Quan vaig començar a llegir el llibre tenia por de cansar-me o que altres menesters em feren deixar-lo apartat. 700 i pico pàgines sobre la vida d’una persona poden fer-se molt pesades i les meves experiències amb biografies no ajudaven als ànims. Però, sorpresa! El llibre em va enganxar de seguida per dos principals raons: en primer lloc i molt important, està molt ben escrit; i en segon lloc, sóc un friki i com a bon friki sent curiositat pels personatges que han marcat l’evolució de la informàtica per al gran públic dels últims anys. “Això és com mirar un programa de cotilleo, però per a gent que es creu lista”, em va dir algú.

Steve Jobs, de Walter Isaacson

El llibre cobreix totes les etapes de la vida de Jobs, des del seu naixement fins els seus últims dies, poc abans de morir el passat mes d’Octubre. L’entorn en el que va créixer junt als seus pares adoptius; com va conèixer a Steve Wozniak quan aquest estava construint el primer Apple i com el convencé per fundar Apple Computers; la seva obsessió, malaltissa diria jo, per les dietes vegetarianes i el món de l’espiritualitat (viatge a l’Índia inclòs) que li causà molts problemes en el seu tractament del càncer; com Apple es convertí en tot un fenomen i ell en multi-milionari; com el van tirar de l’empresa que ell havia creat; la fundació i el fracàs de NeXT; la fundació i èxit de Pixar i les seves pel·lícules d’animació; la seva tornada a Apple el 1997 i la resurrecció de l’empresa que estava a punt de fallir fins a convertir-se en una de les més valuoses (ja per sobre de Microsoft) gràcies a la seva nova rama de productes com el iPod, iPhone i iPad; i finalment com hagué de deixar-la per a combatre un càncer ja molt avançat els seus últims dies.

Sobre la personalitat de Jobs, una cosa era clara: era un autèntic capullo i un pèl hipòcrita.

Tenia una gran sensibilitat i a sovint es posava a plorar (fins i tot d’adult) quan les coses no li sortien bé o el consell d’administració es posava en contra seva, però classificava les coses en dos categories: absolutament genials o una puta merda. Sabia com identificar els punts febles de la gent i si alguna persona o alguna cosa que havia dissenyat o pensat algú entrava en la categoria de “puta merda”, li ho feia saber a base de crits i amb eixes mateixes paraules. A més, a vegades et deia que la teva idea era una puta merda i a la setmana següent la presentava com a pròpia i deia que era absolutament genial. Això feia molt difícil treballar amb ell, lògicament.

Es va cabrejar moltíssim quan Windows copià les interfícies gràfiques del Macintosh (quan ell les havia robades del Xerox PARC), quan Dreamworks llançà Antz mentre Pixar estava a punt de llançar A bug’s life o quan Google tregué Android. Sobre aquests últims digué que gastaria fins l’últim cèntim dels 40.000 milions de dòlars que Apple tenia al banc fins a enfonsar-lo. No obstant això, ell va afegir la frase “Nosaltres (Apple) mai hem tingut objecció en robar idees genials”, a la famosa cita atribuïda a Picasso: “El artistes bons copien i els artistes genials roben”.

A més, sempre s’havia vist a ell mateixa com un hippie rebel, al qual no li importaven en els diners. En gran part era així, perquè no vivia rodejat de massa luxes com feien altres directius de la seva categoria, però va convertir la seva empresa en una de les més profitoses gràcies al control absolut sobre els seus productes, al màrqueting i a demandes contra qualsevol empresa o particular que fes alguna cosa semblant al que ells havien fet. Quan tornà a Apple el 1997, no volia cobrar cap salari com a “CEO en funcions” i es va fixar un salari d’un dòlar anual quan va llevar les paraules “en funcions” del seu càrrec. Això sí, va obligar a l’empresa a que li donés milionàries quantitats d’opcions en accions i que li comprés un jet privat.

A pesar de tot això, quasi tots els que treballaren amb ell reconeixen que la seva personalitat els feia esforçar-se al màxim i aconseguir coses que creien impossibles i que sense la seva absoluta passió pels productes que dissenyava a Apple (ell a sovint participava en el disseny) i la seva cerca de la perfecció, Apple (ni Pixar) mai hagués sigut l’empresa que ara és i s’hagués enfonsat ja fa molt de temps.

En fi, un llibre molt recomanable si sents curiositat pels personatges de la informàtica moderna com a producte de consum o, com no, si t’apassionen els productes d’Apple (fanboy!).

La novel·la descriu les aventures d’Arthur Dent, un britànic normal i corrent que es veu obligat a fugir de la Terra, fent autoestop espacial, amb el seu amic Ford Prefect (un autoestopista galàctic veterà) poc abans de que una flota d’alienígenes buròcrates la destruïsquen. Aquesta novel·la de 1979 està escrita amb un humor mordaç i irònic així com absurd dels que costa trobar. I és això el que fa considerar-la una obra de culte.

