El joc d’Ender (Ender’s game originalment) és una novel·la de ciència-ficció futurista d’Orson Scott Card, escrita el 1985 a partir d’un conte del mateix autor que aparegué publicat en la revista Analog Science Fiction and Fact.

El llibre narra la formació militar d’Andrew Wiggin (qui s’anomena a ell mateix Ender), el tercer dels germans de la família Wiggin que és autoritzat a néixer a canvi de formar part de la Flota Internacional, si aquesta així ho creu convenient. Però també és la història de la destrucció del xiquet que era Ender, forçat a ser el millor entre els millors per tal de salvar la Humanitat d’una raça d’insectes alienígenes (insectors), a pesar de que això el duga a exhaurir-lo física i psicològicament, a base de dures i contínues sessions d’entrenament en l’Escola de Batalla i l’aïllament a que el sotmeten els seus superiors. Aquests l’enfronten als seus temors més profunds i el duen a situacions límit que forcen al protagonista a fer mal a altra gent i a ell mateixa. I el pitjor de tot, és que són conscients del que fan.

El benestar de l’individu contra el benestar de la societat, un tema tan complexe i delicat com aquest, objecte d’innumerables discussions entre pensadors al llarg de la Història, és el que tracta Card en clau de ciència-ficció i amb una lectura que no es fa gens pesada.

En quant a la valoració, sols citaré els premi Nébula (1985) i premi Hugo (1986) que guanyà l’autor per aquesta obra i que repetí en les següents edicions d’ambdós premis amb La veu dels morts (Speaker for the Dead, en anglès), la segona part de l’anomenada Saga d’Ender (la història queda tancada, així que podeu llegir tranquil·lament sols el primer volum).

Fins fa un a parell d’anys sempre havia utilitzat el terme blog per referir-me a una “pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos” [1].

Però amb la popularització d’Internet i tot això de la Web 2.0 la comunitat catalanoparlant a Internet anà augmentant i prompte aparegueren veus que consideraven el terme blog incorrecte i proposaven utilitzar el mot bloc en el seu lloc.

Quan vaig veure que companys bitacolers més entesos en aquests temes (Blai, Sergi) començaven a utilitzar el terme bloc en lloc de blog em vaig dir: “Xe, si ells diuen que és bloc llavors és que així serà. I no anaven mal encaminats. Ni bloc, ni blog estan recollits en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (perdoneu però jo l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no me la trague i menys encara després d’acceptar perles com barco o toldo), però bloc sí està recollit pel Centre de Terminologia, un organisme depenent de l’IEC.

Per què s’adoptà aquest terme, és el que jo em pregunte. La paraula blog prové de la contracció de la paraula anglesa weblog. Un log és literalment un diari. Per exemple, un logbook és la paraula anglesa que descriu un quadern de bitàcola o el diari de navegació complet de l’embarcació.

Tota la terminologia referent a la Web està molt relacionada amb la navegació. Naveguem per la Internet (de l’anglès to surf, però no surfegem!), utilitzem un explorador (en anglès to surf també significa explorar)… Amb la popularització de la Web arribaren els diaris, generalment personals, a Internet i seguint amb el llenguatge mariner començà a utilitzar-se el terme weblog per referir-se a aquest tipus de pàgines web.

Bé, ja sabem d’on prové la paraula blog. És un préstec de l’anglès. Per què no traduir-lo? Ho hem fet amb moltes altres paraules. Per exemple, seguint en l’àmbit de la informàtica, tenim les paraules programari i maquinari per referir-se al software i al hardware. Però la veritat és que moltes s’han traduït de manera desafortunada, com ara, pirata informàtic per hacker, o llibreria, en l’àmbit de la programació, per library. I crec que bloc hauríem d’afegir-lo a la llista.

Quines justificacions donà Termcat per adoptar bloc? Llegisc en un article de Gabriel Bibiloni, del qual parlaré després, que cita de la pàgina web del Termcat.

Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.

Llavors podem distingir tres raons.

• Fonètica: Es pronúncia blok.
• Semàntica: Un blog és una espècie de bloc de notes.
• Acceptació: El terme bloc és més utilitzat pels catalanoparlants que blog.

