Abans que res, perdoneu-me per no escriure res la setmana passada sobre l’Oracle i la correcció automàtica, però no he pogut acabar encara el que volia contar-vos així que haurem d’esperar un poc més.

En un sol adjectiu, aquest any ha sigut genial. Va acabar prou bé el meu últim any de classes a la UPV com a estudiant d’Enginyeria Informàtica, han anat prou bé també en la primera meitat de la meva estada a Estocolm i espere que vagen almenys igual de bé en la segona meitat, ara que les assignatures tenen pinta d’agradar-me més.

He pogut fer un bon grapat de viatges aprofitant que he tingut un quadrimestre més relaxat (viatge a Tallin, a Londres i diverses escapades per Suècia i un parell de voltes que he tornat a casa a passar uns dies). Espere poder fer-ne també uns quants el segon quadrimestre, encara que el tindré prou més carregat que el primer.

I professionalment, que dir: Ha sigut l’any que els de Mountain View m’han convidat a col·laborar amb ells. Estic segur que aquest tema centrarà moltes entrades el pròxim any.

Alguna cosa em fa pensar que el 2012 serà millor encara, espere no enganyar-me i que el vostre us vaja també de meravella.

En fi, si voleu veure un vídeo resum més global, doneu-li un cop d’ull al meravellós, fantàstic, espectacular i emotiu vídeo de Google (sí, m’he posat en mode spammer).

Van emetre un pilot que tractava sobre l’allunatge i si aquests es va dur realment a la pràctica el 1969 i tots els misteris i conspiracions que giren al voltant d’aquest.

Aquell primer episodi el vaig trobar molt interessant, entretingut i didàctic però m’ha agradat més encara aquest últim: “¿A ti te funciona?“, es titula.

En aquest episodi aprofiten la tan usada frase “A mi em funciona” per a parlar sobre les anomenades “medicines alternatives” i entrevisten tant a defensors com a detractors per a que exposen els seus arguments. En el programa no tracten l’Homeopatia, que tindrà el seu propi episodi.

La veritat és que se’ls veu un poc el plumero als realitzadors del programa, perquè clar està, estan de part dels detractors. Però és que tampoc poc entendre’s que una persona amb una mínima noció del mètode científic i sobre medicina no puga ser detractora d’aquestes bajanades.

No té preu, per exemple, veure a una d’estes bruixes parlant d’un “flotari” on “no hi ha gravetat perquè estàs gitat i flotant en l’aigua”, de que “el càncer està produït pels desequilibris de l’energia de la persona” i que el naixement o enamorament és el “Misteri de la Vida”. Priceless.

Us recomane que invertiu 37 minuts veient aquest vídeo perquè, com diu un dels entrevistats, totes aquestes bajanades són perilloses per dues raons:

1. Poden arribar a endarrerir o anular el diagnòstic d’una malaltia important, amb totes les conseqüències que això té per al malalt.
2. En el fons el que aquestes “teràpies” alimenten és la desraó i això, per a la societat en conjunt, és més perillós que el primer punt.

M’haguera agradat que tractaren més amb els arguments dels defensors d’aquestes medicines, que no són arguments que defenen les seves tècniques, sinó que es basen en dir que la medicina tradicional és roina perquè està controlada per les farmacèutiques que volen fer negoci. Una altra mostra de que aquestes persones no tenen la mínima idea o interès de construir un raonament lògic.

En definitiva, un programa al que haurem de seguir-li la pista.

No vaig a estendre’m repetint el que és evident: aquells atemptats van canviar el món. No és que jo fóra molt conscient de com era el món abans dels atemptats, si és que sóc conscient de com és ara, però si m’he adonat de que des d’aleshores “Occident” viu en un estat de continua paranoia.