Hi ha infinites referències en la cultura de les anomenades Generacions X i Y (70-80 i 80-90, respectivament): referències en altres llibres, sèries o pel·lícules, pàgines web, festes (com la Towel Day), productes i fins i tot empreses. Sols fa falta passejar-se per l’article en la Wikipedia anglesa referent al “fenomen internacional” de La guia de l’autoestopista galàctic per veure la repercussió d’aquesta novel·la a nivell internacional.

De fet el meu interès per aquest llibre ve de totes les referències que he anat trobant al llarg dels meus anys de frikisme. El passat mes de Novembre o Desembre vaig veure la pel·lícula i em va encantar l’humor absurd, molt a l’estil dels Monty Python. Així que vaig decidir llegir-me el llibre.

La pel·lícula, tot i que presenta algunes diferències bastant importants amb el llibre, conserva alguns dels moments més surrealistes de la novel·la i a mi, després d’haver llegit el llibre, no m’ha defraudat. És més, alguna d’aquestes parts del llibre que són tan hilarants es citen textualment en la pel·lícula i provoquen tant de riure (si no més) les paraules junt amb les imatges.

A mi sols m’ha quedat una pregunta en ment després de llegir el llibre: què fumava Adams? Com dimonis pot una ment sana crear uns diàlegs i unes trames tan absurdes i al mateix temps plenes de contingut demolidor (perquè cada frase hilarant amaga una galtada per a la nostra forma d’entendre la vida).

En fi, en els pròxims articles aniré publicant alguns dels fragments que més m’han agradat de la novel·la (tinc el llibre ple de pàgines marcades, avise). No m’agradaria estendre més aquest article, així que per avui us deixe amb les ganes.

Don’t Panic. Demà més.

El joc d’Ender (Ender’s game originalment) és una novel·la de ciència-ficció futurista d’Orson Scott Card, escrita el 1985 a partir d’un conte del mateix autor que aparegué publicat en la revista Analog Science Fiction and Fact.

El llibre narra la formació militar d’Andrew Wiggin (qui s’anomena a ell mateix Ender), el tercer dels germans de la família Wiggin que és autoritzat a néixer a canvi de formar part de la Flota Internacional, si aquesta així ho creu convenient. Però també és la història de la destrucció del xiquet que era Ender, forçat a ser el millor entre els millors per tal de salvar la Humanitat d’una raça d’insectes alienígenes (insectors), a pesar de que això el duga a exhaurir-lo física i psicològicament, a base de dures i contínues sessions d’entrenament en l’Escola de Batalla i l’aïllament a que el sotmeten els seus superiors. Aquests l’enfronten als seus temors més profunds i el duen a situacions límit que forcen al protagonista a fer mal a altra gent i a ell mateixa. I el pitjor de tot, és que són conscients del que fan.

El benestar de l’individu contra el benestar de la societat, un tema tan complexe i delicat com aquest, objecte d’innumerables discussions entre pensadors al llarg de la Història, és el que tracta Card en clau de ciència-ficció i amb una lectura que no es fa gens pesada.

En quant a la valoració, sols citaré els premi Nébula (1985) i premi Hugo (1986) que guanyà l’autor per aquesta obra i que repetí en les següents edicions d’ambdós premis amb La veu dels morts (Speaker for the Dead, en anglès), la segona part de l’anomenada Saga d’Ender (la història queda tancada, així que podeu llegir tranquil·lament sols el primer volum).

Ja feia un mes que no publicava cap nota. Ho he intentat. S’han quedat diverses entrades en el tinter virtual, però per falta de temps mai acabava de publicar. I ara, crec que alguns d’ells ja estan desfasats… Siga com siga, un servidor està ací de nou i espere tornar a activar el bloc com en els seus bons temps.

Parlant d’això, l’any passat pel mes de juny vaig instal·lar al WordPress una extensió que feia estadístiques del bloc. Tenia curiositat per saber quanta gent visitava aquest bloc i no m’imaginava que seria tanta. En aquest any s’han passat per ací 3376 persones úniques fent un total de 8813 visites. Això sí, s’ha de dir que gran part d’aquests ha arribat de casualitat, perquè l’entrada més vista segueix sent la de “Fi, el nombre auri” i vosaltres, visitants, passeu una mitja d’un minut i vint-i-tres segons llegint-me (que no és molt, tenint en compte que les meves notes solen ser bastant llargues).

Tornant al tema d’estudis. Enguany a sigut un bon any. M’he divertit bastant més que el primer, he conegut més gent, he gaudit més d’algunes assignatures (altres m’han provocat mal a la panxa) i acadèmicament parlant ha sigut un any (a falta de saber el resultat de dues assignatures) inclús millor que l’any passat (pel que fa a la nota mitjana i aquestes coses) cosa que no està malament. I fins ací puc llegir, que parlar d’aquestes coses queda molt mal.

