Vaig participar un any més a la SWERC, una de les fases del Campionat Internacional de Programació organitzat per la ACM i que enguany es cel·lebrava de nou en la Complutense de Madrid (vaig poder viure sobre el terreny la victòria del PP, quina “alegria”). Ja que estava allí, vaig aprofitar per passar uns quants dies en Egpaña, que feia temps que no la xafava.

En tornar a Suècia vam fer un viatget, Fernando, Adrià i jo, a Kiruna: una ciutat situada al nord de Suècia, en la regió de Lapònia i ben al nord que està! Literalment, al pol nord.

Vam veure la neu que encara no havíem vist en Suècia (mira que trobar-nos amb l’any més càlid des de fa molt de temps ací, per un any que venim!) i vam passejar amb trineu guiat per huskies (una pasta que ens va costar, per cert). El que no vam poder veure van ser les aurores boreals. En fi, hi haurà que tornar per allà dalt per veure-les.

I les últimes setmanes han sigut per a acabar un projecte de la “meravellosa” assignatura que estic fent ara: Distributed Artificial Intelligence and Intelligent Agents. Un nom molt bonico i res més: decepció absoluta que m’he endut amb eixa assignatura.

Tot això, mesclat amb una bona dosi de frikisme per la meva part programant una nova forma de fer la correcció automàtica en l’oracle utilitzant HMMs. Però això ja tindrà el seu post més endavant. Ara toca una setmana d’estudi per a l’esmentada assignatura i preparar-se per a la tornada a casa, el dia 22 de desembre. Promet que en tornar a casa us escriuré més detalladament les últimes novetats.

Divendres de vesprada agafàrem un creuer de la Tallink que ens dugué a la ciutat estona des d’Estocolm. A nosaltres, a un bon grapat més d’Erasmus i a una bona colla de jubilats, que aprofiten per visitar la ciutat i menjar i beure relativament barat (clar, sí es compara amb Suècia, perquè comparat amb Espanya tampoc és que allò siga jauja).

La ciutat, de a penes 400.000 habitants, i el país, comencen a sortir del forat en el que els va sumir l’ocupació soviètica d’abans dels 90 i han sabut aprofitar el turisme que els arriba dels països escandinaus com Suècia i especialment Finlàndia (trobaràs quasi totes la informació en estonià, finlandès, suec i, com no, anglès).

Tallinn

Vam arribar a les 10 del matí a la capital, després de 17 hores de vaixell i ens vam dirigint de seguida al centre de la ciutat, ja que sols teníem 8 hores per a visitar la ciutat. Tallinn no és molt gran, així que vam decidir anar caminant des del port fins al centre i no ens en penedim: en 15 minuts estàs en la Raekoja plats (la plaça de l’Ajuntament).

Passejàrem pels carrers empedrats, férem un esmorzar a una cafeteria-xocolateria amb molt d’encant que ens havia recomanat la Lonely Planet i seguirem fins al Castell de Toompea, seu del Parlament i la Catedral d’Alexander Nevski. Allí fora hi havia muntades activitats per commemorar la independència d’Estònia de l’URSS el 20 d’Agost de 1991, sota la presència amenaçant de l’exèrcit Roig. Així, sense saber-ho, ens vam convertir en espectadors del XXé aniversari de la República d’Estònia.

Seguirem passejant i escoltarem les explicacions d’una guia turística que era bastant crítica amb la coalició a càrrec de l’actual govern d’Estònia, però que reconeixia que la major part de les crítiques de la ciutadania eren degudes a la crisi internacional. Em va semblar curiós que la guia explicara amb prou detall la situació política de Tallinn i d’Estònia. És un aspecte que no sol importar als turismes, especialment si aquests turistes són un grup d’estudiants d’Erasmus.