A mi, aquells atemptats em van agafar a casa, mirant la televisió després de dinar. A setembre no anàvem a l’escola per la vesprada, així que en acabar de dinar podies quedar-te veient els dibuixos a la tele. Els informatius van interrompre la programació a pràcticament totes les cadenes i clar, jo mirava amb curiositat aquelles imatges. No sabia que coi eren les Torres Bessones, que anava a saber jo amb 12 anyets! Però recorde que els periodistes comentaven les imatges amb un to d’incredulitat i incertesa en la seva veu.

No vaig ser conscient del que havia passat fins arribar l’endemà a l’escola on el mestre de Coneixement del Medi, ens va repartir unes fotocòpies de la portada d’un periòdic i ens va comentar el que havia passat.

El que va ocórrer en els anys posteriors tots ho sabem: la croada de Bush contra l’islamisme, la guerra d’Afganistan, la foto de les Açores amb Bush-Blair-Aznar, les manifestacions del “No a la guerra”, la segona guerra d’Iraq i finalment la caiguda de Bush.

No són pocs els que creuen que tot va ser una conspiració del govern d’Estats Units, o les agències d’Intel·ligència del país, o les empreses armamentístiques, o una combinació de totes tres, per a justificar un increment en la despesa de seguretat, posar en vigor unes polítiques de control abusives per “garantir” la seguretat, etc. Però bé, normalment són els mateixos que creuen que l’home no ha estat mai en la lluna i va ser tot una pel·lícula de Staley Kubrick, que les vacunes són un invent de les farmacèutiques que debiliten el nostre sistema immunològic i ens fan dependents de més vacunes, etc.

La veritat és que va haver gent que va treure un bon profit dels atemptats. Especialment les empreses d’armament i de seguretat americanes i les petrolieres, però d’això a dir que van ser elles les que van provocar els atemptats, hi ha un bon pas. Jo em decante més a pensar que van optar per aplicar la vella dita castellana de “al mal tiempo, buena cara” i “no hay mal, que por bien no venga”.

Crec, que és totalment possible que un grup de 20 pirats, segreste quatre avions i la munte ben grossa. Igual que un altre grup de penjats va fer amb els atemptats de Madrid, de Londres o recentment a Oslo. Fer mal, és molt fàcil. I penjats hi han molts al món.

Ara bé, tot i que hi ha molts penjats al món i és relativament fàcil dur a terme una barbaritat com les d’abans, la veritat és que són moltes més les persones que no estan penjades i que mai se’ls passaria pel cap fer una cosa així, són més dies els que no passa ninguna burrada com aquesta (almenys a casa nostra, clar. No podem comparar amb una situació de guerra com la que es viu en altres parts del món) i així i tot, els fets anteriors van fer que visquérem amb por el dia a dia. I el que és pitjor, que acceptarem baixar-nos els pantalons (quasi literalment) al creuar un aeroport, o que totes les nostres conversacions (incloses aquestes línies) puguen ser registrades per les agències d’intel·ligència en pro de garantir-nos la màxima seguretat.

Una seguretat, que no ens poden garantir de fet i una seguretat que té un preu massa alt per al nostre dia a dia, respecte al perill del que realment ens defèn.

Espere no haver-vos avorrit.

Mentre que a Espanya paguem en l’hostaleria un IVA del 8%, a Suècia paguen el 25%! Sí amics, heu sentit bé: el preu de la majoria dels productes s’incrementa una quarta part, que va a parar a les arques de l’Estat. De fet, els únics productes que es salven són l’allotjament en hotels, albergs i demés (als que se’ls aplica un 12% d’IVA) i el transport públic (al que s’aplica un 6%)(*).

La primera impressió va ser: “per això ací els productes són més cars!” Però de seguida vaig caure en que els productes no són un 17% més cars ací (25%-8%)! (a excepció d’alguns productes com l’alcohol, per exemple, que és molt més del 17% perquè té impostos especials).

Ja que estem parlant del McDonalds, anem a fixar-nos en la seva mítica Cheeseburger, que en Espanya et costa 1 euro mentre que en Suècia et costa 10 corones. A dia d’avui, un euro són unes 9.31 corones (arrodonint), així que l’hamburguesa a Estocolm vindria a costar-nos 1.075 euros.

