En primer lloc, ja tinc el vol d’anada i tornada a San Francisco. Marxaré el pròxim 1 de Juliol i arribaré de nou a València el 17 d’Octubre, per a posar-me amb el Projecte Final de Carrera. (Vacances, per a què?)

Moltes altres coses estan passant que mereixen una entrada (reformes educatives, de sanitat, el nostre benvolgut cap d’Estat, etc). Malauradament, estic molt ocupat amb les classes ací a Suècia (i això que sols tinc tres assignatures!) i no tinc temps per parlar-vos d’això.

Us parlaré però d’un altra cosa que requereix menys reflexió. El programa nord-americà d’humor The Daily Show, presentat per Jon Stewart.

Logotip de The Daily Show

El programa, que s’emet diàriament i té una duració d’uns 30 minuts, és un late-night de sàtira política que s’emet en la televisió Comedy Central, encara que tots els programes es poden veure des de la seva pàgina web. Es divideix normalment en quatre parts: un opening on Jon Stewart fa un xicotet monòleg i presenta el tema o els temes dels que parlarà durant el programa, una segona part on tracten el tema central del programa i treuen declaracions dels implicats en altres televisions i fan conya d’elles, la tercera part és una entrevista a un convidat i finalment la secció de tancament on Jon Stewart s’acomiada i apareix un altre vídeo referent al tema del programa.

Evidentment, la majoria de temes que tracten són de política local dels Estats Units, però vulguem o no, la política local dels Estats Units és una cosa que afecta tot al món i més encara als països “occidentals”, així que els temes i els personatges dels que parlen no són uns complets desconeguts. Jo, però, em vaig posar a seguir programa (bé, quan tinc temps de seguir-lo) principalment per veure la televisió en anglès sense subtítols i anar parant l’orella de cara a l’estiu. I també per a tenir un poc de base dels temes d’actualitat política als Estats Units. Aquest any són eleccions presidencials allà i és bo estar atent al que passa allà on vius.

Jon Stewart

Com la majoria de programes d’humor, té una tendència més progressita que conservadora, però la veritat és que Jon Stewart pega prou canya tant a un bàndol com a l’altre (Demòcrates i Republicans), potser siga perquè ell es defineix més com a socialista que demòcrata, i això és quasi com dir que menges bacó a l’Iran. I sobretot fa burla d’eixe sentir nord-americà de “nosaltres som els bons i tot ho fem bé i pel bé del món”, encara que a vegades també se li escapa una vena patriòtica. Si voleu llegir un millor anàlisi del programa i del seu presentador, llegiu aquesta entrada.

Us deixe amb dos enllaços [1|2] a les dues parts d’un viatge a Estocolm que va fer un dels col·laboradors del programa per comparar la vida als Estats Units amb la vida a Suècia. El programa és de 2009, quan els conservadors acusaven a Obama de “voler convertir els Estats Units en un país socialista com Suècia”.

[...]

Un enrenou de sobte destrossà l’emoció del moment: la porta s’obrí de colp i dos homes furiosos, que duien les túniques de blau destenyit i les bandes de la Universitat de Cruxwan, irromperen en l’habitació, apartant a empentes als ineficaços lacais que tractaven d’impedir-los el pas.

