Divendres de vesprada agafàrem un creuer de la Tallink que ens dugué a la ciutat estona des d’Estocolm. A nosaltres, a un bon grapat més d’Erasmus i a una bona colla de jubilats, que aprofiten per visitar la ciutat i menjar i beure relativament barat (clar, sí es compara amb Suècia, perquè comparat amb Espanya tampoc és que allò siga jauja).

La ciutat, de a penes 400.000 habitants, i el país, comencen a sortir del forat en el que els va sumir l’ocupació soviètica d’abans dels 90 i han sabut aprofitar el turisme que els arriba dels països escandinaus com Suècia i especialment Finlàndia (trobaràs quasi totes la informació en estonià, finlandès, suec i, com no, anglès).

Tallinn

Vam arribar a les 10 del matí a la capital, després de 17 hores de vaixell i ens vam dirigint de seguida al centre de la ciutat, ja que sols teníem 8 hores per a visitar la ciutat. Tallinn no és molt gran, així que vam decidir anar caminant des del port fins al centre i no ens en penedim: en 15 minuts estàs en la Raekoja plats (la plaça de l’Ajuntament).

Passejàrem pels carrers empedrats, férem un esmorzar a una cafeteria-xocolateria amb molt d’encant que ens havia recomanat la Lonely Planet i seguirem fins al Castell de Toompea, seu del Parlament i la Catedral d’Alexander Nevski. Allí fora hi havia muntades activitats per commemorar la independència d’Estònia de l’URSS el 20 d’Agost de 1991, sota la presència amenaçant de l’exèrcit Roig. Així, sense saber-ho, ens vam convertir en espectadors del XXé aniversari de la República d’Estònia.

Seguirem passejant i escoltarem les explicacions d’una guia turística que era bastant crítica amb la coalició a càrrec de l’actual govern d’Estònia, però que reconeixia que la major part de les crítiques de la ciutadania eren degudes a la crisi internacional. Em va semblar curiós que la guia explicara amb prou detall la situació política de Tallinn i d’Estònia. És un aspecte que no sol importar als turismes, especialment si aquests turistes són un grup d’estudiants d’Erasmus.

Dinàrem en un restaurant un poc separat de la plaça de l’ajuntament per fugir dels preus abusius fets per a turistes. La veritat és que era molt més barat que a Suècia, però així i tot se’ns escapava de les nostres butxaques. Per sort trobàrem aquest restaurant amb un deliciós menú de 9€ (Estònia usa l’euro des de l’1 de Gener) que consistia en una sopa de salmó, bacallà amb creïlles al forn i salsa de mantega i un brownie de xocolata per acabar.

En acabar visitarem les antigues dependències de la KGB, que malauradament es troben en una autèntica ruïna, i sortírem de la ciutat per la “Porta vella” per a anar a buscar un supermercat on comprar provisions i tornar de nou al vaixell.

Quan fa just tres setmanes que hem arribat a la capital sueca, aprofitem ja ben prompte per fer una visita als països del voltant. Ja veurem on cau la pròxima parada.

Per a que ens fem una idea, l’assignatura que més temps d’estudi li he dedicat han segut 3 dies i a la que menys un dia. Sí, un dia. No feia això des de Batxillerat (exceptuant una assignatura de segon, que era un conyaso) i així han anat les coses.

Siga com siga, el curs ja ha acabat i l’any que ve us escriuré des de Estocolm. Ahir va haver una reunió informativa per a tots els estudiants del meu centre que gaudirem d’una beca de mobilitat on ens informaren dels procediments i de les ajudes que rebríem. I després d’haver escoltat la quantia aproximada de les ajudes cal donar-li la raó a aquell grup del Facebook que diu: “El Erasmus son los padres“. I és que l’ajuda base serà enguany d’uns 250€, tot un capital! Si tot va bé, els que tenim un poc de sort amb els estudis, rebrem un plus de 150€ de Bancaixa i uns 60€ de la Generalitat. En total uns 460€ al més per a viure en un país amb un cost de vida d’entre 700 i 900 euros al més.

