Divendres de vesprada agafàrem un creuer de la Tallink que ens dugué a la ciutat estona des d’Estocolm. A nosaltres, a un bon grapat més d’Erasmus i a una bona colla de jubilats, que aprofiten per visitar la ciutat i menjar i beure relativament barat (clar, sí es compara amb Suècia, perquè comparat amb Espanya tampoc és que allò siga jauja).

La ciutat, de a penes 400.000 habitants, i el país, comencen a sortir del forat en el que els va sumir l’ocupació soviètica d’abans dels 90 i han sabut aprofitar el turisme que els arriba dels països escandinaus com Suècia i especialment Finlàndia (trobaràs quasi totes la informació en estonià, finlandès, suec i, com no, anglès).

Tallinn

Vam arribar a les 10 del matí a la capital, després de 17 hores de vaixell i ens vam dirigint de seguida al centre de la ciutat, ja que sols teníem 8 hores per a visitar la ciutat. Tallinn no és molt gran, així que vam decidir anar caminant des del port fins al centre i no ens en penedim: en 15 minuts estàs en la Raekoja plats (la plaça de l’Ajuntament).

Passejàrem pels carrers empedrats, férem un esmorzar a una cafeteria-xocolateria amb molt d’encant que ens havia recomanat la Lonely Planet i seguirem fins al Castell de Toompea, seu del Parlament i la Catedral d’Alexander Nevski. Allí fora hi havia muntades activitats per commemorar la independència d’Estònia de l’URSS el 20 d’Agost de 1991, sota la presència amenaçant de l’exèrcit Roig. Així, sense saber-ho, ens vam convertir en espectadors del XXé aniversari de la República d’Estònia.

Seguirem passejant i escoltarem les explicacions d’una guia turística que era bastant crítica amb la coalició a càrrec de l’actual govern d’Estònia, però que reconeixia que la major part de les crítiques de la ciutadania eren degudes a la crisi internacional. Em va semblar curiós que la guia explicara amb prou detall la situació política de Tallinn i d’Estònia. És un aspecte que no sol importar als turismes, especialment si aquests turistes són un grup d’estudiants d’Erasmus.

Dinàrem en un restaurant un poc separat de la plaça de l’ajuntament per fugir dels preus abusius fets per a turistes. La veritat és que era molt més barat que a Suècia, però així i tot se’ns escapava de les nostres butxaques. Per sort trobàrem aquest restaurant amb un deliciós menú de 9€ (Estònia usa l’euro des de l’1 de Gener) que consistia en una sopa de salmó, bacallà amb creïlles al forn i salsa de mantega i un brownie de xocolata per acabar.

En acabar visitarem les antigues dependències de la KGB, que malauradament es troben en una autèntica ruïna, i sortírem de la ciutat per la “Porta vella” per a anar a buscar un supermercat on comprar provisions i tornar de nou al vaixell.

Quan fa just tres setmanes que hem arribat a la capital sueca, aprofitem ja ben prompte per fer una visita als països del voltant. Ja veurem on cau la pròxima parada.

Durant aquestes dues setmanes he estat ocultant passant per alt un xicotet secret: avui a les 15.00h tenia una entrevista amb Google. Quasi (gràcies per tot, Ivan) ningú sabia d’aquesta entrevista: ni amics, ni família. I ha sigut així perquè no volia posar-me més pressió damunt (els qui em coneixen ja saben com sóc), volia concentrar-me en l’entrevista.

Des de ja fa temps em ronda pel cap la idea de passar una temporada fent pràctiques en una empresa a l’estranger (res d’Espanya) i sabia que Google ofereix posicions d’Intern en diferents de les seves oficines. Així que em vaig dir: “I per què no?”.

El dia 12 d’Octubre els enviava el meu CV junt a una cover letter utilitzant el formulari que tenen en la seva pàgina web d’ofertes de treball i dos dies després rebia un correu electrònic d’un dels seus University Programmes Specialist.

En el correu em preguntava diverses coses com: quin eren els meus llenguatges de programació preferits, les meves principals àrees d’interés, disponibilitat horària, oficines de preferència per a fer l’Internship, etc.