Una de les experiències més gratificants d’enguany ha sigut col·laborar en la Delegació d’Alumnes. I això que encara no he acabat la feina i estic discutint últimament dia sí, dia també amb el Delegat! Però la veritat és que hi ha molt bon ambient i és bastant gratificant el treball realitzat (per no parlar de que estàs al tanto de quasi tot el que passa per la Facultat). Però bé, ja hi ha prou de fer la pilota!

Quin és el projecte per aquest estiu? Ací va la To-Do list:

• Anar-me’n de viatge a Holanda amb quatre dels meus amics. Ja us contaré més de l’aventura, si és que no us ho he contat encara…
• Treure-li la pols a la càmera. Aprofitaré el viatge.
• Acabar de llegir un parell de llibres que tinc començats i llegir-ne dos més que em vaig comprar.
• Treballar amb algunes idees que m’han sorgit al llarg de tot el curs amb el Wodax.
• Començar a veure (i acabar en una setmana ) How I met your mother.

Mmm… Crec que no em deixe res. Bueno, va. Afegiré prendre el sol i fer exercici, per si mon pare llig l’apunt (que sé que llig el bloc). Ell i ma mare sempre que em veuen sense samarreta em diuen: “Pareixes un cadàver del color de pell que tens”… xD. No és la cosa més bonica que se li pot dir a un fill, però imagine que ho diuen de bon cor (?).

Sé que possiblement la meitat de coses de la llista no les faré, però coi, per això estan les To-Do lists…

Bon estiu!

Per conèixer un poc sobre l’autor, que com he dit és William Golding, us diré que fou un escriptor britànic del segle XX (1911-1993) i que fou guardonat l’any 1983 amb el Premi Nobel de Literatura. La seva obra més destacada és sense dubte la que jo m’he llegit, i no li falten motius.

La novel·la conta la història d’un grup de xiquets que, després d’un accident d’avió, arriben a una xicotet illa deserta perduda en algun lloc del Pacífic.

Els primers personatges en aparèixer a l’obra són Ralph i Piggy. Piggy és un noi grosset, poc àgil, amb asma, però intel·ligent i Ralph és més bé carismàtic. Piggy i Ralph troben una closca d’un caragol marí i aquest últim la fa sonar, amb el que es reuneixen tots els accidentats.

Llavors apareixeran diversos personatges com Jack, el cap dels xiquets del Cor, que es convertiran en els caçadors, i com Simon, un particular xiquet molt lúcid, però molt vergonyós a l’hora.

Prompte els xiquets s’organitzaran i es repartiran les tasques entre tots per tal de recol·lectar fruita i caçar animals (troben uns porcs senglars per la illa), per construir uns refugis on passar la nit a cobert i per encendre una fogata per fer fum i que algun vaixell que passe a prop puga rescatar-los, i faran una votació per elegir el cap del grup, que serà Ralph, elegit per haver trobat la closca de caragol, front a Jack, que també s’havia presentat com a candidat.

La falta de control sobre els xiquets per part dels adults és nova per a ells i ho gaudiran de veres, al principi tots compleixen la tasca que els han comanat escrupolosament i després passen la resta del dia jugant tots junts a una xicoteta llacuna que hi ha a prop del campament base, que construeixen a la platja.

Però a mesura que transcorre la història, els sentiments humans més primitius comencen en aflorar en ells. Els xiquets més menuts ja no ajuden en res, sols passen el dia jugant, els encarregats de mantenir encesa la flama per avisar a algun possible vaixell obliden la seva tasca, els caçadors estan més preocupats en matar que no pas en aconseguir carn, afloren els sentiments d’enveja de Jack cap a Ralph i la por entre tots ells per els relats dels malsons d’alguns dels xiquets més petits que asseguren haver vist una fera per l’illa.

Sols tres dels xiquets mantenen encara en la ment la tasca primordial, que és mantenir viva la flama per a que puguen rescatar-los: Ralph, Piggy i Simon.

Els caçadors i la resta de xiquets, dirigits per Jack, es separaran del grup inicial (on sols romandran Ralph, Piggy, Simon i dos bessons anomenats Sam i Eric) per formar la seva pròpia tribu que subsisteix a base de la caça i que ha perdut totes les senyals de civilització amb la que els xiquets havien arribat a l’illa. Al final la mort, l’odi i el salvatgisme apareixeran en l’obra fins a una situació extrema (no diré res més).

I ara un poc d’anàlisi. Alguns diuen que el que pretenia William Golding amb aquesta obra era retratar la situació d’un grup de gent en una situació límit i del comportament més primitiu, que està present en tots nosaltres, apareix en aquests. Mentre que altres diuen que és una crítica a una educació repressora que no educa sinó que crea por i que serveix de ben poc quan aquesta repressió desapareix.

