Jo tenia el vol de tornada programat per al diumenge 18 a les 08.05 des de l’aeroport de Santander. Volia arribar el diumenge prompte a casa perquè tenia encara moltes coses a preparar per al viatge a Estocolm.

No sé com, arriba a les nostres orelles que l’aeroport de Santander ha cancel·lat tots els vols. “Merda!”, pense. Corrent, em connecte a la pàgina web d’AENA i busque el número d’informació d’AENA i cride. La veu mecanitzada d’una senyoreta em recorda que “degut a l’erupció d’un volcà a Islàndia, els vols amb Europa poden sofrir cancel·lacions. Consulte la informació amb la seva companyia aèria”. Després d’oferir-me les opcions i marcar un parell de números en el contestador, una operadora m’atén i em demana el número de vol. Jo li’l done i ella em diu que el meu vol no s’ha cancel·lat.”Perfecte, falsa alarma!”

Una estona després, algú torna a entrar a la pàgina web d’AENA i veu una notícia on s’informa que els aeroports septentrionals d’Espanya han estat tancats al tràfic aeri. Comença a aparèixer la desesperació. “Però si m’acaben de dir que sí eixia el vol!”. La direcció del vent és imprevisible i amb ella la de la cendra.

Ens fem la idea de que haurem de buscar una manera alternativa d’arribar a Madrid abans de les 14.30, que és quan enlaira l’altre avió que havíem d’agafar per a tornar a València. Renfe és la millor solució, a les 07.05 minuts parteix un tren en direcció a Chamartín que arriba a les 12.06. L’única opció per arribar a hora d’agafar el següent avió!

A banda d’aquestes males notícies creix l’angoixa de quedar-me sense viatge a Estocolm, planificat des de finals de Febrer! En la pàgina web d’AENA no apareix el vol com a cancel·lat, però la senyoreta que s’havia posat al telèfon ja m’havia dit que sols apareix la informació actualitzada per als vols compresos en les pròximes 24 hores i pel que sabem, el tràfic aeri a tota Suècia ha estat restringit.

Tornem a entrar a la pàgina web d’AENA i apareix una notícia que informa que s’han reobert els aeroports clausurats. Alegria! No som els únics, hi ha molta gent a l’assemblea que també ha vingut en avió, però som prudents. Sabem que en qualsevol moment poc girar-se el vent de nou i obligar a tancar l’aeroport.

La idea és estar prompte a l’aeroport i assabentar-nos prompte de si es cancel·la el vol o no per tenir temps a agafar el tren de les 07.05 en direcció a Madrid en cas de que finalment l’avió a Madrid no s’enlaire. I així ho faig. A les 05.45 ja estic a l’aeroport (amb 22 euros menys a la butxaca: els taxis cobren 6€ de suplement per dur-te a l’aeroport). Completament desert. No hi ha ningú. Les portes estan tancades i també quasi totes les llums de l’interior. No sé que pensar, des de darrere del vidre de les portes puc observar el panell d’informació amb els vols. Allí està el meu. Primer apareix un d’Iberia que surt a les 07.40 i el meu, a les 08.05. Indica fins i tot la porta d’embarcament. No hi ha cap observació.

Sobre les 06.15 obrin les portes de l’aeroport i pareix que comence a posar-se en funcionament. Els d’Iberia obrin els mostradors de facturació, les cafeteries comencen a preparar cafès per als viatgers que s’acosten i jo m’assec al costat del control de seguretat esperant a que passe el temps per entrar i agafar el meu vol. M’adormo una estona escoltant Manel.

Em desperta el rebombori d’unes joves nord-americanes (o canadenques, tampoc no vaig preguntar). Són les set menys quart i els panells d’informació segueixen sense cap novetat. No hi ha cancel·lacions a la vista. El que em deixa amb la mosca d’arrere l’orella és que els mostradors de Ryanair no han obert.  “Obriran a les 07.00″ – pense – “Segons la normativa els han de tancar a les 07.25, amb 25 minuts els sobra per a facturar” i em torne a relaxar.

Uns minuts després, passa una xica pel costat i ens diu a tots els que estem esperant les paraules que ningú volia sentir: “L’aeroport ha cancel·lat tots els vols d’avui”. Els ulls se’ns obrin com a plats a tots i es sent un sospir de resignació general. El meu és doble. Sé que ja no arribe al tren de les 07.05 per anar a Madrid i sé que demà no eixiré cap a Estocolm.

