Jo tenia el vol de tornada programat per al diumenge 18 a les 08.05 des de l’aeroport de Santander. Volia arribar el diumenge prompte a casa perquè tenia encara moltes coses a preparar per al viatge a Estocolm.

No sé com, arriba a les nostres orelles que l’aeroport de Santander ha cancel·lat tots els vols. “Merda!”, pense. Corrent, em connecte a la pàgina web d’AENA i busque el número d’informació d’AENA i cride. La veu mecanitzada d’una senyoreta em recorda que “degut a l’erupció d’un volcà a Islàndia, els vols amb Europa poden sofrir cancel·lacions. Consulte la informació amb la seva companyia aèria”. Després d’oferir-me les opcions i marcar un parell de números en el contestador, una operadora m’atén i em demana el número de vol. Jo li’l done i ella em diu que el meu vol no s’ha cancel·lat.”Perfecte, falsa alarma!”

Una estona després, algú torna a entrar a la pàgina web d’AENA i veu una notícia on s’informa que els aeroports septentrionals d’Espanya han estat tancats al tràfic aeri. Comença a aparèixer la desesperació. “Però si m’acaben de dir que sí eixia el vol!”. La direcció del vent és imprevisible i amb ella la de la cendra.

Ens fem la idea de que haurem de buscar una manera alternativa d’arribar a Madrid abans de les 14.30, que és quan enlaira l’altre avió que havíem d’agafar per a tornar a València. Renfe és la millor solució, a les 07.05 minuts parteix un tren en direcció a Chamartín que arriba a les 12.06. L’única opció per arribar a hora d’agafar el següent avió!

A banda d’aquestes males notícies creix l’angoixa de quedar-me sense viatge a Estocolm, planificat des de finals de Febrer! En la pàgina web d’AENA no apareix el vol com a cancel·lat, però la senyoreta que s’havia posat al telèfon ja m’havia dit que sols apareix la informació actualitzada per als vols compresos en les pròximes 24 hores i pel que sabem, el tràfic aeri a tota Suècia ha estat restringit.

Tornem a entrar a la pàgina web d’AENA i apareix una notícia que informa que s’han reobert els aeroports clausurats. Alegria! No som els únics, hi ha molta gent a l’assemblea que també ha vingut en avió, però som prudents. Sabem que en qualsevol moment poc girar-se el vent de nou i obligar a tancar l’aeroport.

La idea és estar prompte a l’aeroport i assabentar-nos prompte de si es cancel·la el vol o no per tenir temps a agafar el tren de les 07.05 en direcció a Madrid en cas de que finalment l’avió a Madrid no s’enlaire. I així ho faig. A les 05.45 ja estic a l’aeroport (amb 22 euros menys a la butxaca: els taxis cobren 6€ de suplement per dur-te a l’aeroport). Completament desert. No hi ha ningú. Les portes estan tancades i també quasi totes les llums de l’interior. No sé que pensar, des de darrere del vidre de les portes puc observar el panell d’informació amb els vols. Allí està el meu. Primer apareix un d’Iberia que surt a les 07.40 i el meu, a les 08.05. Indica fins i tot la porta d’embarcament. No hi ha cap observació.

Sobre les 06.15 obrin les portes de l’aeroport i pareix que comence a posar-se en funcionament. Els d’Iberia obrin els mostradors de facturació, les cafeteries comencen a preparar cafès per als viatgers que s’acosten i jo m’assec al costat del control de seguretat esperant a que passe el temps per entrar i agafar el meu vol. M’adormo una estona escoltant Manel.

Em desperta el rebombori d’unes joves nord-americanes (o canadenques, tampoc no vaig preguntar). Són les set menys quart i els panells d’informació segueixen sense cap novetat. No hi ha cancel·lacions a la vista. El que em deixa amb la mosca d’arrere l’orella és que els mostradors de Ryanair no han obert.  “Obriran a les 07.00″ – pense – “Segons la normativa els han de tancar a les 07.25, amb 25 minuts els sobra per a facturar” i em torne a relaxar.

Uns minuts després, passa una xica pel costat i ens diu a tots els que estem esperant les paraules que ningú volia sentir: “L’aeroport ha cancel·lat tots els vols d’avui”. Els ulls se’ns obrin com a plats a tots i es sent un sospir de resignació general. El meu és doble. Sé que ja no arribe al tren de les 07.05 per anar a Madrid i sé que demà no eixiré cap a Estocolm.