- Exigim admissió! -bramà el més jove dels intrusos donant un cop de colze en la gola d’una secretària guapa i jove.
- Vinga! No podeu deixar-nos fora- bramà el de més edat, donant empentes per la porta a un programador subaltern.
- Exigim que no podeu deixar-nos fora! -digué el més jove, encara que ja estava dins de l’habitació i no es feien més intents de detindre’l.
- Qui sou?- preguntà Lunkwill irritat, alçant-se del seu seient-. Què voleu?
- Jo sóc Majikthise!-anuncià el de més deat.
- I jo exigisc que sóc Vroomfondel!- bramà el més jove.
- Val -digué Majikthise donant-se la volta cap a Vroomfondel amb fúria i explicant-li-: No és necessari que exigisques això.
- D’acord! -exclamà Vroomfondel, donant un cop de puny en un escriptori-. Sóc Vroomfondel, i això no és una exigència, sinó un fet incontrovertible! El que nosaltres exigim són fets incontrovertibles!
- No, no és això! -exclamà airosament Majikthise-. Això és precisament el que no exigim!
- No exigim fets incontrovertibles!- bramà Vroomfondel, sense quasi aturar-se a respirar-. El que exigim és una tota absència de fets incontrovertibles! Exigisc que jo siga o no siga Vroomfondel!
- Però què dimonis sou vosaltres? -exclamà Fook, ofès.
- Nosaltres -anuncià Majikthise- som filòsofs.
- Encara que tal vegada no ho siguem -afegí Vroomfondel, movent un dit en senyal d’advertència als programadors.
- Sí, ho som -insistí Majikthise-. Estem precisament ací en representació de la Unió Amalgamada de Filòsofs, Savis, Llumeneres i Altres Persones Pensants, i volem que es desconnecte aquesta [Pensament Profund] màquina ara mateix!
- Quin és el problema?- preguntà Lunkwill.
- Et diré quin és el problema, company -digué Majikthise-: Demarcació, eixe és el problema!
- Exigim -exclamà Vroomfondel- que la demarcació puga o no puga ser el problema!
- Deixeu que les màquines seguisquen fent sumes -advertí Majikthise-, i nosaltres ens preocuparem de les veritats eternes, moltes gràcies. Si voleu comprovar la vostra situació legal, feu-ho, companys. Segons la llei, la Recerca de la Veritat Última és, amb tota certesa, la prerrogativa inalienable dels obrers pensadors. Si qualsevol màquina punyetera va i la troba, nosaltres ens quedem immediatament sense treball, cert? Quin sentit té que nosaltres ens quedem vetllant quasi tota la nit discutint la existència de Déu, si aquesta màquina es posa a funcionar i ens dóna el seu maleït número de telèfon al següent matí?
- Això és -exclamà Vroomfondel-, exigim àrees rígidament definides de dubte i incertesa!

De sobte, una veu eixordadora retrunyí per l’habitació.

- Podria fer jo una observació a eixa qüestió? -inquirí Pensament Profund.
- Farem vaga! -bramà Vroomfondel.
- Això és! -convingué Majikthise-. Tindreu que veure-us-la amb una vaga nacional de Filòsofs!

[...]

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

L’Energia de la Improbabilitat Infinita és un mitjà nou i meravellós per a recórrer grans distàncies interestel·lars en una simple dècima de segon, sense tenir que anar a tort i a dret per l’hiperespai.

Es descobrí per una afortunada casualitat, i l’equip d’investigació damogrà del Govern Galàctic la convertí en una forma manejable de propulsió.

Aquesta és, breument, la història del seu descobriment.

Sense dubtes es coneixia bé el principi de generar petites quantitats d’improbabilitat finita pel senzill mètode d’acoblar dos circuits lògics en un cervell submesó Bambleweeny 57 a un vector atòmic de navegació suspès d’un potent generador de moviment brownià (per exemple una bona tassa de té calent); aquests generadors solien utilitzar-se per trencarr el gel en les festes, fent que totes les molècules de la roba interior de l’amfitriona donaren un bot de trenta centímetres cap a l’esquerra, d’acord amb la Teoria de la Indeterminació.

Molts físics respectables afirmaren que no ho tolerarien, en part perquè constituïa una degradació científica, però principalment perquè no els convidaven a eixa classe de festes.

Una altra cosa que no soportaven era el fracàs perpetu amb el qual ensopegaven en el seu intent de construir una nau que generés un camp d’improbabilitat infinita necessari per llançar una nau a les sorprenents distàncies que els separaven de les estreles més llunyanes, i al fi anunciaren malhumorats que tal màquina era pràcticament impossible.

Llavors, un dia, un estudiant al qual se li havia encomanat que granés el laboratori després d’una reunió particularment desafortunada, començà a discórrer d’aquest mode:

Si semblant màquina és una impossibilitat pràctica -pensà per a si- llavors deu existir lògicament una improbabilitat finita. De manera que tot el que tinc que fer per a construir-la és descobrir exactament la seva improbabilitat, processar eixa xifra en el generador d’improbabilitat finita, donar-li una tassa de té fresc i molt calent… i connectar-ho!

Així ho va fer, i quedà bastant sorprès al descobrir que havia aconseguit crear del res el tan ansiat i preciós generador de la Improbabilitat Infinita.

