No vaig a estendre’m repetint el que és evident: aquells atemptats van canviar el món. No és que jo fóra molt conscient de com era el món abans dels atemptats, si és que sóc conscient de com és ara, però si m’he adonat de que des d’aleshores “Occident” viu en un estat de continua paranoia.

A mi, aquells atemptats em van agafar a casa, mirant la televisió després de dinar. A setembre no anàvem a l’escola per la vesprada, així que en acabar de dinar podies quedar-te veient els dibuixos a la tele. Els informatius van interrompre la programació a pràcticament totes les cadenes i clar, jo mirava amb curiositat aquelles imatges. No sabia que coi eren les Torres Bessones, que anava a saber jo amb 12 anyets! Però recorde que els periodistes comentaven les imatges amb un to d’incredulitat i incertesa en la seva veu.

No vaig ser conscient del que havia passat fins arribar l’endemà a l’escola on el mestre de Coneixement del Medi, ens va repartir unes fotocòpies de la portada d’un periòdic i ens va comentar el que havia passat.

El que va ocórrer en els anys posteriors tots ho sabem: la croada de Bush contra l’islamisme, la guerra d’Afganistan, la foto de les Açores amb Bush-Blair-Aznar, les manifestacions del “No a la guerra”, la segona guerra d’Iraq i finalment la caiguda de Bush.

No són pocs els que creuen que tot va ser una conspiració del govern d’Estats Units, o les agències d’Intel·ligència del país, o les empreses armamentístiques, o una combinació de totes tres, per a justificar un increment en la despesa de seguretat, posar en vigor unes polítiques de control abusives per “garantir” la seguretat, etc. Però bé, normalment són els mateixos que creuen que l’home no ha estat mai en la lluna i va ser tot una pel·lícula de Staley Kubrick, que les vacunes són un invent de les farmacèutiques que debiliten el nostre sistema immunològic i ens fan dependents de més vacunes, etc.

La veritat és que va haver gent que va treure un bon profit dels atemptats. Especialment les empreses d’armament i de seguretat americanes i les petrolieres, però d’això a dir que van ser elles les que van provocar els atemptats, hi ha un bon pas. Jo em decante més a pensar que van optar per aplicar la vella dita castellana de “al mal tiempo, buena cara” i “no hay mal, que por bien no venga”.

Crec, que és totalment possible que un grup de 20 pirats, segreste quatre avions i la munte ben grossa. Igual que un altre grup de penjats va fer amb els atemptats de Madrid, de Londres o recentment a Oslo. Fer mal, és molt fàcil. I penjats hi han molts al món.

Ara bé, tot i que hi ha molts penjats al món i és relativament fàcil dur a terme una barbaritat com les d’abans, la veritat és que són moltes més les persones que no estan penjades i que mai se’ls passaria pel cap fer una cosa així, són més dies els que no passa ninguna burrada com aquesta (almenys a casa nostra, clar. No podem comparar amb una situació de guerra com la que es viu en altres parts del món) i així i tot, els fets anteriors van fer que visquérem amb por el dia a dia. I el que és pitjor, que acceptarem baixar-nos els pantalons (quasi literalment) al creuar un aeroport, o que totes les nostres conversacions (incloses aquestes línies) puguen ser registrades per les agències d’intel·ligència en pro de garantir-nos la màxima seguretat.

Una seguretat, que no ens poden garantir de fet i una seguretat que té un preu massa alt per al nostre dia a dia, respecte al perill del que realment ens defèn.

Espere no haver-vos avorrit.

Mentre que a Espanya paguem en l’hostaleria un IVA del 8%, a Suècia paguen el 25%! Sí amics, heu sentit bé: el preu de la majoria dels productes s’incrementa una quarta part, que va a parar a les arques de l’Estat. De fet, els únics productes que es salven són l’allotjament en hotels, albergs i demés (als que se’ls aplica un 12% d’IVA) i el transport públic (al que s’aplica un 6%)(*).

La primera impressió va ser: “per això ací els productes són més cars!” Però de seguida vaig caure en que els productes no són un 17% més cars ací (25%-8%)! (a excepció d’alguns productes com l’alcohol, per exemple, que és molt més del 17% perquè té impostos especials).

Ja que estem parlant del McDonalds, anem a fixar-nos en la seva mítica Cheeseburger, que en Espanya et costa 1 euro mentre que en Suècia et costa 10 corones. A dia d’avui, un euro són unes 9.31 corones (arrodonint), així que l’hamburguesa a Estocolm vindria a costar-nos 1.075 euros.

