Aquest final de curs és un poc distint a la resta: he acabat el primer cicle de la titulació. Uf, ja fa tres anys que estic ací fent el friki! Diuen que ara ve el tram més divertit dels estudis. Bé, ja veurem. La gent diu moltes coses.

A mi, això d’adonar-me’n de que duc tres anys ací, vivint pel meu compte (vaja, més o menys perquè em mantenen els papis), m’ha fet pensar.

Aquests tres anys, la veritat és que se m’han passat volant. Massa ràpid. Diuen que quan hom es diverteix el temps passa més ràpid. I això és una putada.

Tres anys… Mare meua… A l’institut vaig estar quatre anys i vist des d’ara em sembla que vaig passar molt de temps allí. Jo tinc la meva hipòtesis del perquè.

Pedreguer és un poble de poc més de 7000 habitants. Des de que la meva mare va decidir un dia abandonar-me a la meva sort en la guarderia (cosa que sempre li agrairé), fins que vaig marxar cap a València he estat en contacte sempre amb la mateixa gent, sempre fent les mateixes coses, rient les mateixes bromes. Per això tinc la sensació de que aquests quatre anys d’institut van ser més llargs. Els meus records es fonen en la memòria i no hi ha ni guarderia, ni escola, ni institut: hi ha Pedreguer.

I això és genial, no m’interpreteu malament. M’ho vaig passar molt bé en Pedreguer i a sovint em venen a la memòria molts bons records de la meva joventut. M’encanta tornar els caps de setmana, veure la meva família, els amics de tota la vida, gitar-me a la meva habitació i contemplar la prestatgeria dels meus llibres preferits. Però això m’impedeix passar més temps d’oci amb les altres amistats i fer-ne de noves.

El que m’atreu a Pedreguer són els meus records, però el que m’atreu a qualsevol altre lloc són tots els potencials records que podré tenir, i això és una cosa que m’excita.

Sols tem una cosa: convertir-me en un nòmada en busca d’un lloc i una companyia que no existeixen.

WTF?

Encara que semble mentida, la imatge és completament real (m’he guardat una còpia per si ho corregeixen)!

M’ha entrat una mala llet increïble al comprovar que no era una falsificació, sinó la subnormalitat de tot un grup de persones encarregat de fer els tríptics eixos. Perquè faltes d’ortografia tots en fem i és més o menys permissible quan li escrius a un company, a un xat, li deixes una nota a ta mare per a que et compre no-se-que o quan prens apunts en classe. Però hi ha certs àmbits on una falta d’ortografia és inadmissible, i crec que un tríptic d’una institució pública (la Generalitat Valenciana) relacionat directament amb el nivell educatiu superior, la Universitat, és un d’aquests àmbits.

Vergonya, senyors. Vergonya.

Jo tenia el vol de tornada programat per al diumenge 18 a les 08.05 des de l’aeroport de Santander. Volia arribar el diumenge prompte a casa perquè tenia encara moltes coses a preparar per al viatge a Estocolm.

No sé com, arriba a les nostres orelles que l’aeroport de Santander ha cancel·lat tots els vols. “Merda!”, pense. Corrent, em connecte a la pàgina web d’AENA i busque el número d’informació d’AENA i cride. La veu mecanitzada d’una senyoreta em recorda que “degut a l’erupció d’un volcà a Islàndia, els vols amb Europa poden sofrir cancel·lacions. Consulte la informació amb la seva companyia aèria”. Després d’oferir-me les opcions i marcar un parell de números en el contestador, una operadora m’atén i em demana el número de vol. Jo li’l done i ella em diu que el meu vol no s’ha cancel·lat.”Perfecte, falsa alarma!”

Una estona després, algú torna a entrar a la pàgina web d’AENA i veu una notícia on s’informa que els aeroports septentrionals d’Espanya han estat tancats al tràfic aeri. Comença a aparèixer la desesperació. “Però si m’acaben de dir que sí eixia el vol!”. La direcció del vent és imprevisible i amb ella la de la cendra.

Ens fem la idea de que haurem de buscar una manera alternativa d’arribar a Madrid abans de les 14.30, que és quan enlaira l’altre avió que havíem d’agafar per a tornar a València. Renfe és la millor solució, a les 07.05 minuts parteix un tren en direcció a Chamartín que arriba a les 12.06. L’única opció per arribar a hora d’agafar el següent avió!

