I així ha passat amb l’Oracle. Ja us vaig parlar sobre el Número de Bacon i l’Oracle que havia fet quan feia Programació en primer. Us vaig comentar que havia reescrit el codi que havia fet en Programació per fer-lo més ràpid, que consumís menys memòria i amb més funcionalitats. Volia construir un servidor que rebés peticions i les atenguera, a l’estil de la web The Oracle of Bacon.

Doncs bé, aquest estiu (les dues últimes setmanes) m’he posat de nou a la feina i li he afegit algunes millores i he rematat la part del servidor, que no estava acabada. Ahir, aprofitant l’estrena a Espanya de l’última pel·lícula de Woody Allen (Coneixeràs a l’home dels teus somnis) vaig llançar la pàgina web titulada, en un moment de màxima inspiració, The Oracle of Woody Allen.

El llançament ha estat un poc precipitat per fer-lo coincidir amb l’estrena de la pel·lícula (que encara no he vist), però ha estat una estratègia de “màrqueting”. Durant els propers dies estaré fent proves al servidor i a la pàgina web, així que és molt probable que quan la proveu el servidor no estiga funcionant (jo diria que es troba en fase pre-pre-Alpha).

Haig de solucionar encara un parell de Segmentation Faults que apareixen en certes peticions i dels quals no he pogut descobrir el perquè i implementar en la web dues funcionalitats més a banda de la que apareix ara mateixa. Una vegada acabada la web, les funcionalitats seran:

• Calcular la distància entre dues persones en la base de dades.
• Obtenir totes les persones a una distància N d’una determinada persona.
• Calcular la distància mitjana d’una persona

Les dues primeres funcionalitats també es troben disponibles en www.oracleofbacon.org però no la tercera (degut al seu cost computacional, imagine) i en aquesta web tampoc hi ha la possibilitat d’explorar directors, productors i guionistes, sols actors. Jo, per diferenciar-me un poc de la pàgina web original, he decidit que les cerques es facen entre directors, productors i guionistes per defecte (ja que a Woody Allen se’l coneix principalment com a director i guionista).

En una altra ocasió (quan estiga 100% funcional) ja us contaré més detalls sobre el funcionament. Els més geeks podeu trobar el codi font en el servidor Subversion (llicència GPL v3).

En fi, stay tunned i com diu en la pàgina web: molt prompte estarà completament funcional (o no tan prompte).

Encara queden algunes cosetes per modificar en la web, ja anireu veient els canvis a mesura que avança l’estiu (espere no quedar-me a mitges, però no promet res perquè tinc més coses a fer i sempre em passa el mateix).

En fi, podeu comentar sobre el nou tema i així rebré un poc de feedback.

Aquest final de curs és un poc distint a la resta: he acabat el primer cicle de la titulació. Uf, ja fa tres anys que estic ací fent el friki! Diuen que ara ve el tram més divertit dels estudis. Bé, ja veurem. La gent diu moltes coses.

A mi, això d’adonar-me’n de que duc tres anys ací, vivint pel meu compte (vaja, més o menys perquè em mantenen els papis), m’ha fet pensar.

Aquests tres anys, la veritat és que se m’han passat volant. Massa ràpid. Diuen que quan hom es diverteix el temps passa més ràpid. I això és una putada.

Tres anys… Mare meua… A l’institut vaig estar quatre anys i vist des d’ara em sembla que vaig passar molt de temps allí. Jo tinc la meva hipòtesis del perquè.

Pedreguer és un poble de poc més de 7000 habitants. Des de que la meva mare va decidir un dia abandonar-me a la meva sort en la guarderia (cosa que sempre li agrairé), fins que vaig marxar cap a València he estat en contacte sempre amb la mateixa gent, sempre fent les mateixes coses, rient les mateixes bromes. Per això tinc la sensació de que aquests quatre anys d’institut van ser més llargs. Els meus records es fonen en la memòria i no hi ha ni guarderia, ni escola, ni institut: hi ha Pedreguer.

I això és genial, no m’interpreteu malament. M’ho vaig passar molt bé en Pedreguer i a sovint em venen a la memòria molts bons records de la meva joventut. M’encanta tornar els caps de setmana, veure la meva família, els amics de tota la vida, gitar-me a la meva habitació i contemplar la prestatgeria dels meus llibres preferits. Però això m’impedeix passar més temps d’oci amb les altres amistats i fer-ne de noves.