Vaja! Resulta que l’hamburguesa en qüestió sols és un 7.5% més cara en Estocolm que en València! Però això, companys, és el detall menys important… El més curiós de tot és com es reparteix l’euro en Espanya i com es reparteix l’euro i pico en Suècia.

Del preu que em costà l’esmentada hamburguesa, 0.86 euros se’n van per a McDonalds i 0,215 se’n van per a l’Estat suec. En Espanya, en canvi McDonalds es fa amb 0.93 euros mentre que l’Estat n’arreplega 0.07€! Curiós, no? En Espanya, tot i que és més barata, McDonalds guanya més diners (aproximadament un 8.1% més) per cada Cheeseburguer que ven.

Una altra forma de veure el detall: Si no pagàrem IVA en cap dels dos països, l’hamburguesa ens sortiria més cara en Espanya que en Suècia!

Espera, espera, espera, Joan. No et precipites! Potser les despeses de producció de l’hamburguesa a Espanya són més elevades que a Suècia! Bé, això no sé com mesurar-ho, però hi ha alguna cosa que em diu que no.

El salari mínim a Espanya és de 641,40 euros al mes. A Suècia, en canvi, no hi ha per llei un salari mínim, sinó que són els sindicats i les companyies les que acorden el salari mínim en cada situació. No obstant això, els entesos ja s’han encarregat de buscar alguna forma de comparar els dos països (bàsicament agafant el salari més baix a Suècia). Tenint en compte la Paritat del Poder Adquisitiu (PPP en anglès), que no és més que una forma d’equiparar el cost de la vida dels països, el salari mínim mensual a Suècia és d’uns 990€ i a Espanya d’uns 630€ (dades de 2007, *).

És a dir que a Suècia, McDonalds guanya menys pasta per les Cheeseburguers però paga més als treballadors que a Espanya!

En definitiva i extrapolant les conclusions a la resta de productes de McDonalds i altres companyies (que evidentment, és un error), algú s’està folrant a Espanya i no és precisament ni l’Estat ni els treballadors… I mentrestant, els “mercats” ens exigeixen als espanyols més mesures fiscals que beneficien a les (grans) empreses per a que aquestes puguen crear llocs de treball i així aconseguir augmentar de nou el consum, per a crear més llocs de treball encara, etc. I, al final, viure tots com Buzz Lightyear però el país de Pin i Pon: cridant “hasta el infinito y más allá” i vivint en una caseta rosa.

Camps no s’ha declarat culpable, de manera que l’espectacle del juí popular seguirà endavant. De manera que el País Valencià, es posarà a la cua de les Comunitats Autònomes amb Presidents jutjats. Ja veurem si condemnat!

Camps i Rita celebrant una de les seves aplastants victòries.

El substituirà a la Presidència Alberto Fabra, que res té a veure amb el mític Carlos Fabra, fins ara alcalde de Castelló. Un home posat pel PP per a proveir d’aire fresc a la directiva valenciana. Ja veurem de quina fusta està fet.

El que està clar és que el show no acaba ací. Els valencians som com som i ens agrada massa l’espectacle com per a conformar-nos amb una dimissió. Volem veure sang, i jo el primer. Si Paquito va rebre el mínim regal a canvi de favors, que ho pague! Ara bé, no hem d’oblidar, que el problema a casa nostra no són els vestits regalats, ni el Gürtel, ni l’especulació urbanística que tanta corrupció ha generat, ni tan sols els polítics corruptes: som nosaltres que ho permetem any rere any.

Tenim el que ens mereixem.

Assumisc que els qui visiteu aquest humil blog es mogueu per uns cercles pròxims als meus i això implica que viviu a estre tros de terra anomenat País Valencià, o com a mínim, a Espanya. Doncs bé, estareu ja fins els nassos de sentir parlar de les pròximes eleccions autonòmiques i locals del 22 de maig.

