un professor de simbologia religiosa en Harvard que quan va a fer una conferència a París, és veu involucrat en un estrany assassinat. Allí coneixerà a Sophie Neveu, una criptògrafa de la Policia Francesa, neta de la víctima que han trobat en el museu del Louvre.

El misteri es complica quan Langdon descobreix que la víctima pertanyia a una societat secreta, de la qual també havien format part Isaac Newton, Botticelli, Victor Hugo i Leonardo Da Vinci. Langdon sospita que està resseguint les traces d’un secret de transcendència històrica, un secret enormement revelador i perillós. Al llarg d’una emocionant persecució, Langdon i Neveu es trobaran amb un misteriós personatge que s’avança als seus passos en cada moment.

A mi, en aquesta ocasió, m’interessa parlar d’una altra novel·la escrita també per aquest autor i que no té res a veure, al contrari que en la majoria de les seves obres, en conspiracions rel·ligioses. La fortalesa digital, també és un llibre de conspiracions (sembla que aquestes venen molt), però aquesta vegada és una història de misteri entre els secrets millor guardats de les agències de intel·ligència nord-americanes.

Susan Fletcher, una excel·lent criptògrafa de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) no pot creure’s les paraules del seu superior, quan aquest li diu que l’Agència ha interceptat un codi que, el majo supercomputador conegut, pot desxifrar.

L’única pista que tenen per trencar el mortífer codi, pareix estar amagada en el cadàver d’un home que ha mort misteriosament en Espanya, on ha sigut enviat David, el promès de Susan. Mentre aquest busca la clau i intenta sobreviure als mètodes d’un expert assassí, Susan haurà de fer front al codi maliciós, que amenaça en revel·lar els majors secrets del Govern dels EUA, en les mateixes instal·lacions de la NSA.

Haig de dir, que m’han encantat tots dos llibres que he llegit aquest estiu i haig de recomanar-vos-els. No vaig a negar, que El codi Da Vinci no és un llibre interessant, però no és una obra mestra. Ha estat escrit com un llibre per a entreteniment, res més. I ha tingut la sort de convertir-se en un Best-Seller. Què és el que hi ha d’especial en ell? Jo diria que el morbo que produeixen les conspiracions de l’Esglèsia Catòlica.

Per altra part, La fortalesa digital, no ha tingut tant d’èxit per la mateixa raó; a pesar de tractar sobre conspiracions del Govern Americà, pareix que aquest tema no atreu tant en l’actualitat. Possiblement, si hagués sigut escrit en un altre moment, hauria captat molt més l’atenció dels lectors de novel·les d’intriga.

Jo, repeteixo, us recomane els dos. Són un poc densos si no sou lectors habituals (jo no ho sóc, intente llegir de tant en tant), però tots dos són entretinguts i interessants.