El que m’atreu a Pedreguer són els meus records, però el que m’atreu a qualsevol altre lloc són tots els potencials records que podré tenir, i això és una cosa que m’excita.

Sols tem una cosa: convertir-me en un nòmada en busca d’un lloc i una companyia que no existeixen.

I el primer que he fet després de sopar ha sigut acabar de carregar les últimes fotos que em quedaven del viatge a Herpt d’aquest estiu. I aquest és el vertader motiu d’aquesta entrada: presentar-vos l’àlbum. 97 fotografies que intenten recollir el meu punt de vista de tots els lloc per on vàrem passar aquest estiu: Perpinyà, Ginebra, Luxemburg, Winterswijk, Groningen, Àmsterdam, Delft, Herpt, Heusden, Bruges, París, Versalles i Carcassona.

L’àlbum el podeu trobar al Flickr. Jo personalment recomane que, si us interessa, li doneu un cop d’ull a la presentació. Així podeu fer-li clic al play i oblidar-vos d’anar passant les fotos manualment.

Ja feia un mes que no publicava cap nota. Ho he intentat. S’han quedat diverses entrades en el tinter virtual, però per falta de temps mai acabava de publicar. I ara, crec que alguns d’ells ja estan desfasats… Siga com siga, un servidor està ací de nou i espere tornar a activar el bloc com en els seus bons temps.

Parlant d’això, l’any passat pel mes de juny vaig instal·lar al WordPress una extensió que feia estadístiques del bloc. Tenia curiositat per saber quanta gent visitava aquest bloc i no m’imaginava que seria tanta. En aquest any s’han passat per ací 3376 persones úniques fent un total de 8813 visites. Això sí, s’ha de dir que gran part d’aquests ha arribat de casualitat, perquè l’entrada més vista segueix sent la de “Fi, el nombre auri” i vosaltres, visitants, passeu una mitja d’un minut i vint-i-tres segons llegint-me (que no és molt, tenint en compte que les meves notes solen ser bastant llargues).

Tornant al tema d’estudis. Enguany a sigut un bon any. M’he divertit bastant més que el primer, he conegut més gent, he gaudit més d’algunes assignatures (altres m’han provocat mal a la panxa) i acadèmicament parlant ha sigut un any (a falta de saber el resultat de dues assignatures) inclús millor que l’any passat (pel que fa a la nota mitjana i aquestes coses) cosa que no està malament. I fins ací puc llegir, que parlar d’aquestes coses queda molt mal.

Una de les experiències més gratificants d’enguany ha sigut col·laborar en la Delegació d’Alumnes. I això que encara no he acabat la feina i estic discutint últimament dia sí, dia també amb el Delegat! Però la veritat és que hi ha molt bon ambient i és bastant gratificant el treball realitzat (per no parlar de que estàs al tanto de quasi tot el que passa per la Facultat). Però bé, ja hi ha prou de fer la pilota!

Quin és el projecte per aquest estiu? Ací va la To-Do list:

• Anar-me’n de viatge a Holanda amb quatre dels meus amics. Ja us contaré més de l’aventura, si és que no us ho he contat encara…
• Treure-li la pols a la càmera. Aprofitaré el viatge.
• Acabar de llegir un parell de llibres que tinc començats i llegir-ne dos més que em vaig comprar.
• Treballar amb algunes idees que m’han sorgit al llarg de tot el curs amb el Wodax.
• Començar a veure (i acabar en una setmana ) How I met your mother.

Mmm… Crec que no em deixe res. Bueno, va. Afegiré prendre el sol i fer exercici, per si mon pare llig l’apunt (que sé que llig el bloc). Ell i ma mare sempre que em veuen sense samarreta em diuen: “Pareixes un cadàver del color de pell que tens”… xD. No és la cosa més bonica que se li pot dir a un fill, però imagine que ho diuen de bon cor (?).

Sé que possiblement la meitat de coses de la llista no les faré, però coi, per això estan les To-Do lists…

Bon estiu!

Gaudiu-les!