Poc em queda ja per estar per terres valencianes. Aquests darrers dies de Juny són els últims que passaré a la que ha sigut ma casa a València durant aquests quatre anys i el mes de Juliol serà l’últim que passaré al País Valencià per una llarga temporada. El proper dissabte 30 de Juliol, menda lerenda agafa l’avió cap a Suècia.

El primer que hauré de fer en arribar a la capital sueca serà buscar un lloc on viure durant l’any. Bé, això i aprendre un poc de suec. En teoria la universitat havia d’acollir-nos a tots els estudiants estrangers en les residències de que disposa. El problema és que pareix ser que enguany ens hem decidit tots per anar a terres fresquetes i la capacitat d’allotjament ha sigut desbordada. Van fer un sorteig per veure qui es quedava amb les habitacions i als no afortunats ens han dit, amb més o menys bones paraules: busqueu-vos la vida.

En fi, que amb això estem: a gaudir un poc dels últims dies ací i preparant paperassa per al curs vinent allà dalt. Imagine que hauré d’obrir una nova categoria “Erasmus” o “Estocolm” per a contar-vos les batalletes d’allà, això serà més avant.

Així que si la universitat de destí no posa pegues, el pròxim curs el passaré al país de Nobel, ABBA, Pippi Långstrump, Stieg Larsson i de les rosses de portada Playboy.

Els comentaris de la família i coneguts són els que cabien esperar: “Ai! Allí fa molt de fred!”, “Vas a gelar-te com un poll!”, “Tan lluny te’n tenies d’anar!?” i “I estarem un any sense veure’t!?” (això últim especialment les àvies). En part tenen raó, perquè la mitjana anual a Estocolm és de 6,8ºC, amb temperatures mitjanes de -1 a -5ºC a hivern i entre 13 i 22ºC a l’estiu, que són temperatures molt més baixes a les que estem acostumats ací, però tampoc és que siga Lapònia allò (almenys Estocolm).

Si tot va com espere i ja que no he tingut més notícies de la gent de Google, me n’aniré aproximadament un mes abans de que comence el curs acadèmic per fer un curs “d’immersió lingüística i cultural”, falta per veure quan s’obrin aquests cursos promocionats per la UE. Això vol dir que aproximadament a Juliol deixaré el País Valencià per marxar cap a Escandinàvia i no tornaré fins a Juny de 2012 (evidentment, exceptuant les escapades i vacances que faja).

Què faré allí encara està per veure. Jo tinc una idea ben clara del que vull fer, ara falta veure que la KTH no em pose problemes per a matricular-me d’eixes assignatures. Queden moltes coses per decidir encara com la que us he dit: allotjament, quantia de la beca, altres fonts d’ingrés (i no em referisc a la droga), com aconseguisc medicines per a la diabetis allí, etc.

Siga com siga, ja tinc ganes de mollar cap allà i perdre-vos de vista a alguns. No, és conya! La veritat siga dita, us trobaré a faltar als que esteu més a prop de mi i espere que se’n vingueu a fer una visita. Hi ha vols amb Ryanair molt barats!

Fa uns dies vaig publicar-ne 25 al Flickr i avui, com que estic constipat i amb poques ganes d’estudiar, us deixe ací un parell de les que més m’agraden i també l’enllaç a la galeria. Seria bo, que per alguna vegada, algú deixara un comentari al Flickr o ací sobre les fotos (però sense compromís, eh?).

Tramvianants

Vigilant

Aprofite també este post per dir-vos adéu fins després d’exàmens (a no ser que tinga lloc algun esdeveniment extraordinari abans).

Durant aquestes dues setmanes he estat ocultant passant per alt un xicotet secret: avui a les 15.00h tenia una entrevista amb Google. Quasi (gràcies per tot, Ivan) ningú sabia d’aquesta entrevista: ni amics, ni família. I ha sigut així perquè no volia posar-me més pressió damunt (els qui em coneixen ja saben com sóc), volia concentrar-me en l’entrevista.

Des de ja fa temps em ronda pel cap la idea de passar una temporada fent pràctiques en una empresa a l’estranger (res d’Espanya) i sabia que Google ofereix posicions d’Intern en diferents de les seves oficines. Així que em vaig dir: “I per què no?”.