I què és el que diu el senyor Bibiloni sobre aquestes tres raons? De la primera diu:

Del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en -g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog “beguda”), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug).

Del segon argument del Termacat, Bibiloni diu:

Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir.

[...]

També perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet.

I de la tercera diu:

El darrer argument és completament extralingüístic i no mereix gaire atenció. Simplement crec que s’ha de lamentar que un fet com aquest hagi estat decisiu a l’hora de prendre la determinació. Si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular anam ben servits.

Jo m’haguera centrat més en la diferència entre un blog i un bloc de notes per refutar el segon argument, però vaja, tampoc sóc filòleg[2]. Un blog permet, generalment, la interacció entre l’editor i els lectors, cosa que no permet un bloc de notes. I tornant al símil de la navegació, una bitàcola de navegació és molt més que un simple bloc de notes.

En fi, la cosa no ha acabat encara i en la Viquipèdia fins fa ben poc la discussió encara anava en marxa. Per la meva part, crec que tornaré a utilitzar el terme blog.

S’ha de procurar adaptar les paraules a la llengua pròpia, i millor encara, buscar equivalències, per tal de no perdre requisa en la nostra llengua, però crec que a vegades s’abusa a l’hora de buscar diferències en els termes per tal de diferenciar-se de la resta.

I vosaltres què opineu?

—

[1] Definició del terme bloc referit a l’àmbit d’Internet i la Societat de la Informació segons el Centre de Terminologia (www.termcat.cat).

[2] A vegades pense que els encarregats d’escriure els diccionaris deurien consultar amb els experts amb el tema a l’hora de definir paraules tècniques i científiques. Per exemple, la definició d’esteganografia que es pot trobar en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és incorrecta, ja que la tracta com un sinònim de criptografia i són tècniques ben diferents. Vaig enviar un correu al Departament Lexicogràfic de l’IEC i em digueren que ho tindrien en compte per a pròximes revisions del Diccionari, però ja veurem si l’ego pot amb ells.

Ilegalizator, per Vergara.

Per siles mosques diré que aquest bloc i el seu autor condemnen tot tipus de violència i també tot tipus de censura. En fi, viure per veure…

Hippies històrics...

Me l’he trobada en un comentari a una notícia en Barrapunto.

Malauradament, tinc la impressió de que cada dia són menys els qui recorden aquesta data i el que significa i la nostra elit política no ajuda massa (era d’esperar).

Per començar, amb allò que es coneix com el “Día de la Comunidad“: el 9 d’Octubre. No vull llevar-li protagonisme a Jaume I, però per a mi és més especial el 25 d’Abril que no pas el 9 d’Octubre pels fets que ens recorda (i que els historiadors em disculpen).

I com no, la “nostra” senyera oficial amb el blau i les ratlles eixes (que diria Xavi Castillo), bandera de la Ciutat de València que han estès a tot el País artificialment. Doncs aquesta és la meva.

Aquesta sí...

Més cosetes per llegir sobre aquest dia:

• Batalla d’Almansa
• Decrets de Nova Planta
• Quan el mal ve d’Almansa… (disc d’Al Tall)

Si la teoría de cuerdas es correcta, en alguna de las dimensiones paralelas que cabalgan invisibles con nosotros, la Guerra Civil española nunca tuvo lugar. En esa dimensión imperceptible, la República siguió siendo republicana, con sus conflictos y sus errores, para evolucionar, quizá, hasta una democracia parlamentaria.

Cada 14 d’Abril es celebra el naixement de la II República. I avui, 78 anys després, m’agradaria recomanar-vos aquesta xicoteta columna de J.A. Pérez que aparegué en el periòdic Público el passat dia 2. Una columna que, almenys a mi, m’ompli d’esperança i optimisme.

Salut i República.

Així doncs, la qualitat de la interpretació i la caracterització dels protagonistes és la mateixa en les dues parts: excel·lent. Benicio del Toro pareix el Che de debò i el mateix es pot dir de Demián Bichir, que caracteritza a un Fidel Castro de jove.

Aquesta segona part transcorre en Bolívia, on el Che anà a comandar l’Exèrcit d’Alliberament Nacional de Bolívia que es proposava enderrocar el dictador René Barrientos (Joaquim de Almeida en la pel·lícula).