Actualització (off-topic):

Seguint una iniciativa a partir d’uns comentaris de Menéame pose un enllaç amb el títol tele basura que apunta a Telecinco per fer de la tragèdia un negoci i dic que estic totalment d’acord amb aquesta opinió. No anava a escriure un post nou per dir açò, així que actualitze aquest.

Doncs després de passar dos dies per Mòdena i els voltants ens dirigírem a l’últim escaló del viatge: Florència. Allí arribàrem el dia 21 de matí. Buscàvem un lloc per aparcar a prop de l’alberg i no el trobàvem. Aparcar en Florència és impossible (en el centre) si no eres resident! Després d’una llarga estona pegant voltes trobàrem un lloc en el mateix carrer de l’alberg. El problema era que estava a l’altra punta del carrer i vam tenir que caminar un poc

Al arribar on es suposava que estava l’alberg l’encarregat ens dona una l’alegre sorpresa. Les habitacions no estaven en eixe edifici. Ens conduí pels carrerons de centre durant una estona fins que arribàrem al acollidor apartament que feia d’alberg. Un apartament antic, com deia, que havien reformat i havien convertit en alberg. Tres o quatre habitacions, tres banys, una cuina i un menjador. No estava malament. Això sí, era un poc vell, però per dos nits que anàvem a passar allí ens venia gran i tot. I a més hi havia bona companyia.

Anàrem de volta al cotxe, que ara quedava més lluny, i el portàrem fins a l’entrada de l’apartament. Descarregàrem els trastos a l’habitació que ens havia assignat l’home i anàrem a buscar un pàrquing on deixar el cotxe durant els dos dies. Després d’unes quantes voltes als voltants trobàrem un pàrquing. En el cartell deia que costava 5 euros i pico 2 dies, però al final ens cobraren 36 euros…

Sortirem a buscar un supermercat per comprar alguna cosa per dinar i ens en tornàrem al pis. Quan estàvem dinant s’obrí la porta i aparegueren tres xiques australianes (ja sabeu perquè deia allò de la bona companyia). La veritat no eren gaire simpàtiques. A penes digueren res. Imagine que s’acollonaren en veure sis tiots fent el burro.

En acabar de dinar ens gitàrem una estoneta. Jo no vaig dormir, vaig aprofitar per llegir el Farenheit 451 (ja us contaré que m’ha semblat) que m’havia endut per a les hores mortes del viatge, però hi hagué altres que gaudiren a gust la becadeta.

A les 17.30 partirem a pegar una volteta per la ciutat. Travessàrem el riu, visitàrem la basílica de San Miniato al Monte, contemplàrem la ciutat des de la Piazzale Michelangelo, creuàrem el Ponte Vecchio i anàrem a pegar una miradeta a la Galleria degli Uffizi, que estava a punt de tancar. Un dels factors que ens conduí a visitar a tota pastilla la Galleria fou que pels matins hi ha molta cua i en aquell moment (una hora abans de tancar) no hi havia ningú.

Entràrem i els guàrdies se’n rigueren de nosaltres. A mi em tocaven els collonets amb les meves sabatilles, que les tenia fetes pol, ia un amic li requisaren la botella d’aigua i se la begueren als seus nassos. En fi, una mostra del famós refinament de la Itàlia del nord.

Veiérem el que poguérem de la Galleria fins que sonà la campana que ens avisava de que anaven a tancar. I per poc ens quedem sense motxilles! Havíem deixat les motxilles a la entrada i eixírem per una porta lateral. La qüestió és que a l’arribar a l’entrada principal la porta estava tancada! Jo digué a dos companys que venien amb mi: “Quedeu-vos ací, vaig per derrere abans que tanquen”. Però per sort un dels dos fou més intel·ligent i espentà la porta, comprovant així que en realitat aquesta no estava tancada. Recuperàrem les maletes i ens n’anàrem a sopar. Fou llavors quan ens assabentàrem de l’accident de l’avió a Barajas i estiguérem xerrant d’això durant tota la nit. Ens gitàrem prompte.

A l’endemà férem una visita ràpida per algunes esglésies, per la catedral, pujàrem fins a la cúpula d’aquesta (463 escalons), observàrem la ciutat des d’aquell punt privilegiat, dinàrem en un Kebab (ja s’acabaven els diners), visitàrem el magnífic jardí de Boboli (en el palau Pitti) i tornàrem a l’alberg per sopar. L’endemà havíem d’alçar-nos prompte per veure una última església (la Santa Croce, on estan les tombes de Galileo, Dante i Maquiavel entre altres) i ens esperava un llarg camí fins a Milà.