Fa quasi una setmana que va començar la campanya electoral i bàsicament tots els partits polítics es dediquen a allò de “convèncer” al ciutadà per a que els vote. Ho intenten fer de les maneres tradicionals: mítings, cartes a domicili, pulles en televisió per veure qui ho fa més mal, etc. Però a mi em fan especial gràcia les campanyes dels partits polítics a través d’Internet. Si hem de batejar-les utilitzant la terminologia de moda, serien campanyes 2.0.

Si una cosa tenen en comú totes aquestes campanyes és a despertar una vergonya aliena immesurable, no sé si també us passarà a vosaltres. A mi em fan particular vergonya els vídeos a Youtube. N’hi ha de més coents que altres i n’hi ha per a tots els gustos polítics PP (bis), PSOE (bis, bis2), Bloc Jove (Coalició Compromís), Plataforma per Catalunya…

Hi ha un racó a Internet que s’encarrega d’analitzar tota l’actualitat política valenciana des d’un punt de vista satíric. La pàgina en qüestió s’anomena La Paella Rusa (en honor al mític showman, Joan Monleón), s’escriu en forma de blog i té una activitat bastant alta (especialment ara en campanya). I encara que evidentment se centren en caricaturitzar al PP i al PSOE, no deixen a ningú sense donar-li cera.

Jo encara no sé a qui votaré el diumenge 22 de maig (estic parlant de nivell autonòmic, clar, al poble ja sabem cadascú de quin peu coixeja). Això sí: tinc clar a qui no votaré. Els que més paperetes tenen per endur-se el meu vot són Compromís i EUPV (i no necessàriament en eixe ordre), però gràcies a les crítiques de La Paella Rusa m’ha donat per pensar sinó serà millor votar a “Fills de puta” o “Aneu-vos-en a cagar” (votar nul, vull dir) o quedar-se dormint perquè tant uns com altres tenen personatges i actituds reprovables en diversos temes que a mi m’interessen.

Una altra pàgina web interessant i molt de moda últimament és No les votes. M’ha semblat especialment interessant la secció que tenen dedica a analitzar el significat i conseqüències de l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc.

El problema que li veig al primer és que no diferència entre els que han decidit quedar-se dormint o anar a la platja i els que no han votat per convenciment. A banda, de que no ajuda per a res a un canvi en la situació actual.

Pel que fa al vot en blanc, té un gran problema que fa que el descarte: és que és un vot vàlid. I com a tal s’utilitza per computar la cèlebre barrera del 5%. Així que al final està beneficiant als grans partits ja que estàs posant traves per a que partits més menuts entren a les Corts (com Bloc/Compromís, que pareix ser que es quedara fora per enèsima vegada).

El vot nul, a diferència de l’abstenció, si que manifesta la intenció del votant de participar en el sistema democràtic però igual que la primera, no serveix per canviar la representativitat en les Corts i per tant a mantenir en el poder als grans partits.

En definitiva, que et queda votar al menys dolent. Això sí: tens una bona llista on triar.

Independentment del meu vot (però no del de tots nosaltres), pareix ser que el tio Paco es mantindrà en el poder 4 anys més (si no el tanquen a la presó abans) i inclús amb més representació, el PSOE es pegarà la enèsima patacada electoral en benefici d’EUPV i Compromís, encara que aquest segon de poc li servirà ja que es quedarà a les portes del 5% (cosa que de segur agrairà EUPV que recuperarà els escons que va perdre després de l’escissió d’Iniciativa i el trencament de l’anterior Compromís).

De tu depèn que això es faja realitat o no. Jo no sóc optimista.

