[...]

Un enrenou de sobte destrossà l’emoció del moment: la porta s’obrí de colp i dos homes furiosos, que duien les túniques de blau destenyit i les bandes de la Universitat de Cruxwan, irromperen en l’habitació, apartant a empentes als ineficaços lacais que tractaven d’impedir-los el pas.

- Exigim admissió! -bramà el més jove dels intrusos donant un cop de colze en la gola d’una secretària guapa i jove.
- Vinga! No podeu deixar-nos fora- bramà el de més edat, donant empentes per la porta a un programador subaltern.
- Exigim que no podeu deixar-nos fora! -digué el més jove, encara que ja estava dins de l’habitació i no es feien més intents de detindre’l.
- Qui sou?- preguntà Lunkwill irritat, alçant-se del seu seient-. Què voleu?
- Jo sóc Majikthise!-anuncià el de més deat.
- I jo exigisc que sóc Vroomfondel!- bramà el més jove.
- Val -digué Majikthise donant-se la volta cap a Vroomfondel amb fúria i explicant-li-: No és necessari que exigisques això.
- D’acord! -exclamà Vroomfondel, donant un cop de puny en un escriptori-. Sóc Vroomfondel, i això no és una exigència, sinó un fet incontrovertible! El que nosaltres exigim són fets incontrovertibles!
- No, no és això! -exclamà airosament Majikthise-. Això és precisament el que no exigim!
- No exigim fets incontrovertibles!- bramà Vroomfondel, sense quasi aturar-se a respirar-. El que exigim és una tota absència de fets incontrovertibles! Exigisc que jo siga o no siga Vroomfondel!
- Però què dimonis sou vosaltres? -exclamà Fook, ofès.
- Nosaltres -anuncià Majikthise- som filòsofs.
- Encara que tal vegada no ho siguem -afegí Vroomfondel, movent un dit en senyal d’advertència als programadors.
- Sí, ho som -insistí Majikthise-. Estem precisament ací en representació de la Unió Amalgamada de Filòsofs, Savis, Llumeneres i Altres Persones Pensants, i volem que es desconnecte aquesta [Pensament Profund] màquina ara mateix!
- Quin és el problema?- preguntà Lunkwill.
- Et diré quin és el problema, company -digué Majikthise-: Demarcació, eixe és el problema!
- Exigim -exclamà Vroomfondel- que la demarcació puga o no puga ser el problema!
- Deixeu que les màquines seguisquen fent sumes -advertí Majikthise-, i nosaltres ens preocuparem de les veritats eternes, moltes gràcies. Si voleu comprovar la vostra situació legal, feu-ho, companys. Segons la llei, la Recerca de la Veritat Última és, amb tota certesa, la prerrogativa inalienable dels obrers pensadors. Si qualsevol màquina punyetera va i la troba, nosaltres ens quedem immediatament sense treball, cert? Quin sentit té que nosaltres ens quedem vetllant quasi tota la nit discutint la existència de Déu, si aquesta màquina es posa a funcionar i ens dóna el seu maleït número de telèfon al següent matí?
- Això és -exclamà Vroomfondel-, exigim àrees rígidament definides de dubte i incertesa!

De sobte, una veu eixordadora retrunyí per l’habitació.

- Podria fer jo una observació a eixa qüestió? -inquirí Pensament Profund.
- Farem vaga! -bramà Vroomfondel.
- Això és! -convingué Majikthise-. Tindreu que veure-us-la amb una vaga nacional de Filòsofs!

[...]

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

Stallman dóna una sèrie d’arguments molt convincents, almenys des del meu punt de vista, pels qual el programari d’ordinador deuria ser lliure, però deixa ben clar, que el principal motiu i per al qual no deuria haver cap excusa és la llibertat.

A banda s’encarrega de desmuntar tota una sèrie d’arguments a favor del programari privatiu, del copyright o d’aquells que diuen que el programari lliure fracassarà perquè no incentiva el desenvolupament de programari. Com si l’únic incentiu vàlid fos enriquir-se!

Mentre llegia el llibre em costava d’acceptar moltes de les coses que deia. Sí, veia clar el que deia, però pensava que l’Stallman pecava en excés d’idealisme. Però després em vaig dir: “Què collons! Precisament el que fa falta al món avui en dia és idealisme!”.

Hi ha molta gent que diu que el software lliure vol que els desenvolupadors no cobren per la seva feina. Fals, completament fals. El que el software lliure no vol és que els usuaris venguen la seva llibertat, ni que les empreses posen com a condició per usar els seus productes la llibertat dels usuaris. Hi ha altres formes de fer diners (potser no de convertir-se amb l’home més ric del món, però sí de guanyar-se la vida) amb el programari sense haver d’esclavitzar als usuaris.