A l’endemà vaig rebre un correu electrònic que em comunicava que m’havien concertat una entrevista per a la posició de Software Engineering, Google.com Intern en Europa.

Estava súper content perquè pel que havia llegit normalment tardaven prou en atendre les peticions, i jo en dos dies ja tenia una entrevista concertada! Però també estava acollonat, perquè m’oferien una oferta en una posició a la qual no havia enviat petició i tot per una frase dels requisits: “Strong understanding of IP networking, including the ability to analyze network behavior, performance and application issues using standard tools like tcpdump.”

“Oh gosh! Jo no tinc un super coneixement del protocol IP! Com vaig a afrontar l’entrevista? a la primera pregunta estic fora!”

Però bo, ja que m’havien contactat tan ràpidament, no perdia res intentant-ho, així que em vaig posar a indagar per Internet per conèixer més a fons el procés de contractació de Google i a repassar apunts de la Universitat sobre estructures de dades, programació, xarxes i sistemes operatius. Inclús he hagut d’estudiar els apunts de Xarxes del segon quadrimestre!

I com ha anat la cosa? Doncs a les 14.56h m’han trucat des de Dublin per a l’entrevista. Estava molt nerviós, massa nerviós. Mai havia fet una entrevista en angles, és més, mai havia fet una entrevista! El enginyer que m’entrevistava ha notat que estava un poc nerviós i m’ha dit mig en broma: “OK, there’s nothing to be scared! Relax!”. I ha començat les preguntes. Com? Amb xarxes!

Arg! Se m’ha caigut el món damunt. He pensat: “ja la tenim!”. Però bueno, m’havia estat preparant així que m’he dit: “anem a jugar”. Primera pregunta: “quina diferència hi ha entre un hub i un switch?”. Li ho he explicat tant bé com he sabut i semblava prou convençut. Ha seguit amb preguntes de xarxes com: “com sap un switch on enviar exactament els paquets?”. Jo sabia que un switch sols necessita de la capa d’enllaç (protocol Ethernet), així que he suposat que tindria alguna cosa a veure amb el protocol ARP i li he explicat com creia que funcionava. Ell m’ha dit que no era necessari el protocol ARP perquè el switch emmagatzema en una taula la correspondència “adreça MAC – port”, però que tenia bastant clara la diferència entre hub, switch i router.

Bueno, altres preguntes: quin és el rang d’adreces IP reservat a les xarxes privades, com em connecte a un ordinador d’una xarxa privada des de fora d’aquesta, etc. Esta última pregunta ha estat bé, perquè primer li he dit que utilitzant una VPN. Ell m’ha dit que és una opció, però imaginem que no en tenim una configura, li he explicat que en m’ha casa tinc un servidor casolà que funciona fent port forwarding i ha dit que ben pensat, que li agradava la solució i que podria funcionar, però m’ha preguntat si coneixia alguna altra forma i ací m’ha pillat, perquè no he recordat el tunneling! Algunes preguntes més han sigut sobre el funcionament de les ordres ping i traceroute de Linux. Eixes si que les sabia.

Ha seguit amb preguntes de sistemes operatius: què és un procés zombie, què és el que passa quan el pare mor abans que els seus fills, etc. I he anat contestant de les coses que recordava de SO1&SO2.

Després hem passat a les preguntes sobre estructures de dades i ací m’ha tornat a pillar. M’ha preguntat sobre arbres Red-Black Trees, B-Trees i R-Trees (a part de Binary Trees, llistes enllaçades i taules hash). Li he contestat sense problemes els dos últims casos, però dels RB-Trees, B-Trees i R-Trees li he donat una resposta que no n’estava segur. M’ha preguntat si sabia què era un arbre balancejat, i li he dit que sí. M’ha preguntat per quin no era balancejat entre un RB-Tree, un B-Tree i un Binary Tree i li he dit que el Binary Tree i llavors m’he donat compte que havia contestat mal la pregunta anterior (“I see your point“, li he dit), perquè havia dit que en el pitjor cas un arbre binari té cost O(log n), quan en realitat és O(n), que ocorre quan l’arbre està totalment desequilibrat. Li he contestat les dues preguntes de nou i xim-pum.