És ben conegut per tots el terme “televisió escombraries”: un programa “de poca alçada estètica i/o ètica, ofensiu al bon gust, poc edificant moralment…” (Història cultural de l’audiovisual, de V.M. Amela). Dins d’aquesta categoria entren un fum de programes com Sálvame (el més conegut i líder en audiència), Gran Hermano (Orwell es tallaria les venes si veguera que han fet amb la seva obra), La Noria, Dónde estás corazón i un llarg etcètera.

Però dins d’aquesta categoria de televisió entren també els programes pitjor fets mai en la història de la televisió, des de el meu humil punt de vista. I són aquells on l’objectiu no és altre que el d’humiliar al participant a canvi d’alguna almoina.

Un d’aquests programes que jo considere que atempten contra la dignitat de la persona és El Diario de Patricia, que ha quedat reduït a El Diario, perquè la tal Patricia es veu que no podria dormir per les nits (almenys això espere). En aquest programa, els participants són persones anònimes amb certs problemes que van a la televisió a compartir-los amb el públic, la presentadora i intenten d’alguna forma (jo no sé com, la veritat) eixir d’allí amb el problema solucionat. De problemes hi han de diversa gravetat: alguns bastant estúpids i d’altres bastant més greus. Siguen quins siguen, la televisió (Antena 3 en aquest cas) en treu profit dels problemes d’eixa pobra gent (que moltes vegades van amb la millor intenció del món, per ignorància crec jo) per un bon grapat de diners en publicitat. No parlaré més d’aquest programa, perquè subscric totalment l’opinió d’un teleespectador que ja es va encarregar de transmetre-la en directe.

Però el que s’endú el premi a la quasi-violació en tota regla de la Declaració Universal dels Drets Humans (el primer article diu alguna cosa sobre la dignitat de les persones) és El juego de tu vida, de Telecinco.

En aquest programa, el concursant ha de contestar 21 preguntes per tal d’aconseguir fins a 100.000 euros. La resposta de totes les preguntes és “Sí” o “No”. Totes les preguntes que et fan i moltes més, se suposa que abans les has respost davant un polígraf, de manera que quan contestes davant les càmeres, la veu d’una senyora et diu si has mentit, i per tant quedes expulsat, o si has dit la veritat i passes a la següent pregunta.

La gràcia de tot això, el morbo, radica en les preguntes que et fan. Per a que ens fem una idea: les més suaus són de si li has posat la cornamenta a la teva senyora, si li la posaries, si els teus fills van ser un accident, etc. I tot això amb tres familiars allà davant de tu, animant-te a continuar venent la teva dignitat. He vist i m’han contat vertaderes burrades sobre les preguntes del programa.

Direu: “Però els concursants van perquè volen! Són lliures d’anar o de quedar-se a casa!”. I jo us contestaré: Agafeu un bitllet de 20 dòlars. Aneu-vos-en a… No sé, Somàlia per exemple. Aneu a la plaça d’un poblat i amb bona veu per a que us senten tots, dieu: “Eh! Morts de fam! Per a ell el primer que l’agafe!” i just després, solteu el bitllet al vent.

De ben segur que mitja aldea correrà d’arrere del bitllet i també, que hòsties entre ells cauran. Tu mentrestant, observes l’espectacle assegut a la barra del bar mentre et fas una taronjada i penses: “Eh! Que van perquè volen! Jo sóc una bona persona, que els dóna l’oportunitat de guanyar 20 dòlars!”. Això, si queda algú per servir-te la taronjada.

Una persona amb greus problemes econòmics, psicològics (afecte, atenció, etc) o de qualsevol caire, mai podrà ser una persona lliure. Serà un persona guiada pels impulsos de superar aquest problema. D’açò és del que se n’aprofiten tots aquests programes, al igual que nosaltres, simpàtics-homes-blancs-amb-un-bitllet-de-20-dòlars.

I el que he dit en el paràgraf anterior crec que es pot aplicar a la televisió, al fracàs de les vagues entre la població de classe obrera, o al fet de que Marx i Engels foren uns burgesos i no precisament uns oprimits amb una jornada laboral de 14 hores (eren dels pocs que podien permetre’s el luxe de pensar).