A més, si tots els programadors que hi han no són més que una mena de putes del codi font, que venen les seves habilitat únicament per diners, malament anem. Però crec que això no és així. Al cap i a la fi, quan tenia dotze anys aprenia a programar jugava sense veure un duro. I ara gaudisc programant jugant sense veure ni un duro tampoc, simplement per “amor al arte” (encara que s’hi pot viure dignament publicant els programes sota llicència GPL, com ha demostrat el mateix Stallman i centenars de desenvolupadors més).

Mentre llegia el llibre me n’adonava de què el moviment del programari lliure no era res més que el moviment per la llibertat de l’home, però reduït a l’àmbit de la informàtica com a producte de l’home. Igual que hi ha organitzacions que lluiten per la llibertat de l’home en altres cercles, la Free Software Foundation ho fa en l’àmbit del programari.

És trist que en els temps que corren hagem encara de preocupar-nos per la nostra llibertat, però no val lamentar-se. Val actuar. Cadascú allà on més li afecta, cadascú allà on més pot fer. I sens dubte, el meu cap és la informàtica. Per això m’he unit a la Free Software Foundation com a Student Associate Member, amb aquesta nota d’ingrés (traduïda).

Sóc un estudiant d’Informàtica [Ciències de la Computació per als angloparlants] i he estat llegint el llibre “Programari lliure, societat lliure”. El llibre m’ha fet pensar…

Sempre he pensat que el coneixement ha de ser lliure i no deu tenir amo, perquè no és producte d’una sola ment (qui diu això menteix), és el producte del ser humà. El coneixement, com la humanitat, deu ser lliure també. I crec que la FSF [Free Software Foundation] representa l’esperit de la llibertat en el món de la computació, l’esperit per millorar aquest món.

Si volem canviar el món, deguem començar canviant allò que és pròxim a nosaltres. Un no pot canviar el món sencer, però pot ajudar a canviar el món que l’envolta, el més pròxim. Si cadascú aporta el seu granet d’arena ho aconseguirem.

Per això, m’unisc a la FSF. Per millorar, en la meva mesura, el món.

Salutacions.

Com que no volia basar la meva col·laboració únicament amb una aportació econòmica (60 USD) cada any m’he decidit per unir-me també al grup de traducció al català de la web del sistema GNU. Així ajude a difondre el moviment pel software lliure i el meu idioma matern, que també en necessita d’ajuda. Això val més que totes les donacions que puga fer.

Acabarem amb un to friki l’article pregant-vos que us passeu per la secció de música de la web de GNU i escolteu “l’himne” del software lliure cantat pel bo d’Stallman (esta com una cabra l’home aquest, xD). Encara que jo preferisc aquesta versió interpretada per els GNU/Stallmans per a la pel·lícula-documental RevolutionOS (encara que aquesta no està mal tampoc). La lletra en anglès:

Join us now and share the software;
You’ll be free, hackers, you’ll be free.
x2

Hoarders may get piles of money,
That is true, hackers, that is true.
But they cannot help their neighbors;
That’s not good, hackers, that’s not good.

When we have enough free software
At our call, hackers, at our call,
We’ll throw out those dirty licenses
Ever more, hackers, ever more.

Join us now and share the software;
You’ll be free, hackers, you’ll be free.
x2

I en català (s’accepten correccions):

Uniu-vos ara a nosaltres i compartiu el programari;
Sereu lliures, hackers, sereu lliures.
x2

Els acaparadors podran guanyar piles de diners,
això és veritat, hackers, això és veritat.
Però no poden ajudar els seus veins;
Això no és bo, hackers, això no és bo.

Quan tinguem prou programari lliure,
a la nostra crida, hackers, a la nostra crida,
llançarem totes eixes brutes llicències
per sempre, hackers, per sempre.

Uniu-vos ara a nosaltres i compartiu el programari;
Sereu lliures, hackers, sereu lliures.
x2

Açò deuria ensenyar-se a les escoles, perquè com ja he dit vàries vegades, el moviment pel software lliure no és un moviment restringit al món de la informàtica, és sols una xicoteta part d’un moviment més gran, més antic i més nombrós: el moviment per la llibertat.

M’ha paregut interessant el debat que planteja i com que fa temps que no escric cap reflexió ací deixe la meva. És un poc llarg (dues pàgines), espere que no s’avorriu.