El dia 12 d’Octubre els enviava el meu CV junt a una cover letter utilitzant el formulari que tenen en la seva pàgina web d’ofertes de treball i dos dies després rebia un correu electrònic d’un dels seus University Programmes Specialist.

En el correu em preguntava diverses coses com: quin eren els meus llenguatges de programació preferits, les meves principals àrees d’interés, disponibilitat horària, oficines de preferència per a fer l’Internship, etc.

A l’endemà vaig rebre un correu electrònic que em comunicava que m’havien concertat una entrevista per a la posició de Software Engineering, Google.com Intern en Europa.

Estava súper content perquè pel que havia llegit normalment tardaven prou en atendre les peticions, i jo en dos dies ja tenia una entrevista concertada! Però també estava acollonat, perquè m’oferien una oferta en una posició a la qual no havia enviat petició i tot per una frase dels requisits: “Strong understanding of IP networking, including the ability to analyze network behavior, performance and application issues using standard tools like tcpdump.”

“Oh gosh! Jo no tinc un super coneixement del protocol IP! Com vaig a afrontar l’entrevista? a la primera pregunta estic fora!”

Però bo, ja que m’havien contactat tan ràpidament, no perdia res intentant-ho, així que em vaig posar a indagar per Internet per conèixer més a fons el procés de contractació de Google i a repassar apunts de la Universitat sobre estructures de dades, programació, xarxes i sistemes operatius. Inclús he hagut d’estudiar els apunts de Xarxes del segon quadrimestre!

I com ha anat la cosa? Doncs a les 14.56h m’han trucat des de Dublin per a l’entrevista. Estava molt nerviós, massa nerviós. Mai havia fet una entrevista en angles, és més, mai havia fet una entrevista! El enginyer que m’entrevistava ha notat que estava un poc nerviós i m’ha dit mig en broma: “OK, there’s nothing to be scared! Relax!”. I ha començat les preguntes. Com? Amb xarxes!

Arg! Se m’ha caigut el món damunt. He pensat: “ja la tenim!”. Però bueno, m’havia estat preparant així que m’he dit: “anem a jugar”. Primera pregunta: “quina diferència hi ha entre un hub i un switch?”. Li ho he explicat tant bé com he sabut i semblava prou convençut. Ha seguit amb preguntes de xarxes com: “com sap un switch on enviar exactament els paquets?”. Jo sabia que un switch sols necessita de la capa d’enllaç (protocol Ethernet), així que he suposat que tindria alguna cosa a veure amb el protocol ARP i li he explicat com creia que funcionava. Ell m’ha dit que no era necessari el protocol ARP perquè el switch emmagatzema en una taula la correspondència “adreça MAC – port”, però que tenia bastant clara la diferència entre hub, switch i router.

Bueno, altres preguntes: quin és el rang d’adreces IP reservat a les xarxes privades, com em connecte a un ordinador d’una xarxa privada des de fora d’aquesta, etc. Esta última pregunta ha estat bé, perquè primer li he dit que utilitzant una VPN. Ell m’ha dit que és una opció, però imaginem que no en tenim una configura, li he explicat que en m’ha casa tinc un servidor casolà que funciona fent port forwarding i ha dit que ben pensat, que li agradava la solució i que podria funcionar, però m’ha preguntat si coneixia alguna altra forma i ací m’ha pillat, perquè no he recordat el tunneling! Algunes preguntes més han sigut sobre el funcionament de les ordres ping i traceroute de Linux. Eixes si que les sabia.

Ha seguit amb preguntes de sistemes operatius: què és un procés zombie, què és el que passa quan el pare mor abans que els seus fills, etc. I he anat contestant de les coses que recordava de SO1&SO2.