Després m’ha preguntat quins arbres solien utilitzar-se en les bases de dades per construir els índex i aquesta me la sabia perquè he estat treballant recentment amb MySQL. La resposta és R-Trees i B-Trees. I m’ha preguntat una altra pregunta mortal: I per què no s’utilitzen Red-Black trees? I aquesta si que no l’he sabuda contestar perquè no hem estudiat aquests arbres en la universitat! Però bo, m’ha dit “don’t worry” i m’ha explicat quina era la diferència entre aquests arbres i perquè s’utilitzaven per a les bases de dades (bàsicament perquè no són binaris i són necessaris menys accessos a disc).

Última pregunta “formal”: com crearia una llista a partir d’una altra eliminant els objectes duplicats. La meva solució: utilitzant una taula hash per saber si un determinat item ja l’hem inserit en la llista. Cost temporal O(n) (suposant que la taula hash està ben distribuïda), cost espacial O(n). I m’ha dit: “OK. Perfect.”

M’ha preguntat també si havia col·laborat amb algun projecte open-source i li he dit que com a programador no. Que havia llançat alguns projectes personals de codi obert i que esperava que algun dia algú s’unís a mi. M’ha preguntat sobre algun d’aquests projectes i li he parlat de l’Oracle de Woody Allen. Li he explicat com funcionava, m’ha preguntat sobre els algorismes que utilitzava, etc. “That’s cool!“, ha dit.

Al final m’ha preguntat si tenia alguna pregunta per a ell i li n’he fet algunes com ara: quina era la localització exacta per a l’oferta (Dublín o Zuric), en quins productes de Google estan involucrats els SRE, etc. Sobre la localització no m’ha sabut dir, però ell treballava en Dublín i que segurament seria allí. Després m’ha dit que els SRE (Software Reliability Engineers) en Dublín treballen sobre la infraestructura distribuïda de Google, no en cap producte en particular, però que segurament eixe no seria el treball d’un Intern perquè requereix bastant coneixement de com funciona la xarxa de Google i m’ha contat que un Intern que havia estat al seu càrrec l’any passat havia desenvolupat una aplicació semblant al top de Linux però que funcionava remotament.

Finalment li he preguntat si sabia quan rebria alguna notícia sobre el resultat de l’entrevista i m’ha dit que segurament en un parell de dies rebria un correu del Recruitment Manager donant-me el resultat i segurament convocant-me per a una segona entrevista. No sé si aquesta última part l’ha dita perquè ha quedat satisfet o si simplement ha sigut políticament correcte.

Coses a millorar: no haig de posar-me tant nerviós per a aquestes coses (em tremolaven les mans!), especialment quan no sé la resposta, perquè em limita la capacitat de pensar! En qualsevol cas, ha sigut una experiència gratificant. Ara ja sé com és una entrevista en una gran empresa (Google!), sé que entenc perfectament l’anglès oral i sé que em poden entendre a mi (espere no haver soltat molta espardenyada amb el meu nerviós) i, fins i tot, he aprés algunes cosetes sobre xarxes i arbres!

Sols faltaria que em digueren que passe a la següent fase, això ja seria l’hòstia!

Aquests darrers dies he estat documentant el codi font, corregint algunes coses, preparant els fitxers de l’Automake, etc. És a dir, feina que no mola però que s’ha de fer si vols que algú més a part de tu siga capaç de llegir i entendre el que fas.

Doncs bé, fruit d’aquest treball he obert un projecte al Google Code que a partir d’ara serà la pàgina oficial del projecte, d’aquesta manera acabe de trencar completament amb l’antic “Número de Bacon“. En aquesta pàgina web podreu trobar les últimes novetats pel que fa al desenvolupament del projecte.

També he penjat a Internet la documentació HTML de l’Oracle i també una versió en PDF.