Yo no he leído ni una sola frase de Sloterdijk ni de Habermas (el nombre de éste señor por lo menos me suena). No es que me sienta orgulloso de mi ignorancia, sólo constato un hecho que creo deben conocer los demás lectores del blog.
Pero a pesar de no ser un entendido en filosofia, he visto algunas películas (“la naranja mecánica”) y leído algunos libros (“Un mundo feliz”) que le hacen a uno pensar sobre ciertas cosas.

¿Se puede decir que el protagonista de la película sea “bueno” después del “tratamiento”?¿Se puede decir que los personajes del libro sean felices?¿Se puede decir que el agua tiene forma de botella por estar dentro de una? Si se libera el agua de la botella ya no tendra esta forma, si se libera al hombre podrá ser “malo” y estar triste.

El blogservador se pregunta si una situación descrita por Sloterdijk no sería más justa. Recordemos el símbolo de la justicia: una balanza equilibrada. Si quitamos uno de los dos platos la balanza no está equilibrada, ¡simplemente no hay balanza!

Pero este no es el debate que se plantea, la cuestión es si es más importante el “bienestar colectivo” que la “libertad individual”.

Primero creo que tendríamos que definir el término “bienestar colectivo”.

Si no recuerdo mal mis lecciones de primero de Bachillerato (¡hay qué ver cómo passa el timepo!), según Rousseau, la “voluntad colectiva” (no recuerdo si era éste el término exacto) no era la suma de voluntades individuales, sinó aquellas voluntades comunes en todos los hombres.

¿Se podría transladar la definición de “voluntad colectiva” a “bienestar colectivo”?
Imaginemos que viajan en un globo seis personas. De repente el globo empieza a perder altura hacia el mar. Los viajeros empiezan a lanzar todos los objetos pesantes que hay en el globo en vano, así que sólo queda una solución: uno de ellos ha de abandonar el globo. Un verdadero héroe, pensando en salvar la vida de los demás decide lanzarse al vacío (“bienestar individual”) para salvar la vida de sus compañeros (“bienestar colectivo”).

Es más, no hace falta imaginar situaciones hipotéticas y rebuscadas. Observemos a esos pequeños insectos que abundan en el mundo y en nuestras casas (especialmente donde hay comida): las hormigas. Éstas son capaces de sacrificarse defendiendo su hormiguero o construyendo un puente, hecho con ellas mismas, para cruzar un pequeño riachuelo. Sacrifican su bienestar (más que eso, su vida) en favor del “bienestar colectivo”.

No cabe duda de que, en ambos casos nos encontramos en situaciones heróicas. Pero volviendo al primer caso. ¿Y si en vez de lanzarse el viajero voluntariamente, es empujado por sus compañeros? ¿No nos encontramos ante la misma situación? Bienestar individual en pro del bienestar colectivo. ¿Por qué nos parecerían entonces unos monstruos los demás viajeros?

En ésta última situación incluso hay quien diría: yo también lo hubiese hecho. Ésto es porque no ha visto el fondo de la situación.

Imaginemos una situación de hambruna en el mundo. ¿Por qué no exterminamos a unos pocos millones de personas (1000 millones de personas, por ejemplo) para salvar al resto (¡5000 millones de personas!)? En ambos casos las estadísticas coinciden: ¡sacrificamos a 1/6 para salvar a 5/6! Quien pensase semejante salvajada nos parecería un genocida sin escrúpulos ni corazón (y estaríamos en lo cierto según mi humilde opinión).

Así pues, ¿que diferencia hay entre unos casos y otros? ¡Es delgada la línea que los separa! La diferencia es una cuestión de alternativas, según mi parecer.

En el caso de las hormigas no hay alternativas. Ellas sólo conocen un modo de cruzar el riachuelo (¡lástima que no haya hormigas-ingeniero!).

Pero los hombres, cosas del azar, estamos dotados de una herramienta sin igual: ¡la inteligencia! Podemos (y debemos) buscar alternativas.

En el caso del globo: sea el caso de que no quede otra elección que alguien se lance al vacío, ¿no sería más justo que se eligiese a suertes por ejemplo? En el caso de la hambruna: existen muchísimas alternativas: un mejor repartimiento del alimento, plantaciones trangénicas, etc.

Hasta aquí hemos estado comparando el “bienestar colectivo” al “individual”, pero el debate era respecto a la “libertad individual”.

Sloterdijk i Habermas hablan de la modificación genética del individuo para hacerlo por “naturaleza” en un individuo bueno para la sociedad. Puesto que se modificarian genéticamente todos los individuos, ya no sería una modificación individual, sinó una modificación universal. Por tanto, eliminaríamos también al “libertad colectiva”. ¡Estaríamos en una situación sin ningún tipo de libertad!

