Jugáis con la vida, y crearéis demonios que se apoderarán de nosotros y acabarán con la humanidad, a los cristianos nos comerarán primero. Espero que esto no llegue nunca a España, no quiero que mis impuestos participen en la venida del Apocalipsis.

Si Dios ha querido que sufras, es que debes sufrir. Lo dice la Biblia: “es la antigua ley: hombre, debes morir”. No alteres el orden de la naturaleza, si Dios ha decidido que tu juicio está próximo, no eres nadie para dudar de su sagrada voluntad. Altera el orden de Dios y Dios te condenará.

No es lo mismo un medicamento que manipular los genes, eso es obra divina y no debemos manupularlo, condenado rrojo, ojalá vayas pronto a visitar a tu amigo Satanás, que tiene carné sociata como tú.

Algunes declaracions d’una tal “Ana de España” en els comentaris d’una notícia del diari ABC sobre un trasplant de cèl·lules mare que ha aconseguit controlar la diabetis tipus I en 20 de 23 pacients durant una mitja de 2 anys i mig.

Vull pensar que es tracta d’un d’aquells trolls que pul·lulen per la xarxa i als quals els agrada inflar els collonets més que rés en aquest món, però amb les declaracions de la Conferència Episcopal, titllant de “nen-medicament” al nadó manipulat genèticament per poder salvar la vida al seu germà, em fa que pensar.

Des de feia mesos havia aprimat molt, però degut al meu caràcter nerviós pensàvem que seria degut a la pressió dels estudis, les eleccions municipals, les festes, etc. Però al cap d’un mes de visitar al metge, la setmana passada em vaig fer un anàlisi de sang perquè ja no hi havia motiu per estar nerviós i menjava com “una revolta de riu”, però seguia igual o pitjor.

Aquest dilluns, abans d’anar a comprar-me una motxilla vaig passar pels resultats de l’anàlisi. I… sorpresa! La metgessa em donà la bonanova. 302 mg/dl de glucosa en sang. Una diabetis com una casa. Em digué que anara despedint-me del viatge i que el més convenient seria ingressar a urgències a l’hospital per a que em controlaren el sucre. Era una bomba en pates.

Vaig arribar a casa, vaig comunicar la “bonanova” a la família i vam marxar cap al centre metge on la metgessa ens va fer un volant per ingressar per urgències a l’hospital.

I allà vaig anar jo, cabrejat, frustrat, trist, etc. No pel fet de ser diabètic, sinó pel fet de què després de tants mesos d’estar preparant el viatge (buscant llocs que visitar, llocs on dormir, horaris de tren, reserves, etc.) i superar altres entrebrancs que quasi posen fi al viatge ja fa mesos; just el dia abans, unes poques hores abans de eixir, haver de quedar-me a casa.

Però bé. C’est la vie, que diuen els francesos. Resignació i a esperar a que els metges em digueren algo. Em vaig posar en contacte amb els altres dos interraileros i els vaig dir que marxaren sense mi, perquè no sabria quan podria viatjar.

A l’hospital, l’atenció perfecta. Tot l’equip d’infermeria, medicina i celadors es van portar molt bé amb mi i em van buscar unes bones habitacions (primer amb un home vell i després a una “sweet” privada).

Entre ahir i hui m’han fet l’explicació de què devia menjar (de tot, però equilibradament) i de com havia de subministrar-me la insulina necessària per a què les cèlules es proveïsquen de glucosa. Ja està tot clar i m’han enviat cap a casa.

Ara res, a prendre el costum de mesurar-me la glucèmia (concentració de sucre en sang), a subministrar-me la insulina (és molt senzill, no m’haig de punxar amb cap xeringa, és un xicotet bolígraf amb una agulla molt xicoteta) i sobre tot portar una vida sana (una dieta equilibrada de 2000 quilocaloríes al dia i una bona dosi d’esport diari).

Per l’historial clínic de la meva família és estrany que siga diabètic de tipus I (en un altre post ja us explicaré quins tipus hi ha, ara seré tot un expert. Jejeje) per tant és possible que una vegada tinga estabilitzat la glucosa en sang deixe de subministrar-me insulina. Tot depén del meu pàncreas…

I bé, res. A preparar el pròxim viatge…