Encara es sorprengué més quan, res més concedir-li el Premi a la Extrema Intel·ligència de l’Institut Galàctic, fou linxat per una rabiosa multitud de físics respectables que finalment comprengueren que l’únic que no toleraven realment eren els setciències.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

En els remots i inexplorats confins de l’arcaic extrem occidental de l’espiral de la Galàxia, brilla un petit i menyspreable sol groguenc.

En la seva òrbita, a una distància aproximada de cent cinquanta milions de quilòmetres, gira un petit planeta totalment insignificant de color blau verdós els pobladors del qual, descendents dels simis, són tan sorprenentment primitius que encara creuen que els rellotges de lectura directa són de molt bon gust.

Aquest planeta té, o millor dit, tenia el problema següent: la majoria dels seus habitants eren infeliços durant quasi tot el temps. Moltes solucions es varen suggerir per a tal problema, però la major part d’aquestes es referien principalment als moviments de petits trossos de paper verd; cosa estranya, ja que els petits trossos de paer verd no eren precisament els qui es sentien infeliços.

De manera que va persistir el problema; molts eren humils i la majoria es consideraven miserables, inclús els que posseïen rellotges de lectura directa.

Cada vegada eren més els que pensaven que, en primer lloc, havien comés un gran error al baixar dels arbres. I alguns afirmaven que això dels arbres havia sigut una equivocació, i ningú deuria haver sortit del mar.

I llavors, un dijous, quasi dos mil anys després de que clavaren a un home a una fusta per dir que, per a variar, seria formidable ser bo amb els demés, una noia que s’asseia sola en un petit cafè de Rickmansworth comprengué de sobte el que havia anat mal durant tot el temps, i descobrí el mitjà pel qual el món podria convertir-se en un lloc tranquil i feliç. Aquesta vegada era cert, donaria resultat i no hi hauria que clavar ningú en cap lloc.

Malauradament, tanmateix, abans de que pogués cridar per telèfon per contar-ho a algú, ocorregué una catàstrofe terrible i estúpida i la idea es perdé per sempre.

Aquesta no és la història de la noia.

Sinó la d’aquella catàstrofe terrible i estúpida, i la de algunes de les seves conseqüències.

També és la història d’un llibre titulat, Guia de l’autoestopista galàctic; no es tracta d’un llibre terrestre, ja que mai s’ha publicat en la Terra i, fins que ocorregué la terrible catàstrofe, cap terrícola el veié ni escoltà parlar d’ell.

No obstant, és un llibre absolutament notable.

En realitat, probablement es tracte del llibre més notable que mai publicaran les grans companyies editores de l’Osa Menor, de les quals tampoc ha escoltat parlar cap terrícola.

I no sols és un llibre absolutament notable, sinó que també ha tingut un èxit enorme: és més famós que les Obres escollides sobre la cura de la llar espacial, més venut que les Altres cinquanta-tres coses que fer en gravetat zero, i més polèmic que la trilogia de devastadora força filosòfica de Oolon Colluphid En què es va enganyar Déu, Altres grans errors de Déu i Però, qui és eixe tal Déu?

En moltes de les civilitzacions més tranquil·les del marge oriental exterior de la Galàxia, la Guia del autoestopista ja ha substituït a la gran Enciclopèdia galàctica com al font reconeguda de tot el coneixement i la saviesa, perquè si bé incorre en moltes omissions i conté abundants fets d’autenticitat dubtosa, supera a la segona obra, més antiga i prosaica, en dos aspectes importants.

En primer lloc, és un poc més barata, i després, gravat en la portada amb simpàtiques lletres grans, ostenta la llegenda NO S’ESPANTE.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

La novel·la descriu les aventures d’Arthur Dent, un britànic normal i corrent que es veu obligat a fugir de la Terra, fent autoestop espacial, amb el seu amic Ford Prefect (un autoestopista galàctic veterà) poc abans de que una flota d’alienígenes buròcrates la destruïsquen. Aquesta novel·la de 1979 està escrita amb un humor mordaç i irònic així com absurd dels que costa trobar. I és això el que fa considerar-la una obra de culte.

Hi ha infinites referències en la cultura de les anomenades Generacions X i Y (70-80 i 80-90, respectivament): referències en altres llibres, sèries o pel·lícules, pàgines web, festes (com la Towel Day), productes i fins i tot empreses. Sols fa falta passejar-se per l’article en la Wikipedia anglesa referent al “fenomen internacional” de La guia de l’autoestopista galàctic per veure la repercussió d’aquesta novel·la a nivell internacional.

