Sóc ser prou escèptic amb el tema de la violència de gènere. En primer lloc pel fet de posar-li una etiqueta pròpia. Violència és violència i si volem construir una societat igualitària entre gèneres, entre races, entre orientacions sexuals… no entenc en per què s’etiqueta d’aquesta manera els actes violents contra persones quan l’agressor i l’agredit corresponen a diferents grups (un blanc i l’altre negre, un home i l’altre dona, etc).

En segon lloc, perquè en algunes dones abusen de la situació actual per fer xantatge a les seves parelles. Són coneguts diversos casos on la parella de la denunciant ha hagut de deixar la casa que li pertanyia a ell, deixar el seu lloc de treball i per suposat, renunciar a veure als seus fills, per a que la seva parella presumptament agredida, puga viure tranquil·la. I estic d’acord amb tot açò, no em mal-interpreteu! Però al igual que amb totes les coses, quan s’haja demostrat la culpabilitat de l’agressor! On queda allò de la presumpció d’innocència?

Hi ha un principi en Justícia (per què s’empenyen en dir-li Justícia quan en realitat són Lleis? La Justícia és una altra cosa) que diu: “Més val tenir cent homes culpables al carrer, que un sol innocent empresonat”. (Que em corregisquen els estudiants de Dret que sé que visiten el bloc).

Ara bé, el que no es pot fer és negar la evidència: Hi ha animals salvatges, subnormals, cabrons, covards… (no diré fills de puta, perquè prou mal tenen les dones) que aprofiten la seva força i la dependència emocional o econòmica de la seva parella per quedar-se tranquils, a base de pallisses, quan tenen un mal dia en el treball, ha perdut el seu equip de futbol o simplement estan avorrits. I una d’aquestes deixalles socials és un veí meu.

Avui, vora de les 12.30 hem començat a sentir crits i plors des d’una casa  veïna. No sabíem exactament quina porta era, però estaven en el pis superior. Quan ens hem caigut en la situació, les meves companyes de pis i jo, ens hem adonat que havíem de fer alguna cosa, cridar al 112. I ací ve la meva decepció: hem dubtat!

Doncs sí. El nostre egoisme a florit i ens ha fet enrere de les nobles intencions. El fet de que hages de donar el teu nom i DNI quan dones l’avís, que si la víctima no denuncia no hi ha res a fer i el recent cas del professor Neira (un parell de castanyes que té l’agredida, que ara diu que no tenia perquè defendre-la) són fets que et tiren cap enrere a denunciar el fet, bàsicament perquè és el teu veí i saps que te’l trobaràs dia sí, dia també com la seva parella no el denuncie i el tanquen una temporadeta a la presó. Al final resulta que som tots una colla d’egoistes que busquem únicament el nostre benestar i als demés que els donen pel sac a tots.

Finalment, quan ja havíem agafat el mòbil per cridar la policia i donar l’avís, hem sentit moviment per les escales i em vist arribar un cotxe de Policia. Per sort, algú més valent que nosaltres havia dubtat menys i ha avisat abans. Un policia a pujat per l’ascensor i l’altre per les escales. Jo i una companya l’hem esperat en la porta per indicar-li que els crits provenien de dalt. I res més.

Hem sentit xerrar algú i alguns plors, però res més. Al final la policia se n’ha anat sense emportar-se ningú i la bella i la bèstia seguiran fent la seva vida fins que un dels dos es decidisca a donar un pas endavant: un per matar-la o l’altra per deixar-lo.

PS: Posant-me un poc menys dramàtic: Hauré de canviar de zona. Fa dues setmanes a l’edifici d’enfront van matar a un home i el van ficar dintre d’una maleta! I avui açò…

Per conèixer un poc sobre l’autor, que com he dit és William Golding, us diré que fou un escriptor britànic del segle XX (1911-1993) i que fou guardonat l’any 1983 amb el Premi Nobel de Literatura. La seva obra més destacada és sense dubte la que jo m’he llegit, i no li falten motius.

La novel·la conta la història d’un grup de xiquets que, després d’un accident d’avió, arriben a una xicotet illa deserta perduda en algun lloc del Pacífic.

Els primers personatges en aparèixer a l’obra són Ralph i Piggy. Piggy és un noi grosset, poc àgil, amb asma, però intel·ligent i Ralph és més bé carismàtic. Piggy i Ralph troben una closca d’un caragol marí i aquest últim la fa sonar, amb el que es reuneixen tots els accidentats.

Llavors apareixeran diversos personatges com Jack, el cap dels xiquets del Cor, que es convertiran en els caçadors, i com Simon, un particular xiquet molt lúcid, però molt vergonyós a l’hora.

Prompte els xiquets s’organitzaran i es repartiran les tasques entre tots per tal de recol·lectar fruita i caçar animals (troben uns porcs senglars per la illa), per construir uns refugis on passar la nit a cobert i per encendre una fogata per fer fum i que algun vaixell que passe a prop puga rescatar-los, i faran una votació per elegir el cap del grup, que serà Ralph, elegit per haver trobat la closca de caragol, front a Jack, que també s’havia presentat com a candidat.

La falta de control sobre els xiquets per part dels adults és nova per a ells i ho gaudiran de veres, al principi tots compleixen la tasca que els han comanat escrupolosament i després passen la resta del dia jugant tots junts a una xicoteta llacuna que hi ha a prop del campament base, que construeixen a la platja.