Agafe un taxi i em dirigisc cap a l’estació de Renfe (16 euros menys). Allí una treballadora de Renfe m’informa del que m’esperava: el tren acaba de sortir. El pròxim surt a les 14.05. No hi ha res a fer, he perdut tots els vols de tornada a casa. Torne a agafar la maleta, un altre taxi (i 8€ menys) i torne a l’hotel a comprar dos bitllets de tren: un a Madrid i l’altre a València (uns 38€ cadascun, per si us interessa). Són les 07.30 i el treball en la RITSI encara no ha acabat, encara podré presenciar l’última jornada.

A les 14.00 passe pel control de seguretat de Renfe i em trobe a la mateixa dona que havia trobat de matí a l’estació. Em fa un somriure i em desitja sort i un bon viatge. Moltes gràcies, desconeguda. Em pose els auriculars, seguisc escoltant els Manel i el tren comença a moure’s. Mai havia sofrit ni un sol retràs en els avions (tampoc es que n’hagués agafat molts), ja tocava alguna aventura. I millor així que no pas que ens agafe la crisi en Suècia.

Quan ens endinsem en les muntanyes de Lleó comença a ploure. Hi ha boira baixa i núvols de pluja, és un dia gris. Com els que a mi m’agraden. Els camps que es veuen a través de la finestra del tren són plens de vegetació mullada. Un paisatge preciós (un dels avantatges del tren front l’avió). A 200km/h les gotes que colpegen la finestra es desplacen més de 30 cm. Les observe una estona.

“No ha sigut tan mala experiència tampoc. Una aventura, quelcom que contar” – em dic a mi mateix – “Recordeu el folló que va muntar el volcà aquell? A mi em va fotre de calent!”. M’absorbisc en els meus pensaments, tinc coses millors en les que pensar. I m’adormo. Demà tornarà a eixir el sol.

Aquest viatge és especial en una cosa: la furgoneta amb la que anem pegarà la volta completa al comptaquilòmetres! (quantes voltes haurà pegat?). Esperem que es porte tant bé com ho va fer per anar a Herpt i que ens torne a casa sans i estalvis i amb un munt de bones experiències.

Ens veiem!

PS: S’admeten suggerències a visitar per Lisboa i Sintra.

Bo, us deixe les fotos.

I el primer que he fet després de sopar ha sigut acabar de carregar les últimes fotos que em quedaven del viatge a Herpt d’aquest estiu. I aquest és el vertader motiu d’aquesta entrada: presentar-vos l’àlbum. 97 fotografies que intenten recollir el meu punt de vista de tots els lloc per on vàrem passar aquest estiu: Perpinyà, Ginebra, Luxemburg, Winterswijk, Groningen, Àmsterdam, Delft, Herpt, Heusden, Bruges, París, Versalles i Carcassona.

L’àlbum el podeu trobar al Flickr. Jo personalment recomane que, si us interessa, li doneu un cop d’ull a la presentació. Així podeu fer-li clic al play i oblidar-vos d’anar passant les fotos manualment.

El primer quadrimestre ja ha acabat, fa dues setmanes que ha començat el segon, ja sabem quasi tots els resultats dels exàmens i ja és hora d’anar planificant-se el segon quadrimestre.

Normalment sempre us compte les meves inquietuds quan arranca un nou curs o quadrimestre sobre les assignatures que vaig a començar, aquesta vegada no faré un anàlisi tant detallat. Simplement diré que crec que el segon serà encara més “divertit” que el primer ja que la temàtica de les assignatures és més afí als meus gustos.

Però com us deia, aquesta article no tracta de les meves impressions sobre les noves assignatures, així difícilment us faria enveja, en tot cas avorriment. Amb el que espere provocar-vos enveja és amb el meu plàning per a aquest quadrimestre, perquè cada vegada que el pense se me fa la boca aigua.

Comencem el proper dia 26 de Febrer, el meu aniversari, amb un (espere) meravellós concert d’Els Amics de les Arts a Vinaròs. Jo no els havia escoltat fins fa un parell de setmanes i l’altre dia, mig em broma, mig en serio, vaig comentar amb Adrià si ens n’anàvem a Vinaròs (realment no esperara que progressara tant la cosa). Però bo, al final el senyor Blai, el senyor Adrià i “menda lerenda” marxaran cap a les terres altes del País Valencià a escoltar als Amics. Bon aniversari, eh?