Agafe un taxi i em dirigisc cap a l’estació de Renfe (16 euros menys). Allí una treballadora de Renfe m’informa del que m’esperava: el tren acaba de sortir. El pròxim surt a les 14.05. No hi ha res a fer, he perdut tots els vols de tornada a casa. Torne a agafar la maleta, un altre taxi (i 8€ menys) i torne a l’hotel a comprar dos bitllets de tren: un a Madrid i l’altre a València (uns 38€ cadascun, per si us interessa). Són les 07.30 i el treball en la RITSI encara no ha acabat, encara podré presenciar l’última jornada.

A les 14.00 passe pel control de seguretat de Renfe i em trobe a la mateixa dona que havia trobat de matí a l’estació. Em fa un somriure i em desitja sort i un bon viatge. Moltes gràcies, desconeguda. Em pose els auriculars, seguisc escoltant els Manel i el tren comença a moure’s. Mai havia sofrit ni un sol retràs en els avions (tampoc es que n’hagués agafat molts), ja tocava alguna aventura. I millor així que no pas que ens agafe la crisi en Suècia.

Quan ens endinsem en les muntanyes de Lleó comença a ploure. Hi ha boira baixa i núvols de pluja, és un dia gris. Com els que a mi m’agraden. Els camps que es veuen a través de la finestra del tren són plens de vegetació mullada. Un paisatge preciós (un dels avantatges del tren front l’avió). A 200km/h les gotes que colpegen la finestra es desplacen més de 30 cm. Les observe una estona.

“No ha sigut tan mala experiència tampoc. Una aventura, quelcom que contar” – em dic a mi mateix – “Recordeu el folló que va muntar el volcà aquell? A mi em va fotre de calent!”. M’absorbisc en els meus pensaments, tinc coses millors en les que pensar. I m’adormo. Demà tornarà a eixir el sol.

I el primer que he fet després de sopar ha sigut acabar de carregar les últimes fotos que em quedaven del viatge a Herpt d’aquest estiu. I aquest és el vertader motiu d’aquesta entrada: presentar-vos l’àlbum. 97 fotografies que intenten recollir el meu punt de vista de tots els lloc per on vàrem passar aquest estiu: Perpinyà, Ginebra, Luxemburg, Winterswijk, Groningen, Àmsterdam, Delft, Herpt, Heusden, Bruges, París, Versalles i Carcassona.

L’àlbum el podeu trobar al Flickr. Jo personalment recomane que, si us interessa, li doneu un cop d’ull a la presentació. Així podeu fer-li clic al play i oblidar-vos d’anar passant les fotos manualment.

El primer quadrimestre ja ha acabat, fa dues setmanes que ha començat el segon, ja sabem quasi tots els resultats dels exàmens i ja és hora d’anar planificant-se el segon quadrimestre.

Normalment sempre us compte les meves inquietuds quan arranca un nou curs o quadrimestre sobre les assignatures que vaig a començar, aquesta vegada no faré un anàlisi tant detallat. Simplement diré que crec que el segon serà encara més “divertit” que el primer ja que la temàtica de les assignatures és més afí als meus gustos.

Però com us deia, aquesta article no tracta de les meves impressions sobre les noves assignatures, així difícilment us faria enveja, en tot cas avorriment. Amb el que espere provocar-vos enveja és amb el meu plàning per a aquest quadrimestre, perquè cada vegada que el pense se me fa la boca aigua.

Comencem el proper dia 26 de Febrer, el meu aniversari, amb un (espere) meravellós concert d’Els Amics de les Arts a Vinaròs. Jo no els havia escoltat fins fa un parell de setmanes i l’altre dia, mig em broma, mig en serio, vaig comentar amb Adrià si ens n’anàvem a Vinaròs (realment no esperara que progressara tant la cosa). Però bo, al final el senyor Blai, el senyor Adrià i “menda lerenda” marxaran cap a les terres altes del País Valencià a escoltar als Amics. Bon aniversari, eh?

Seguim amb actuacions musicals. El proper dissabte 13 de Març seré a la Sala Apolo de Barcelona al concert de Brams. Una altra vegada amb Blai, Adrià i un amic d’aquest. Brams no són ni de lluny el meu grup preferit, de fet no em sé ni una cançó, però cony, tenia ganes d’anar-me’n a Barcelona i no veig millor ocasió.

Bo, l’última frase no acaba de ser certa del tot, o millor dit, amaga part de la veritat. Perquè el cap de setmana del 4 d’Abril (primer cap de setmana de Pasqua) tornaré a la ciutat comtal amb l’anual viatge de la penya barcelonista de Pedreguer al Camp Nou, a veure el Barça – At. Bilbao.

