[...]

Un enrenou de sobte destrossà l’emoció del moment: la porta s’obrí de colp i dos homes furiosos, que duien les túniques de blau destenyit i les bandes de la Universitat de Cruxwan, irromperen en l’habitació, apartant a empentes als ineficaços lacais que tractaven d’impedir-los el pas.

- Exigim admissió! -bramà el més jove dels intrusos donant un cop de colze en la gola d’una secretària guapa i jove.
- Vinga! No podeu deixar-nos fora- bramà el de més edat, donant empentes per la porta a un programador subaltern.
- Exigim que no podeu deixar-nos fora! -digué el més jove, encara que ja estava dins de l’habitació i no es feien més intents de detindre’l.
- Qui sou?- preguntà Lunkwill irritat, alçant-se del seu seient-. Què voleu?
- Jo sóc Majikthise!-anuncià el de més deat.
- I jo exigisc que sóc Vroomfondel!- bramà el més jove.
- Val -digué Majikthise donant-se la volta cap a Vroomfondel amb fúria i explicant-li-: No és necessari que exigisques això.
- D’acord! -exclamà Vroomfondel, donant un cop de puny en un escriptori-. Sóc Vroomfondel, i això no és una exigència, sinó un fet incontrovertible! El que nosaltres exigim són fets incontrovertibles!
- No, no és això! -exclamà airosament Majikthise-. Això és precisament el que no exigim!
- No exigim fets incontrovertibles!- bramà Vroomfondel, sense quasi aturar-se a respirar-. El que exigim és una tota absència de fets incontrovertibles! Exigisc que jo siga o no siga Vroomfondel!
- Però què dimonis sou vosaltres? -exclamà Fook, ofès.
- Nosaltres -anuncià Majikthise- som filòsofs.
- Encara que tal vegada no ho siguem -afegí Vroomfondel, movent un dit en senyal d’advertència als programadors.
- Sí, ho som -insistí Majikthise-. Estem precisament ací en representació de la Unió Amalgamada de Filòsofs, Savis, Llumeneres i Altres Persones Pensants, i volem que es desconnecte aquesta [Pensament Profund] màquina ara mateix!
- Quin és el problema?- preguntà Lunkwill.
- Et diré quin és el problema, company -digué Majikthise-: Demarcació, eixe és el problema!
- Exigim -exclamà Vroomfondel- que la demarcació puga o no puga ser el problema!
- Deixeu que les màquines seguisquen fent sumes -advertí Majikthise-, i nosaltres ens preocuparem de les veritats eternes, moltes gràcies. Si voleu comprovar la vostra situació legal, feu-ho, companys. Segons la llei, la Recerca de la Veritat Última és, amb tota certesa, la prerrogativa inalienable dels obrers pensadors. Si qualsevol màquina punyetera va i la troba, nosaltres ens quedem immediatament sense treball, cert? Quin sentit té que nosaltres ens quedem vetllant quasi tota la nit discutint la existència de Déu, si aquesta màquina es posa a funcionar i ens dóna el seu maleït número de telèfon al següent matí?
- Això és -exclamà Vroomfondel-, exigim àrees rígidament definides de dubte i incertesa!

De sobte, una veu eixordadora retrunyí per l’habitació.

- Podria fer jo una observació a eixa qüestió? -inquirí Pensament Profund.
- Farem vaga! -bramà Vroomfondel.
- Això és! -convingué Majikthise-. Tindreu que veure-us-la amb una vaga nacional de Filòsofs!

[...]

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

L’Energia de la Improbabilitat Infinita és un mitjà nou i meravellós per a recórrer grans distàncies interestel·lars en una simple dècima de segon, sense tenir que anar a tort i a dret per l’hiperespai.

Es descobrí per una afortunada casualitat, i l’equip d’investigació damogrà del Govern Galàctic la convertí en una forma manejable de propulsió.

Aquesta és, breument, la història del seu descobriment.

Sense dubtes es coneixia bé el principi de generar petites quantitats d’improbabilitat finita pel senzill mètode d’acoblar dos circuits lògics en un cervell submesó Bambleweeny 57 a un vector atòmic de navegació suspès d’un potent generador de moviment brownià (per exemple una bona tassa de té calent); aquests generadors solien utilitzar-se per trencarr el gel en les festes, fent que totes les molècules de la roba interior de l’amfitriona donaren un bot de trenta centímetres cap a l’esquerra, d’acord amb la Teoria de la Indeterminació.

Molts físics respectables afirmaren que no ho tolerarien, en part perquè constituïa una degradació científica, però principalment perquè no els convidaven a eixa classe de festes.

Una altra cosa que no soportaven era el fracàs perpetu amb el qual ensopegaven en el seu intent de construir una nau que generés un camp d’improbabilitat infinita necessari per llançar una nau a les sorprenents distàncies que els separaven de les estreles més llunyanes, i al fi anunciaren malhumorats que tal màquina era pràcticament impossible.

Llavors, un dia, un estudiant al qual se li havia encomanat que granés el laboratori després d’una reunió particularment desafortunada, començà a discórrer d’aquest mode:

Si semblant màquina és una impossibilitat pràctica -pensà per a si- llavors deu existir lògicament una improbabilitat finita. De manera que tot el que tinc que fer per a construir-la és descobrir exactament la seva improbabilitat, processar eixa xifra en el generador d’improbabilitat finita, donar-li una tassa de té fresc i molt calent… i connectar-ho!