Seguim amb actuacions musicals. El proper dissabte 13 de Març seré a la Sala Apolo de Barcelona al concert de Brams. Una altra vegada amb Blai, Adrià i un amic d’aquest. Brams no són ni de lluny el meu grup preferit, de fet no em sé ni una cançó, però cony, tenia ganes d’anar-me’n a Barcelona i no veig millor ocasió.

Bo, l’última frase no acaba de ser certa del tot, o millor dit, amaga part de la veritat. Perquè el cap de setmana del 4 d’Abril (primer cap de setmana de Pasqua) tornaré a la ciutat comtal amb l’anual viatge de la penya barcelonista de Pedreguer al Camp Nou, a veure el Barça – At. Bilbao.

No acaba el mes d’Abril ací ni de lluny. En algun moment, encara per decidir, de les vacances de Pasqua, ens n’anirem la colla d’amics de Pedreguer (qui vulga venir, vaja) a fer una volta per diferents comarques del País Valencià. Aquest viatge ha sorgit, es podria dir, que del pique de molta gent amb el viatge a Herpt del passat estiu: “Pa que collons se n’aneu a Holanda, si no conegueu la vostra terra?”. Doncs bé, intentarem posar-li solució.

I… Del 19 al 23 d’Abril estaré a Estocolm amb dos amics de classe (Fernando i Adrià). Avui mateixa hem comprat el bitllets d’avió a molt bon preu en Ryanair. No conec res de Suècia, així que no us puc dir res de moment, ja us ho contaré a la tornada. Ens l’hem jugada un poc a l’hora de comprar els bitllets, perquè els hem comprat sense saber la nota d’una assignatura del primer quadrimestre que té l’examen extraordinari el dia 20 d’Abril (amb dos collons!).

I a tot això hi haurà que intercalar els pertinents concerts que es presenten (com el del 25 d’Abril), pel·lícules interessants (de moment ja m’he marcat al calendari la de Millenium 2 que la fan en valencià) i, espere, un llarg etcètera. Espere no oblidar-me’n de la Universitat…

Mon pare (que sé que llig el blog) diu que visc més bé que el príncep. I jo no ho negue, sempre hi ha hagut gent amb sort…

Des de menuts sempre havíem fet conya amb els orígens de Javi (irònicament, és l’únic que és nascut a Pedreguer, ja que l’hospital més pròxim està a Dénia i la majoria de parts són allí). A més, Javi sempre ha estat un xic bastant fort, molt fort diria jo, i de menut les seves “amenaces” eren: “O fas tal, o et mate”. Això lligat a que és un tío molt catxondo i encomana les pizzes a nom de “Dios”, feia que nosaltres férem conya també amb la seva divinitat.

Total, quan ens digué el significat del seu cognom, literalment “De Herpt”, la primera cosa que se’ns vingué al cap fou: “Si els musulmans tenen La Meca, nosaltres tenim Herpt”. I ací és on començaren les conyes de fer alguna vegada una peregrinació al poble holandès de Herpt.

La veritat és que Herpt és un poble de mala mort, i que em disculpe nostre senyor, però la gràcia del viatge no es tant el destí, sinó el viatge en sí i en especial pel mitjà de transport: la fragoneta de mon pare. La furgoneta de mon pare és bastant coneguda per Pedreguer i no és per cap motiu en especial, simplement no passa desapercebuda. És difícil no fixar-se amb una Volkswagen Transporter de 1988 pintada de groc. Ací està.

Yellow submarine

Doncs el pròxim dia 27 de Juliol partirem amb aquest trasto (amb molt d’afecte li ho dic) cap a Perpinyà, que serà la primera parada. Partirem bon matí (sobre les cinc) per a no agafar sol i intentarem estar a la ciutat francesa cap a les 15 o 16. Segons el Google Maps són 6 hores (cinc i pico), nosaltres en comptem 10, ja que la velocitat de creuer de la furgoneta és d’uns 90-100 Km/h i haurem de parar a descansar nosaltres i sobretot la furgoneta!