No acaba el mes d’Abril ací ni de lluny. En algun moment, encara per decidir, de les vacances de Pasqua, ens n’anirem la colla d’amics de Pedreguer (qui vulga venir, vaja) a fer una volta per diferents comarques del País Valencià. Aquest viatge ha sorgit, es podria dir, que del pique de molta gent amb el viatge a Herpt del passat estiu: “Pa que collons se n’aneu a Holanda, si no conegueu la vostra terra?”. Doncs bé, intentarem posar-li solució.

I… Del 19 al 23 d’Abril estaré a Estocolm amb dos amics de classe (Fernando i Adrià). Avui mateixa hem comprat el bitllets d’avió a molt bon preu en Ryanair. No conec res de Suècia, així que no us puc dir res de moment, ja us ho contaré a la tornada. Ens l’hem jugada un poc a l’hora de comprar els bitllets, perquè els hem comprat sense saber la nota d’una assignatura del primer quadrimestre que té l’examen extraordinari el dia 20 d’Abril (amb dos collons!).

I a tot això hi haurà que intercalar els pertinents concerts que es presenten (com el del 25 d’Abril), pel·lícules interessants (de moment ja m’he marcat al calendari la de Millenium 2 que la fan en valencià) i, espere, un llarg etcètera. Espere no oblidar-me’n de la Universitat…

Mon pare (que sé que llig el blog) diu que visc més bé que el príncep. I jo no ho negue, sempre hi ha hagut gent amb sort…

Des de menuts sempre havíem fet conya amb els orígens de Javi (irònicament, és l’únic que és nascut a Pedreguer, ja que l’hospital més pròxim està a Dénia i la majoria de parts són allí). A més, Javi sempre ha estat un xic bastant fort, molt fort diria jo, i de menut les seves “amenaces” eren: “O fas tal, o et mate”. Això lligat a que és un tío molt catxondo i encomana les pizzes a nom de “Dios”, feia que nosaltres férem conya també amb la seva divinitat.

Total, quan ens digué el significat del seu cognom, literalment “De Herpt”, la primera cosa que se’ns vingué al cap fou: “Si els musulmans tenen La Meca, nosaltres tenim Herpt”. I ací és on començaren les conyes de fer alguna vegada una peregrinació al poble holandès de Herpt.

La veritat és que Herpt és un poble de mala mort, i que em disculpe nostre senyor, però la gràcia del viatge no es tant el destí, sinó el viatge en sí i en especial pel mitjà de transport: la fragoneta de mon pare. La furgoneta de mon pare és bastant coneguda per Pedreguer i no és per cap motiu en especial, simplement no passa desapercebuda. És difícil no fixar-se amb una Volkswagen Transporter de 1988 pintada de groc. Ací està.

Yellow submarine

Doncs el pròxim dia 27 de Juliol partirem amb aquest trasto (amb molt d’afecte li ho dic) cap a Perpinyà, que serà la primera parada. Partirem bon matí (sobre les cinc) per a no agafar sol i intentarem estar a la ciutat francesa cap a les 15 o 16. Segons el Google Maps són 6 hores (cinc i pico), nosaltres en comptem 10, ja que la velocitat de creuer de la furgoneta és d’uns 90-100 Km/h i haurem de parar a descansar nosaltres i sobretot la furgoneta!

Si les coses van bé, la Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra no ens porten al calabós i no tenim cap problema en la frontera, dinàrem a Perpinyà i passarem la vesprada per allí per descansar. Soparem ben prompte i marxarem cap a Ginebra, el següent destí. Quan es faça de nit i estiguem cansats del viatge, tenim pensat parar a alguna estació de servei i dormir dalt la furgoneta fins l’endemà, per prosseguir la marxà cap a la ciutat suïssa.

A Ginebra ja hem reservat l’alberg. Passarem un dia allí. Arribarem el dia 28 de matí i marxarem l’endemà cap a Luxemburg on passarem un altre dia de descans. Malauradament no tindrem massa temps per gaudir d’aquestes ciutats, però si ens detenguérem més no podríem passar tant de dia a Holanda.

I Holanda és el pròxim destí. Allí passarem els sis dies següents recorrent-la de dalt a baix. Llocs a visitar, no els tenim tots clars encara, però els que sí segur estaran són Herpt i com no, Amsterdam . A partir d’ací el plàning del viatge es fa cada vegada més difús ja que depenem de la furgoneta.

Si la cosa va bé, partirem el dia 6 d’Agost cap a París, fent escala a Bruges on pararem per descansar i seguir la marxa cap a París. I en la ciutat del Sena estarem fins el 10 d’Agost, que començarem la marxa cap a Pedreguer on esperem arribar el dia 12 sans i estalvis. Com veieu, tota una aventura de 17 dies pegant bacs per Europa. Sens dubte una experiència inoblidable.