Les productores i cadenes de televisió són les úniques responsables d’allò que creen i que emeten, però està en la nostra mà que se n’adonen.

Guixeta és un francesisme i taquilla un castellanisme, al final els senyors acadèmics es van decidir per la segona, encara que la primera està prou estesa.

He viscut tota la vida en l’error (bo, tota la vida escolar. Tampoc dramatitzem).

Fonts: Optimot, Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

El tema és complicat. El Govern acusa al gremi de ser una “casta privilegiada” amb uns sous abusius i els controladors es queixen de les deplorables condicions laborals (que no de sou) i de ser utilitzats pel Govern com una cortina de fum.

Aquesta entrada vaig començar a escriure-la dissabte a la matinada (sobre les 01.30h) i durant tot el dia vaig intentar descobrir el vertader sou d’un controlador aeri, perquè no em crec que cobren 200.000€ (abans 350.000€). Potser que algun dels 2404 controladors aeris (segon AENA) cobre eixa animalada a base d’hores extres, però no em crec que els 2404 cobren això de sou base.

Com saber quin és el vertader sou? Doncs primer vaig pensar en els Pressupostos Generals de l’Estat, concretament pels destinats a les Agències dependents del Ministeri de Foment. Però com que AENA (que és qui paga als controladors) no és una Agència governamental sinó una empresa amb participació pública, en els pressupostos de l’Estat sols vaig saber trobar quanta pasta dóna l’Estat a l’empresa. Total, que em vaig posar a revisar la memòria d’AENA en busca d’un pressupost desglossat però tampoc vaig trobar res. Això de navegar pels pressupostos és més complicat del que un podria pensar!

Com que no vaig trobar el famós sou dels controladors, farem com s’ha de fer i no parlarem d’això, abans d’inventar-nos dades i deixar-nos guiar pels nostre prejudicis i el que surt per la TV.

Tampoc sé quines són les condicions reals dels controladors aeris. Ells diuen que actualment poden ser obligats a treballar fins 28 dies complets al mes, sense previ avís i que són obligats a treballar hores extres. Està disponible el reial decret que regula la llicència de controlador aeri, per si algú vol donar-li un cop d’ull. Jo, amb els pressupostos ja n’he tingut prou. Si no voleu llegir un cosa tan avorrida com és el BOE i preferiu llegir les experiències (no objectives, clarament) d’un parell de controladors, us recomane aquests articles. De totes formes, tampoc és del que volia parlar en aquest apunt.

“Però Joan! Si no parles ni del sou, ni parles de les condicions laborals de què vas a parlar!?”, potser que penseu. Doncs vaig a parlar del que ha mi m’ha commocionat d’aquests dies: la militarització del control aeri.

Abans de res. Hi ha gent que està un pèl confosa: pensa que la militarització del control aeri significa que els controladors militars s’han posat a controlar els avions civils. No és així. Pareix ser que, segons la legislació vigent, els controladors de tràfic aeri militar no tenen llicència per controlar el civil. “Però aquest RD no atorga eixa llicència?” No. El vertader problema dels controladors militars és que no estan acostumats a treballar amb el flux d’avions amb el que treballen els controladors civils i si es posen a fer-ho, pot tenir conseqüències funestes (el govern francés substituí els controladors civils en vaga per militars, l’agost de 1973).

El RD 13/2010, aprovat el dia 3 de desembre de 2010 a la nit diu que (títol II, disposició addicional segona):

La entidad pública empresarial Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea deberá facilitar la inmediata aplicación de lo previsto en el artículo 4.4.a) de la Ley 21/2003, de 7 de julio, de Seguridad Aérea, quedando sometidos los controladores de tránsito aéreo de la citada entidad a la dirección del Ministerio de Defensa quien asumirá su organización, planificación, supervisión y control. Ningún trabajador, órgano directivo u organización podrá dificultar o impedir la efectividad de dicha medida. El incumplimiento de dicha obligación será sancionado de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4 de la presente Ley, sin perjuicio de las demás responsabilidades civiles o penales a que haya lugar.