¿Qué relación hay entre libertad y voluntad? Sencilla pregunta. La voluntad está por encima de la libertad. No puede existir la libertad sin voluntad.

Ahora nos vemos en una situación en la que ya no ha batalla, sólo existe el “bienestar colectivo”. Y pregunto yo, ¿no será bueno para la sociedad lo que ésta decida que es bueno para ella? Es decir, ¿no eligirá la “voluntad colectiva” (puesto que es voluntad es libre) lo que es el “bienestar colectivo”? Pero en ésta situación en la que no hay ningún tipo de libertad, ¿quién elige el bienestar? ¡Qué gran contradicción!¡Tampoco hay lugar para el bienestar en esta situación!

Vemos así que el “bienestar colectivo” está sujeto a la “libertad colectiva”, pero la “libertad colectiva” está sujeta a la vez por la “libertad individual”. Aplicando el silogismo hipotético: el “bienestar colectivo” está sujeto a la “libertad individual”.
Transformando un poco las premisas para adaptarlas a lógica de enunciados, podríamos decir que si existe el “bienestar colectivo” es porqué existe la “libertad colectiva” (P1). Y si existe la “libertad colectiva” es porqué existe “la libertad individual” (P2). Formalizamos:

B = Existe bienestar colectivo.
V = Existe voluntad colectiva.
v = Existe voluntad individual.

P1: B -> V
P2: V -> v
C: B -> v

Y por transposición… ¡Voilá!:
C: ¬v -> ¬B

PD: Està en castellà perquè al blog aquest entren visitants que no entenen el català.

Al llarg de tot aquest article intentaré exposar les meves reflexions sobre la relació entre l’atzar i la vida. Les premisses d’aquesta particular conclusió són bàsicament alguns textos de divulgació científica que he llegit al llarg de l’últim any i algun que altre llibre de filosofia.

Sembla un poc pretensiós l’article. Jo, un jove que “encara no ha eixit de l’ou” donant lliçons sobre la vida i volent solucionar un problema que existeix des de que l’home és home. No m’interpreteu malament, no és aquest el meu objectiu. El meu objectiu és convidar-vos a que compartiu aquesta reflexió amb mi, que reflexioneu sobre la vostra experiència i sobre les paraules dels mestres que apareixeran al llarg de l’article i que, a través dels comentaris, exposeu les vostres conclusions, contraargumenteu les meves i nosaltres fem el mateix amb les vostres. Això sí, demane per favor, que deixeu de banda els comentaris buits de contingut com “Estic d’acord!”, “Visca l’ateisme!”, “Déu et castigarà”, “No estic d’acord”, etc. Podeu utilitzar totes aquestes oracions i moltes més, això sí, per favor, que en tots els vostres textos aparega el nexe perquè.

L’atzar.

Actualment, totes -o quasi totes- les teories científiques contemplen l’atzar, la probabilitat. Des de la Síntesi evolutiva moderna, filla de la teoria de l’evolució biològica de Darwin (les mutacions genètiques en els individus són atzaroses) fins a la mecànica quàntica amb el principi d’incertesa de Heisenberg (no es pot determinar la posició i la velocitat d’un objecte amb certesa absoluta). És aquesta, la física, la que ens obri els ulls.

Un altre canvi molt interessant en les idees i la filosofia de la ciència que portà la mecànica quàntica fou aquest: no és possible determinar exactament el que va a succeir en qualsevol circumstància.

[... diferents capítols ...]

[...] la física ha abandonat el problema de tractar de predir exactament el que succeirà en una circumstància definida. Sí! La física ha abandonat. No sabem com predir el que succeirà en una circumstància donada, i ara creiem que és impossible, que l’únic que pot predir-se és la probabilitat dels successos diferents.

Sis peces fàcils. La física explicada per un geni, de Richard P. Feynman.

Per tant, si les partícules fonamentals estan subjectes a la probabilitat i tot està format d’aquestes partícules fonamentals, tot està subjecte a la probabilitat (està bé, potser la probabilitat d’un succés tendisca a 1, però el succés és, al cap i a la fi, probable, no exacte).

I que passa amb la causalitat? És tot casualitat? Evidentment no, les conseqüències d’un succés atzarós, casual o probabilístic, comporten a una sèrie de successos, també probabilístics, que són conseqüència dels primers; i com no, modifiquen les probabilitats de cada succés possible.

És com si tinguérem una caixa plena amb el mateix nombre de boles negres i blanques. Si extraiem una bola sense mirar de la caixa i no la tornem a ficar dins, el succés (atzarós) haurà modificat la probabilitat dels futurs successos. Si en primer lloc havíem extret una bola blanca, ara serà més fàcil treure una bola negra, però no significa que no puguem treure una bola blanca. És qüestió d’atzar.