Dinàrem en un restaurant un poc separat de la plaça de l’ajuntament per fugir dels preus abusius fets per a turistes. La veritat és que era molt més barat que a Suècia, però així i tot se’ns escapava de les nostres butxaques. Per sort trobàrem aquest restaurant amb un deliciós menú de 9€ (Estònia usa l’euro des de l’1 de Gener) que consistia en una sopa de salmó, bacallà amb creïlles al forn i salsa de mantega i un brownie de xocolata per acabar.

En acabar visitarem les antigues dependències de la KGB, que malauradament es troben en una autèntica ruïna, i sortírem de la ciutat per la “Porta vella” per a anar a buscar un supermercat on comprar provisions i tornar de nou al vaixell.

Quan fa just tres setmanes que hem arribat a la capital sueca, aprofitem ja ben prompte per fer una visita als països del voltant. Ja veurem on cau la pròxima parada.

Fa uns dies vaig publicar-ne 25 al Flickr i avui, com que estic constipat i amb poques ganes d’estudiar, us deixe ací un parell de les que més m’agraden i també l’enllaç a la galeria. Seria bo, que per alguna vegada, algú deixara un comentari al Flickr o ací sobre les fotos (però sense compromís, eh?).

Tramvianants

Vigilant

Aprofite també este post per dir-vos adéu fins després d’exàmens (a no ser que tinga lloc algun esdeveniment extraordinari abans).

Jo tenia el vol de tornada programat per al diumenge 18 a les 08.05 des de l’aeroport de Santander. Volia arribar el diumenge prompte a casa perquè tenia encara moltes coses a preparar per al viatge a Estocolm.

No sé com, arriba a les nostres orelles que l’aeroport de Santander ha cancel·lat tots els vols. “Merda!”, pense. Corrent, em connecte a la pàgina web d’AENA i busque el número d’informació d’AENA i cride. La veu mecanitzada d’una senyoreta em recorda que “degut a l’erupció d’un volcà a Islàndia, els vols amb Europa poden sofrir cancel·lacions. Consulte la informació amb la seva companyia aèria”. Després d’oferir-me les opcions i marcar un parell de números en el contestador, una operadora m’atén i em demana el número de vol. Jo li’l done i ella em diu que el meu vol no s’ha cancel·lat.”Perfecte, falsa alarma!”

Una estona després, algú torna a entrar a la pàgina web d’AENA i veu una notícia on s’informa que els aeroports septentrionals d’Espanya han estat tancats al tràfic aeri. Comença a aparèixer la desesperació. “Però si m’acaben de dir que sí eixia el vol!”. La direcció del vent és imprevisible i amb ella la de la cendra.

Ens fem la idea de que haurem de buscar una manera alternativa d’arribar a Madrid abans de les 14.30, que és quan enlaira l’altre avió que havíem d’agafar per a tornar a València. Renfe és la millor solució, a les 07.05 minuts parteix un tren en direcció a Chamartín que arriba a les 12.06. L’única opció per arribar a hora d’agafar el següent avió!

A banda d’aquestes males notícies creix l’angoixa de quedar-me sense viatge a Estocolm, planificat des de finals de Febrer! En la pàgina web d’AENA no apareix el vol com a cancel·lat, però la senyoreta que s’havia posat al telèfon ja m’havia dit que sols apareix la informació actualitzada per als vols compresos en les pròximes 24 hores i pel que sabem, el tràfic aeri a tota Suècia ha estat restringit.

Tornem a entrar a la pàgina web d’AENA i apareix una notícia que informa que s’han reobert els aeroports clausurats. Alegria! No som els únics, hi ha molta gent a l’assemblea que també ha vingut en avió, però som prudents. Sabem que en qualsevol moment poc girar-se el vent de nou i obligar a tancar l’aeroport.