En la Viquipèdia podeu trobar tota la informació històrica que es reflexa en la pel·lícula. No us contaré cap detall ací, però ja sabeu com acaba tot. Guevara fou capturat el 8 d’Octubre de 1967 per l’exèrcit bolivià amb col·laboració de la CIA i l’endemà, el 9 d’Octubre de 1977 fou afusellat.

Una cosa queda ben clara: No es pot fer una revolució sense el suport del Poble. I el poble bolivià no donava suport a la causa del Che, almenys això dóna a entendre la pel·lícula. Molts es pregunten que se li havia perdut al Che en Bolívia, doncs caldria fer-se la mateixa pregunta per veure que se li perdé a Cuba i el Congo (recordem que ell era argentí!).

Què és el que se li pot passar pel cap a una persona per deixar la seva terra i anar a lluitar per la gent d’un altre país, d’un altre continent? La resposta la dóna ell mateix en una de les frases de la pel·lícula: “Yo creo en el hombre“. Fou una d’aquestes persones que no veuen als ciutadans d’altres països com estranys, sinó com homes com ell. I a més, fou una d’aquestes persones que al veure els problemes d’altra gent no pogué quedar-se a casa com si res passarà sinó que ho deixà tot i anà a fer el que podia per ells (podríem discutir si va fer el correcte o no, però crec que no es pot discutir que no ho va fer per egoisme).

Anava a penjar la famosa fotografia del Che i la cançó “Hasta siempre” de Carlos Puebla, però després de recordar aquesta cançó que tenia perduda per la meva col·lecció musical, he canviat d’opinió.

Mientras esperaba a que apareciera mi equipaje reía de medio lado. Una frase se me vino a la mente: “como aquí no se vive en ninguna parte”. No pude evitar visualizar un cerdo retozando en un barrizal. Un barrizal de Úbeda, para ser más exactos. ¡No te vayas, como aquí no se vive en ninguna parte!, dijo el cerdo revolcándose en la mierda. Apareció mi maleta. La cogí y me encaminé hacia la salida. No, el barrizal no era para mí. Yo no era un cerdo; yo era una criatura alada e iba a volar alto, muy alto. A mí me esperaban grandes cosas.

Actualització: Examen de DLO fet i assignatura superada (esperem).

Actualització 2: Examen d’ADO fet també, aquest amb més dubtes de superar-lo, però… Yes, we can!

Un que sí tenia planejat llegir era el que dóna títol a aquest apunt “I am Legend“, escrita per Richard Matheson (ja us vaig parlar de una de les seves adaptacions cinematogràfiques) i em vaig fer amb ell. Com a norma general, les adaptacions al cinema se solen quedar curtes i aquest cas no és una excepció.

La pel·lícula és completament diferent a la novel·la. Sí, en principi l’únic supervivent d’una terrible infecció és Robert Neville que lluita per sobreviure en un món rodejat d’infectats (els anteriors humans) que s’han convertit en bèsties carnívores. Però res més, no tenen més en comú.

Pel que fa al context la pel·lícula es situa a Nova York i el llibre a Los Angeles, en la pel·lícula la infecció es deguda a una mutació artificial (feta per un equip d’investigadors per curar el càncer) d’un virus i en el llibre és degut a un bacteri utilitzat en una guerra bacteriològica, la pel·lícula es situa a l’any 2012 i la història del llibre transcorre entre el 1976 i el 1979, a la pel·lícula Neville és un científic que busca una cura per la infecció i al llibre Neville s’ha resignat a lluitar per sobreviure i venjar-se d’aquells que han destruït el món, no és un científic i no busca cap solució al “problema” perquè n’està segur de que no hi ha. També cal dir que en la pel·lícula Neville compta amb la companyia d’un gos, mentre que en el llibre el gos apareix breument però mor al cap d’una setmana. I un altre fet anecdòtic és que Will Smith escolta a Bob Marley mentre que el personatge de Richard Matheson escolta música clàssica (Beethoven, Rachmaninoff…)

La novel·la mostra la debilitat i desesperació de Neville en nombroses ocasions, cosa que la pel·lícula no fa (tornem de nou a la imatge d’heroi que adquireix el protagonista en el film). Però el més important de tot és el motiu pel qual es converteixen en llegenda els dos Neville. És completament diferent. En la pel·lícula Neville es converteix en llegenda com un heroi i en el llibre justament pel contrari.