A banda d’aquestes males notícies creix l’angoixa de quedar-me sense viatge a Estocolm, planificat des de finals de Febrer! En la pàgina web d’AENA no apareix el vol com a cancel·lat, però la senyoreta que s’havia posat al telèfon ja m’havia dit que sols apareix la informació actualitzada per als vols compresos en les pròximes 24 hores i pel que sabem, el tràfic aeri a tota Suècia ha estat restringit.

Tornem a entrar a la pàgina web d’AENA i apareix una notícia que informa que s’han reobert els aeroports clausurats. Alegria! No som els únics, hi ha molta gent a l’assemblea que també ha vingut en avió, però som prudents. Sabem que en qualsevol moment poc girar-se el vent de nou i obligar a tancar l’aeroport.

La idea és estar prompte a l’aeroport i assabentar-nos prompte de si es cancel·la el vol o no per tenir temps a agafar el tren de les 07.05 en direcció a Madrid en cas de que finalment l’avió a Madrid no s’enlaire. I així ho faig. A les 05.45 ja estic a l’aeroport (amb 22 euros menys a la butxaca: els taxis cobren 6€ de suplement per dur-te a l’aeroport). Completament desert. No hi ha ningú. Les portes estan tancades i també quasi totes les llums de l’interior. No sé que pensar, des de darrere del vidre de les portes puc observar el panell d’informació amb els vols. Allí està el meu. Primer apareix un d’Iberia que surt a les 07.40 i el meu, a les 08.05. Indica fins i tot la porta d’embarcament. No hi ha cap observació.

Sobre les 06.15 obrin les portes de l’aeroport i pareix que comence a posar-se en funcionament. Els d’Iberia obrin els mostradors de facturació, les cafeteries comencen a preparar cafès per als viatgers que s’acosten i jo m’assec al costat del control de seguretat esperant a que passe el temps per entrar i agafar el meu vol. M’adormo una estona escoltant Manel.

Em desperta el rebombori d’unes joves nord-americanes (o canadenques, tampoc no vaig preguntar). Són les set menys quart i els panells d’informació segueixen sense cap novetat. No hi ha cancel·lacions a la vista. El que em deixa amb la mosca d’arrere l’orella és que els mostradors de Ryanair no han obert.  “Obriran a les 07.00″ – pense – “Segons la normativa els han de tancar a les 07.25, amb 25 minuts els sobra per a facturar” i em torne a relaxar.

Uns minuts després, passa una xica pel costat i ens diu a tots els que estem esperant les paraules que ningú volia sentir: “L’aeroport ha cancel·lat tots els vols d’avui”. Els ulls se’ns obrin com a plats a tots i es sent un sospir de resignació general. El meu és doble. Sé que ja no arribe al tren de les 07.05 per anar a Madrid i sé que demà no eixiré cap a Estocolm.

Agafe un taxi i em dirigisc cap a l’estació de Renfe (16 euros menys). Allí una treballadora de Renfe m’informa del que m’esperava: el tren acaba de sortir. El pròxim surt a les 14.05. No hi ha res a fer, he perdut tots els vols de tornada a casa. Torne a agafar la maleta, un altre taxi (i 8€ menys) i torne a l’hotel a comprar dos bitllets de tren: un a Madrid i l’altre a València (uns 38€ cadascun, per si us interessa). Són les 07.30 i el treball en la RITSI encara no ha acabat, encara podré presenciar l’última jornada.

A les 14.00 passe pel control de seguretat de Renfe i em trobe a la mateixa dona que havia trobat de matí a l’estació. Em fa un somriure i em desitja sort i un bon viatge. Moltes gràcies, desconeguda. Em pose els auriculars, seguisc escoltant els Manel i el tren comença a moure’s. Mai havia sofrit ni un sol retràs en els avions (tampoc es que n’hagués agafat molts), ja tocava alguna aventura. I millor així que no pas que ens agafe la crisi en Suècia.

Quan ens endinsem en les muntanyes de Lleó comença a ploure. Hi ha boira baixa i núvols de pluja, és un dia gris. Com els que a mi m’agraden. Els camps que es veuen a través de la finestra del tren són plens de vegetació mullada. Un paisatge preciós (un dels avantatges del tren front l’avió). A 200km/h les gotes que colpegen la finestra es desplacen més de 30 cm. Les observe una estona.

“No ha sigut tan mala experiència tampoc. Una aventura, quelcom que contar” – em dic a mi mateix – “Recordeu el folló que va muntar el volcà aquell? A mi em va fotre de calent!”. M’absorbisc en els meus pensaments, tinc coses millors en les que pensar. I m’adormo. Demà tornarà a eixir el sol.