Si les coses van bé, la Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra no ens porten al calabós i no tenim cap problema en la frontera, dinàrem a Perpinyà i passarem la vesprada per allí per descansar. Soparem ben prompte i marxarem cap a Ginebra, el següent destí. Quan es faça de nit i estiguem cansats del viatge, tenim pensat parar a alguna estació de servei i dormir dalt la furgoneta fins l’endemà, per prosseguir la marxà cap a la ciutat suïssa.

A Ginebra ja hem reservat l’alberg. Passarem un dia allí. Arribarem el dia 28 de matí i marxarem l’endemà cap a Luxemburg on passarem un altre dia de descans. Malauradament no tindrem massa temps per gaudir d’aquestes ciutats, però si ens detenguérem més no podríem passar tant de dia a Holanda.

I Holanda és el pròxim destí. Allí passarem els sis dies següents recorrent-la de dalt a baix. Llocs a visitar, no els tenim tots clars encara, però els que sí segur estaran són Herpt i com no, Amsterdam . A partir d’ací el plàning del viatge es fa cada vegada més difús ja que depenem de la furgoneta.

Si la cosa va bé, partirem el dia 6 d’Agost cap a París, fent escala a Bruges on pararem per descansar i seguir la marxa cap a París. I en la ciutat del Sena estarem fins el 10 d’Agost, que començarem la marxa cap a Pedreguer on esperem arribar el dia 12 sans i estalvis. Com veieu, tota una aventura de 17 dies pegant bacs per Europa. Sens dubte una experiència inoblidable.

Encara ens queda per aclarir quins llocs visitar en cada ciutat (s’admeten suggeriments), on allotjar-nos (a part de la furgoneta), etc. Però bé, el principal ja està fet: agafar forces i ganes per al viatge i marcar la ruta.

Ja us contaré més coses…

…pasqua de les mones. Quines pantorrilles tenen les xicones.

Doncs d’ací unes hores comencen les meves vacances de pasqua. Són les 00.53 i ja porte una bona estona fent el friqui amb el concurs d’algorísmica d’EDA. La cosa no pinta bé.

I dic que no pinta bé perquè de les set persones que han resolt el problema per ara, jo sóc la qui ho ha fet amb el major temps (és a dir, pitjor solució). Però el que em té amb la mosca d’arrere l’orella és el fet de que la millor solució és 3,2 vegades més ràpida que la meva i jo ja no sé que més fer! En fi, hi haurà que replantejar-se el problema aquestes vacances per a rebaixar el temps, ha d’haver alguna altra solució, o sinó no s’entén aquest 320% de diferència…

Però a banda d’enfricar-me amb el concurs, abans faré una xicoteta escapada aquest cap de setmana a Barcelona, gentilesa dels meus pares que m’ho paguen i de la Penya Barcelonista de Pedreguer que organitza el viatge i ho deixa a un preu tirat. Estaré en la ciutat comtal dissabte, diumenge i dilluns i aprofitaré per anar a veure actuar a Marina, que ja s’ha convertit en una actriu po’fessional. Procuraré fer bona cosa de fotos i provar algunes idees que m’han sorgit i penjar-les a Flickr, com és habitual.

En tornar del viatge, com he dit, tornaré al pla dels estudis. Perquè a banda de concentrar-me amb el concurs, que és prioritari ja que el dia 30 d’Abril acaba el plaç per presentar solucions, també haig d’avançar (i a ser possible, acabar) el cas d’estudi de l’assignatura Metodologia i Tecnologia de la Programació (a.k.a. MTP), que aquest any consisteix en implementar l’original xarxa social “Féisbuc” (l’any passat el cas d’estudi era implementar el joc “Heroi guitarrer”, per a que us feu una idea del perfil del professorat).

En fi, d’ací unes horetes hauré d’alçar-me per acabar de recollir els trastos, anar a la sessió de pràctiques de SO2 i marxar cap a Pedreguer; així que me’n vaig a dormir abans que les lents de contacte destrocen les meves retines.

Gaudiu-les!

Actualització (off-topic):

Seguint una iniciativa a partir d’uns comentaris de Menéame pose un enllaç amb el títol tele basura que apunta a Telecinco per fer de la tragèdia un negoci i dic que estic totalment d’acord amb aquesta opinió. No anava a escriure un post nou per dir açò, així que actualitze aquest.