De fet el meu interès per aquest llibre ve de totes les referències que he anat trobant al llarg dels meus anys de frikisme. El passat mes de Novembre o Desembre vaig veure la pel·lícula i em va encantar l’humor absurd, molt a l’estil dels Monty Python. Així que vaig decidir llegir-me el llibre.

La pel·lícula, tot i que presenta algunes diferències bastant importants amb el llibre, conserva alguns dels moments més surrealistes de la novel·la i a mi, després d’haver llegit el llibre, no m’ha defraudat. És més, alguna d’aquestes parts del llibre que són tan hilarants es citen textualment en la pel·lícula i provoquen tant de riure (si no més) les paraules junt amb les imatges.

A mi sols m’ha quedat una pregunta en ment després de llegir el llibre: què fumava Adams? Com dimonis pot una ment sana crear uns diàlegs i unes trames tan absurdes i al mateix temps plenes de contingut demolidor (perquè cada frase hilarant amaga una galtada per a la nostra forma d’entendre la vida).

En fi, en els pròxims articles aniré publicant alguns dels fragments que més m’han agradat de la novel·la (tinc el llibre ple de pàgines marcades, avise). No m’agradaria estendre més aquest article, així que per avui us deixe amb les ganes.

Don’t Panic. Demà més.

• Andreu: Ja, ja. Jo tinc el carret negre i gris.
• Bernat: Doncs jo tinc el carret tot gris, que és millor! Jo guanye!
• Andreu: Ja, ja. Tu guanyes i jo perd!

Ja podeu imaginar la cara que ha posat Bernat: :S! S’ha quedat sense saber que dir. La parella era un terratrèmol que no ha fet més que xerrar i això que no es coneixien (pel que deien els seus respectius progenitors)!

En fi, moltes coses (no vull dir totes perquè seria arriscar-se massa) en aquesta vida depenen del vidre a través del qual es miren.

PS: Els noms són inventats. He procurat fer un gest a la costum d’utilitzar els noms d’Alice i Bob en l’anglès en lloc de dir “subjecte A” i “subjecte B”.

Ilegalizator, per Vergara.

Per siles mosques diré que aquest bloc i el seu autor condemnen tot tipus de violència i també tot tipus de censura. En fi, viure per veure…

Hippies històrics...

Me l’he trobada en un comentari a una notícia en Barrapunto.

Després d’una època de fama i glòria Peter McGowan (Kenneth Branagh) travessa un etapa de poca qualitat creativa. I en casa les coses no ajuden: la seva dona està obsessionada en tenir família, la seva sogra sofreix de demència senil, un boig seguidor seu volteja pel barri i els veïns s’han comprat un gos que no el deixa dormir. Pareix que la boira no s’aixecarà mai.

How to kill your neighbor's dog (2000) de Michael Kalesniko.

I és en aquest punt de bloqueig quan apareixerà Amy Walsh (Suzi Hofrichter), una xiqueta de vuit anys que es trasllada amb sa mare a la casa d’enfront després de que aquesta es separés del seu marit. Amy és una xiqueta amb problemes de mobilitat i una forta inseguretat, en gran mesura degut al proteccionisme de la seva mare. Per a Peter i Melanie (la seva esposa), Amy és una xiqueta encantadora que supleix, en certa mesura, les carències de cadascú. A Melanie (Robin Wright Penn) li satisfà el seu instint maternal i a Peter li serveix d’inspiració per a la seva obra de teatre.

L’obra com dic és molt divertida, en especial pels diàlegs del protagonista amb altra gent de la faràndula i amb ell mateixa (manté monòlegs en veu alta) i les converses que manté amb sa esposa i Amy.

La pel·lícula està escrita i dirigida pel director Michael Kalesniko que obtingué sis premis per aquesta obra. El director no ha dirigit ni escrit molt més, així que no puc dir res més. Pel que fa als actors, potser el més conegut siga Kenneth Branagh. La pel·lícula no és una gran d’obra d’art, però si algun dia no sabeu que posar-vos, vos la recomane per passar una bona estona. Jo m’he rist molt.