Segueix existent lloc per a la causalitat, però això sí, aquesta està subjecta a la causalitat.

L’origen de l’Univers.

Veiem ara quina relació hi ha entre l’atzar i l’origen de l’univers i el de la vida.

Imaginem que esta sèrie complicada d’objectes [es refereix a La Lluna, el Sol, els planetes...] en moviment que constitueixen “el món” és alguna cosa pareguda a una gran partida d’escacs jugada per déus, i que nosaltres som observadors del joc. Nosaltres no sabem quines són les regles del joc, tot el que se’ns permet fer és observar les jugades. Per suposat, si observem durant el temps suficient podríem arribar a captar finalment algunes de les regles. Les regles del joc són el que entendem per física fonamental. No obstant, tal vegada ni tan sols coneixent totes les regles seríem capaços d’entendre perquè s’ha fet un moviment particular en el joc, per la senzilla raó de què és massa complicat i les nostres ments són limitades. Si vostès juguen als escacs sabran que és fàcil aprendre totes les regles i, a pesar de tot, és a sovint molt difícil seleccionar el millor moviment o entendre perquè un jugador ha fet la jugada que ha fet. Així succeïx amb la naturalesa, sols que molt més, però almenys podem ser capaços de trobar totes les regles.

Sis peces fàcils. La física explicada per un geni, de Richard P. Feynman.

Per què fique aquest fragment? L’objectiu de la física no és conèixer el per què, sinó el com; i això és, simplement, perquè preguntar-se pel perquè de l’Univers no té cap sentit. Ho diu també, i molt millor que jo, el geni Stephen Hawking:

[...] sols en alguns pocs universos que són com el nostre es desenvoluparan sers intel·ligents que es faran la següent pregunta: per què és l’univers com el veiem? La resposta, aleshores, és simple: si fos tot diferent, nosaltres no estaríem ací!

Història del temps, de Stephen Hawking.

La pregunta de per què es va originar l’Univers no té sentit -però sí la de com- perquè és un fet atzarós. No té sentit per la mateixa raó que no té sentit preguntar-se per què ha sortit cara, o per què ha sortit creu quan llancem una moneda a l’aire. “Al principi”, podia ser tot com és o podia ser diferent, fifty-fifty.

Però podríeu dir, per què ha de ser un fet atzarós el perquè de l’univers? Està bé, anem a fer una demostració per reducció a l’absurd. Imaginem que no, que l’Univers té un perquè. Aquest perquè deuria respondre als desitjos d’algú o d’alguna cosa (vull dir que deuria ser conseqüència d’alguna cosa), diguem-li Déu, energia còsmica positivo-negativa, màgia, karma, o qualsevol altra fe; en definitiva, qualsevol perquè que no fos atzarós. Jo agafaré l’exemple d’un Déu, que és el més comú. I si acceptem que l’Univers té un perquè, permeteu-me que us pregunte per què.

Per què Déu (en el nostre exemple) hauria de crear un univers que funcionés sense la necessitat de la seva intervenció i sense que no pogués intervenir en ell una vegada creat (no oblideu el principi d’incertesa)? No seria anar en contra seva? Determina unes lleis atzaroses (fixeu-vos que atzar i determinisme són oposats)? La resposta podria ser: perquè sí. És una bona resposta, fifty-fifty també, igual que la moneda, podria ser així. Però tota aquesta sèrie de suposicions és innecessària. La navalla d’Occam, estimats lectors: Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem (No ha de presumir-se la existència de més coses que les absolutament necessàries).

Amb la visió actual de l’Univers, Déu no és necessari. La física, la raó, l’home: han matat el seu creador. “Déu ha mort” deia el Zaratustra de Nietzsche. No, a Déu l’hem assassinat.

El sentit de la vida.

Tot el que he dit de l’Univers pot aplicar-se de igual manera i amb la mateixa argumentació a la vida. Però que és el que passa si fem això, si apliquem l’atzar, la probabilitat, la inseguretat a les nostres vides? Ens esglaia.

Busquem en Déu, en la fe, un sentit a la nostra vida. Nosaltres, el més importants de les nostres vides no podem acceptar que no som ningú, que no som res, que la nostra existència és producte de l’atzar. Podríem ser una bola més de la caixa, però no ho som. Hem sigut elegits. Des de sempre l’home s’ha cregut centre de l’Univers i nosaltres centre de les nostres vides.