Després hem passat a les preguntes sobre estructures de dades i ací m’ha tornat a pillar. M’ha preguntat sobre arbres Red-Black Trees, B-Trees i R-Trees (a part de Binary Trees, llistes enllaçades i taules hash). Li he contestat sense problemes els dos últims casos, però dels RB-Trees, B-Trees i R-Trees li he donat una resposta que no n’estava segur. M’ha preguntat si sabia què era un arbre balancejat, i li he dit que sí. M’ha preguntat per quin no era balancejat entre un RB-Tree, un B-Tree i un Binary Tree i li he dit que el Binary Tree i llavors m’he donat compte que havia contestat mal la pregunta anterior (“I see your point“, li he dit), perquè havia dit que en el pitjor cas un arbre binari té cost O(log n), quan en realitat és O(n), que ocorre quan l’arbre està totalment desequilibrat. Li he contestat les dues preguntes de nou i xim-pum.

Després m’ha preguntat quins arbres solien utilitzar-se en les bases de dades per construir els índex i aquesta me la sabia perquè he estat treballant recentment amb MySQL. La resposta és R-Trees i B-Trees. I m’ha preguntat una altra pregunta mortal: I per què no s’utilitzen Red-Black trees? I aquesta si que no l’he sabuda contestar perquè no hem estudiat aquests arbres en la universitat! Però bo, m’ha dit “don’t worry” i m’ha explicat quina era la diferència entre aquests arbres i perquè s’utilitzaven per a les bases de dades (bàsicament perquè no són binaris i són necessaris menys accessos a disc).

Última pregunta “formal”: com crearia una llista a partir d’una altra eliminant els objectes duplicats. La meva solució: utilitzant una taula hash per saber si un determinat item ja l’hem inserit en la llista. Cost temporal O(n) (suposant que la taula hash està ben distribuïda), cost espacial O(n). I m’ha dit: “OK. Perfect.”

M’ha preguntat també si havia col·laborat amb algun projecte open-source i li he dit que com a programador no. Que havia llançat alguns projectes personals de codi obert i que esperava que algun dia algú s’unís a mi. M’ha preguntat sobre algun d’aquests projectes i li he parlat de l’Oracle de Woody Allen. Li he explicat com funcionava, m’ha preguntat sobre els algorismes que utilitzava, etc. “That’s cool!“, ha dit.

Al final m’ha preguntat si tenia alguna pregunta per a ell i li n’he fet algunes com ara: quina era la localització exacta per a l’oferta (Dublín o Zuric), en quins productes de Google estan involucrats els SRE, etc. Sobre la localització no m’ha sabut dir, però ell treballava en Dublín i que segurament seria allí. Després m’ha dit que els SRE (Software Reliability Engineers) en Dublín treballen sobre la infraestructura distribuïda de Google, no en cap producte en particular, però que segurament eixe no seria el treball d’un Intern perquè requereix bastant coneixement de com funciona la xarxa de Google i m’ha contat que un Intern que havia estat al seu càrrec l’any passat havia desenvolupat una aplicació semblant al top de Linux però que funcionava remotament.

Finalment li he preguntat si sabia quan rebria alguna notícia sobre el resultat de l’entrevista i m’ha dit que segurament en un parell de dies rebria un correu del Recruitment Manager donant-me el resultat i segurament convocant-me per a una segona entrevista. No sé si aquesta última part l’ha dita perquè ha quedat satisfet o si simplement ha sigut políticament correcte.

Coses a millorar: no haig de posar-me tant nerviós per a aquestes coses (em tremolaven les mans!), especialment quan no sé la resposta, perquè em limita la capacitat de pensar! En qualsevol cas, ha sigut una experiència gratificant. Ara ja sé com és una entrevista en una gran empresa (Google!), sé que entenc perfectament l’anglès oral i sé que em poden entendre a mi (espere no haver soltat molta espardenyada amb el meu nerviós) i, fins i tot, he aprés algunes cosetes sobre xarxes i arbres!

Sols faltaria que em digueren que passe a la següent fase, això ja seria l’hòstia!

Jo tenia el vol de tornada programat per al diumenge 18 a les 08.05 des de l’aeroport de Santander. Volia arribar el diumenge prompte a casa perquè tenia encara moltes coses a preparar per al viatge a Estocolm.