He intentat escriure-ho tot en anglès el menys macarroni possible, però si en valencià ja se me’n passen de burrades, en anglès de segur que també. Els suggeriments i correccions són benvinguts/des.

I ara el que us havia d’explicar al principi. Per què no està en funcionament l’Oracle tot el dia? Resposta ràpida: No tinc un ordinador amb prou memòria RAM disponible per a tenir-lo connectat 24h.

En casa tinc un ordinador (clarke) que està connectat les 24h realitzant càlcul científic en la xarxa BOINC, l’utilitze de servidor web i servidor ftp, etc. Però aquest ordinador té 2GB de memòria RAM i el client BOINC i els càlculs científics ocupen entre 500 i 600MB.

Com que la base de dades de l’Oracle es carrega en memòria i es prou gran (el programa ocupa 1,4GB) no en cap tot en la memòria de clarke (peu de nota, els meus ordinadors tenen noms de científics i escriptors de ciència ficció). Quan us connectàreu a l’Oracle, aquest s’estava executant en un altre ordinador que tinc amb 4GB de RAM.

Què pense fer? En primer lloc, he començat a mirar-me la documentació d’un gestor de bases de dades anomenat EyeDB. Aquest gestor no utilitza el típic paradigma relacional, sinó que utilitza el paradigma Orientat a Objectes. En poques paraules i per al cas, això significa que és molt més ràpid que MySQL, per exemple. Possiblement adapte l’Oracle per a treballar amb aquesta base de dades. El funcionament serà un poc més lent, però consumirà menys memòria RAM.

En segon lloc, si algú té una placa base amb Socket 775 per a un Pentium 4 de 64 bits i que suporte almenys 4GB de memòria RAM, estic interessat en adquirir-la. Si no, una placa base nova d’aquestes característiques costa uns 50 euros. S’accepten donacions.

I així ha passat amb l’Oracle. Ja us vaig parlar sobre el Número de Bacon i l’Oracle que havia fet quan feia Programació en primer. Us vaig comentar que havia reescrit el codi que havia fet en Programació per fer-lo més ràpid, que consumís menys memòria i amb més funcionalitats. Volia construir un servidor que rebés peticions i les atenguera, a l’estil de la web The Oracle of Bacon.

Doncs bé, aquest estiu (les dues últimes setmanes) m’he posat de nou a la feina i li he afegit algunes millores i he rematat la part del servidor, que no estava acabada. Ahir, aprofitant l’estrena a Espanya de l’última pel·lícula de Woody Allen (Coneixeràs a l’home dels teus somnis) vaig llançar la pàgina web titulada, en un moment de màxima inspiració, The Oracle of Woody Allen.

El llançament ha estat un poc precipitat per fer-lo coincidir amb l’estrena de la pel·lícula (que encara no he vist), però ha estat una estratègia de “màrqueting”. Durant els propers dies estaré fent proves al servidor i a la pàgina web, així que és molt probable que quan la proveu el servidor no estiga funcionant (jo diria que es troba en fase pre-pre-Alpha).

Haig de solucionar encara un parell de Segmentation Faults que apareixen en certes peticions i dels quals no he pogut descobrir el perquè i implementar en la web dues funcionalitats més a banda de la que apareix ara mateixa. Una vegada acabada la web, les funcionalitats seran:

• Calcular la distància entre dues persones en la base de dades.
• Obtenir totes les persones a una distància N d’una determinada persona.
• Calcular la distància mitjana d’una persona

Les dues primeres funcionalitats també es troben disponibles en www.oracleofbacon.org però no la tercera (degut al seu cost computacional, imagine) i en aquesta web tampoc hi ha la possibilitat d’explorar directors, productors i guionistes, sols actors. Jo, per diferenciar-me un poc de la pàgina web original, he decidit que les cerques es facen entre directors, productors i guionistes per defecte (ja que a Woody Allen se’l coneix principalment com a director i guionista).

En una altra ocasió (quan estiga 100% funcional) ja us contaré més detalls sobre el funcionament. Els més geeks podeu trobar el codi font en el servidor Subversion (llicència GPL v3).