Vaja! Resulta que l’hamburguesa en qüestió sols és un 7.5% més cara en Estocolm que en València! Però això, companys, és el detall menys important… El més curiós de tot és com es reparteix l’euro en Espanya i com es reparteix l’euro i pico en Suècia.

Del preu que em costà l’esmentada hamburguesa, 0.86 euros se’n van per a McDonalds i 0,215 se’n van per a l’Estat suec. En Espanya, en canvi McDonalds es fa amb 0.93 euros mentre que l’Estat n’arreplega 0.07€! Curiós, no? En Espanya, tot i que és més barata, McDonalds guanya més diners (aproximadament un 8.1% més) per cada Cheeseburguer que ven.

Una altra forma de veure el detall: Si no pagàrem IVA en cap dels dos països, l’hamburguesa ens sortiria més cara en Espanya que en Suècia!

Espera, espera, espera, Joan. No et precipites! Potser les despeses de producció de l’hamburguesa a Espanya són més elevades que a Suècia! Bé, això no sé com mesurar-ho, però hi ha alguna cosa que em diu que no.

El salari mínim a Espanya és de 641,40 euros al mes. A Suècia, en canvi, no hi ha per llei un salari mínim, sinó que són els sindicats i les companyies les que acorden el salari mínim en cada situació. No obstant això, els entesos ja s’han encarregat de buscar alguna forma de comparar els dos països (bàsicament agafant el salari més baix a Suècia). Tenint en compte la Paritat del Poder Adquisitiu (PPP en anglès), que no és més que una forma d’equiparar el cost de la vida dels països, el salari mínim mensual a Suècia és d’uns 990€ i a Espanya d’uns 630€ (dades de 2007, *).

És a dir que a Suècia, McDonalds guanya menys pasta per les Cheeseburguers però paga més als treballadors que a Espanya!

En definitiva i extrapolant les conclusions a la resta de productes de McDonalds i altres companyies (que evidentment, és un error), algú s’està folrant a Espanya i no és precisament ni l’Estat ni els treballadors… I mentrestant, els “mercats” ens exigeixen als espanyols més mesures fiscals que beneficien a les (grans) empreses per a que aquestes puguen crear llocs de treball i així aconseguir augmentar de nou el consum, per a crear més llocs de treball encara, etc. I, al final, viure tots com Buzz Lightyear però el país de Pin i Pon: cridant “hasta el infinito y más allá” i vivint en una caseta rosa.

Camps no s’ha declarat culpable, de manera que l’espectacle del juí popular seguirà endavant. De manera que el País Valencià, es posarà a la cua de les Comunitats Autònomes amb Presidents jutjats. Ja veurem si condemnat!

Camps i Rita celebrant una de les seves aplastants victòries.

El substituirà a la Presidència Alberto Fabra, que res té a veure amb el mític Carlos Fabra, fins ara alcalde de Castelló. Un home posat pel PP per a proveir d’aire fresc a la directiva valenciana. Ja veurem de quina fusta està fet.

El que està clar és que el show no acaba ací. Els valencians som com som i ens agrada massa l’espectacle com per a conformar-nos amb una dimissió. Volem veure sang, i jo el primer. Si Paquito va rebre el mínim regal a canvi de favors, que ho pague! Ara bé, no hem d’oblidar, que el problema a casa nostra no són els vestits regalats, ni el Gürtel, ni l’especulació urbanística que tanta corrupció ha generat, ni tan sols els polítics corruptes: som nosaltres que ho permetem any rere any.

Tenim el que ens mereixem.

Assumisc que els qui visiteu aquest humil blog es mogueu per uns cercles pròxims als meus i això implica que viviu a estre tros de terra anomenat País Valencià, o com a mínim, a Espanya. Doncs bé, estareu ja fins els nassos de sentir parlar de les pròximes eleccions autonòmiques i locals del 22 de maig.

Fa quasi una setmana que va començar la campanya electoral i bàsicament tots els partits polítics es dediquen a allò de “convèncer” al ciutadà per a que els vote. Ho intenten fer de les maneres tradicionals: mítings, cartes a domicili, pulles en televisió per veure qui ho fa més mal, etc. Però a mi em fan especial gràcia les campanyes dels partits polítics a través d’Internet. Si hem de batejar-les utilitzant la terminologia de moda, serien campanyes 2.0.