Doncs després de passar dos dies per Mòdena i els voltants ens dirigírem a l’últim escaló del viatge: Florència. Allí arribàrem el dia 21 de matí. Buscàvem un lloc per aparcar a prop de l’alberg i no el trobàvem. Aparcar en Florència és impossible (en el centre) si no eres resident! Després d’una llarga estona pegant voltes trobàrem un lloc en el mateix carrer de l’alberg. El problema era que estava a l’altra punta del carrer i vam tenir que caminar un poc

Al arribar on es suposava que estava l’alberg l’encarregat ens dona una l’alegre sorpresa. Les habitacions no estaven en eixe edifici. Ens conduí pels carrerons de centre durant una estona fins que arribàrem al acollidor apartament que feia d’alberg. Un apartament antic, com deia, que havien reformat i havien convertit en alberg. Tres o quatre habitacions, tres banys, una cuina i un menjador. No estava malament. Això sí, era un poc vell, però per dos nits que anàvem a passar allí ens venia gran i tot. I a més hi havia bona companyia.

Anàrem de volta al cotxe, que ara quedava més lluny, i el portàrem fins a l’entrada de l’apartament. Descarregàrem els trastos a l’habitació que ens havia assignat l’home i anàrem a buscar un pàrquing on deixar el cotxe durant els dos dies. Després d’unes quantes voltes als voltants trobàrem un pàrquing. En el cartell deia que costava 5 euros i pico 2 dies, però al final ens cobraren 36 euros…

Sortirem a buscar un supermercat per comprar alguna cosa per dinar i ens en tornàrem al pis. Quan estàvem dinant s’obrí la porta i aparegueren tres xiques australianes (ja sabeu perquè deia allò de la bona companyia). La veritat no eren gaire simpàtiques. A penes digueren res. Imagine que s’acollonaren en veure sis tiots fent el burro.

En acabar de dinar ens gitàrem una estoneta. Jo no vaig dormir, vaig aprofitar per llegir el Farenheit 451 (ja us contaré que m’ha semblat) que m’havia endut per a les hores mortes del viatge, però hi hagué altres que gaudiren a gust la becadeta.

A les 17.30 partirem a pegar una volteta per la ciutat. Travessàrem el riu, visitàrem la basílica de San Miniato al Monte, contemplàrem la ciutat des de la Piazzale Michelangelo, creuàrem el Ponte Vecchio i anàrem a pegar una miradeta a la Galleria degli Uffizi, que estava a punt de tancar. Un dels factors que ens conduí a visitar a tota pastilla la Galleria fou que pels matins hi ha molta cua i en aquell moment (una hora abans de tancar) no hi havia ningú.

Entràrem i els guàrdies se’n rigueren de nosaltres. A mi em tocaven els collonets amb les meves sabatilles, que les tenia fetes pol, ia un amic li requisaren la botella d’aigua i se la begueren als seus nassos. En fi, una mostra del famós refinament de la Itàlia del nord.

Veiérem el que poguérem de la Galleria fins que sonà la campana que ens avisava de que anaven a tancar. I per poc ens quedem sense motxilles! Havíem deixat les motxilles a la entrada i eixírem per una porta lateral. La qüestió és que a l’arribar a l’entrada principal la porta estava tancada! Jo digué a dos companys que venien amb mi: “Quedeu-vos ací, vaig per derrere abans que tanquen”. Però per sort un dels dos fou més intel·ligent i espentà la porta, comprovant així que en realitat aquesta no estava tancada. Recuperàrem les maletes i ens n’anàrem a sopar. Fou llavors quan ens assabentàrem de l’accident de l’avió a Barajas i estiguérem xerrant d’això durant tota la nit. Ens gitàrem prompte.

A l’endemà férem una visita ràpida per algunes esglésies, per la catedral, pujàrem fins a la cúpula d’aquesta (463 escalons), observàrem la ciutat des d’aquell punt privilegiat, dinàrem en un Kebab (ja s’acabaven els diners), visitàrem el magnífic jardí de Boboli (en el palau Pitti) i tornàrem a l’alberg per sopar. L’endemà havíem d’alçar-nos prompte per veure una última església (la Santa Croce, on estan les tombes de Galileo, Dante i Maquiavel entre altres) i ens esperava un llarg camí fins a Milà.

Dinàrem a Milà, a un restaurant que ja havíem fet nostre, el que ens havia recomanat “el Pingüini” i marxàrem cap a Monza. Quedava l’esperança de poder entrar al circuit amb el cotxe per pegar una volta, però lamentablement el circuit estava tancat per no sé que.