És a dir, que una vegada decretat l’estat d’alarma els controladors aeris civils passen a ser a tots els efectes personal militar!

I jo em pregunte: com collons es menja això? Com és possible que la Constitució permeta fer aquesta llei? A mi aquest paràgraf em sembla extret d’una novel orwelliana. Senzillament no m’entra al cap que un Estat democràtic permeta que el poder militar puga controlar en algun moment al poder civil.

“Home, en cas de guerra!”, dirà algú. En cas de guerra podríem parlar-ne. Així i tot em sembla difícil acceptar-ho. Tenint en compte que normalment els civils són aliens a l’origen de les guerres, no entenc perquè collons han de sotmetre’s a quatre borinots que volen ser herois. Però atenció: no estem parlant d’una guerra! Estem parlant de que uns senyors i senyores als quals no els ha donat la santa gana anar a treballar (uns senyors que controlen un sector crític, sí. Però gent al cap i a la fi: no n’he vist cap amb banyes i un trident).

Què podia fer el govern? Despatxar-los? Evidentment no, perquè si no ja em diràs a mi qui controla el tràfic. Però posar-los sota jurisdicció militar em sembla injustificable.

El que deuria haver fet el govern en primer lloc és prevenir la situació (recordem que el problema no és d’ara, ni de fa un any, ni dos). Perquè la Unió Sindical de Controladors Aeris (USCA) ja va avisar el 18 de Novembre de 2010 que els controladors estaven arribant al màxim d’hores permeses legalment per a treballar (això és, que encara que volgueren treballar-ne més no podrien) i que possiblement hi hauria aturades abans del 31 de Desembre per falta d’hores!

Arriba el 3 de Desembre i què fan els borinots del Govern? El primer dia de pont, de matí aproven un Reial Decret que retalla alguns dels privilegis dels controladors aeris. Els controladors, amb molta mala llet i amb l’excusa de les hores, diuen: “Fins ací hem arribat”. I per la nit, i ací ve la bomba, vist el caos en els aeroports. El Rei firma des d’Argentina el RD 13/2010 amb dues conseqüències: en primer lloc es canvia el còmput d’hores per als controladors per a que no tinguen l’excusa del màxim d’hores treballades.

Los controladores al servicio de la entidad pública empresarial AENA, así como al servicio del resto de proveedores de servicio de tránsito aéreo, deberán ajustar su tiempo de actividad aeronáutica, descansos y turnos a lo establecido en el Real Decreto 1001/2010, de 5 de agosto. De acuerdo con lo establecido en el artículo 5 del citado Real Decreto 1001/2010, la actividad aeronáutica anual no excederá de 1.670 horas, sin perjuicio de la posibilidad de ser incrementada con horas extraordinarias hasta un máximo de 80 horas anuales. En el cómputo de este límite anual de actividad aeronáutica no se tendrán en cuenta otras actividades laborales de carácter no aeronáutico, tales como imaginarias y periodos de formación no computables como actividad aeronáutica, permisos sindicales, licencias y ausencias por incapacidad laboral. Estas actividades, al no afectar a los límites de seguridad aeronáutica, se tomarán en consideración exclusivamente a afectos laborales de conformidad con lo establecido en la disposición adicional única del Real Decreto 1001/2010.

I com ja us havia dit abans, posen sota jurisdicció militar els controladors per si es declara l’estat l’alarma i es neguen a anar a treballar, que es caiga el pèl. I així és. Sota pena de presó militar, els controladors tornen a la feina.