Dinàrem a Milà, a un restaurant que ja havíem fet nostre, el que ens havia recomanat “el Pingüini” i marxàrem cap a Monza. Quedava l’esperança de poder entrar al circuit amb el cotxe per pegar una volta, però lamentablement el circuit estava tancat per no sé que.

Ja era de vesprada i a les 20h havíem de tornar el cotxe a l’aeroport, així que marxàrem cap allí. Paràrem en un bar a prendre un refresc i fer temps abans de tornar el cotxe. Xerràrem de l’accident de l’avió, dels accidents de cotxe… i finalment tornàrem el cotxe a l’aeroport.

Eren les 20h. L’avió sortia a les 8.25h. Quedaven encara moltes hores d’espera. A partir d’ací les coses s’entremesclen. Ja no sé que va abans i que va després. Sé que sopàrem un entrepà en el Autogrill de l’aeroport, que vaig a acabar de llegir el Farenheit 451 i que vaig llegir, fins la meitat, el Niebla. Jo i Blai dormirem al terra com a bons indigents (ja havíem estat practicant en el Vilalternativa en Vilanova d’Alcolea, quan dormírem en el sòl davant l’Ajuntament) i finalment embarcàrem a l’avió.

Quan ens adonàrem. Ja havien passat els huit dies i estava acariciant els meus gossos que gemegaven d’alegria (dóna gust tornar a casa quan t’esperen). I em vaig posar a escriure aquesta sèrie de post. La resta ja la sabeu.

El dia 18 arribàrem a Mòdena (província de la Emília Romanya) de matí. No teníem mapa de la ciutat i no havíem mirat en el Google Maps on collons estava l’alberg, així que bàsicament entràvem a la deriva a la ciutat. No sé qui comentà que no trobaríem l’alberg en 100 anys i Javier, que feia de copilot, preguntà “Com es diu el carrer?” i Blai li contestà “L’alberg es diu San Filippo Neri i està al carrer Santa Orsola”. Encara no havien passat cinc segons quan Javier exclamà: “Hòstia és eixe carrer!”. Havíem acabat de trobar el carrer de l’alberg. Aquell dia no deuríem haver anat a Mòdena sinó a Mònaco. La sort estava del nostre costat.

Entràrem a l’alberg i el encarregat ens digué que fins les 14h no podíem entrar a l’habitació així que deixàrem els trastos al cotxe i anàrem a pegar una volta per la ciutat. Tornem a deixar les bosses de viatge, sortim a dinar (o vam dinar abans de deixar les bosses? No ho recorde) i a passejar per la ciutat famosa pel seu vinagre. Sols teníem eixa tarda per veure la ciutat ja que a l’endemà havíem d’anar a Sant’Agata on es troba la fàbrica dels cotxes de luxe Lamborghini i a Maranello on està la de Ferrari (ja us havia dit que els meus amics són uns fans del motor). Tampoc feia falta més temps per veure el centre històric. No hi havia molt per veure.

Des del punt de vista guiri, Mòdena no era una bona ciutat. No m’agradà. Però crec que seria un bon lloc per viure: semblava ser una ciutat tranquil·la. Em sorprengué veure la quantitat de gent que anava en bicicleta a tots els llocs. Persones de totes les edats i colors (per cert, que hi havia molts negres també, cosa que em sorprengué degut a la política berlusconiana). El vinagre no el vaig tastar i vaig acabar amb els peus fets pols perquè em vaig patejar el centre amb sandàlies i sense calcetins (anava de guiri però el sentit del ridícul encara el tenia).

A l’endemà anàrem a la fàbrica de Lamborghini i jo vaig preferir no entrar al museu (no és allò que m’interessen massa els cotxes a mi) i em vaig quedar fora amb dos companys. Després tornàrem marxa enrere a buscar Maranello per visitar el museu de Ferrari. Aquest sí que el vaig visitar, imagine perquè em sonava més el nom o que sé jo. Férem algunes fotografies als deportius, als cotxes de Fòrmula 1 i sortírem cap a fora. Havíem quedat amb les amigues d’una companya nostra (sí, així de liosa era la situació) que van venir l’any passat per festes ací, a Pedreguer.