No vaig a donar més detalls perquè sinó em direu que sóc un desbutza-arguments. Si teniu l’ocasió llegiu-lo.

Ara m’he posat amb l’altre llibre que em vaig comprar, “Alan Turing. El hombre que sabía demasiado“ de David Leavitt, una biografia del matemàtic i pare de la computació, Alan Turing. Aquest em mantindrà més entretingut (és més llarg i vull començar a posar-me en marxa de debò amb els estudis i la natació).

Per conèixer un poc sobre l’autor, que com he dit és William Golding, us diré que fou un escriptor britànic del segle XX (1911-1993) i que fou guardonat l’any 1983 amb el Premi Nobel de Literatura. La seva obra més destacada és sense dubte la que jo m’he llegit, i no li falten motius.

La novel·la conta la història d’un grup de xiquets que, després d’un accident d’avió, arriben a una xicotet illa deserta perduda en algun lloc del Pacífic.

Els primers personatges en aparèixer a l’obra són Ralph i Piggy. Piggy és un noi grosset, poc àgil, amb asma, però intel·ligent i Ralph és més bé carismàtic. Piggy i Ralph troben una closca d’un caragol marí i aquest últim la fa sonar, amb el que es reuneixen tots els accidentats.

Llavors apareixeran diversos personatges com Jack, el cap dels xiquets del Cor, que es convertiran en els caçadors, i com Simon, un particular xiquet molt lúcid, però molt vergonyós a l’hora.

Prompte els xiquets s’organitzaran i es repartiran les tasques entre tots per tal de recol·lectar fruita i caçar animals (troben uns porcs senglars per la illa), per construir uns refugis on passar la nit a cobert i per encendre una fogata per fer fum i que algun vaixell que passe a prop puga rescatar-los, i faran una votació per elegir el cap del grup, que serà Ralph, elegit per haver trobat la closca de caragol, front a Jack, que també s’havia presentat com a candidat.

La falta de control sobre els xiquets per part dels adults és nova per a ells i ho gaudiran de veres, al principi tots compleixen la tasca que els han comanat escrupolosament i després passen la resta del dia jugant tots junts a una xicoteta llacuna que hi ha a prop del campament base, que construeixen a la platja.

Però a mesura que transcorre la història, els sentiments humans més primitius comencen en aflorar en ells. Els xiquets més menuts ja no ajuden en res, sols passen el dia jugant, els encarregats de mantenir encesa la flama per avisar a algun possible vaixell obliden la seva tasca, els caçadors estan més preocupats en matar que no pas en aconseguir carn, afloren els sentiments d’enveja de Jack cap a Ralph i la por entre tots ells per els relats dels malsons d’alguns dels xiquets més petits que asseguren haver vist una fera per l’illa.

Sols tres dels xiquets mantenen encara en la ment la tasca primordial, que és mantenir viva la flama per a que puguen rescatar-los: Ralph, Piggy i Simon.

Els caçadors i la resta de xiquets, dirigits per Jack, es separaran del grup inicial (on sols romandran Ralph, Piggy, Simon i dos bessons anomenats Sam i Eric) per formar la seva pròpia tribu que subsisteix a base de la caça i que ha perdut totes les senyals de civilització amb la que els xiquets havien arribat a l’illa. Al final la mort, l’odi i el salvatgisme apareixeran en l’obra fins a una situació extrema (no diré res més).

I ara un poc d’anàlisi. Alguns diuen que el que pretenia William Golding amb aquesta obra era retratar la situació d’un grup de gent en una situació límit i del comportament més primitiu, que està present en tots nosaltres, apareix en aquests. Mentre que altres diuen que és una crítica a una educació repressora que no educa sinó que crea por i que serveix de ben poc quan aquesta repressió desapareix.

Jo estic més bé en el segon punt de vista. És a dir, per què els xiquets obliden la seva tasca primordial que és mantenir la foguera per fer fum i ser rescatats? Ho obliden perquè no són conscients de la importància d’aquesta foguera. Es conformen, per dir-ho d’alguna forma, menjant una bona peça de carn avui i demà ja veurem.