Jo estic més bé en el segon punt de vista. És a dir, per què els xiquets obliden la seva tasca primordial que és mantenir la foguera per fer fum i ser rescatats? Ho obliden perquè no són conscients de la importància d’aquesta foguera. Es conformen, per dir-ho d’alguna forma, menjant una bona peça de carn avui i demà ja veurem.

Estan acostumats a que els adults els diguen el que han de fer, com s’han de comportar i tenen por a les represàlies dels seus pares (si aquests els castigaran, si aquests els pegaran, etc) però no són conscients de la importància de comportar-se de tal manera. No han sigut educats, han sigut castigats. Per això, com deia, en absència d’eixa mà opressora, se senten perduts. Algun d’ells pensaria: “M’haig de llavar. Però per què?”, “Val, perquè sinó els meus pares em deixaran sense postres”, “Però per què em deixen sense postres? Ells ja no estan ací, ja no hi ha postres, sols un grapat de fruita, que m’han de fer? Per què m’haig de llavar? Per què?” I és ací quan comencen els problemes.

Pense no fa falta plantejar-se aquesta situació hipotètica i extrema per veure aquest comportament, un comportament similar (si no igual) el veiem entre els xiquets o joves d’avui. Per exemple, en els nombrosos casos de violència escolar (que sempre hi han agut, no ens enganyem, però mai han sigut tant exagerats i salvatges com els d’ara). Els xiquets no saben per què no li han de pegar una pallissa al seu company, sols saben que els han dit que això no està bé. Però per què? I si els lleves la mà repressora de la que parlàvem (els pares) pel motiu que siga (feina o simplement desinterès pels seus fills) què queda? Res, perquè no hi ha cap control sobre ells.

Quina és la situació, més control? Més repressió? Doncs Golding ens diu que no (almenys jo ho interprete així). Perquè no es pot mantenir el control permanent sobre una persona (o si? Amb una espècie de “Gran Hermano“ d’Orwell) i quan aquest control desapareix o es relaxa, obtenim el mateix resultat i inclús a vegades multiplicat.

Un altre element interessant en l’obra és la hipotètica fera, que no és més que un producte de la seva imaginació. El senyor de les mosques prové del nom hebreu Beelzebub, utilitzat per referir-se al dimoni. Veiem que al principi els xiquets temen a la fera, però al final de l’obra la tribu salvatge formada pels caçadors acabaran quasi adorant-la i servint-li ofrenes.

Jo relacione aquesta bèstia entre un dels altres instints primaris de l’home: la necessitat de creure en un ser superior. Per als xiquets la fera ho és.

Ningú la vista de veres, encara que molts ho asseguren, perquè simplement no existeix (sols hi ha un xiquet que sap que és producte de la seva imaginació, no diré qui, i no surt massa ben parat), però tots la temen com al mateix dimoni i creuen que és immortal. Els salvatges assassinaran salvatgement per error (o pot ser no) a un dels xiquets creient que és la fera, però la por no desapareixerà perquè per justificar el seu assassinat diran que la fera s’havia disfressat de xiquet i realment no l’han matada, així que han de seguir tement i fent el que el cap els ordene si volen evitar caure en les mans d’aquesta malvada criatura.

Amb els diversos Déus que han hagut i hi han en la història de la humanitat passa una cosa semblant, neixen, pense jo, per la por o la ignorància de l’home front a diversos fenòmens naturals (trons, llamps, pluja, malalties, etc.) i també per por a sentiments i condicions humanes com la soledat o la pròpia mort, en especial aquesta última. La necessitat de creure que ells són algú i que sempre seran algú.

Està desapareixent aquesta necessitat en l’home? “Déu ha mort”, digué Nietzsche de la boca de Zaratustra (encara que possiblement no ho digués en aquest sentit). És prompte per dir-ho. Estaria bé que fos així, perquè no és bo viure amb por, com també deia Nietzsche.

Acabaré amb un xicotet fragment del final del llibre que podria resumir tota l’obra (està en castellà):

[...] Y en medio de ellos, con el cuerpo sucio, el pelo enmarañado y la nariz goteando, Ralph lloró por la pérdida de la inocencia, las tinieblas del corazón de ellos y la caída al vacío de aquel verdadero y sabio amigo llamado Piggy.

[...]

Si teniu l’ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. També dir que hi han dues pel·lícules amb el mateix títol, la primera de Peter Brook (1963) i la segona de Harry Hook (1990). Hi haurà que veure-les…

Doncs bé, com us digué, Fahrenheit 451 vaig començar i acabar de llegir-lo en el mateix viatge (bàsicament en el viatge d’anada i en l’espera a l’aeroport la nit de la tornada) i el de l’Unamuno vaig acabar de llegir-lo aquest cap de setmana. Llarg? No, unes 170 pàgines. “Falta” de temps lliure (ho deixe entre cometes, un altre dia comentarem això de què la gent diu “No tinc temps lliure”). Vaig haver de tornar-lo a començar i rellegir-me’l farà un parell de setmanes perquè ja no me’n recordava bé d’ell. Per cert, avise amb antelació que podria revelar part de la trama de les obres (no és la intenció).