En algun apartat racó de l’univers centellejant, estès en innumerables sistemes solars, va haver una vegada un astre en el que animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou el minut més superb i fal·laç de la “Història Universal”: però, a fi de comptes, sols un minut. Després de breus respiracions de la naturalesa l’astre es gelà i els animals intel·ligents van haver de perir.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, de Friedrich Nietzsche.

Busquem l’ordre (“primer va açò i com a conseqüència unes altres”), causalitat al cap i a la fi, perquè tenim por de la mort. Perquè la nostra vida (la nostra!) no es pot resumir a néixer, créixer, reproduir-se i morir. Ha d’haver alguna cosa més. Hem d’estar ací per alguna cosa. Hem vist que això és absurd.

Sols podem conformar-nos amb crear-nos un xicotet objectiu, camí a seguir, però tenint sempre present que no és res més que el nostre camí, el que nosaltres hem elegit. Això no li lleva bellesa a la vida, ans al contrari, la fa més bella: la llibertat humana ja és possible amb l’atzar. Som lliures. No podrem fer tot el que vulguem, però podrem fer tot el que som capaços de fer (ara tindrem a les nostres mans l’elecció de fer coses bones per a les altres persones o no, serà la nostra elecció i sols serem responsables davant nosaltres mateixos).

Deixeu-me acabar amb aquestes paraules de Richard Dawkins que resumeixen a la perfecció tot el que he dit a l’article.

Anem a morir, i això ens fa afortunats. La majoria de la gent mai va a morir, perquè mai va a néixer. El nombre de gent que podria estar ací, en el meu lloc, supera en número als granets d’arena del Sàhara. Si pensa en tots els modes en què els nostres gens poden permutar, vostè i jo som grotescament afortunats d’estar ací. El nombre de successos que van haver de succeir per a que existim; tenim el privilegi d’estar vius, i deuríem aprofitar al màxim el nostre temps en aquest món.

The virus of faith (El virus de la fe), de Richard Dawkins.

p -> q

On p és conéixer el noumen i q és conéixer el fenòmen (tot i que Kant subratlla que no és possible conèixer el noumen, però en aquest cas cometrem aquest xicotet error per conviniència). El problema de la metafísica, és que li ha pegat la volta a la implicació q -> p i per tant ens trobem amb una nova fal·lacia.

El típic exemple d’aquesta fal·làcia.

Si plou els carrers es banyen. (p -> q)

Els carrers estan banyats, aleshores ha plogut. (q -> p)

Evidentment, el segon enunciat pot ser cert o no, però l’argumentació no és vàlida. I el mateix li passa a la metafísica…

PD: Filòsofs, aficionats a aquesta i en definitiva tots els visitants: Disculpeu les possibles errades i, com no, poseu-me-les de manifest en un comentari. Ho sent, aquesta “teoria” l’he treta en una hora lliure d’avui en el bar de l’institut i tots sabem que quan un té hores lliures i està amb els amics, el percentatge de converses estúpides i gilipollades vàries tendeix al 100%. (Per això, de moment, fins que algun expert digui el contrari (espere resposta, Jesús), qualifique aquest post dins la categoria Ximpleries d’insomni.

Savater en aquest xicotet llibre intenta introduïr al seu fill (en realitat a tothom que es preste) al pensament reflexiu per tal de què Amador (el fill) puga viure una bona vida.

Bé, que dir-vos, interessants reflexions sobre la responsabilitat, els deures i, sobre tot, relacionades amb la llibertat.

1984 d’Orwell m’havia agradat molt, em va produïr unes intenses sensacions d’angoixa i impotència, o dic de debò, qui em coneix ja saps què no sóc gens “sensibilista”(?). Però pense que l’obra de Huxley és un reflexe més acertat de la societat que tenim ara. Una societat cegada per la, suposada, quasi completa felicitat, basada en la ignorància més absoluta que és capaç a donar-ho tot per obtenir la felicitat completa, fins i tot la llibertat.

Parlant de l’obra, el fragment que més m’ha agradat ha sigut quan els tres amics (Bernard, John i Helmholtz) són duts davant l’Interventor. És allí quan s’explica el perquè de tot plegat.

Aquesta obra com deia està molt relacionada amb 1984 o Matrix (la primera part). En 1984 es mostrava una societat oprimida per El Gran Germà que ho control·lava tot, per una tirania i on qui s’oposava al sistema era conduït a la temuda Habitació 101 per a que s’el corregira (amb la mort i l’oblit de la seva persona).