No sé com, arriba a les nostres orelles que l’aeroport de Santander ha cancel·lat tots els vols. “Merda!”, pense. Corrent, em connecte a la pàgina web d’AENA i busque el número d’informació d’AENA i cride. La veu mecanitzada d’una senyoreta em recorda que “degut a l’erupció d’un volcà a Islàndia, els vols amb Europa poden sofrir cancel·lacions. Consulte la informació amb la seva companyia aèria”. Després d’oferir-me les opcions i marcar un parell de números en el contestador, una operadora m’atén i em demana el número de vol. Jo li’l done i ella em diu que el meu vol no s’ha cancel·lat.”Perfecte, falsa alarma!”

Una estona després, algú torna a entrar a la pàgina web d’AENA i veu una notícia on s’informa que els aeroports septentrionals d’Espanya han estat tancats al tràfic aeri. Comença a aparèixer la desesperació. “Però si m’acaben de dir que sí eixia el vol!”. La direcció del vent és imprevisible i amb ella la de la cendra.

Ens fem la idea de que haurem de buscar una manera alternativa d’arribar a Madrid abans de les 14.30, que és quan enlaira l’altre avió que havíem d’agafar per a tornar a València. Renfe és la millor solució, a les 07.05 minuts parteix un tren en direcció a Chamartín que arriba a les 12.06. L’única opció per arribar a hora d’agafar el següent avió!

A banda d’aquestes males notícies creix l’angoixa de quedar-me sense viatge a Estocolm, planificat des de finals de Febrer! En la pàgina web d’AENA no apareix el vol com a cancel·lat, però la senyoreta que s’havia posat al telèfon ja m’havia dit que sols apareix la informació actualitzada per als vols compresos en les pròximes 24 hores i pel que sabem, el tràfic aeri a tota Suècia ha estat restringit.

Tornem a entrar a la pàgina web d’AENA i apareix una notícia que informa que s’han reobert els aeroports clausurats. Alegria! No som els únics, hi ha molta gent a l’assemblea que també ha vingut en avió, però som prudents. Sabem que en qualsevol moment poc girar-se el vent de nou i obligar a tancar l’aeroport.

La idea és estar prompte a l’aeroport i assabentar-nos prompte de si es cancel·la el vol o no per tenir temps a agafar el tren de les 07.05 en direcció a Madrid en cas de que finalment l’avió a Madrid no s’enlaire. I així ho faig. A les 05.45 ja estic a l’aeroport (amb 22 euros menys a la butxaca: els taxis cobren 6€ de suplement per dur-te a l’aeroport). Completament desert. No hi ha ningú. Les portes estan tancades i també quasi totes les llums de l’interior. No sé que pensar, des de darrere del vidre de les portes puc observar el panell d’informació amb els vols. Allí està el meu. Primer apareix un d’Iberia que surt a les 07.40 i el meu, a les 08.05. Indica fins i tot la porta d’embarcament. No hi ha cap observació.

Sobre les 06.15 obrin les portes de l’aeroport i pareix que comence a posar-se en funcionament. Els d’Iberia obrin els mostradors de facturació, les cafeteries comencen a preparar cafès per als viatgers que s’acosten i jo m’assec al costat del control de seguretat esperant a que passe el temps per entrar i agafar el meu vol. M’adormo una estona escoltant Manel.

Em desperta el rebombori d’unes joves nord-americanes (o canadenques, tampoc no vaig preguntar). Són les set menys quart i els panells d’informació segueixen sense cap novetat. No hi ha cancel·lacions a la vista. El que em deixa amb la mosca d’arrere l’orella és que els mostradors de Ryanair no han obert.  “Obriran a les 07.00″ – pense – “Segons la normativa els han de tancar a les 07.25, amb 25 minuts els sobra per a facturar” i em torne a relaxar.

Uns minuts després, passa una xica pel costat i ens diu a tots els que estem esperant les paraules que ningú volia sentir: “L’aeroport ha cancel·lat tots els vols d’avui”. Els ulls se’ns obrin com a plats a tots i es sent un sospir de resignació general. El meu és doble. Sé que ja no arribe al tren de les 07.05 per anar a Madrid i sé que demà no eixiré cap a Estocolm.