Per la nit sortírem amb elles al parc i jugarem una estona a un joc de cartes que encara no he acabat d’entendre. Era una d’eixes xorrades de joc que poc tenen a veure amb les cartes, però bé, passàrem l’estona que és del que es tractava.

I a l’endemà cap a la fase definitiva del viatge. Florència.

Per cert, ja hi han quatre fotos penjades del viatge a la meva galeria Flickr.

Com ja sabreu, el passat 15 d’Agost agafàrem un vol des de l’aeroport de València (Manises) cap del de Milà (Malpenssa). El vol sortí puntal i sense cap incidència (uf… quan m’ature a pensar amb l’accident de Spanair se me posen els pèls de punta). Ara que hi estic diré que m’encanta volar (encara que són poques experiències les que he tingut fins ara). El moment que més m’agrada és l’enlairament. L’any passat quan vaig anar a passar uns dies a Londres vaig poder gaudir de l’experiència com si fos la primera vegada (la primera vegada fou quan jo era molt petit i no recorde res del vol).

Notes una lleugera (allò tampoc és un caça) espenta que t’atreu cap al seient, s’acceleren els bateigs del cor i per fi notes com el fregament de les rodes amb el terra desapareix i puges ràpidament cap a munt. Mires per la finestreta de l’avió i observes les cases, les persones, els cotxes i les parcel·les perfectament definides. Pots observar el paisatges des d’una perspectiva molt poc habitual.

A banda de l’enlairament i l’aterratge, viatjar amb avió no és gaire diferent que viatjar amb tren o autobús però a més altura.

A Milà arribàrem abans d’hora i tot. Feia bon temps. Baixàrem de l’avió anàrem a recollir les maletes, passàrem pel pertinent control antidroga (un gos que olia les bosses) i ens dirigírem cap algun lloc on alquilaren cotxes. Els nostres intents d’alquilar un cotxe per Internet havien estat sense cap resultat positiu i ja havíem perdut l’esperança d’alquilar un cotxe i haver de desplaçar-nos amb tren (que no hagués estat malament tampoc, simplement hagués estat diferent el viatge). Però tinguérem sort i ens alquilaren un cotxe.

Quan sortírem a buscar-lo plovia a cànters. Com poguérem pujàrem dalt del cotxe a presses i correres i entre rialles, ens posàrem en marxa cap a Milà (l’aeroport està a uns 50 quilòmetres de distància). No teníem ni idea de com anar cap allà, però amb un mapa de la zona que compràrem a l’aeroport (7.5€ per un tros de paper…) ens guiarem cap a l’Hotel Medusa, que es suposava que havia de ser el nostre lloc per guarir-nos de les possibles inclemències del temps i de la freda nit de Milà (allò està tocant amb Suïssa). I dic que “es suposava” perquè el paio de l’alberg havia fet overbooking amb les habitacions i no en tenia cap disponible per a nosaltres així que ens envià a un altre alberg pel mateix preu. Mirant-ho bé va ser un cop de sort perquè l’Hotel Medusa era un forat que semblava que anés a enderrocar-se en aquell mateix moment. A banda, l’entrada pareixia més bé una “fira per a homes” o una casa de “dones que fumen”. Ja sabeu a que em referisc.

Arribàrem a l’Hotel Piola, coneguérem al nostre amic “el Pingüini” (un mot que li posàrem a l’encarregat de l’alberg perquè ell ens deia a nosaltres “pingüini“, que significa “pingüins” en italià, ja que demanàrem aire condicionat al dormitori), deixàrem els trastos a les habitacions (dues habitacions de tres llits) i marxàrem a pegar una volta per Milà. La ciutat estava deserta.

A l’endemà sortírem de matí a veure la catedral (duomo), el Castell dels Sforza, la Basílica de San Ambrosi i un parell d’esglésies més. A excepció dels guiris (com nosaltres) no hi havia ni una ànima pel carrer i els comerços (inclosos restaurants) estaven la majoria tancats. El motiu (que coneguérem més tard, en Mòdena) era el Ferragosto, una festa que se cel·lebra a Itàlia entre el 15 d’Agost i la setmana següent, just quan nosaltres estàvem de viatge.