Estan acostumats a que els adults els diguen el que han de fer, com s’han de comportar i tenen por a les represàlies dels seus pares (si aquests els castigaran, si aquests els pegaran, etc) però no són conscients de la importància de comportar-se de tal manera. No han sigut educats, han sigut castigats. Per això, com deia, en absència d’eixa mà opressora, se senten perduts. Algun d’ells pensaria: “M’haig de llavar. Però per què?”, “Val, perquè sinó els meus pares em deixaran sense postres”, “Però per què em deixen sense postres? Ells ja no estan ací, ja no hi ha postres, sols un grapat de fruita, que m’han de fer? Per què m’haig de llavar? Per què?” I és ací quan comencen els problemes.

Pense no fa falta plantejar-se aquesta situació hipotètica i extrema per veure aquest comportament, un comportament similar (si no igual) el veiem entre els xiquets o joves d’avui. Per exemple, en els nombrosos casos de violència escolar (que sempre hi han agut, no ens enganyem, però mai han sigut tant exagerats i salvatges com els d’ara). Els xiquets no saben per què no li han de pegar una pallissa al seu company, sols saben que els han dit que això no està bé. Però per què? I si els lleves la mà repressora de la que parlàvem (els pares) pel motiu que siga (feina o simplement desinterès pels seus fills) què queda? Res, perquè no hi ha cap control sobre ells.

Quina és la situació, més control? Més repressió? Doncs Golding ens diu que no (almenys jo ho interprete així). Perquè no es pot mantenir el control permanent sobre una persona (o si? Amb una espècie de “Gran Hermano“ d’Orwell) i quan aquest control desapareix o es relaxa, obtenim el mateix resultat i inclús a vegades multiplicat.

Un altre element interessant en l’obra és la hipotètica fera, que no és més que un producte de la seva imaginació. El senyor de les mosques prové del nom hebreu Beelzebub, utilitzat per referir-se al dimoni. Veiem que al principi els xiquets temen a la fera, però al final de l’obra la tribu salvatge formada pels caçadors acabaran quasi adorant-la i servint-li ofrenes.

Jo relacione aquesta bèstia entre un dels altres instints primaris de l’home: la necessitat de creure en un ser superior. Per als xiquets la fera ho és.

Ningú la vista de veres, encara que molts ho asseguren, perquè simplement no existeix (sols hi ha un xiquet que sap que és producte de la seva imaginació, no diré qui, i no surt massa ben parat), però tots la temen com al mateix dimoni i creuen que és immortal. Els salvatges assassinaran salvatgement per error (o pot ser no) a un dels xiquets creient que és la fera, però la por no desapareixerà perquè per justificar el seu assassinat diran que la fera s’havia disfressat de xiquet i realment no l’han matada, així que han de seguir tement i fent el que el cap els ordene si volen evitar caure en les mans d’aquesta malvada criatura.

Amb els diversos Déus que han hagut i hi han en la història de la humanitat passa una cosa semblant, neixen, pense jo, per la por o la ignorància de l’home front a diversos fenòmens naturals (trons, llamps, pluja, malalties, etc.) i també per por a sentiments i condicions humanes com la soledat o la pròpia mort, en especial aquesta última. La necessitat de creure que ells són algú i que sempre seran algú.

Està desapareixent aquesta necessitat en l’home? “Déu ha mort”, digué Nietzsche de la boca de Zaratustra (encara que possiblement no ho digués en aquest sentit). És prompte per dir-ho. Estaria bé que fos així, perquè no és bo viure amb por, com també deia Nietzsche.

Acabaré amb un xicotet fragment del final del llibre que podria resumir tota l’obra (està en castellà):

[...] Y en medio de ellos, con el cuerpo sucio, el pelo enmarañado y la nariz goteando, Ralph lloró por la pérdida de la inocencia, las tinieblas del corazón de ellos y la caída al vacío de aquel verdadero y sabio amigo llamado Piggy.

[...]

Si teniu l’ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. També dir que hi han dues pel·lícules amb el mateix títol, la primera de Peter Brook (1963) i la segona de Harry Hook (1990). Hi haurà que veure-les…