Agafe un taxi i em dirigisc cap a l’estació de Renfe (16 euros menys). Allí una treballadora de Renfe m’informa del que m’esperava: el tren acaba de sortir. El pròxim surt a les 14.05. No hi ha res a fer, he perdut tots els vols de tornada a casa. Torne a agafar la maleta, un altre taxi (i 8€ menys) i torne a l’hotel a comprar dos bitllets de tren: un a Madrid i l’altre a València (uns 38€ cadascun, per si us interessa). Són les 07.30 i el treball en la RITSI encara no ha acabat, encara podré presenciar l’última jornada.

A les 14.00 passe pel control de seguretat de Renfe i em trobe a la mateixa dona que havia trobat de matí a l’estació. Em fa un somriure i em desitja sort i un bon viatge. Moltes gràcies, desconeguda. Em pose els auriculars, seguisc escoltant els Manel i el tren comença a moure’s. Mai havia sofrit ni un sol retràs en els avions (tampoc es que n’hagués agafat molts), ja tocava alguna aventura. I millor així que no pas que ens agafe la crisi en Suècia.

Quan ens endinsem en les muntanyes de Lleó comença a ploure. Hi ha boira baixa i núvols de pluja, és un dia gris. Com els que a mi m’agraden. Els camps que es veuen a través de la finestra del tren són plens de vegetació mullada. Un paisatge preciós (un dels avantatges del tren front l’avió). A 200km/h les gotes que colpegen la finestra es desplacen més de 30 cm. Les observe una estona.

“No ha sigut tan mala experiència tampoc. Una aventura, quelcom que contar” – em dic a mi mateix – “Recordeu el folló que va muntar el volcà aquell? A mi em va fotre de calent!”. M’absorbisc en els meus pensaments, tinc coses millors en les que pensar. I m’adormo. Demà tornarà a eixir el sol.

I el primer que he fet després de sopar ha sigut acabar de carregar les últimes fotos que em quedaven del viatge a Herpt d’aquest estiu. I aquest és el vertader motiu d’aquesta entrada: presentar-vos l’àlbum. 97 fotografies que intenten recollir el meu punt de vista de tots els lloc per on vàrem passar aquest estiu: Perpinyà, Ginebra, Luxemburg, Winterswijk, Groningen, Àmsterdam, Delft, Herpt, Heusden, Bruges, París, Versalles i Carcassona.

L’àlbum el podeu trobar al Flickr. Jo personalment recomane que, si us interessa, li doneu un cop d’ull a la presentació. Així podeu fer-li clic al play i oblidar-vos d’anar passant les fotos manualment.

El primer quadrimestre ja ha acabat, fa dues setmanes que ha començat el segon, ja sabem quasi tots els resultats dels exàmens i ja és hora d’anar planificant-se el segon quadrimestre.

Normalment sempre us compte les meves inquietuds quan arranca un nou curs o quadrimestre sobre les assignatures que vaig a començar, aquesta vegada no faré un anàlisi tant detallat. Simplement diré que crec que el segon serà encara més “divertit” que el primer ja que la temàtica de les assignatures és més afí als meus gustos.

Però com us deia, aquesta article no tracta de les meves impressions sobre les noves assignatures, així difícilment us faria enveja, en tot cas avorriment. Amb el que espere provocar-vos enveja és amb el meu plàning per a aquest quadrimestre, perquè cada vegada que el pense se me fa la boca aigua.

Comencem el proper dia 26 de Febrer, el meu aniversari, amb un (espere) meravellós concert d’Els Amics de les Arts a Vinaròs. Jo no els havia escoltat fins fa un parell de setmanes i l’altre dia, mig em broma, mig en serio, vaig comentar amb Adrià si ens n’anàvem a Vinaròs (realment no esperara que progressara tant la cosa). Però bo, al final el senyor Blai, el senyor Adrià i “menda lerenda” marxaran cap a les terres altes del País Valencià a escoltar als Amics. Bon aniversari, eh?

