Ja que em quedava per ací el divendres per la nit, vaig aprofitar per anar al cine amb Adrià i anar omplint la targeteta d’entrades del Babel (tres entrades més i me’n donen una gratuïta!). Així que a les 23.00h ens clavàrem a veure Asfixia (Choke, guanyadora d’un premi en el festival internacional de Sundance), una comèdia dramàtica basada en una novel·la de l’escriptor Chuck Palahniuk (escriptor de El club de la lluita) i escrita i dirigida per Clark Gregg.

La pel·lícula conta la miserable vida que du Víctor Mancini, que treballa com a actor en un poble de la època colonial americana i es treu un sou extra simulant asfixies en restaurants, tot per pagar-li un llit a sa mare en un hospital privat. I tot això mentre intenta recuperar-se de la seva addicció al sexe (teràpia que duu prou malament).

Però Víctor no està sol en la pel·lícula. L’acompanya tota una colla de personatges a la seva altura que creen unes situacions del més inversemblants, profundament còmiques al cap i a la fi. El seu company, Denny, també addicte al sexe i que no pot tenir la mà queta ni cinc minuts (ja m’enteneu), sa mare que està completament boja i sempre havia segut un poc paranoica, l’encarregat de la ciutat colonia que es pren molt seriosament el seu paper, tota la tropa de la teràpia d’addicció al sexe, les velles de l’hospital, la metgessa de sa mare, etc. Vaja, tots els personatges de la pel·lícula.

Degut a l’empitjorament en la salut de sa mare i davant la possibilitat de perdre per sempre l’oportunitat de saber qui fou son pare, Víctor haurà d’enfrontar-se a la seva pròpia personalitat i aconseguir que sa mare el reconega. En fi, el tràiler parla per la pel·lícula mateixa.

El dissabte tenia pensat anar a fer algunes fotos per València (he estat vivint ací tot un any i encara no havia sortit a fer cap eixida fotogràfica pel centre!). Li ho vaig comentar a Adrià i em digué que sa germana havia d’anar a fer algunes fotografies pel centre (estudia arquitectura), així que el dissabte pel matí vaig acompanyar a Adrià i Júlia pel centre mentre son pare (arquitecte) feia de guia. Tot un luxe!

Haig de seleccionar les fotos que més m’agraden i penjar-les (junt amb les de la manifestació del 19N), però això serà quan tinga més temps…

I per últim, el dissabte per la nit vaig poder gaudir de la colla de bojos d’El Terrat. Estigueren genials. Corbacho i la seva burrera, el Follonero emprenyant al Buenafuente i clavant-se amb la Rita i la caça de bruixes contra TV3, la nova estrella d’El Terrat, Berto, imitant al seu oncle i mestre, Buenafuente. I aquest últim que ens deleità amb un monòleg i finalment amb un truc de màgia (no li sortí massà bé, però…). El Palau de Congressos estava a reventar (unes 1500 persones que hi caben) i fou una hora i mitja del més agradable (per el “mòdic” preu de 33€, IVA inclòs).

I vaig acabar la nit a un pub anomenat Tan-Tam (o alguna cosa així), a Benimaclet. Amb Adrià (uf! ha fet de cangur tot el cap de setmana!) i la seva colla d’amics. Tenint la casa tan a prop mai havia anat ni al Tan-Tam, ni al Glop… Ja us deia jo que tenia falta d’eixir per València després d’un any!