La idea és estar prompte a l’aeroport i assabentar-nos prompte de si es cancel·la el vol o no per tenir temps a agafar el tren de les 07.05 en direcció a Madrid en cas de que finalment l’avió a Madrid no s’enlaire. I així ho faig. A les 05.45 ja estic a l’aeroport (amb 22 euros menys a la butxaca: els taxis cobren 6€ de suplement per dur-te a l’aeroport). Completament desert. No hi ha ningú. Les portes estan tancades i també quasi totes les llums de l’interior. No sé que pensar, des de darrere del vidre de les portes puc observar el panell d’informació amb els vols. Allí està el meu. Primer apareix un d’Iberia que surt a les 07.40 i el meu, a les 08.05. Indica fins i tot la porta d’embarcament. No hi ha cap observació.

Sobre les 06.15 obrin les portes de l’aeroport i pareix que comence a posar-se en funcionament. Els d’Iberia obrin els mostradors de facturació, les cafeteries comencen a preparar cafès per als viatgers que s’acosten i jo m’assec al costat del control de seguretat esperant a que passe el temps per entrar i agafar el meu vol. M’adormo una estona escoltant Manel.

Em desperta el rebombori d’unes joves nord-americanes (o canadenques, tampoc no vaig preguntar). Són les set menys quart i els panells d’informació segueixen sense cap novetat. No hi ha cancel·lacions a la vista. El que em deixa amb la mosca d’arrere l’orella és que els mostradors de Ryanair no han obert.  “Obriran a les 07.00″ – pense – “Segons la normativa els han de tancar a les 07.25, amb 25 minuts els sobra per a facturar” i em torne a relaxar.

Uns minuts després, passa una xica pel costat i ens diu a tots els que estem esperant les paraules que ningú volia sentir: “L’aeroport ha cancel·lat tots els vols d’avui”. Els ulls se’ns obrin com a plats a tots i es sent un sospir de resignació general. El meu és doble. Sé que ja no arribe al tren de les 07.05 per anar a Madrid i sé que demà no eixiré cap a Estocolm.

Agafe un taxi i em dirigisc cap a l’estació de Renfe (16 euros menys). Allí una treballadora de Renfe m’informa del que m’esperava: el tren acaba de sortir. El pròxim surt a les 14.05. No hi ha res a fer, he perdut tots els vols de tornada a casa. Torne a agafar la maleta, un altre taxi (i 8€ menys) i torne a l’hotel a comprar dos bitllets de tren: un a Madrid i l’altre a València (uns 38€ cadascun, per si us interessa). Són les 07.30 i el treball en la RITSI encara no ha acabat, encara podré presenciar l’última jornada.

A les 14.00 passe pel control de seguretat de Renfe i em trobe a la mateixa dona que havia trobat de matí a l’estació. Em fa un somriure i em desitja sort i un bon viatge. Moltes gràcies, desconeguda. Em pose els auriculars, seguisc escoltant els Manel i el tren comença a moure’s. Mai havia sofrit ni un sol retràs en els avions (tampoc es que n’hagués agafat molts), ja tocava alguna aventura. I millor així que no pas que ens agafe la crisi en Suècia.

Quan ens endinsem en les muntanyes de Lleó comença a ploure. Hi ha boira baixa i núvols de pluja, és un dia gris. Com els que a mi m’agraden. Els camps que es veuen a través de la finestra del tren són plens de vegetació mullada. Un paisatge preciós (un dels avantatges del tren front l’avió). A 200km/h les gotes que colpegen la finestra es desplacen més de 30 cm. Les observe una estona.

“No ha sigut tan mala experiència tampoc. Una aventura, quelcom que contar” – em dic a mi mateix – “Recordeu el folló que va muntar el volcà aquell? A mi em va fotre de calent!”. M’absorbisc en els meus pensaments, tinc coses millors en les que pensar. I m’adormo. Demà tornarà a eixir el sol.

Aquest viatge és especial en una cosa: la furgoneta amb la que anem pegarà la volta completa al comptaquilòmetres! (quantes voltes haurà pegat?). Esperem que es porte tant bé com ho va fer per anar a Herpt i que ens torne a casa sans i estalvis i amb un munt de bones experiències.

Ens veiem!

PS: S’admeten suggerències a visitar per Lisboa i Sintra.