Seguim amb actuacions musicals. El proper dissabte 13 de Març seré a la Sala Apolo de Barcelona al concert de Brams. Una altra vegada amb Blai, Adrià i un amic d’aquest. Brams no són ni de lluny el meu grup preferit, de fet no em sé ni una cançó, però cony, tenia ganes d’anar-me’n a Barcelona i no veig millor ocasió.

Bo, l’última frase no acaba de ser certa del tot, o millor dit, amaga part de la veritat. Perquè el cap de setmana del 4 d’Abril (primer cap de setmana de Pasqua) tornaré a la ciutat comtal amb l’anual viatge de la penya barcelonista de Pedreguer al Camp Nou, a veure el Barça – At. Bilbao.

No acaba el mes d’Abril ací ni de lluny. En algun moment, encara per decidir, de les vacances de Pasqua, ens n’anirem la colla d’amics de Pedreguer (qui vulga venir, vaja) a fer una volta per diferents comarques del País Valencià. Aquest viatge ha sorgit, es podria dir, que del pique de molta gent amb el viatge a Herpt del passat estiu: “Pa que collons se n’aneu a Holanda, si no conegueu la vostra terra?”. Doncs bé, intentarem posar-li solució.

I… Del 19 al 23 d’Abril estaré a Estocolm amb dos amics de classe (Fernando i Adrià). Avui mateixa hem comprat el bitllets d’avió a molt bon preu en Ryanair. No conec res de Suècia, així que no us puc dir res de moment, ja us ho contaré a la tornada. Ens l’hem jugada un poc a l’hora de comprar els bitllets, perquè els hem comprat sense saber la nota d’una assignatura del primer quadrimestre que té l’examen extraordinari el dia 20 d’Abril (amb dos collons!).

I a tot això hi haurà que intercalar els pertinents concerts que es presenten (com el del 25 d’Abril), pel·lícules interessants (de moment ja m’he marcat al calendari la de Millenium 2 que la fan en valencià) i, espere, un llarg etcètera. Espere no oblidar-me’n de la Universitat…

Mon pare (que sé que llig el blog) diu que visc més bé que el príncep. I jo no ho negue, sempre hi ha hagut gent amb sort…

Des de menuts sempre havíem fet conya amb els orígens de Javi (irònicament, és l’únic que és nascut a Pedreguer, ja que l’hospital més pròxim està a Dénia i la majoria de parts són allí). A més, Javi sempre ha estat un xic bastant fort, molt fort diria jo, i de menut les seves “amenaces” eren: “O fas tal, o et mate”. Això lligat a que és un tío molt catxondo i encomana les pizzes a nom de “Dios”, feia que nosaltres férem conya també amb la seva divinitat.

Total, quan ens digué el significat del seu cognom, literalment “De Herpt”, la primera cosa que se’ns vingué al cap fou: “Si els musulmans tenen La Meca, nosaltres tenim Herpt”. I ací és on començaren les conyes de fer alguna vegada una peregrinació al poble holandès de Herpt.

La veritat és que Herpt és un poble de mala mort, i que em disculpe nostre senyor, però la gràcia del viatge no es tant el destí, sinó el viatge en sí i en especial pel mitjà de transport: la fragoneta de mon pare. La furgoneta de mon pare és bastant coneguda per Pedreguer i no és per cap motiu en especial, simplement no passa desapercebuda. És difícil no fixar-se amb una Volkswagen Transporter de 1988 pintada de groc. Ací està.

Yellow submarine

Doncs el pròxim dia 27 de Juliol partirem amb aquest trasto (amb molt d’afecte li ho dic) cap a Perpinyà, que serà la primera parada. Partirem bon matí (sobre les cinc) per a no agafar sol i intentarem estar a la ciutat francesa cap a les 15 o 16. Segons el Google Maps són 6 hores (cinc i pico), nosaltres en comptem 10, ja que la velocitat de creuer de la furgoneta és d’uns 90-100 Km/h i haurem de parar a descansar nosaltres i sobretot la furgoneta!