Comencem amb l’obra de Ray Bradbury, Fahrenheit 451. L’última de les tres grans distopies que quedava per llegir-me (a saber, Mil nou-cents vuitanta-quatre o simplement 1984, de George Orwell; Un món feliç d’Aldous Huxley; i Fahrenheit 451, de Ray Bradbury).

Què és Fahrenheit 451? El grau Fahrenheit (ºF), per als que no ho sapigueu, és una unitat de mesura de la temperatura al igual que el grau Celsius (ºC). I els 451ºF (uns 233ºC) són els graus Fahrenheit necessaris per a que una fulla de paper es creme. Dit això, ja podreu imaginar per on van els tirs.

La novel·la narra la història del despertar de Guy Montag, bomber, del món aparentment utòpic que l’envolta i de com aquest despertar el duu de peus a un malson (ah! Contradiccions de la vida!).

En els temps en que transcorren els fets que escriu Bradbury, els bombers ja no serveixen per apagar els focs, sinó per encendre’ls. El govern ha prohibit els llibres perquè aquests són la font de totes les penes de l’home. Amb els llibres, un podria descobrir certs sentiments que, en la societat que descriu Bradbury, no es troben presents de per sí (tots ells relacionats amb el dolor). Així que el govern, pensant sempre en el benefici dels seus ciutadans, prohibeix la font d’aquests sentiments que aparten a la gent d’una bona vida, com ja us he dit.

Però sempre hi han rebels i dissidents. Hi ha qui té llibres amagats a casa i és ací quan entren en acció els bombers. La seva missió és cremar tots els llibres de la casa en qüestió i com a mesura dissuasiva, la casa mateixa.

La vida del senyor Montag transcorre d’allò més bé, té una bona feina i una bona muller, però un desafortunat (o afortunat, depèn de com es mire) amb una peculiar jove de 17 anys, que fa preguntes molt estranyes, serà el que conduirà al protagonista a fer-se certes preguntes i a clavar-se, perquè no dir-ho, en uns quants embolics.

Com se resoldrà tot? Tranquils, no us diré el final. Però com podeu imaginar sols li queda la fugida. Ho aconseguirà?

Què m’ha semblat el llibre? Doncs ha estat una lectura agradable i evidentment, molt recomanable, però ha sigut de les tres distopies esmentades anteriorment, la que menys m’ha omplit. Tal vegada vaig llegir l’obra en un moment no massa bo, tal vegada em vaig fer massa bones expectatives. Siga com siga, la novel·la m’ha decebut en part.

És curta, molt curta. Evidentment té les tres parts fonamentals de tota narració (plantejament, nus i desenllaç), però no sé, m’ha sigut insuficient per saciar-me.

Però com he dit, és molt recomanable. Té parts molt interessants, normalment aquest tipus de novel·les solen tenir-les, perquè fan replantejar-te certes preguntes vitals sobre allò que és la felicitat, com intentem aconseguir-la, si ens podem refiar de la gent o de les bones intencions (ja se sap: “l’infern està ple de bones intencions”) i inclús fer certes comparacions entre la societat actual i la descrita, que també s’hi poden (i s’hi deuen) fer, des del meu punt de vista.

Una de les coses que trobe interessants és quan es troba amb la colònia d’homes-llibre. En aquesta colònia de dissidents, cadascú té un únic objectiu en la vida: ensenyar el llibre que se sap de memòria a un altre més jove per a que aquest puga fer el mateix i així aconseguir que el llibre en qüestió sobrevisca fins a millors temps. Per cert, segons he pogut veure a la Viquipèdia, existeix un projecte real amb aquest principi: Proyecto Fahrenheit 451.

El que trobe interessant en aquest plantejament no és el fet de que siguem la “coberta d’un llibre” (com diuen aquests personatges), sinó la idea de que no som algú per nosaltres mateixa, sinó pel que fem de les nostres vides. És interessant aquesta idea que m’ha estat rondant pel cap ara (i des de fa molt de temps), precisament perquè la segona obra de la que us parle avui, també juga amb aquest plantejament).

Em repetisc, encara que no siga la meva distopia preferida. Si alguna vegada no sabeu que llegir o el llibre passa per les vostres mans, no ho dubteu, llegiu-lo.

I ara passem a l’obra de Miguel de Unamuno: Niebla. Comencem contant alguna cosa sobre la història que conté.

Augusto Pérez és un petit burgés al qui se li acaba de morir la mare, l’única companyia real que tenia i l’única que l’entenia i amb qui podia parlar, i ara vaga per la vida buscant amb qui reemplaçar-la.

Així troba a una jove pianista, Eugenia, que el farà tornar boig. Ell va d’arrere d’ella, a la família d’ella li agrada ell (en especial la tia. L’oncle és anarquista, així que aparentment vol que la seva neboda elegisca lliurement), però a ella li agrada un altra xicot jove i un poc malfaener.