Bo, us deixe les fotos.

I el primer que he fet després de sopar ha sigut acabar de carregar les últimes fotos que em quedaven del viatge a Herpt d’aquest estiu. I aquest és el vertader motiu d’aquesta entrada: presentar-vos l’àlbum. 97 fotografies que intenten recollir el meu punt de vista de tots els lloc per on vàrem passar aquest estiu: Perpinyà, Ginebra, Luxemburg, Winterswijk, Groningen, Àmsterdam, Delft, Herpt, Heusden, Bruges, París, Versalles i Carcassona.

L’àlbum el podeu trobar al Flickr. Jo personalment recomane que, si us interessa, li doneu un cop d’ull a la presentació. Així podeu fer-li clic al play i oblidar-vos d’anar passant les fotos manualment.

El primer quadrimestre ja ha acabat, fa dues setmanes que ha començat el segon, ja sabem quasi tots els resultats dels exàmens i ja és hora d’anar planificant-se el segon quadrimestre.

Normalment sempre us compte les meves inquietuds quan arranca un nou curs o quadrimestre sobre les assignatures que vaig a començar, aquesta vegada no faré un anàlisi tant detallat. Simplement diré que crec que el segon serà encara més “divertit” que el primer ja que la temàtica de les assignatures és més afí als meus gustos.

Però com us deia, aquesta article no tracta de les meves impressions sobre les noves assignatures, així difícilment us faria enveja, en tot cas avorriment. Amb el que espere provocar-vos enveja és amb el meu plàning per a aquest quadrimestre, perquè cada vegada que el pense se me fa la boca aigua.

Comencem el proper dia 26 de Febrer, el meu aniversari, amb un (espere) meravellós concert d’Els Amics de les Arts a Vinaròs. Jo no els havia escoltat fins fa un parell de setmanes i l’altre dia, mig em broma, mig en serio, vaig comentar amb Adrià si ens n’anàvem a Vinaròs (realment no esperara que progressara tant la cosa). Però bo, al final el senyor Blai, el senyor Adrià i “menda lerenda” marxaran cap a les terres altes del País Valencià a escoltar als Amics. Bon aniversari, eh?

Seguim amb actuacions musicals. El proper dissabte 13 de Març seré a la Sala Apolo de Barcelona al concert de Brams. Una altra vegada amb Blai, Adrià i un amic d’aquest. Brams no són ni de lluny el meu grup preferit, de fet no em sé ni una cançó, però cony, tenia ganes d’anar-me’n a Barcelona i no veig millor ocasió.

Bo, l’última frase no acaba de ser certa del tot, o millor dit, amaga part de la veritat. Perquè el cap de setmana del 4 d’Abril (primer cap de setmana de Pasqua) tornaré a la ciutat comtal amb l’anual viatge de la penya barcelonista de Pedreguer al Camp Nou, a veure el Barça – At. Bilbao.

No acaba el mes d’Abril ací ni de lluny. En algun moment, encara per decidir, de les vacances de Pasqua, ens n’anirem la colla d’amics de Pedreguer (qui vulga venir, vaja) a fer una volta per diferents comarques del País Valencià. Aquest viatge ha sorgit, es podria dir, que del pique de molta gent amb el viatge a Herpt del passat estiu: “Pa que collons se n’aneu a Holanda, si no conegueu la vostra terra?”. Doncs bé, intentarem posar-li solució.

I… Del 19 al 23 d’Abril estaré a Estocolm amb dos amics de classe (Fernando i Adrià). Avui mateixa hem comprat el bitllets d’avió a molt bon preu en Ryanair. No conec res de Suècia, així que no us puc dir res de moment, ja us ho contaré a la tornada. Ens l’hem jugada un poc a l’hora de comprar els bitllets, perquè els hem comprat sense saber la nota d’una assignatura del primer quadrimestre que té l’examen extraordinari el dia 20 d’Abril (amb dos collons!).