En fi, stay tunned i com diu en la pàgina web: molt prompte estarà completament funcional (o no tan prompte).

Encara queden algunes cosetes per modificar en la web, ja anireu veient els canvis a mesura que avança l’estiu (espere no quedar-me a mitges, però no promet res perquè tinc més coses a fer i sempre em passa el mateix).

En fi, podeu comentar sobre el nou tema i així rebré un poc de feedback.

Aquest final de curs és un poc distint a la resta: he acabat el primer cicle de la titulació. Uf, ja fa tres anys que estic ací fent el friki! Diuen que ara ve el tram més divertit dels estudis. Bé, ja veurem. La gent diu moltes coses.

A mi, això d’adonar-me’n de que duc tres anys ací, vivint pel meu compte (vaja, més o menys perquè em mantenen els papis), m’ha fet pensar.

Aquests tres anys, la veritat és que se m’han passat volant. Massa ràpid. Diuen que quan hom es diverteix el temps passa més ràpid. I això és una putada.

Tres anys… Mare meua… A l’institut vaig estar quatre anys i vist des d’ara em sembla que vaig passar molt de temps allí. Jo tinc la meva hipòtesis del perquè.

Pedreguer és un poble de poc més de 7000 habitants. Des de que la meva mare va decidir un dia abandonar-me a la meva sort en la guarderia (cosa que sempre li agrairé), fins que vaig marxar cap a València he estat en contacte sempre amb la mateixa gent, sempre fent les mateixes coses, rient les mateixes bromes. Per això tinc la sensació de que aquests quatre anys d’institut van ser més llargs. Els meus records es fonen en la memòria i no hi ha ni guarderia, ni escola, ni institut: hi ha Pedreguer.

I això és genial, no m’interpreteu malament. M’ho vaig passar molt bé en Pedreguer i a sovint em venen a la memòria molts bons records de la meva joventut. M’encanta tornar els caps de setmana, veure la meva família, els amics de tota la vida, gitar-me a la meva habitació i contemplar la prestatgeria dels meus llibres preferits. Però això m’impedeix passar més temps d’oci amb les altres amistats i fer-ne de noves.

El que m’atreu a Pedreguer són els meus records, però el que m’atreu a qualsevol altre lloc són tots els potencials records que podré tenir, i això és una cosa que m’excita.

Sols tem una cosa: convertir-me en un nòmada en busca d’un lloc i una companyia que no existeixen.

I el primer que he fet després de sopar ha sigut acabar de carregar les últimes fotos que em quedaven del viatge a Herpt d’aquest estiu. I aquest és el vertader motiu d’aquesta entrada: presentar-vos l’àlbum. 97 fotografies que intenten recollir el meu punt de vista de tots els lloc per on vàrem passar aquest estiu: Perpinyà, Ginebra, Luxemburg, Winterswijk, Groningen, Àmsterdam, Delft, Herpt, Heusden, Bruges, París, Versalles i Carcassona.

L’àlbum el podeu trobar al Flickr. Jo personalment recomane que, si us interessa, li doneu un cop d’ull a la presentació. Així podeu fer-li clic al play i oblidar-vos d’anar passant les fotos manualment.

Ja feia un mes que no publicava cap nota. Ho he intentat. S’han quedat diverses entrades en el tinter virtual, però per falta de temps mai acabava de publicar. I ara, crec que alguns d’ells ja estan desfasats… Siga com siga, un servidor està ací de nou i espere tornar a activar el bloc com en els seus bons temps.

Parlant d’això, l’any passat pel mes de juny vaig instal·lar al WordPress una extensió que feia estadístiques del bloc. Tenia curiositat per saber quanta gent visitava aquest bloc i no m’imaginava que seria tanta. En aquest any s’han passat per ací 3376 persones úniques fent un total de 8813 visites. Això sí, s’ha de dir que gran part d’aquests ha arribat de casualitat, perquè l’entrada més vista segueix sent la de “Fi, el nombre auri” i vosaltres, visitants, passeu una mitja d’un minut i vint-i-tres segons llegint-me (que no és molt, tenint en compte que les meves notes solen ser bastant llargues).