Ja era de vesprada i a les 20h havíem de tornar el cotxe a l’aeroport, així que marxàrem cap allí. Paràrem en un bar a prendre un refresc i fer temps abans de tornar el cotxe. Xerràrem de l’accident de l’avió, dels accidents de cotxe… i finalment tornàrem el cotxe a l’aeroport.

Eren les 20h. L’avió sortia a les 8.25h. Quedaven encara moltes hores d’espera. A partir d’ací les coses s’entremesclen. Ja no sé que va abans i que va després. Sé que sopàrem un entrepà en el Autogrill de l’aeroport, que vaig a acabar de llegir el Farenheit 451 i que vaig llegir, fins la meitat, el Niebla. Jo i Blai dormirem al terra com a bons indigents (ja havíem estat practicant en el Vilalternativa en Vilanova d’Alcolea, quan dormírem en el sòl davant l’Ajuntament) i finalment embarcàrem a l’avió.

Quan ens adonàrem. Ja havien passat els huit dies i estava acariciant els meus gossos que gemegaven d’alegria (dóna gust tornar a casa quan t’esperen). I em vaig posar a escriure aquesta sèrie de post. La resta ja la sabeu.

El dia 18 arribàrem a Mòdena (província de la Emília Romanya) de matí. No teníem mapa de la ciutat i no havíem mirat en el Google Maps on collons estava l’alberg, així que bàsicament entràvem a la deriva a la ciutat. No sé qui comentà que no trobaríem l’alberg en 100 anys i Javier, que feia de copilot, preguntà “Com es diu el carrer?” i Blai li contestà “L’alberg es diu San Filippo Neri i està al carrer Santa Orsola”. Encara no havien passat cinc segons quan Javier exclamà: “Hòstia és eixe carrer!”. Havíem acabat de trobar el carrer de l’alberg. Aquell dia no deuríem haver anat a Mòdena sinó a Mònaco. La sort estava del nostre costat.

Entràrem a l’alberg i el encarregat ens digué que fins les 14h no podíem entrar a l’habitació així que deixàrem els trastos al cotxe i anàrem a pegar una volta per la ciutat. Tornem a deixar les bosses de viatge, sortim a dinar (o vam dinar abans de deixar les bosses? No ho recorde) i a passejar per la ciutat famosa pel seu vinagre. Sols teníem eixa tarda per veure la ciutat ja que a l’endemà havíem d’anar a Sant’Agata on es troba la fàbrica dels cotxes de luxe Lamborghini i a Maranello on està la de Ferrari (ja us havia dit que els meus amics són uns fans del motor). Tampoc feia falta més temps per veure el centre històric. No hi havia molt per veure.

Des del punt de vista guiri, Mòdena no era una bona ciutat. No m’agradà. Però crec que seria un bon lloc per viure: semblava ser una ciutat tranquil·la. Em sorprengué veure la quantitat de gent que anava en bicicleta a tots els llocs. Persones de totes les edats i colors (per cert, que hi havia molts negres també, cosa que em sorprengué degut a la política berlusconiana). El vinagre no el vaig tastar i vaig acabar amb els peus fets pols perquè em vaig patejar el centre amb sandàlies i sense calcetins (anava de guiri però el sentit del ridícul encara el tenia).

A l’endemà anàrem a la fàbrica de Lamborghini i jo vaig preferir no entrar al museu (no és allò que m’interessen massa els cotxes a mi) i em vaig quedar fora amb dos companys. Després tornàrem marxa enrere a buscar Maranello per visitar el museu de Ferrari. Aquest sí que el vaig visitar, imagine perquè em sonava més el nom o que sé jo. Férem algunes fotografies als deportius, als cotxes de Fòrmula 1 i sortírem cap a fora. Havíem quedat amb les amigues d’una companya nostra (sí, així de liosa era la situació) que van venir l’any passat per festes ací, a Pedreguer.

Per la nit sortírem amb elles al parc i jugarem una estona a un joc de cartes que encara no he acabat d’entendre. Era una d’eixes xorrades de joc que poc tenen a veure amb les cartes, però bé, passàrem l’estona que és del que es tractava.

I a l’endemà cap a la fase definitiva del viatge. Florència.

Per cert, ja hi han quatre fotos penjades del viatge a la meva galeria Flickr.