Si les coses van bé, la Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra no ens porten al calabós i no tenim cap problema en la frontera, dinàrem a Perpinyà i passarem la vesprada per allí per descansar. Soparem ben prompte i marxarem cap a Ginebra, el següent destí. Quan es faça de nit i estiguem cansats del viatge, tenim pensat parar a alguna estació de servei i dormir dalt la furgoneta fins l’endemà, per prosseguir la marxà cap a la ciutat suïssa.

A Ginebra ja hem reservat l’alberg. Passarem un dia allí. Arribarem el dia 28 de matí i marxarem l’endemà cap a Luxemburg on passarem un altre dia de descans. Malauradament no tindrem massa temps per gaudir d’aquestes ciutats, però si ens detenguérem més no podríem passar tant de dia a Holanda.

I Holanda és el pròxim destí. Allí passarem els sis dies següents recorrent-la de dalt a baix. Llocs a visitar, no els tenim tots clars encara, però els que sí segur estaran són Herpt i com no, Amsterdam . A partir d’ací el plàning del viatge es fa cada vegada més difús ja que depenem de la furgoneta.

Si la cosa va bé, partirem el dia 6 d’Agost cap a París, fent escala a Bruges on pararem per descansar i seguir la marxa cap a París. I en la ciutat del Sena estarem fins el 10 d’Agost, que començarem la marxa cap a Pedreguer on esperem arribar el dia 12 sans i estalvis. Com veieu, tota una aventura de 17 dies pegant bacs per Europa. Sens dubte una experiència inoblidable.

Encara ens queda per aclarir quins llocs visitar en cada ciutat (s’admeten suggeriments), on allotjar-nos (a part de la furgoneta), etc. Però bé, el principal ja està fet: agafar forces i ganes per al viatge i marcar la ruta.

Ja us contaré més coses…

Des que començaren a guanyar les eleccions a diferents països partits polítics dretans, que açò és un no parar. Primer fou la Merkel, després el Sarkozy y un darrere l’altre, tots els països d’Europa han anant donant poder a la dreta neoliberal europea.

“La gota que colmó el vaso” (kit-kat: com es diu aquesta expressió en valencià?!) fou la victòria del mafiós simpàtic Silvio Berlusconi, president de la República d’Itàlia. Aquest senyor començà el seu mandat amb la polèmica llei que criminalitzava els immigrants sense documents (no m’agrada el terme “il·legal”) i que ha exportat al Parlament Europeu. Avui s’han aprovat les mesures que permeten tenir detingut per cap causa, sense advocat i sense espera de cap juí, durant divuit mesos (un any i mig) a un immigrant sense regulació a la Unió Europea. Cal recordar que fa uns dies aquest mateix Parlament aprovava la mesura de l’ampliament de la jornada laboral fins a 60 hores setmanals (i en alguns casos especials fins a 65 hores setmanals).

Però avui també, el nostre col·lega Silvio torna a fer de les seves. Aquest home que té nombroses causes pendents amb la Justícia italiana ha sigut llest: El Senat Italià ha aprovat una llei que impedeix als alts càrrecs polítics de l’Estat ser jutjats! Paraula que em ve al cap ara mateixa: WTF! (“What the fuck!”, en valencià: “Però que collons!”. Internet ha fet molt de mal…).

En fi, amb totes aquestes coses no se m’ocurreix res més a dir. Simplement et deixen amb la boca oberta com un imbècil. Bo sí, la pregunta ara és: què diu el Govern de ZP? Doncs no diuen res perquè tenen la boca plena de vergues, perquè l’únic que fan és mamar-li-la a la resta d’Estats “de primera categoria” d’Europa (Francia, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, etc).

• Respecte a la qüestió de la jornada laboral, el Govern ací ens diu que s’oposa a aquesta reforma, però al Parlament en la votació, va i s’absté! No vota en contra, no. S’absté! Però com és possible ser tan hipòcrita?
• Respecte a la immigració, avui la vicepresidenta ha dit que augmentaran els 40 dies que tenen tancats als immigrants sense papers.

Sempre havia tingut confiança en Europa. La veia un rival fort front a Estats Units i que es diferenciava per la ment oberta dels seus ciutadans, però està vist que no. Les persones, en massa, deixe’n de comportar-se com a tal…