Difícil solució.

Fa quasi un any, els estudiants d’Enginyeria Informàtica i Enginyeria Tècnica Informàtica es van manifestar arreu d’Espanya per demanar, entre altres, la regulació de la professió d’Enginyer i Enginyer Tècnic en Informàtica. Sobre aquestes manifestacions ja vaig parlar i si reviseu l’hemeroteca de qualsevol periòdic podreu trobar molta més informació.

En quina situació ens trobem un any després? S’ha publicat en el BOE una sèrie de  recomanacions a l’hora de dissenyar els plans d’estudi per a les titulacions d’Enginyeria i Enginyeria Tècnica en Informàtica i Enginyeria Química:

Resolución de 8 de junio de 2009, de la Secretaría General de Universidades, por la que se da publicidad al Acuerdo del Consejo de Universidades, por el que se establecen recomendaciones para la propuesta por las universidades de memorias de solicitud de títulos oficiales en los ámbitos de la Ingeniería Informática, Ingeniería Técnica Informática e Ingeniería Química.

I vull remarcar la paraula recomanacions, perquè aquestes anomenades pseudofitxes no són més que això, recomanacions (a diferència de les fitxes de veritat que són d’obligat compliment per part de les universitats). Al final sembla que tindrem uns plans d’estudi més o menys homogenis en Enginyeria Informàtica. Bé, ja tenim mig “solucionada” la part acadèmica.

Però què passa amb la part professional? Què passa amb la Transposició de la Directiva Europea de Serveis? I la tan anhelada regulació de la professió? Ja m’agradaria saber-ho.

Si una cosa m’ha quedat clara en la RITSI és que el futur en aquests punts no és gens clar. El que sí pareix clar és que no hi haurà regulació (almenys pel que deien els polítics, representants d’algunes associacions i fins i tot el representant de la Comissió per a la Creació del Consell de Col·legis d’Enginyers en Informàtica).

Jo no era partidari d’aquesta regulació i seguisc sense ser-ho, crec que no aportarà ningun benefici notable al conjunt de la societat, que és el motiu pel qual es regula una professió (evidentment, com qualsevol monopoli, aportaria un gran benefici als Enginyers Informàtics). No s’entendria tampoc la regulació d’una professió quan la resta d’Europa opina justament el contrari (i així ho especifica la Transposició de la Directiva Europea de Serveis que farà replantejar la funció de tots els Col·legis d’Enginyers i inclús certes atribucions que tenen aquests professionals).

Però el que no es pot negar és que, hi ha un gran descontent per part dels Enginyers Informàtics pel tracte que reben de la societat i de la resta d’Enginyeries, que se’l miren per damunt de muscle. Però, ajudaria la regulació a solucionar això? La meva humil opinió: no.

Quina és la causa d’aquesta infravaloració que sofreixen els Enginyers Informàtics? Personalment crec que no existeixen Enginyers Informàtics en Espanya.

I no existeixen Enginyers Informàtics en Espanya perquè no hi ha indústria informàtica en aquest Estat. Espanya és un país de serveis i la informàtica no s’escapa d’aquesta situació. Quasi tota la demanda de titulats és per a ocupar llocs en empreses d’auditoria o consultoria, però no n’hi ha demanda d’enginyers. En Espanya no tenim empreses com Google, Microsoft, Sun, IBM, Intel, Motorola, Sony, etc. Tenim oficines d’aquestes empreses, evidentment, però no són centres de desenvolupament i recerca com els que existeixen en Anglaterra, Irlanda, Suïssa, França, Finlàndia o Estats Units i per tant no es requereixen enginyers.

A una empresa, al cap i a la fi, li importa ben poc si eres enginyer o llaurador, el que vol és que sigues bo en el que et necessita. I en Espanya es necessiten picatecles amb coneixements no massa avançats (al cap i a la fi la majoria de programari que es desenvolupa ací són paquets de gestió empresarial bastant cutrillos) i directius en informàtica. Per als primers, no es necessita ni de lluny ser enginyer i per als segons, es necessiten altres competències a banda de les que s’ensenyen en les titulacions d’Enginyeria Informàtica (economia, dret, direcció d’empreses, màrqueting i tota la pesca) i possiblement en sobren moltes que sí s’ensenyen.

Als països citats anteriorment la cosa canvia radicalment perquè sí existeix demanda d’enginyers i a més tenen diferents estudis per a cobrir tant el sector de serveis com en el d’indústria:  existeixen els estudis en Information Technology i en Computer Science. En els primers es mesclen coneixements d’informàtica i gestió d’empreses i els segons formen el que ací anomenem Enginyers en Informàtica.