D’aquesta manera rondarà Augusto gran part de la novel·la (o deuria dir nivola), intentant esbrinar els desitjos d’Eugenia i fer que se n’enamore d’ell. Fins que es fixarà amb una de les seves criades i s’enamora d’ella també (perquè “un no s’enamora d’una dona sinó de La Dona”, que li dirà un honorífic erudit i estudiós del gènere femení que, com no, sap molt de la teoria però poc de la pràctica).

Ara Augusto té un altre problema més, perquè la criada si està enamorada d’ell i a ell li agrada, però quan li ve al cap la pianista, no pot evitar enfurir-se o posar-se trist. I el mateix passarà quan Eugenia li fa una mica de cas, de seguida s’alterarà en sentir notícies de la jove criada.

Doncs bé, deixant de banda les desventures amoroses del protagonista, que faran que desemboque en la més profunda bogeria (o el faran despertar, també depèn de les ulleres amb les que es mire), estan els fabulosos monòlegs amb el seu gos, Orfeo; les seves converses amb el seu amic de l’ànima, Víctor; i com no, els seus monòlegs interiors i pensaments.

A través d’aquests, Unamuno, ens fa replantejar-nos l’existència mateixa tal i com us havia avançat quan us parlava de Fahrenheit 451. Què és la realitat? Què és la vida? Qui sóc jo? Què faig ací? Seran algunes de les grans preguntes de l’home que també es farà Augusto (veu d’Unamuno en el llibre) i que intentarà respondre a la seva manera.

La part més interessants i la més coneguda de l’obra, és quan Augusto Pérez fa un viatge a Salamanca per trobar-se amb el mateix Unamuno i aquest li desvela que no és més que una creació seva. Que no està viu, ni està mort, ni pot morir perquè no existeix en la realitat.

Davant d’aquest dur colp, Augusto reaccionarà preguntant-li a Unamuno, si no serà ell qui realment no existeix, que és simplement un transport per a que les seves creacions existeixen i que encara que controle la seva vida al llibre, mai podrà matar-lo.

I al final, Augusto pareix que li guanya la partida a Unamuno (tot i que mor “assassinat” per aquest) ja que durant el temps que l’he llegit, Augusto estava ben viu mentre que Unamuno segueix ben mort (o no serà que jo l’he reviscut al recordar-lo?).

PS: Podeu llegir l’obra d’Unamuno gràcies a la Wikisource.

Uns científics descobreixen una mutació del virus de la grip que és capaç de curar el càncer amb un 100% de la efectivitat, però després d’uns dies els suposats curats es converteixen en una espècie de mutants amb ànsies de matança, sense pèl, sense pigmentació a la pell i ultra-sensibles als rajos UV.

De seguida es proposa un pla per aïllar la ciutat de Nova York per evitar que el virus es propague, mentre científics de l’exèrcit treballen per trobar una cura, dirigits pel tinent coronel Neville (Will Smith a la pel·lícula). Evidentment, i com haureu pogut imaginar, el pla falla (el virus es transmet per l’aire) i la població humana quasi desapareix (després parlarem d’açò més detingudament), Neville és l’únic supervivent a la ciutat de New York ja que és immune al virus. Durant la pel·lícula intentarà sobreviure buscant aliments de dia i ocultant-se de nit en la seva llar ben protegida, on té un laboratori on busca les possibles cures al virus a partir de la seva sang.

Com he dit no és un argument massa original. De fet, ja són tres les pel·lícules basades en aquesta mateixa novel·la: The Last Man on Earth (1964), The Omega Man (1971) i ara aquesta. Però també estan en la mateixa línia les angleses 28 Days Later (2002) i les seves seqüeles 28 Weeks Later (2007) i 28 Months Later (prevista per al 2009).

El missatge de la pel·lícula (el mateix que el de 28 Days Later, que també me la vaig veure en època d’exàmens): esperança, pau, amor i, encara que més ocult, un cert missatge de desconfiança cap a la ciència i la tècnica. Evidentment, en la versió americana no podien faltar les referències a Déu, encara que el doctor Neville diu en certa ocasió que “Déu no existeix. Això és cosa de l’home”, al final de la pel·lícula canvia de parèixer (hasta aquí puedo leer).

Aquest missatge és molt contrari al de la novel·la original (on els infectats es converteixen en vampirs i la trama succeeix a Los Angeles) on hi ha certes implicacions “filosòfiques” i “sociològiques” i on el motiu pel qual el doctor Nevill es converteix en llegenda és totalment diferent (pel que he pogut llegir en la Viquipèdia).

Siga com siga, una cosa bona sí que té la pel·lícula: la música. Els creadors de la pel·lícula utilitzen a Bob Marley i el seu disc Legend (ni fet a posta, eh?) i el seus missatges d’esperança per donar un toc apropiat a la música. Les cançons que recorde de la pel·lícula eren Redemption song i Three little birds.

