Així doncs, la qualitat de la interpretació i la caracterització dels protagonistes és la mateixa en les dues parts: excel·lent. Benicio del Toro pareix el Che de debò i el mateix es pot dir de Demián Bichir, que caracteritza a un Fidel Castro de jove.

Aquesta segona part transcorre en Bolívia, on el Che anà a comandar l’Exèrcit d’Alliberament Nacional de Bolívia que es proposava enderrocar el dictador René Barrientos (Joaquim de Almeida en la pel·lícula).

En la Viquipèdia podeu trobar tota la informació històrica que es reflexa en la pel·lícula. No us contaré cap detall ací, però ja sabeu com acaba tot. Guevara fou capturat el 8 d’Octubre de 1967 per l’exèrcit bolivià amb col·laboració de la CIA i l’endemà, el 9 d’Octubre de 1977 fou afusellat.

Una cosa queda ben clara: No es pot fer una revolució sense el suport del Poble. I el poble bolivià no donava suport a la causa del Che, almenys això dóna a entendre la pel·lícula. Molts es pregunten que se li havia perdut al Che en Bolívia, doncs caldria fer-se la mateixa pregunta per veure que se li perdé a Cuba i el Congo (recordem que ell era argentí!).

Què és el que se li pot passar pel cap a una persona per deixar la seva terra i anar a lluitar per la gent d’un altre país, d’un altre continent? La resposta la dóna ell mateix en una de les frases de la pel·lícula: “Yo creo en el hombre“. Fou una d’aquestes persones que no veuen als ciutadans d’altres països com estranys, sinó com homes com ell. I a més, fou una d’aquestes persones que al veure els problemes d’altra gent no pogué quedar-se a casa com si res passarà sinó que ho deixà tot i anà a fer el que podia per ells (podríem discutir si va fer el correcte o no, però crec que no es pot discutir que no ho va fer per egoisme).

Anava a penjar la famosa fotografia del Che i la cançó “Hasta siempre” de Carlos Puebla, però després de recordar aquesta cançó que tenia perduda per la meva col·lecció musical, he canviat d’opinió.