Per als que estudiem Enginyeria Informàtica a Espanya i volem treballar d’enginyers ens queden dues opcions: la Universitat o l’emigració.

La resposta de la comunitat científica espanyola no es feu esperar, de seguida posaren el crit al cel i la notícia del descontent arribà a molts mitjans de comunicació. Possiblement per això passaren del 37% al 15%, dic jo…

El més curiós de tot és que el PSOE havia promès que augmentaria el pressupost destinat a Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I) un 25% cada any i que fa unes setmanes deia que Espanya “ja era un país de ciència” situant-se en la novena posició mundial en quant a producció científica.

Va sorgir en la xarxa una iniciativa de proposta a aquests retalls del govern. L’objectiu per al dia d’avui era que cada blogaire que volguera protestar escrigués una entrada donant un motiu pel qual no deuria retallar-se el pressupost en I+D+I. Jo voldria centrar-me amb la primera I: la investigació. I en particular a la investigació de ciències experimentals (Física, Química, Biologia, Geologia…).

Un no pot deixar de meravellar-se davant les sorprenents conclusions que extreuen algunes meravelloses ments, a partir de l’observació i el raonament. Conclusions que ens ajuden a explicar i entendre fenòmens que són ben quotidians, però que simplement no som capaços de percebre’ls. Quan un es posa a pensar sobre certes conclusions, no pot evitar pensar que vivim en un lloc ben estrany i curiós.

Quin benefici (econòmic) es pot treure d’açò? A priori cap ni un. I possiblement per això no són massa els que es dediquen a estudiar els fenòmens naturals ni són massa les inversions privades en aquest sector. Però qui ens descobriria aleshores eixos fenòmens per a que puguem meravellar-nos del nostre entorn? Necessitem que la ciència teòrica, per dir-ho d’alguna manera, es financi amb capital públic, per a que no puga ser coaccionada, manipulada ni amagada.

I no oblidem, que a banda d’obrir-nos les portes a noves explicacions per als fenòmens que regeixen el nostre present i futur, també són essencials per a que altra gent puga aplicar-les per resoldre un problema en concret. O com haguérem llançat satèl·lits de telecomunicacions sense les lleis de Newton?

Per a que l’Home no deixe mai de créixer en el seu coneixement sobre el seu entorn i per a que no deixe mai de meravellar-se d’aquest, no són necessàries unes tisores en la ciència. I molt menys en Espanya, que no veu un Nobel des de Severo Ochoa (i no oblidem que s’havia nacionalitzat nord-americà).

La ciència en Espanya no necessita tisores

Fins fa un a parell d’anys sempre havia utilitzat el terme blog per referir-me a una “pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos” [1].

Però amb la popularització d’Internet i tot això de la Web 2.0 la comunitat catalanoparlant a Internet anà augmentant i prompte aparegueren veus que consideraven el terme blog incorrecte i proposaven utilitzar el mot bloc en el seu lloc.

Quan vaig veure que companys bitacolers més entesos en aquests temes (Blai, Sergi) començaven a utilitzar el terme bloc en lloc de blog em vaig dir: “Xe, si ells diuen que és bloc llavors és que així serà. I no anaven mal encaminats. Ni bloc, ni blog estan recollits en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (perdoneu però jo l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no me la trague i menys encara després d’acceptar perles com barco o toldo), però bloc sí està recollit pel Centre de Terminologia, un organisme depenent de l’IEC.

Per què s’adoptà aquest terme, és el que jo em pregunte. La paraula blog prové de la contracció de la paraula anglesa weblog. Un log és literalment un diari. Per exemple, un logbook és la paraula anglesa que descriu un quadern de bitàcola o el diari de navegació complet de l’embarcació.

Tota la terminologia referent a la Web està molt relacionada amb la navegació. Naveguem per la Internet (de l’anglès to surf, però no surfegem!), utilitzem un explorador (en anglès to surf també significa explorar)… Amb la popularització de la Web arribaren els diaris, generalment personals, a Internet i seguint amb el llenguatge mariner començà a utilitzar-se el terme weblog per referir-se a aquest tipus de pàgines web.

Bé, ja sabem d’on prové la paraula blog. És un préstec de l’anglès. Per què no traduir-lo? Ho hem fet amb moltes altres paraules. Per exemple, seguint en l’àmbit de la informàtica, tenim les paraules programari i maquinari per referir-se al software i al hardware. Però la veritat és que moltes s’han traduït de manera desafortunada, com ara, pirata informàtic per hacker, o llibreria, en l’àmbit de la programació, per library. I crec que bloc hauríem d’afegir-lo a la llista.