Encara ens queda per aclarir quins llocs visitar en cada ciutat (s’admeten suggeriments), on allotjar-nos (a part de la furgoneta), etc. Però bé, el principal ja està fet: agafar forces i ganes per al viatge i marcar la ruta.

Ja us contaré més coses…

Des que començaren a guanyar les eleccions a diferents països partits polítics dretans, que açò és un no parar. Primer fou la Merkel, després el Sarkozy y un darrere l’altre, tots els països d’Europa han anant donant poder a la dreta neoliberal europea.

“La gota que colmó el vaso” (kit-kat: com es diu aquesta expressió en valencià?!) fou la victòria del mafiós simpàtic Silvio Berlusconi, president de la República d’Itàlia. Aquest senyor començà el seu mandat amb la polèmica llei que criminalitzava els immigrants sense documents (no m’agrada el terme “il·legal”) i que ha exportat al Parlament Europeu. Avui s’han aprovat les mesures que permeten tenir detingut per cap causa, sense advocat i sense espera de cap juí, durant divuit mesos (un any i mig) a un immigrant sense regulació a la Unió Europea. Cal recordar que fa uns dies aquest mateix Parlament aprovava la mesura de l’ampliament de la jornada laboral fins a 60 hores setmanals (i en alguns casos especials fins a 65 hores setmanals).

Però avui també, el nostre col·lega Silvio torna a fer de les seves. Aquest home que té nombroses causes pendents amb la Justícia italiana ha sigut llest: El Senat Italià ha aprovat una llei que impedeix als alts càrrecs polítics de l’Estat ser jutjats! Paraula que em ve al cap ara mateixa: WTF! (“What the fuck!”, en valencià: “Però que collons!”. Internet ha fet molt de mal…).

En fi, amb totes aquestes coses no se m’ocurreix res més a dir. Simplement et deixen amb la boca oberta com un imbècil. Bo sí, la pregunta ara és: què diu el Govern de ZP? Doncs no diuen res perquè tenen la boca plena de vergues, perquè l’únic que fan és mamar-li-la a la resta d’Estats “de primera categoria” d’Europa (Francia, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, etc).

• Respecte a la qüestió de la jornada laboral, el Govern ací ens diu que s’oposa a aquesta reforma, però al Parlament en la votació, va i s’absté! No vota en contra, no. S’absté! Però com és possible ser tan hipòcrita?
• Respecte a la immigració, avui la vicepresidenta ha dit que augmentaran els 40 dies que tenen tancats als immigrants sense papers.

Sempre havia tingut confiança en Europa. La veia un rival fort front a Estats Units i que es diferenciava per la ment oberta dels seus ciutadans, però està vist que no. Les persones, en massa, deixe’n de comportar-se com a tal…

Des de feia mesos havia aprimat molt, però degut al meu caràcter nerviós pensàvem que seria degut a la pressió dels estudis, les eleccions municipals, les festes, etc. Però al cap d’un mes de visitar al metge, la setmana passada em vaig fer un anàlisi de sang perquè ja no hi havia motiu per estar nerviós i menjava com “una revolta de riu”, però seguia igual o pitjor.

Aquest dilluns, abans d’anar a comprar-me una motxilla vaig passar pels resultats de l’anàlisi. I… sorpresa! La metgessa em donà la bonanova. 302 mg/dl de glucosa en sang. Una diabetis com una casa. Em digué que anara despedint-me del viatge i que el més convenient seria ingressar a urgències a l’hospital per a que em controlaren el sucre. Era una bomba en pates.

Vaig arribar a casa, vaig comunicar la “bonanova” a la família i vam marxar cap al centre metge on la metgessa ens va fer un volant per ingressar per urgències a l’hospital.

I allà vaig anar jo, cabrejat, frustrat, trist, etc. No pel fet de ser diabètic, sinó pel fet de què després de tants mesos d’estar preparant el viatge (buscant llocs que visitar, llocs on dormir, horaris de tren, reserves, etc.) i superar altres entrebrancs que quasi posen fi al viatge ja fa mesos; just el dia abans, unes poques hores abans de eixir, haver de quedar-me a casa.

Però bé. C’est la vie, que diuen els francesos. Resignació i a esperar a que els metges em digueren algo. Em vaig posar en contacte amb els altres dos interraileros i els vaig dir que marxaren sense mi, perquè no sabria quan podria viatjar.