En Un món feliç, els homes ja no naixen, són creats (com en Matrix) i condicionats de tal forma què ocupant la posició que han estat destinats a ocupar, són feliços. No aspiren a res més, simplement treballar (perquè els fa feliços) i a la ració de soma setmanal, una potent droga que alivia tots els mals psíquico-fisiològics i que no deixa efectes secundaris. La societat està dividida en cinc estaments: Alfes, Betes, Gammes, Deltes i Épsilons. Cada un d’ells creats únicament per complir una determinada funció necessària per a la societat.

La civilització ha eliminat l’art, la rel·ligió, la filosofia i fins i tot la ciència, aquella que havia fet possible arribar al somni del món feliç. Aquestes formes del pensament han estat eliminades precisament, perquè podien crear lliurepensadors que anassin contra la societat perfecta, lliurepensadors que així i tot seguien apareixent (com Bernard) i que són conduïts a una illa on allí poden desenvolupar les seves inquietuds sense afectar la societat.

Bé. L’actual societat s’assembla molt a aquesta descrita per Huxley. La gent ha abandonat tota idea de progressar. Cada dia augmenta el fracàs escolar, la gent no s’interessa ni per política, ni per ciència, ni per cultura i no aspira a més que en tenir una família i guanyar molts diners. I no dic que això no siga noble.
El respecte a la intel·ligència s’ha perdut, cada dia són més els que se senten orgullosos de ser ignorants. I no dic que als ignorants hagem de fer-los desaparèixer ni que sigui res malament ser un ignorant. Al fi i al cap, tots som ignorants. El problema és quan un se sent orgullós de no saber res. I no em referisc a saber res sobre astrofísica, física relativista, cuàntica, geometria riemmeniana, ni res per l’estil. Sinó simplement curiositat pel coneixement en general.

I perquè s’ha perdut aquest respecte? La ignorància fa la felicitat. Hem decidit prendre la pastilla blava i viure en el nostre món pintat de rosa on tot és felicitat, harmonia i amor; això sí, sempre que no atures la vista tan sols cinc minuts en un punt fix. Perquè si ho fas, descobriràs la putrefacta pell que envolta el sistema, el miserable codi font (parlant en termes informàtics) de la nostra “feliç” societat.

Ara bé, una cosa sí que s’assembla la societat actual amb la de 1984. Tot aquell que surt del ramat, l’ovella negra, no va a una illa on poder cultivar les arts i la saviesa. Va a l’Habitació 101.

I és que la lectura d’aquest llibre m’ha fet plantejar-me moltes coses. Jo sempre havia pensat que hom, garantida la supervivència, busca la felicitat. Però fins a quin punt arribariem per aconseguir aquesta felicitat? Renunciariem a la llibertat, a la reflexió? M’espanta pensar que sí, m’espanta pensar que en un moment donat, jo ho pogués arribar a fer.

Ja ho reflexà Plató en el seu Mite de la Caverna. El filòsof descendia a les profunditats de la cova d’on havia eixit per mostrar-los el coneixement als seus companys i a canvi trobà la mort. L’home no vol conèixer la veritat. Sols és útil per a ell si aquesta li proporciona la felicitat.

Però, per què conformar-nos amb la felicitat més inmediata i menys completa, carent de llibertat i pensament? Per què no lluitar un poc més per aconseguir la felicitat basada en el coneixement i la llibertat? Tan lluny es troba la meta? És possible arribar a viure feliç sense renunciar a la intel·ligència? O és l’horitzó que mai alcançarem?

PD: Si voleu obrir les portes a un món feliç, encara que siga virtual, entreu al canal “pedreguer” (sense cometes) en la xarxa Jabber. Us esperem allí.

Un home afirma que està mentint. El què diu és vertader o fals?

I ací tenim el naixement d’una de les paradoxes més famoses del món que serví a un dels matemàtics lògics més importants del segle passat, Kurt Gödel, per demostrar el seu Teorema de la incompletitut. Aquesta paradoxa ens afirma que hi ha enunciats que segueixen les normes gramaticals i semàntiques, però que no tenen un valor de veritat en la lògica tradicional.
Gödel el que va fer (bàsicament) va ser transformar aquesta enunciació en números, per demostrar que amb les matemàtiques passava el mateix que amb la llengua.

Gödel prova que, en qualsevol sistema formal que inclou la aritmètica, pot formar-se una proposició P que afirme que aquest enunciat no es pot demostrar. Si es pogués demostrar P, el sistema seria contradictori: no sería consistent. Aleshores P no es demostrable i per tant és vertader.

Aquest teorema fou de vital importància per a les investigacions i formulacions d’Alan Turing i està relacionat en un dels problemes que queda per resoldre avui en dia en el camp de les matemàtiques/computació, concretament la complexitat computacional: el problema P = NP.

