He de dir que quan he posat el DVD al reproductor (sí, la majoria de les pel·lícules que mire són alquilades del videoclub i no, no estic en contra de la “pirateria”) i ha aparegut el menú he pensat: “Ja tenim ací la típica comèdia romàntica”. Una dona i un home semi-nuets gitats  en un llit, ella guapa i ell guapo, és al que indueix a pensar. L’únic element estrany en la fotografia és un gos que jeu entre els dos.

A Amy la vida li va sobre rodes amb la seva parella Tom, fins que aquest li demana casar-se amb ell i es proposen contar-se els més obscurs secrets. La pel·lícula ho deixa ben clar en els primers minuts de pel·lícula (en el tràiler s’intueix alguna cosa). Tots els personatges amb una peculiaritat que els fan únics a la vegada que divertits, al igual que el fil conductor de la pel·lícula, que ralla l’absurde (cosa que la fa més divertida encara). Hi ha que destacar que forma part de la selecció oficial del “Sundance Film Festival” i del “Toronto International Film Festival”.

Sleeping Dogs Lie

On estan les límits de la sinceritat en les relacions d’afecte? Aquesta és la pregunta que ens planteja la pel·lícula. Devem sincerar-nos amb la gent que estimem al cent per cent, inclús sabent que aquesta sinceritat els farà mal a ells i a nosaltres i per tant no aportarà res positiu a ningú. O si per el contrari, hem de mantenir algun que altre secret per protegir aquestes relacions d’afecte.

El problema és que potser aquest secret faça que canvie la visió de l’altra gent que tenia de tu, ja que potser no et podran tornar a mirar de la mateixa forma, per més que s’esforcen (és allò de que “quan saps una cosa, ja no pots ignorar-la”).

El que sí que està clar és que feu el que feu, el record us acompanyarà la resta de la vostra vida i no podreu desprendre-vos d’ell, siga bo o dolent. Així que vigileu el que potser s’haja de convertir en secret.

Després d’uns quilòmetres per l’autovia el cotxe s’aturà completament de nou. “Perfecte. Algun accident ha provocat un embussament”. Definitivament em vaig decidir a obrir els ulls. Almenys, havia de fer de suport espiritual a la conductora per a que no perdera els nervis al volant. Els embussos són la mar d’estressants.

Tenia el cap sobre la palma de la mà, fent de coixí, i el colze sobre la finestra. Al obrir els ulls, vaig veure que en la finestra de darrere del cotxe de la dreta hi havia una xica mirant-me, amb la mateixa postura que jo (ella tenia la galta sobre el puny). Vam estar mirant-nos una estona, sense moure’ns. No sé quant de temps vam estar allí amb la vista clavada als ulls.

Un dels dos cotxes es va moure, no sé si vam ser nosaltres o ells. I llavors, em va fer un somriure i jo un adéu.

PS: Queda inaugurada una nova categoria, “Vides desconegudes”, on aniré penjant historietes com aquestes que em passen amb desconeguts. Una de les coses més inquietants de viure en un ciutat (i això que no arriba al milió d’habitants) és la quantitat de gent amb la que et trobes i interactues que mai tornaràs a veure. Aquestes interaccions són precisament les que recolliré en aquesta categoria.

Te quiero… Pit, pit, pit, pit (penja).

Imagine que no era per a mi, no crec que tinga un admirador secret. Supose que serà algun amic imbècil de la meva germana (en té tants), però coi: la gent està mol mal, eh?

No sent que no és la veu del qui busca? Per què coi és tan hortera de cridar pel telèfon? Sé que la gent quan està enamorada fa bajanades (i de grosses!), però coi, enamorat als 12 anys? Juas! Nom faces riure! Per què eixa cursileria?

Bé, una història més d’eixes que dius: “m’he quedat a quadros!”.

Salut!