A l’hospital, l’atenció perfecta. Tot l’equip d’infermeria, medicina i celadors es van portar molt bé amb mi i em van buscar unes bones habitacions (primer amb un home vell i després a una “sweet” privada).

Entre ahir i hui m’han fet l’explicació de què devia menjar (de tot, però equilibradament) i de com havia de subministrar-me la insulina necessària per a què les cèlules es proveïsquen de glucosa. Ja està tot clar i m’han enviat cap a casa.

Ara res, a prendre el costum de mesurar-me la glucèmia (concentració de sucre en sang), a subministrar-me la insulina (és molt senzill, no m’haig de punxar amb cap xeringa, és un xicotet bolígraf amb una agulla molt xicoteta) i sobre tot portar una vida sana (una dieta equilibrada de 2000 quilocaloríes al dia i una bona dosi d’esport diari).

Per l’historial clínic de la meva família és estrany que siga diabètic de tipus I (en un altre post ja us explicaré quins tipus hi ha, ara seré tot un expert. Jejeje) per tant és possible que una vegada tinga estabilitzat la glucosa en sang deixe de subministrar-me insulina. Tot depén del meu pàncreas…

I bé, res. A preparar el pròxim viatge…

Ja us vaig parlar del fabulós viatge amb tren que ens hem montat, però aprofitaré per donar-vos enveja de nou. Aquests dies, com deia, són dies de preparatius. Ja estan els bitllets, el DNI, el passaport i les reserves als albergs llestos. Ara quede l’oci. Què me’n porte? Ací va la meva llista.

• Càmera de fotos.
• ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? (¡Venciste, Rosemary!)
• Sudoku (no tenia ni puta idea de jugar fins fa dos setmanes).

Ja veieu, sols l’indispensable per passar les hores dalt del tren i allò que no pot faltar en qualsevol viatge. Res més. El justet per disfrutar al màxim del viatge.

Vaig controlant les despeses per saber si aquest tipus de viatges són o no cars. De moment resulten molt interessants…

El proper 31 de Juliol, jo i dos persones més agafarem el primer d’una sèrie de trens que ens donaran la volta per el centre d’Europa (Suïssa, Àustria, Eslovènia i Itàlia).

És ben conegut el bitllet Interrail. Un bonus que et permet agafar els trens que vulgues durant un període d’un mes (hi ha diverses modalitats) per tota Europa. Aquest bitllet és un amic inseparable dels típics motxileros. I aquest estiu jo seré un d’ells.

Com deia, el dia 31 de Juliol (ja falta poc…) agafarem el tren que ens portarà a Berna (la capital suïssa), que serà la primera ciutat on farem parada. Allí dormirem dues nits i visitarem la ciutat i els voltants (ja ho decidirem sobre la marxa). Falta decidir també a quin alberg/pensió/hostal/camping ens allotjarem.

El dia 3 d’Agost marxarem cap a la primera ciutat d’Àustria que visitarem: Innsbruck. Aquesta ciutat situada a la regió del Tirol és famosa per la pràctica dels esports de neu (ha sigut dos vegades la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern). Ací pasarem dues nits també en algun alberg o camping, falta decidir-ho.

El dia 6 arribarem a la capital austríaca, Viena, on pasarem dos dies més (i dues nits). No fa falta dir-vos que es pot trobar en Viena (edificis centenaris, monuments, museus, parcs, etc.). Ja veurem on ens allotgem.

El dia 8 dinarem a Ljubljana, la capital de la xicoteta Eslovènia. Es poden trobar encara molts edificis i monuments de l’antiga Yugoslàvia així com palaus, castells i parcs. En Eslovènia visitarem també la xicoteta localitat de Bled, situada en una de les valls dels Alps Julians. Aquesta xicoteta localitat (d’uns 5.000 habitants) destaca per el seu llac que té una illa al centre amb una esglèsia. El llac és ideal per pendre un bany o per passejar amb barca de rems.

I el dia 11 aplegarem a la última parada del recorregut motxiller. La ciutat dels canals: Venècia. Alguns ens han recomanat que no anàrem en aquesta època de l’any, altres que sí. Al final hem optat per anar perquè creiem que passant tant a prop d’aquesta mítica ciutat, sería imperdonable no visitar-la. Ja veurem com quedem i si trobem allotjament per aquestes èpoques (hi ha que reservar ja!).

Finalment, el dia 15 arribarem a la ciutat comtal on agafarem un altre tren que ens portarà cap a València.

De segur que serà un viatge fantàstic. I per al pròxim any? El sudest (Croàcia, Bòsnia, Romania, Bulgaria…), el nordest (Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia…) o ens n’anem a Rússia? Ja veurem, queden tantes coses per veure!