• Andreu: Ja, ja. Jo tinc el carret negre i gris.
• Bernat: Doncs jo tinc el carret tot gris, que és millor! Jo guanye!
• Andreu: Ja, ja. Tu guanyes i jo perd!

Ja podeu imaginar la cara que ha posat Bernat: :S! S’ha quedat sense saber que dir. La parella era un terratrèmol que no ha fet més que xerrar i això que no es coneixien (pel que deien els seus respectius progenitors)!

En fi, moltes coses (no vull dir totes perquè seria arriscar-se massa) en aquesta vida depenen del vidre a través del qual es miren.

PS: Els noms són inventats. He procurat fer un gest a la costum d’utilitzar els noms d’Alice i Bob en l’anglès en lloc de dir “subjecte A” i “subjecte B”.

Després d’uns quilòmetres per l’autovia el cotxe s’aturà completament de nou. “Perfecte. Algun accident ha provocat un embussament”. Definitivament em vaig decidir a obrir els ulls. Almenys, havia de fer de suport espiritual a la conductora per a que no perdera els nervis al volant. Els embussos són la mar d’estressants.

Tenia el cap sobre la palma de la mà, fent de coixí, i el colze sobre la finestra. Al obrir els ulls, vaig veure que en la finestra de darrere del cotxe de la dreta hi havia una xica mirant-me, amb la mateixa postura que jo (ella tenia la galta sobre el puny). Vam estar mirant-nos una estona, sense moure’ns. No sé quant de temps vam estar allí amb la vista clavada als ulls.

Un dels dos cotxes es va moure, no sé si vam ser nosaltres o ells. I llavors, em va fer un somriure i jo un adéu.

PS: Queda inaugurada una nova categoria, “Vides desconegudes”, on aniré penjant historietes com aquestes que em passen amb desconeguts. Una de les coses més inquietants de viure en un ciutat (i això que no arriba al milió d’habitants) és la quantitat de gent amb la que et trobes i interactues que mai tornaràs a veure. Aquestes interaccions són precisament les que recolliré en aquesta categoria.

Doncs bé, aquesta tarda m’he trobat tot un personatge a la parada d’autobusos d’Ondara (on agarre l’autobús que em duu fins Gandia per agafar el tren. Nota personal: Quan arribarà el tren a La Marina?).

L’home estava assegut amb dues bosses de muntaner al seu costat llegint un llibre molt vell, manuscrit o a saber que era allò.

Sentia curiositat per saber que estava llegint i sentia curiositat per saber on anava aquell home. No era precisament jove. Ni és època, tampoc, per anar de viatge low-cost. Però per allò de la presumpció d’innocència, em resistia a pensar que era un vell boig. En definitiva sentia curiositat per aquell home.

He sentit la temptació de fins i tot establir una conversa amb ell. M’agraden els rodamóns. Potser veig en ells allò que mai tindré collons en fer jo: enviar-ho tot a fer la mà i veure món fins al final dels meus dies. Bé, no sé massa bé perquè volia parlar amb ell, ni perquè collons no ho he fet (la timidesa acabarà amb mi…). La qüestió és que al final em pujat els dos a l’autobús i ell s’ha assegut en un seient a prop meu.

L’home, que deuria haver-se sentit observat s’ha aproximat a mi i m’ha donat un full. En aquest moment ja m’he plantejat seriosament allò de què estava boig. Però no ha segut fins donar-li la volta al full fins que no he pogut confirmar la meva hipòtesi.

Al full apareixien diferents dibuixos: una soldat en una guerra, un ciutat contaminada, un equip de científics amb ordinadors i una dona amb el seu fill als braços en algun país subdesenvolupat. Al centre, una imatge de Jesucrist amb els braços oberts en una vall verda i amb un riu pel costat.

He pensat en dir-li que no ho volia, que no creia en cap intel·ligència superior, que creia que l’Església s’aprofitava de persones com ell. Però de seguida he pensat, que possiblement se sentiria ofès, insultat, trist. I que segurament si era esquizofrènic, paranoic, bipolar o algun tipus de malalt mental (com ho són molt dels vagabunds) i rebutjava el seu regal, potser em prendria per l’Anticrist i acabaria fent-me una mena d’exorcisme o alguna cosa així. He somrigut i l’hi he donat les gràcies més sinceres que he sigut capaç de simular.

En dos segons, després de què em donés el full, m’ha passat pel cap tot això que acabe de contar. Ha sigut… divertit? acollonant? Jo preferisc interessant.

L’home ha somrigut i ha assentit amb el cap, convençut de què havia aconseguit encarrilar una ovella al camí del Senyor. S’ha assegut de nou i ha continuat llegint els seus llibre. Segurament seria algun Evangeli o una pocket Bíblia.

M’ha fet pensar l’home aquest (imagineu-vos fins a quint punt que escric açò en el tren, camí cap a València. Acabem de parar a Tavernes de la Valldigna.). He traït els meus principis al no intentar explicar-li a aquell home que li estaven prenent el pèl? O, potser he fet el correcte i he fet un poc més feliç al desconegut? Si ningú li diu res mai a aquell home, seguirà comportant-se de la mateixa manera, pensant que fa el correcte. Però si algú li diu mai res, potser s’entristirà, se sentirà frustrat, que ha perdut el temps… És complexe… Què hauríeu fet vosaltres?

(Actualització 03/12/2008): Post afegit a la categoria “Vides desconegudes” de manera “pòstuma”.  Es podria dir que aquest és el l’article zero d’aquesta categoria ja que el número 1 ja se li assignà a qui l’encetà.