Podria seguir parlant de moltes coses que he estat llegint aquests dies. Per exemple: molta gent entén que els controladors tenen dret a queixar-se, però que ho facen mitjançant una vaga declarada i no una vaga encoberta com la d’ahir. Però pareix ser que existeix una cosa anomenada serveis mínims i pel que fa al control aeri, en alguns aeroports és del 115%. És a dir, en vaga, són més controladors que en una jornada normal. Les vagues legislades “són una enganyifa dels de dalt!”. I a mi cada dia em cau millor el senyor Bakunin.

Total, que no sé qui tindrà raó, si el Govern o els controladors. Molt possiblement no la tinga cap dels dos i la tinguen els dos, com sol passar amb aquestes coses. Però la gestió del Govern és, una vegada més, nefasta. I el pitjor és l’alternativa al govern actual (i que molt al meu pesar guanyarà les pròximes eleccions): els senyors del PP. Aquests ho tenen clar: tot privat i ja se n’ocuparà del problema un altre, amb totes les conseqüències que això puga tenir sobre el servei.

Ja m’ha quedat molt llarga l’entrada així que no insistiré més en el tema. Sols un parell d’apunts.

Primer. Jo deuria estar gaudint del pont al Regne Unit. Com ja tinc tot un historial de FAILs en els meus viatges, tampoc m’ha afectat massa la vaga als ànims. O potser també tinc una predisposició a que em donen pel sac i no em sent indignat ja per res. Això ho dic per als possibles comentaris a l’estil de “Es que tu no t’has quedat sense vacances!”

I en segon lloc. No sóc massa amant de les conspiracions, però divendres de matí no es parlava d’altra cosa als periòdics que de les últimes reformes del Govern per fer front a la crisi: baixada d’impostos a les empreses, privatització de part de Correus, privatització de part d’AENA (d’això es queixaven els controladors), eliminació dels 420 euros de prestació per desocupació, etc. Arriba la vesprada, els controladors la munten ben grossa i ja no se n’ha sentit parlar més de les mesures. O el Govern és molt ingenu (com ja he dit abans) o té molta mala llet. Algun dia potser ho trobem a Wikileaks això.

Aquest final de curs és un poc distint a la resta: he acabat el primer cicle de la titulació. Uf, ja fa tres anys que estic ací fent el friki! Diuen que ara ve el tram més divertit dels estudis. Bé, ja veurem. La gent diu moltes coses.

A mi, això d’adonar-me’n de que duc tres anys ací, vivint pel meu compte (vaja, més o menys perquè em mantenen els papis), m’ha fet pensar.

Aquests tres anys, la veritat és que se m’han passat volant. Massa ràpid. Diuen que quan hom es diverteix el temps passa més ràpid. I això és una putada.

Tres anys… Mare meua… A l’institut vaig estar quatre anys i vist des d’ara em sembla que vaig passar molt de temps allí. Jo tinc la meva hipòtesis del perquè.

Pedreguer és un poble de poc més de 7000 habitants. Des de que la meva mare va decidir un dia abandonar-me a la meva sort en la guarderia (cosa que sempre li agrairé), fins que vaig marxar cap a València he estat en contacte sempre amb la mateixa gent, sempre fent les mateixes coses, rient les mateixes bromes. Per això tinc la sensació de que aquests quatre anys d’institut van ser més llargs. Els meus records es fonen en la memòria i no hi ha ni guarderia, ni escola, ni institut: hi ha Pedreguer.

I això és genial, no m’interpreteu malament. M’ho vaig passar molt bé en Pedreguer i a sovint em venen a la memòria molts bons records de la meva joventut. M’encanta tornar els caps de setmana, veure la meva família, els amics de tota la vida, gitar-me a la meva habitació i contemplar la prestatgeria dels meus llibres preferits. Però això m’impedeix passar més temps d’oci amb les altres amistats i fer-ne de noves.

El que m’atreu a Pedreguer són els meus records, però el que m’atreu a qualsevol altre lloc són tots els potencials records que podré tenir, i això és una cosa que m’excita.

Sols tem una cosa: convertir-me en un nòmada en busca d’un lloc i una companyia que no existeixen.