El matí del tercer dia a la regió de la Llombardia l’emprarem en visitar el circuit de Monza (una parada obligatòria tenint en compte l’afició al motor dels meus companys). Jo sofrí aquella visita. Ens colàrem al circuit per un forat en la tanca i em deia a mi mateixa i als altres: “en qualsevol moment entren ací els de seguretat i ja la tenim armada”. A més queia un sol que badava les penyes, no teníem aigua ni menjar (un Kit-Kat eren les meves provisions per si tenia una baixada de sucre) i la deshidratació començà a fer-se patent en els llavis. Per sort sobrevisquérem i pegàrem la volta al circuit complet (5,4 quilòmetres) sense que cap guàrdia ni ningú ens emprenyés (i estava ple de càmeres de vigilància).

Dinàrem en un restaurant on un plat d’espaguetis amb gal·leres ens costà 19€ (el plat en valia 10€ però un refresc costava 3.5€) i ens posàrem en marxa cap a Bellagio, un xicotet poblet a la vora d’un immens i magnífic llac, el Como (que dona nom a la província pertanyent a la Llombardia. Donàrem una volta pel poble, férem algunes fotografies i ens entornàrem cap a Milà. A l’endemà ens havíem d’alçar prompte (se suposava) per marxar cap a Mòdena. Però això és una altra història que haurà d’esperar fins demà. El post ja és massa llarg i no vull fer-vos por.

El passat divendres 1 vaig tenir el gust d’assistir al concert de Lilit i Dionís a Sagra. Els qui em coneixeu ja sabreu que sóc un fan d’aquest grup, així que no m’ho vaig pensar dues vegades d’anar i li ho vaig comunicar a Blai a qui també li agraden molt i tenia ganes d’anar, encara que estava constipat. Hi havia un motiu especial: Posaven el disc a la venda.

Així que el divendres ens n’anàrem tots dos amb dos companys més cap al poblet de la Rectoria i arribarem al concert. I allí ens identificà un curiós personatge abillat amb bosses que li rodejaven el pit i la cintura i una càmera de fotos (una Canon EOS 350D segons vaig poder saber després). Em reconegué per les meves fotos en el Flickr (jo també anava amb la càmera) i ell s’identificà com a Rebombori (veges tu, encara no sé el seu nom).

Començàrem a xerrar i ens contà que formava part d’una associació (digues-li associació, digues-li unió, digues-li grup, etc) anomenada Músics Sense Fotògraf que es dedica a fotografiar concerts arreu del País Valencià. La seva autodescripció en el perfil de Flickr diu:

La fotografia i la música pateixen un mal en comú, no tenim espais ni ajudes en aquesta societat comercial, i encara menys si t’interessa alguna cosa “fora del normal” com pot ser la música en Valencià o la crítica social. Per això em decidit reunir i formar aquest grup fotogràfic per gaudir del que ens agrada i a més documentar la realitat del nostre poble.

Rebombori ens animà a col·laborar amb el projecte i ens informà de que el pròxim cap de setmana surt un autobús cap a Vilanova d’Alcolea (Castelló) on els disbauxers de Lilit i Dionís ens alegraran la nit amb un concert. Així que el pròxim dia 9 d’Agost, abans d’anar-me’n una setmana per Itàlia, marxe amb autobús de festa amb bona gent, amb la càmera de fotos i amb un nou objectiu que em vaig comprar el divendres passat i estic esperant rebre’l a la tenda Fotoprix de Dénia. Serà genial!

Parlant de l’objectiu. És un objectiu de focal fixa (50mm) i el motiu pel qual me l’he comprat és pel seu baix cost: 109€ i la seva increïble apertura del diafragma: fins a 1,8. Me’l vaig comprar pensant en els concerts, on hi ha poca llum per fer fotos i aquestes apertures s’agraeixen per no estirar massa la sensibilitat (que es comporta de puta mare la Canon a 1600I). L’objectiu és el Canon EF 50mm f/1.8 II.

En fi, ja us contaré. Mentrestant podeu pegar-li un cop d’ull a les fotografies del concert.

Blai va penjar la cançó dels Cérvols. Jo en penjaré una altra, per no repetir-nos: Lilit i Dionís – L’olor de l’amor.