Si una cosa tenen en comú totes aquestes campanyes és a despertar una vergonya aliena immesurable, no sé si també us passarà a vosaltres. A mi em fan particular vergonya els vídeos a Youtube. N’hi ha de més coents que altres i n’hi ha per a tots els gustos polítics PP (bis), PSOE (bis, bis2), Bloc Jove (Coalició Compromís), Plataforma per Catalunya…

Hi ha un racó a Internet que s’encarrega d’analitzar tota l’actualitat política valenciana des d’un punt de vista satíric. La pàgina en qüestió s’anomena La Paella Rusa (en honor al mític showman, Joan Monleón), s’escriu en forma de blog i té una activitat bastant alta (especialment ara en campanya). I encara que evidentment se centren en caricaturitzar al PP i al PSOE, no deixen a ningú sense donar-li cera.

Jo encara no sé a qui votaré el diumenge 22 de maig (estic parlant de nivell autonòmic, clar, al poble ja sabem cadascú de quin peu coixeja). Això sí: tinc clar a qui no votaré. Els que més paperetes tenen per endur-se el meu vot són Compromís i EUPV (i no necessàriament en eixe ordre), però gràcies a les crítiques de La Paella Rusa m’ha donat per pensar sinó serà millor votar a “Fills de puta” o “Aneu-vos-en a cagar” (votar nul, vull dir) o quedar-se dormint perquè tant uns com altres tenen personatges i actituds reprovables en diversos temes que a mi m’interessen.

Una altra pàgina web interessant i molt de moda últimament és No les votes. M’ha semblat especialment interessant la secció que tenen dedica a analitzar el significat i conseqüències de l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc.

El problema que li veig al primer és que no diferència entre els que han decidit quedar-se dormint o anar a la platja i els que no han votat per convenciment. A banda, de que no ajuda per a res a un canvi en la situació actual.

Pel que fa al vot en blanc, té un gran problema que fa que el descarte: és que és un vot vàlid. I com a tal s’utilitza per computar la cèlebre barrera del 5%. Així que al final està beneficiant als grans partits ja que estàs posant traves per a que partits més menuts entren a les Corts (com Bloc/Compromís, que pareix ser que es quedara fora per enèsima vegada).

El vot nul, a diferència de l’abstenció, si que manifesta la intenció del votant de participar en el sistema democràtic però igual que la primera, no serveix per canviar la representativitat en les Corts i per tant a mantenir en el poder als grans partits.

En definitiva, que et queda votar al menys dolent. Això sí: tens una bona llista on triar.

Independentment del meu vot (però no del de tots nosaltres), pareix ser que el tio Paco es mantindrà en el poder 4 anys més (si no el tanquen a la presó abans) i inclús amb més representació, el PSOE es pegarà la enèsima patacada electoral en benefici d’EUPV i Compromís, encara que aquest segon de poc li servirà ja que es quedarà a les portes del 5% (cosa que de segur agrairà EUPV que recuperarà els escons que va perdre després de l’escissió d’Iniciativa i el trencament de l’anterior Compromís).

De tu depèn que això es faja realitat o no. Jo no sóc optimista.

Ilegalizator, per Vergara.

Per siles mosques diré que aquest bloc i el seu autor condemnen tot tipus de violència i també tot tipus de censura. En fi, viure per veure…

Hippies històrics...

Me l’he trobada en un comentari a una notícia en Barrapunto.

Malauradament, tinc la impressió de que cada dia són menys els qui recorden aquesta data i el que significa i la nostra elit política no ajuda massa (era d’esperar).

Per començar, amb allò que es coneix com el “Día de la Comunidad“: el 9 d’Octubre. No vull llevar-li protagonisme a Jaume I, però per a mi és més especial el 25 d’Abril que no pas el 9 d’Octubre pels fets que ens recorda (i que els historiadors em disculpen).

I com no, la “nostra” senyera oficial amb el blau i les ratlles eixes (que diria Xavi Castillo), bandera de la Ciutat de València que han estès a tot el País artificialment. Doncs aquesta és la meva.

Aquesta sí...

Més cosetes per llegir sobre aquest dia:

• Batalla d’Almansa
• Decrets de Nova Planta
• Quan el mal ve d’Almansa… (disc d’Al Tall)

Si la teoría de cuerdas es correcta, en alguna de las dimensiones paralelas que cabalgan invisibles con nosotros, la Guerra Civil española nunca tuvo lugar. En esa dimensión imperceptible, la República siguió siendo republicana, con sus conflictos y sus errores, para evolucionar, quizá, hasta una democracia parlamentaria.

Cada 14 d’Abril es celebra el naixement de la II República. I avui, 78 anys després, m’agradaria recomanar-vos aquesta xicoteta columna de J.A. Pérez que aparegué en el periòdic Público el passat dia 2. Una columna que, almenys a mi, m’ompli d’esperança i optimisme.

Salut i República.