Així ho va fer, i quedà bastant sorprès al descobrir que havia aconseguit crear del res el tan ansiat i preciós generador de la Improbabilitat Infinita.

Encara es sorprengué més quan, res més concedir-li el Premi a la Extrema Intel·ligència de l’Institut Galàctic, fou linxat per una rabiosa multitud de físics respectables que finalment comprengueren que l’únic que no toleraven realment eren els setciències.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

En els remots i inexplorats confins de l’arcaic extrem occidental de l’espiral de la Galàxia, brilla un petit i menyspreable sol groguenc.

En la seva òrbita, a una distància aproximada de cent cinquanta milions de quilòmetres, gira un petit planeta totalment insignificant de color blau verdós els pobladors del qual, descendents dels simis, són tan sorprenentment primitius que encara creuen que els rellotges de lectura directa són de molt bon gust.

Aquest planeta té, o millor dit, tenia el problema següent: la majoria dels seus habitants eren infeliços durant quasi tot el temps. Moltes solucions es varen suggerir per a tal problema, però la major part d’aquestes es referien principalment als moviments de petits trossos de paper verd; cosa estranya, ja que els petits trossos de paer verd no eren precisament els qui es sentien infeliços.

De manera que va persistir el problema; molts eren humils i la majoria es consideraven miserables, inclús els que posseïen rellotges de lectura directa.

Cada vegada eren més els que pensaven que, en primer lloc, havien comés un gran error al baixar dels arbres. I alguns afirmaven que això dels arbres havia sigut una equivocació, i ningú deuria haver sortit del mar.

I llavors, un dijous, quasi dos mil anys després de que clavaren a un home a una fusta per dir que, per a variar, seria formidable ser bo amb els demés, una noia que s’asseia sola en un petit cafè de Rickmansworth comprengué de sobte el que havia anat mal durant tot el temps, i descobrí el mitjà pel qual el món podria convertir-se en un lloc tranquil i feliç. Aquesta vegada era cert, donaria resultat i no hi hauria que clavar ningú en cap lloc.

Malauradament, tanmateix, abans de que pogués cridar per telèfon per contar-ho a algú, ocorregué una catàstrofe terrible i estúpida i la idea es perdé per sempre.

Aquesta no és la història de la noia.

Sinó la d’aquella catàstrofe terrible i estúpida, i la de algunes de les seves conseqüències.

També és la història d’un llibre titulat, Guia de l’autoestopista galàctic; no es tracta d’un llibre terrestre, ja que mai s’ha publicat en la Terra i, fins que ocorregué la terrible catàstrofe, cap terrícola el veié ni escoltà parlar d’ell.

No obstant, és un llibre absolutament notable.

En realitat, probablement es tracte del llibre més notable que mai publicaran les grans companyies editores de l’Osa Menor, de les quals tampoc ha escoltat parlar cap terrícola.

I no sols és un llibre absolutament notable, sinó que també ha tingut un èxit enorme: és més famós que les Obres escollides sobre la cura de la llar espacial, més venut que les Altres cinquanta-tres coses que fer en gravetat zero, i més polèmic que la trilogia de devastadora força filosòfica de Oolon Colluphid En què es va enganyar Déu, Altres grans errors de Déu i Però, qui és eixe tal Déu?

En moltes de les civilitzacions més tranquil·les del marge oriental exterior de la Galàxia, la Guia del autoestopista ja ha substituït a la gran Enciclopèdia galàctica com al font reconeguda de tot el coneixement i la saviesa, perquè si bé incorre en moltes omissions i conté abundants fets d’autenticitat dubtosa, supera a la segona obra, més antiga i prosaica, en dos aspectes importants.

En primer lloc, és un poc més barata, i després, gravat en la portada amb simpàtiques lletres grans, ostenta la llegenda NO S’ESPANTE.

Guia de l’autoestopista galàctic, per Douglas Adams (1979).

El camino del hombre recto esta por todos lados rodeado por las injusticias de los egoístas y la tiranía de los hombres malos.

Bendito sea aquel pastor que en nombre de la caridad y de la buena voluntad saque a los débiles del valle de la oscuridad porque el es el auténtico guardián de su hermano y descubridor de los niños perdidos.

Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera a aquellos que pretendan envenenar y destruir a mis hermanos.

Y tú sabras que mi nombre es Yahveh cuando caiga mi venganza sobre ti.

Això és el que diu Jules en la pel·li de Quentin Tarantino, Pulp Fiction. Encara que no és realment el que diu el versicle de la bíblia, mola més.

Pulp Fiction de Oshowom

Punxeu en la imatge per veure-la més gran (us la podeu posar de fons de pantalla i tot) i disculpeu aquest post carent de sentit, però l’altre dia vaig tornar a veure la pel·lícula i avui m’he enrecordat d’una de les mítiques frases i m’he dit: “Actualitzem el bloc”. Si no hi ha més novetats, ens veiem d’ací dues setmanes.

A banda d’aquest xicotet apunt que serveix per esplaiar-me no tinc res més a dir, així que us deixe amb una xicoteta cita que m’he trobat per la Xarxa mare, que fa temps que no en penge cap.

Mai trenques el silenci si no és per a millorar-lo.
Ludwig van Beethoveen.

Fins d’ací un parell de setmanes.

PS: Li faré cas a Beethoveen i ja que he trencat el silenci afegiré una cosa més: Free Gaza! S’havia de dir.