Aquesta última em posa bastant trist perquè és la que Will Smith li canta a la seva gossa (els gossos sols s’infecten en contacte directe amb el virus) fins que és infectada i ha de sacrificar-la. Digueu-me bleda, però els ulls se me feren plorosos i tot.

I l’altra, Redemption song, m’agrada perquè és amb la que es basa la peça Les cançons lliures de Cesk Freixas del disc Les veus dels pobles lliures (que podeu descarregar gratuïtament).

Mon pare té alguns cassettes de Bob Marley en la seva furgoneta hippie (com aquesta però completament groga) i alguns discs de vinil i en CD per casa, així que l’havia sentit més vegades, però mai m’havia aturat a escoltar-lo. Ara fa una setmana que li pegue al rei del Reggae i haig de dir que m’agrada. Ací us deixe amb la Redemption Song.

Ahir el vaig tornar a agafar de la prestatgeria per analitzar un dels seus capítols. Concretament l’annex del final del llibre. En aquest annex es detalla el funcionament d’un algorisme de xifratge ideat per Bruce Schneier, tota una eminència en el món de la criptografia (dissenyador dels algorismes Blowfish i Twofish entre altres). L’algorisme que es descriu s’anomena el Solitari i fou ideat per a ser utilitzat per al xifratge i desxifratge sense l’ajuda d’ordinadors i, a més, fou ideat expressament per aparèixer en el llibre de Stephenson. Ja podeu fer-vos una idea de la qualitat dels detalls tècnics del llibre.

Però de què va el Cryptonomicon (Ja que no té títol en català i haig d’usar una llengua “estrangera”, utilitzaré el títol original)? És impossible fer un resum d’un llibre d’aquestes dimensions (unes 350 pàgines per volum, i en són tres), però en conjunt és una novel·la sobre la història dels començaments de la informàtica en general i la criptografia en particular i les matemàtiques relacionades amb aquestes (apareixen personatges com Alan Turing o John Von Neumann); una novel·la bèlica sobre la Segona Guerra Mundial, una novel·la sobre les empreses tecnològiques de finals de segle XX (la bombolla d’Internet), sobre els draps bruts de les grans empreses, sobre les conspiracions d’aquestes, i fins i tot és una història d’amor (encara que les referències explícites al sexe apareixen durant tota la novel·la, la part amorosa és més notable a partir del segon llibre). A més, una de les coses que m’encantà és que, l’humor en clau d’ironia és una constant en el llibre. Tant en les paraules del narrador omniscient com en els diàlegs dels personatges.

La trama es desenvolupa arreu del món i en tres històries independents però que s’entrecreuen en diversos moments de llibre fins arribar a nugar-se en el final de l’obra (ja està catalogada com a obra mestra en el món del hacking). Estats Units, Anglaterra, Itàlia, Austràlia, Filipines, Suècia, Argèlia i fins i tot indrets imaginaris com Qwghlm, una clara referència a l’Illa de Man (una Illa que no és part del Regne Unit però que posseeix el sobirà de la Corona Britànica, en aquest cas Isabel II); o el sultanat de Kinakuta, inspirat en alguna illa-estat d’Oceania com Tuvalu.

Com he dit abans el llibre es compon per tres històries independents i principals (encara que al llarg del llibre apareixen altres històries secundàries com les de Goto Dengo, un enginyer de mines de l’exèrcit japonés, i Enoch Root, aquest més difícil de definir: militar, metge, rector, matemàtic, criptoanalista… un personatge misteriós i de vital importància al llarg de l’obra). Dues d’aquestes històries es desenvolupen al llarg de la Segona Guerra Mundial (les de Lawrence Waterhouse i Booby Shaftoe) i la tercera a les acaballes del segle XX (la de Randy Waterhouse, nét de Lawrence).

Hi ha parts divertidíssimes. En una d’aquestes, Lawrence fa un estudi, amb tot luxe de detalls, sobre la relació entre els orgasmes i la concentració i rendiment en la seva tasca com a criptoanalista (gràfica inclosa).

Fins on arriba el nivell de friquisme, geekisme, nerdisme… de l’autor? Parla del Linux (utilitza el nom en clau de Finux. Problemes amb el Copyright?), del BeOS, el llenguatge d’scripting Perl, els llenguatges C i C++, Teoria de Nombres, funcions zeta, del phreaking de Van Eck i un llarg etcétera.

La grandesa d’aquesta obra que està en barrejar aquests tecnicismes propis de tecnoadictes amb una bona dosi d’humor, aventures i un cert toc d’intriga. I com no, una impressionant forma d’escriure (encara que jo no entenc massa d’aquestes coses). Aquesta barreja fa que, igual que El senyor dels Anells ha sortit del món underground dels fanàtics de la fantasia i s’ha convertit en els darrers anys en un dels llibres més llegits (a pesar de la seva extensió i gràcies a les pel·lícules que s’han fet dels seus volums), el Cryptonomicon podría convertir-se en la porta d’entrada i sortida al món underground del hacking (Quants anglicismes en aquest paràgraf!).