Quines justificacions donà Termcat per adoptar bloc? Llegisc en un article de Gabriel Bibiloni, del qual parlaré després, que cita de la pàgina web del Termcat.

Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.

Llavors podem distingir tres raons.

• Fonètica: Es pronúncia blok.
• Semàntica: Un blog és una espècie de bloc de notes.
• Acceptació: El terme bloc és més utilitzat pels catalanoparlants que blog.

I què és el que diu el senyor Bibiloni sobre aquestes tres raons? De la primera diu:

Del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en -g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog “beguda”), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug).

Del segon argument del Termacat, Bibiloni diu:

Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir.

[...]

També perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet.

I de la tercera diu:

El darrer argument és completament extralingüístic i no mereix gaire atenció. Simplement crec que s’ha de lamentar que un fet com aquest hagi estat decisiu a l’hora de prendre la determinació. Si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular anam ben servits.

Jo m’haguera centrat més en la diferència entre un blog i un bloc de notes per refutar el segon argument, però vaja, tampoc sóc filòleg[2]. Un blog permet, generalment, la interacció entre l’editor i els lectors, cosa que no permet un bloc de notes. I tornant al símil de la navegació, una bitàcola de navegació és molt més que un simple bloc de notes.

En fi, la cosa no ha acabat encara i en la Viquipèdia fins fa ben poc la discussió encara anava en marxa. Per la meva part, crec que tornaré a utilitzar el terme blog.

S’ha de procurar adaptar les paraules a la llengua pròpia, i millor encara, buscar equivalències, per tal de no perdre requisa en la nostra llengua, però crec que a vegades s’abusa a l’hora de buscar diferències en els termes per tal de diferenciar-se de la resta.

I vosaltres què opineu?

—

[1] Definició del terme bloc referit a l’àmbit d’Internet i la Societat de la Informació segons el Centre de Terminologia (www.termcat.cat).

[2] A vegades pense que els encarregats d’escriure els diccionaris deurien consultar amb els experts amb el tema a l’hora de definir paraules tècniques i científiques. Per exemple, la definició d’esteganografia que es pot trobar en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és incorrecta, ja que la tracta com un sinònim de criptografia i són tècniques ben diferents. Vaig enviar un correu al Departament Lexicogràfic de l’IEC i em digueren que ho tindrien en compte per a pròximes revisions del Diccionari, però ja veurem si l’ego pot amb ells.

• Andreu: Ja, ja. Jo tinc el carret negre i gris.
• Bernat: Doncs jo tinc el carret tot gris, que és millor! Jo guanye!
• Andreu: Ja, ja. Tu guanyes i jo perd!

Ja podeu imaginar la cara que ha posat Bernat: :S! S’ha quedat sense saber que dir. La parella era un terratrèmol que no ha fet més que xerrar i això que no es coneixien (pel que deien els seus respectius progenitors)!

En fi, moltes coses (no vull dir totes perquè seria arriscar-se massa) en aquesta vida depenen del vidre a través del qual es miren.

PS: Els noms són inventats. He procurat fer un gest a la costum d’utilitzar els noms d’Alice i Bob en l’anglès en lloc de dir “subjecte A” i “subjecte B”.

Qui no ha vist en algun anunci alguna estampa com la del títol de l’apunt? Aquell home, generalment amb ulleres i bata blanca, rodejat d’aparells de tota classe que ens conta les avantatges de consumir el meravellós producte X, és ja un personatge habitual en els nostres aparells de televisió.

La moda del “Científicament provat!” s’escampa per tots els camps: productes de neteja, d’alimentació, de bellesa, etc. Collons! Sols falta que anuncien els col·leccionables dels comptes de Calleja amb “felicidad científicamente probada en niños!” Dona, si als xiquets els dones una pastilleta de Prozac abans de dormir per acompanyar la lectura…

Si a banda de l’home amb bata blanca, acompanyes el producte amb un nom guai com ara L. Casei “Immunitas” (la part de Lactobacillus se la deixen, és massa complicada), Kalia Oxyaction Power Gell,  Bífidus actiu (un altre bacteri dels Lactobacillus, però amb el nom canviat), extracte d’Helix Pomatia, etc; èxit assegurat!