Tornant al tema d’estudis. Enguany a sigut un bon any. M’he divertit bastant més que el primer, he conegut més gent, he gaudit més d’algunes assignatures (altres m’han provocat mal a la panxa) i acadèmicament parlant ha sigut un any (a falta de saber el resultat de dues assignatures) inclús millor que l’any passat (pel que fa a la nota mitjana i aquestes coses) cosa que no està malament. I fins ací puc llegir, que parlar d’aquestes coses queda molt mal.

Una de les experiències més gratificants d’enguany ha sigut col·laborar en la Delegació d’Alumnes. I això que encara no he acabat la feina i estic discutint últimament dia sí, dia també amb el Delegat! Però la veritat és que hi ha molt bon ambient i és bastant gratificant el treball realitzat (per no parlar de que estàs al tanto de quasi tot el que passa per la Facultat). Però bé, ja hi ha prou de fer la pilota!

Quin és el projecte per aquest estiu? Ací va la To-Do list:

• Anar-me’n de viatge a Holanda amb quatre dels meus amics. Ja us contaré més de l’aventura, si és que no us ho he contat encara…
• Treure-li la pols a la càmera. Aprofitaré el viatge.
• Acabar de llegir un parell de llibres que tinc començats i llegir-ne dos més que em vaig comprar.
• Treballar amb algunes idees que m’han sorgit al llarg de tot el curs amb el Wodax.
• Començar a veure (i acabar en una setmana ) How I met your mother.

Mmm… Crec que no em deixe res. Bueno, va. Afegiré prendre el sol i fer exercici, per si mon pare llig l’apunt (que sé que llig el bloc). Ell i ma mare sempre que em veuen sense samarreta em diuen: “Pareixes un cadàver del color de pell que tens”… xD. No és la cosa més bonica que se li pot dir a un fill, però imagine que ho diuen de bon cor (?).

Sé que possiblement la meitat de coses de la llista no les faré, però coi, per això estan les To-Do lists…

Bon estiu!

Gaudiu-les!

Actualització (off-topic):

Seguint una iniciativa a partir d’uns comentaris de Menéame pose un enllaç amb el títol tele basura que apunta a Telecinco per fer de la tragèdia un negoci i dic que estic totalment d’acord amb aquesta opinió. No anava a escriure un post nou per dir açò, així que actualitze aquest.

Doncs després de passar dos dies per Mòdena i els voltants ens dirigírem a l’últim escaló del viatge: Florència. Allí arribàrem el dia 21 de matí. Buscàvem un lloc per aparcar a prop de l’alberg i no el trobàvem. Aparcar en Florència és impossible (en el centre) si no eres resident! Després d’una llarga estona pegant voltes trobàrem un lloc en el mateix carrer de l’alberg. El problema era que estava a l’altra punta del carrer i vam tenir que caminar un poc

Al arribar on es suposava que estava l’alberg l’encarregat ens dona una l’alegre sorpresa. Les habitacions no estaven en eixe edifici. Ens conduí pels carrerons de centre durant una estona fins que arribàrem al acollidor apartament que feia d’alberg. Un apartament antic, com deia, que havien reformat i havien convertit en alberg. Tres o quatre habitacions, tres banys, una cuina i un menjador. No estava malament. Això sí, era un poc vell, però per dos nits que anàvem a passar allí ens venia gran i tot. I a més hi havia bona companyia.

Anàrem de volta al cotxe, que ara quedava més lluny, i el portàrem fins a l’entrada de l’apartament. Descarregàrem els trastos a l’habitació que ens havia assignat l’home i anàrem a buscar un pàrquing on deixar el cotxe durant els dos dies. Després d’unes quantes voltes als voltants trobàrem un pàrquing. En el cartell deia que costava 5 euros i pico 2 dies, però al final ens cobraren 36 euros…

Sortirem a buscar un supermercat per comprar alguna cosa per dinar i ens en tornàrem al pis. Quan estàvem dinant s’obrí la porta i aparegueren tres xiques australianes (ja sabeu perquè deia allò de la bona companyia). La veritat no eren gaire simpàtiques. A penes digueren res. Imagine que s’acollonaren en veure sis tiots fent el burro.