Una de les millors novel·les que he llegit mai. Nota sobre 10? És difícil dir-ho. No se me dona massa bé puntuar, però jo el situaria entre el 9 i el 10. Llegiu-lo, encara que no tingueu ni la més remota idea de qui és Alan Turing. Així ho descobrireu.

Però encara no us he dit perquè he tret el llibre de la prestatgeria i he anat a buscar l’annex? Bé. En primer lloc dir que d’alguna forma havia de començar l’entrada. I en segon lloc dir que estic preparant un xicotet projecte d’estiu (ja en queda poc d’estiu i no he fet res del que tenia previst i crec que no em donarà temps). He estat recollint informació sobre una llibreria per manipular documents PNG i estic pensant fer un xicotet programa d’esteganografia. Què és l’esteganografia? La tècnica d’ocultar missatges en altres objectes (en aquest cas imatges, encara que també hi ha programes per ocultar missatges en vídeos o música).

Pretenc que amb el meu programa es puguen xifrar missatges d’una forma més o menys segura i un dels algorisme que vull utilitzar per xifrar el text és el Solitari de Scheiner, ja que em sorprengué la seva originalitat.

En fi, ja us parlaré d’aquest projecte d’estiu… Hi ha qui es planteja arreglar el jardí i hi ha qui es planteja altres xorrades com aquesta. En fi… Bon agost!

El llibre me’l va regalar mon pare aquests nadals i he anat llegint-lo quan he tingut temps (és cert això que diuen que a la universitat llegeixes menys, almenys a uns estudis com els meus). Total que avui l’he acabat.

El llibre compta com un periodista s’infiltra entre les files dels skinheads nazis (fa la diferenciació entre skinheads nazis i redskins, però dels últims no parla molt) espanyols i descriu les activitats que duen a terme aquests grups així com les relacions que tenen amb altres sectors més ben vistos per la societat: partits pol·lítics, intel·lectuals, clubs de futbol, etc.

M’ha resultat bastant interessant la lectura perquè, pense, m’ha servit per entendre un poc a aquests subjectes (hauria que discutir si es mereixen el títol de persona, per allò de que les persones no neixen sinó que es fan). Una cosa he pogut treure en clar: si te’ls veus de cara, corre.

No intentes dialogar perquè no per fer-los entrar en raó necessiten d’això, de raó, que sembla que en tenen ben poca (els han menjat el cap els intel·lectuals feixistes aprofitant-se dels seus problemes personals i les seves debilitats). I no intentes defendre’t tampoc, perquè aquesta gent mai va sola (sense el grup no són res) i podràs contra un (si no va armat), però no contra cinc o sis.

Què més dir d’aquesta gent? Creuen fermament en la seva ideologia, n’estan plenament convençuts d’aquesta, i entre els seus dogmes (de fe) està la violència com a arma completament lícita per a la seva lluita. Què fer enfront això quan una “persona” ja ha madurat i s’ha convertit en un adult? Perquè el pensament es pot canviar en un xiquet, és fàcil. Però quan el pensament d’una persona s’ha assentat resultaria més fàcil moure una muntanya que fer-lo canviar de pensar (ho sent, no recorde qui va dir això).

El que no m’ha agradat del llibre és que no ha tractat als redskins. Simplement ha dit d’ells que són exactament igual d’irracionals. I d’això estic completament convençut. No em fan gens de gràcia ni uns, ni altres. A pesar de què els redskins s’apropen més a la meva forma de pensar, els seus mètodes són igual de repugnants (són els mateixos) que els dels nazis. Algun dia, no molt llunyà, donaré la meva opinió d’aquests “revolucionaris”.

Per altra banda, la pel·lícula (que la vaig veure en V.O.S al Cine Babel, molt recomanable) ha servit per contrastar la informació que he adquirit llegint el llibre (i coincideixen) i confirmar la idea de què, en part (en una minúscula part), els skinheads són víctimes de la manipulació.

Molt recomanable la pel·lícula. No vaig a contar-la tota (Blai ha fet un bon treball), simplement dir que tracta d’un xiquet de dotze anys que s’introdueix al moviment skinhead anglès dels anys 80 en un moment molt dur per a ell i per al país en general.

Per això és tant important aprendre a pensar…

Us deixe ací un xicotet fragment de l’obra, relacionada amb El vol de l’home ocell.

¡Cuánto mayor sentido tiene ahora la vida! En lugar de nuestro lento y pesado ir y venir a los pesqueros, ¡hay una razón para vivir! Podremos alzarnos sobre nuestra ignorancia, podremos descubrirnos como criaturas de perfección, inteligencia y habilidad. ¡Podremos ser libres!

¡Podremos aprender a volar!