Al final, en aquest aspecte, la ciència s’ha convertit en allò contra el que lluitava: dogmatisme. La gent prefereix una cosa davant una altra simplement perquè algú li ha dit que els seus efectes són “científicament provats”. Qui fa aquests? Com els fa? On apareixen publicats?

Perquè argumentar a favor d’un producte dient que està científicament provat i prou no és cap argument vàlid, es tracta d’una bonica fal·làcia “ad verecundiam“ o “a l’autoritat” (caldria exposar el mètode emprat i el resultat dels experiments); i perquè “prestigiosas universidades de todo el mundo” no és ningú (tornem a la fal·làcia d’abans).

I mentre tot el món idolatra la ciència (quan en realitat s’estan passant pel forro el mètode científic) sense tenir ni idea del que diu aquesta, jo em trobe amb vídeos com aquest per Internet (no està massa relacionat, però és divertit).

Sóc ser prou escèptic amb el tema de la violència de gènere. En primer lloc pel fet de posar-li una etiqueta pròpia. Violència és violència i si volem construir una societat igualitària entre gèneres, entre races, entre orientacions sexuals… no entenc en per què s’etiqueta d’aquesta manera els actes violents contra persones quan l’agressor i l’agredit corresponen a diferents grups (un blanc i l’altre negre, un home i l’altre dona, etc).

En segon lloc, perquè en algunes dones abusen de la situació actual per fer xantatge a les seves parelles. Són coneguts diversos casos on la parella de la denunciant ha hagut de deixar la casa que li pertanyia a ell, deixar el seu lloc de treball i per suposat, renunciar a veure als seus fills, per a que la seva parella presumptament agredida, puga viure tranquil·la. I estic d’acord amb tot açò, no em mal-interpreteu! Però al igual que amb totes les coses, quan s’haja demostrat la culpabilitat de l’agressor! On queda allò de la presumpció d’innocència?

Hi ha un principi en Justícia (per què s’empenyen en dir-li Justícia quan en realitat són Lleis? La Justícia és una altra cosa) que diu: “Més val tenir cent homes culpables al carrer, que un sol innocent empresonat”. (Que em corregisquen els estudiants de Dret que sé que visiten el bloc).

Ara bé, el que no es pot fer és negar la evidència: Hi ha animals salvatges, subnormals, cabrons, covards… (no diré fills de puta, perquè prou mal tenen les dones) que aprofiten la seva força i la dependència emocional o econòmica de la seva parella per quedar-se tranquils, a base de pallisses, quan tenen un mal dia en el treball, ha perdut el seu equip de futbol o simplement estan avorrits. I una d’aquestes deixalles socials és un veí meu.

Avui, vora de les 12.30 hem començat a sentir crits i plors des d’una casa  veïna. No sabíem exactament quina porta era, però estaven en el pis superior. Quan ens hem caigut en la situació, les meves companyes de pis i jo, ens hem adonat que havíem de fer alguna cosa, cridar al 112. I ací ve la meva decepció: hem dubtat!

Doncs sí. El nostre egoisme a florit i ens ha fet enrere de les nobles intencions. El fet de que hages de donar el teu nom i DNI quan dones l’avís, que si la víctima no denuncia no hi ha res a fer i el recent cas del professor Neira (un parell de castanyes que té l’agredida, que ara diu que no tenia perquè defendre-la) són fets que et tiren cap enrere a denunciar el fet, bàsicament perquè és el teu veí i saps que te’l trobaràs dia sí, dia també com la seva parella no el denuncie i el tanquen una temporadeta a la presó. Al final resulta que som tots una colla d’egoistes que busquem únicament el nostre benestar i als demés que els donen pel sac a tots.

Finalment, quan ja havíem agafat el mòbil per cridar la policia i donar l’avís, hem sentit moviment per les escales i em vist arribar un cotxe de Policia. Per sort, algú més valent que nosaltres havia dubtat menys i ha avisat abans. Un policia a pujat per l’ascensor i l’altre per les escales. Jo i una companya l’hem esperat en la porta per indicar-li que els crits provenien de dalt. I res més.

Hem sentit xerrar algú i alguns plors, però res més. Al final la policia se n’ha anat sense emportar-se ningú i la bella i la bèstia seguiran fent la seva vida fins que un dels dos es decidisca a donar un pas endavant: un per matar-la o l’altra per deixar-lo.

PS: Posant-me un poc menys dramàtic: Hauré de canviar de zona. Fa dues setmanes a l’edifici d’enfront van matar a un home i el van ficar dintre d’una maleta! I avui açò…