I tornant a Gödel, una última cosa sobre la seva vida. Va tenir una salud física i mental molt fràgil durant tota la seva existència fins que al final, convertit en un paranoico-depresiu, va deixar de menjar per evitar ser envenenat i va morir d’inanició el 14 de gener de 1978.

Es pot treure un conill blanc d’un barret de copa alta buit. Atès que es tracta d’un conill molt gran, aquest truc dura molts milers de milions d’anys. En l’extrem dels fins pelets de la seva pell neixen totes les criatures humanes. D’aquesta manera són capaces de sorprendre’s per l’impossible art de la màgia. Però conforme es van fent majors, s’endinsen cada vegada més en la pell del conill, i allí es queden. Estan tan a gust i tan còmodes que no s’atreveixen a tornar als fins pelets de la pell.

Amb aquest fragment de text intente dir que quan ens submergim en una cosa no podem veure la cosa en si. Nosaltres, al estar en La Terra no podem veure tota la seva extensió.
Per tant, com devem jutjar una persona, després d’haver-lo conegut i relacionant els seus actes amb la seva persona (records, actitud, emocions…) o bé, jutjant objectivament els seus actes?

Per altra banda, devem jutjar els actes no racionals d’una persona? O bé, com que no són control·lats per la seva raó no devem jutjar-los?

Espere comentaris.

“La idea del control del pensament en les societats democràtiques sembla contradictòria a primera vista. Una societat és democràtica en la mesura que els seus ciutadans exercixen un paper significatiu en la gestió dels assumptes públics. Si el seu pensament és controlat o les seues opcions són restringides, no estan, evidentment, exercint un paper significatiu: només els controladors i aquells als que servixen ho fan. La resta són accions sense significat, falses i formals. Existix, per tant, una contradicció. No obstant, hi ha hagut una important corrent d’opinió intel·lectual que s’inclinava pel contrari, que afirmava que el control del pensament era essencial precisament en aquelles societats que són més lliures i més democràtiques, inclús quan mitjans institucionals limiten les opinions disponibles en la pràctica. Estes idees i la seua posada en marxa estan, potser, més avançades en els Estats Units que en cap altre lloc, reflex de que la seua és, en els aspectes importants, la societat més lliure del món”. (Noam Chomsky).

Publicat en Plesiologos.blogspot.com. Per Jesús Fernández.

Homo homini lupus que deia Hobbes, però per a bé o per a mal l’home, una vegada garantida la seva supervivència, es deixa influenciar per allò que diem “societat”.
La societat pot corrompre a l’humà (que deia Rousseau) i transformar-lo en un monstre. Avui en dia tenim una societat prostituïda (i mai millor dit), perquè s’ha venut a “l’honrosa” la llei del lliure comerç, que tracta fins i tot a les persones com a simple mercaderia, una societat on “tanto tienes, tanto vales”. Així que han nascut d’ella una fornada de grandiosos fills de puta. Quan un home no és més que un percentatge, alguna cosa hem fet malament.

Però també, una societat pot transformar a aquells cadells de llop-humà en unes exel·lentíssimes persones. Per evitar que en el seu procés d’integració social, la primera vegada que els llobets es troben uns amb els altres, impere la llei de la selva i els cadellets es devoren uns als altres, fa falta un mínim control.
Al igual que per a una ciutat, si no hi haguessin senyals de circulació el trafic seria un caos, una societat, sense unes mínimes senyals de “circulació” està condenada a la desaparició.
El problema és que els diferents tipus de control que em tingut fins ara (els qui han posat les senyals de trafic) s’han basat únicament en els seus gustos i dessitjos, basant-se en el seu control absolut per governar la societat.

La societat ideal, des del meu punt de vista, no deuria basar-se en el control d’algún ser suprem sobre la resta, ni en el d’una classe sobre l’altra, ni res per l’estil. Sinó que deuria fonamentar-se sobre el control d’un sobre ell mateixa on la llei mínima hauria de ser “fes el que vulgues sense fer mal a ningú”. A partir d’ací ja podem seguir parlant.
Per tant, si que ha d’haver un control sobre la societat, però ha de ser un control basat en la llei que he esmentat abans i on la resta de lleis s’escriguen a partir de la voluntat general. I recordem que la voluntat general no és la suma de voluntats individuals. Ha de ser una societat basada en un sistema vertaderament democràtic i no en una democràcia, ja dic, prostituïda als interessos capitalistes.

“Los filósofos se han limitado a interpretar el mundo de distintos modos; de lo que se trata es de transformarlo” (Karl Marx).