I a tot això hi haurà que intercalar els pertinents concerts que es presenten (com el del 25 d’Abril), pel·lícules interessants (de moment ja m’he marcat al calendari la de Millenium 2 que la fan en valencià) i, espere, un llarg etcètera. Espere no oblidar-me’n de la Universitat…

Mon pare (que sé que llig el blog) diu que visc més bé que el príncep. I jo no ho negue, sempre hi ha hagut gent amb sort…

Jo, digueu-me despreocupat, mai he tingut síndrome post-vacacional. No sé ni definir-lo. Perdoneu-me els qui patiu d’aquest mal, però com segur que diria el meu avi en els seus bons temps: això són mariconaes (ell ha sigut llaurador i obrer tota la vida, així que vacances poquetes).

També serà perquè per a mi les vacances no són sinònim de passar-me el dia estirat a la platja torrant-me com les serps (de fet sols he anat una vegada a la platja aquest estiu). Si foren així, segur que seria més difícil. A mi m’agrada fer coses. Ja us vaig fer al principi de l’estiu una llista de totes les coses que volia fer. Quantes n’he fet? Si excloem a les referents al viatge, cap ni una.

El viatge ha segut la cosa més pareguda a unes vacances normals que he tingut, això si acceptem que cinc imbècils (un parlant amb les vaques traient el cap de la finestra mentre condueix per l’autopista francesa, l’altre invocant al dimoni mentre imita a un cantant de rock satànic, un altre passejant una bandera de la URSS per terres holandeses, i la parella restant a punt de cremar una casa després de fer-se els matxots i intentar beure’s un xupito de Sambuca encès) poden fer alguna cosa normal.

Volia escriure-vos un resum de tot el trajecte, de fet tenia ja bona part escrita quan Blai publica la seva bitàcola del viatge. No m’agrada massa aquesta forma de contar les nostres aventures, però vaja, no anava a contar una altra vegada el mateix, tenint en compte que compartim gran quantitat de visitants, així que ho vaig deixar estar.

Pel que fa a la resta de coses de la llista, o no he tingut temps, o no he tingut ganes. Però n’he fet d’altres.

El primer que vaig fer en tornar del viatge va ser posar-me a pintar el portàtil. Aquesta vegada l’he pintat de negre i ha quedat bastant bé (almenys queda més net que pintat de blanc…). Després de quasi carregar-me’l a l’hora de tornar-lo a muntar (no s’encenia per culpa de no estar ben posada la memòria RAM i m’he carregat una de les dues antenes WiFi), ja està operatiu de nou. Ara amb Debian instal·lat (abans utilitzava ArchLinux que em va agradar molt, però tenia ganes de provar Debian) i sense el problemes de sobreescalfament que tenia abans (vaig netejar el ventilador conscienciosament). D’entorn d’escriptori utilitze el XFCE, que es molt lleuger (no tant com l’OpenBox) i és quasi tan complet com el GNOME.

Després m’he dedicat a fer frikades vàries: he fet alguns problemes de Google Code Jam de l’any passat. El dia 2 de setembre comença la fase de classificació. L’any passat la vaig superar (sols havies de fer un problema), però no em vaig ni presentar a la primera ronda. Enguany ja veurem; he intentat seguir on havia deixat el Wodax, però m’he adonat que tenia algunes errades, així que he tingut que replantejar-me algunes coses; i m’he posat a refer el programa que vaig presentar per al Concurs d’Algorísmica de l’assignatura d’Estructures de Dades i Algorismes. El guanyador em va passar el seu codi i la seva memòria, vaig llegir la memòria i m’he posat a desenvolupar l’algorisme que utilitzava. I deixant les frikades, aquests dies he estat recollint ametles dels arbres que envolten ma casa.