En acabar de dinar ens gitàrem una estoneta. Jo no vaig dormir, vaig aprofitar per llegir el Farenheit 451 (ja us contaré que m’ha semblat) que m’havia endut per a les hores mortes del viatge, però hi hagué altres que gaudiren a gust la becadeta.

A les 17.30 partirem a pegar una volteta per la ciutat. Travessàrem el riu, visitàrem la basílica de San Miniato al Monte, contemplàrem la ciutat des de la Piazzale Michelangelo, creuàrem el Ponte Vecchio i anàrem a pegar una miradeta a la Galleria degli Uffizi, que estava a punt de tancar. Un dels factors que ens conduí a visitar a tota pastilla la Galleria fou que pels matins hi ha molta cua i en aquell moment (una hora abans de tancar) no hi havia ningú.

Entràrem i els guàrdies se’n rigueren de nosaltres. A mi em tocaven els collonets amb les meves sabatilles, que les tenia fetes pol, ia un amic li requisaren la botella d’aigua i se la begueren als seus nassos. En fi, una mostra del famós refinament de la Itàlia del nord.

Veiérem el que poguérem de la Galleria fins que sonà la campana que ens avisava de que anaven a tancar. I per poc ens quedem sense motxilles! Havíem deixat les motxilles a la entrada i eixírem per una porta lateral. La qüestió és que a l’arribar a l’entrada principal la porta estava tancada! Jo digué a dos companys que venien amb mi: “Quedeu-vos ací, vaig per derrere abans que tanquen”. Però per sort un dels dos fou més intel·ligent i espentà la porta, comprovant així que en realitat aquesta no estava tancada. Recuperàrem les maletes i ens n’anàrem a sopar. Fou llavors quan ens assabentàrem de l’accident de l’avió a Barajas i estiguérem xerrant d’això durant tota la nit. Ens gitàrem prompte.

A l’endemà férem una visita ràpida per algunes esglésies, per la catedral, pujàrem fins a la cúpula d’aquesta (463 escalons), observàrem la ciutat des d’aquell punt privilegiat, dinàrem en un Kebab (ja s’acabaven els diners), visitàrem el magnífic jardí de Boboli (en el palau Pitti) i tornàrem a l’alberg per sopar. L’endemà havíem d’alçar-nos prompte per veure una última església (la Santa Croce, on estan les tombes de Galileo, Dante i Maquiavel entre altres) i ens esperava un llarg camí fins a Milà.

Dinàrem a Milà, a un restaurant que ja havíem fet nostre, el que ens havia recomanat “el Pingüini” i marxàrem cap a Monza. Quedava l’esperança de poder entrar al circuit amb el cotxe per pegar una volta, però lamentablement el circuit estava tancat per no sé que.

Ja era de vesprada i a les 20h havíem de tornar el cotxe a l’aeroport, així que marxàrem cap allí. Paràrem en un bar a prendre un refresc i fer temps abans de tornar el cotxe. Xerràrem de l’accident de l’avió, dels accidents de cotxe… i finalment tornàrem el cotxe a l’aeroport.

Eren les 20h. L’avió sortia a les 8.25h. Quedaven encara moltes hores d’espera. A partir d’ací les coses s’entremesclen. Ja no sé que va abans i que va després. Sé que sopàrem un entrepà en el Autogrill de l’aeroport, que vaig a acabar de llegir el Farenheit 451 i que vaig llegir, fins la meitat, el Niebla. Jo i Blai dormirem al terra com a bons indigents (ja havíem estat practicant en el Vilalternativa en Vilanova d’Alcolea, quan dormírem en el sòl davant l’Ajuntament) i finalment embarcàrem a l’avió.

Quan ens adonàrem. Ja havien passat els huit dies i estava acariciant els meus gossos que gemegaven d’alegria (dóna gust tornar a casa quan t’esperen). I em vaig posar a escriure aquesta sèrie de post. La resta ja la sabeu.