Total, que ja ha passat un estiu mes i d’ací no res comença el nou curs. Jo demà ja me n’aniré cap a València per començar a arreglar-me l’habitació, fer el papeleo corresponent a la facultat, començar amb reunions i prepara-me per al començament del nou curs: tercer (collons tu, això ja és l’equador de la titulació!). Ja tinc ganes de començar el curs. Ho admet, m’il·lusione com un xiquet. Però de les expectatives d’aquest nou curs ja parlarem un altre dia, que avui el post ja se m’ha quedat prou llarg.

Des de menuts sempre havíem fet conya amb els orígens de Javi (irònicament, és l’únic que és nascut a Pedreguer, ja que l’hospital més pròxim està a Dénia i la majoria de parts són allí). A més, Javi sempre ha estat un xic bastant fort, molt fort diria jo, i de menut les seves “amenaces” eren: “O fas tal, o et mate”. Això lligat a que és un tío molt catxondo i encomana les pizzes a nom de “Dios”, feia que nosaltres férem conya també amb la seva divinitat.

Total, quan ens digué el significat del seu cognom, literalment “De Herpt”, la primera cosa que se’ns vingué al cap fou: “Si els musulmans tenen La Meca, nosaltres tenim Herpt”. I ací és on començaren les conyes de fer alguna vegada una peregrinació al poble holandès de Herpt.

La veritat és que Herpt és un poble de mala mort, i que em disculpe nostre senyor, però la gràcia del viatge no es tant el destí, sinó el viatge en sí i en especial pel mitjà de transport: la fragoneta de mon pare. La furgoneta de mon pare és bastant coneguda per Pedreguer i no és per cap motiu en especial, simplement no passa desapercebuda. És difícil no fixar-se amb una Volkswagen Transporter de 1988 pintada de groc. Ací està.

Yellow submarine

Doncs el pròxim dia 27 de Juliol partirem amb aquest trasto (amb molt d’afecte li ho dic) cap a Perpinyà, que serà la primera parada. Partirem bon matí (sobre les cinc) per a no agafar sol i intentarem estar a la ciutat francesa cap a les 15 o 16. Segons el Google Maps són 6 hores (cinc i pico), nosaltres en comptem 10, ja que la velocitat de creuer de la furgoneta és d’uns 90-100 Km/h i haurem de parar a descansar nosaltres i sobretot la furgoneta!

Si les coses van bé, la Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra no ens porten al calabós i no tenim cap problema en la frontera, dinàrem a Perpinyà i passarem la vesprada per allí per descansar. Soparem ben prompte i marxarem cap a Ginebra, el següent destí. Quan es faça de nit i estiguem cansats del viatge, tenim pensat parar a alguna estació de servei i dormir dalt la furgoneta fins l’endemà, per prosseguir la marxà cap a la ciutat suïssa.

A Ginebra ja hem reservat l’alberg. Passarem un dia allí. Arribarem el dia 28 de matí i marxarem l’endemà cap a Luxemburg on passarem un altre dia de descans. Malauradament no tindrem massa temps per gaudir d’aquestes ciutats, però si ens detenguérem més no podríem passar tant de dia a Holanda.

I Holanda és el pròxim destí. Allí passarem els sis dies següents recorrent-la de dalt a baix. Llocs a visitar, no els tenim tots clars encara, però els que sí segur estaran són Herpt i com no, Amsterdam . A partir d’ací el plàning del viatge es fa cada vegada més difús ja que depenem de la furgoneta.

Si la cosa va bé, partirem el dia 6 d’Agost cap a París, fent escala a Bruges on pararem per descansar i seguir la marxa cap a París. I en la ciutat del Sena estarem fins el 10 d’Agost, que començarem la marxa cap a Pedreguer on esperem arribar el dia 12 sans i estalvis. Com veieu, tota una aventura de 17 dies pegant bacs per Europa. Sens dubte una experiència inoblidable.

Encara ens queda per aclarir quins llocs visitar en cada ciutat (s’admeten suggeriments), on allotjar-nos (a part de la furgoneta), etc. Però bé, el principal ja està fet: agafar forces i ganes per al viatge i marcar la ruta.

Ja us contaré més coses…