Però a mesura que transcorre la història, els sentiments humans més primitius comencen en aflorar en ells. Els xiquets més menuts ja no ajuden en res, sols passen el dia jugant, els encarregats de mantenir encesa la flama per avisar a algun possible vaixell obliden la seva tasca, els caçadors estan més preocupats en matar que no pas en aconseguir carn, afloren els sentiments d’enveja de Jack cap a Ralph i la por entre tots ells per els relats dels malsons d’alguns dels xiquets més petits que asseguren haver vist una fera per l’illa.

Sols tres dels xiquets mantenen encara en la ment la tasca primordial, que és mantenir viva la flama per a que puguen rescatar-los: Ralph, Piggy i Simon.

Els caçadors i la resta de xiquets, dirigits per Jack, es separaran del grup inicial (on sols romandran Ralph, Piggy, Simon i dos bessons anomenats Sam i Eric) per formar la seva pròpia tribu que subsisteix a base de la caça i que ha perdut totes les senyals de civilització amb la que els xiquets havien arribat a l’illa. Al final la mort, l’odi i el salvatgisme apareixeran en l’obra fins a una situació extrema (no diré res més).

I ara un poc d’anàlisi. Alguns diuen que el que pretenia William Golding amb aquesta obra era retratar la situació d’un grup de gent en una situació límit i del comportament més primitiu, que està present en tots nosaltres, apareix en aquests. Mentre que altres diuen que és una crítica a una educació repressora que no educa sinó que crea por i que serveix de ben poc quan aquesta repressió desapareix.

Jo estic més bé en el segon punt de vista. És a dir, per què els xiquets obliden la seva tasca primordial que és mantenir la foguera per fer fum i ser rescatats? Ho obliden perquè no són conscients de la importància d’aquesta foguera. Es conformen, per dir-ho d’alguna forma, menjant una bona peça de carn avui i demà ja veurem.

Estan acostumats a que els adults els diguen el que han de fer, com s’han de comportar i tenen por a les represàlies dels seus pares (si aquests els castigaran, si aquests els pegaran, etc) però no són conscients de la importància de comportar-se de tal manera. No han sigut educats, han sigut castigats. Per això, com deia, en absència d’eixa mà opressora, se senten perduts. Algun d’ells pensaria: “M’haig de llavar. Però per què?”, “Val, perquè sinó els meus pares em deixaran sense postres”, “Però per què em deixen sense postres? Ells ja no estan ací, ja no hi ha postres, sols un grapat de fruita, que m’han de fer? Per què m’haig de llavar? Per què?” I és ací quan comencen els problemes.

Pense no fa falta plantejar-se aquesta situació hipotètica i extrema per veure aquest comportament, un comportament similar (si no igual) el veiem entre els xiquets o joves d’avui. Per exemple, en els nombrosos casos de violència escolar (que sempre hi han agut, no ens enganyem, però mai han sigut tant exagerats i salvatges com els d’ara). Els xiquets no saben per què no li han de pegar una pallissa al seu company, sols saben que els han dit que això no està bé. Però per què? I si els lleves la mà repressora de la que parlàvem (els pares) pel motiu que siga (feina o simplement desinterès pels seus fills) què queda? Res, perquè no hi ha cap control sobre ells.

Quina és la situació, més control? Més repressió? Doncs Golding ens diu que no (almenys jo ho interprete així). Perquè no es pot mantenir el control permanent sobre una persona (o si? Amb una espècie de “Gran Hermano“ d’Orwell) i quan aquest control desapareix o es relaxa, obtenim el mateix resultat i inclús a vegades multiplicat.

Un altre element interessant en l’obra és la hipotètica fera, que no és més que un producte de la seva imaginació. El senyor de les mosques prové del nom hebreu Beelzebub, utilitzat per referir-se al dimoni. Veiem que al principi els xiquets temen a la fera, però al final de l’obra la tribu salvatge formada pels caçadors acabaran quasi adorant-la i servint-li ofrenes.

Jo relacione aquesta bèstia entre un dels altres instints primaris de l’home: la necessitat de creure en un ser superior. Per als xiquets la fera ho és.

Ningú la vista de veres, encara que molts ho asseguren, perquè simplement no existeix (sols hi ha un xiquet que sap que és producte de la seva imaginació, no diré qui, i no surt massa ben parat), però tots la temen com al mateix dimoni i creuen que és immortal. Els salvatges assassinaran salvatgement per error (o pot ser no) a un dels xiquets creient que és la fera, però la por no desapareixerà perquè per justificar el seu assassinat diran que la fera s’havia disfressat de xiquet i realment no l’han matada, així que han de seguir tement i fent el que el cap els ordene si volen evitar caure en les mans d’aquesta malvada criatura.

Amb els diversos Déus que han hagut i hi han en la història de la humanitat passa una cosa semblant, neixen, pense jo, per la por o la ignorància de l’home front a diversos fenòmens naturals (trons, llamps, pluja, malalties, etc.) i també per por a sentiments i condicions humanes com la soledat o la pròpia mort, en especial aquesta última. La necessitat de creure que ells són algú i que sempre seran algú.

Està desapareixent aquesta necessitat en l’home? “Déu ha mort”, digué Nietzsche de la boca de Zaratustra (encara que possiblement no ho digués en aquest sentit). És prompte per dir-ho. Estaria bé que fos així, perquè no és bo viure amb por, com també deia Nietzsche.

Acabaré amb un xicotet fragment del final del llibre que podria resumir tota l’obra (està en castellà):

[...] Y en medio de ellos, con el cuerpo sucio, el pelo enmarañado y la nariz goteando, Ralph lloró por la pérdida de la inocencia, las tinieblas del corazón de ellos y la caída al vacío de aquel verdadero y sabio amigo llamado Piggy.

[...]

Si teniu l’ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. També dir que hi han dues pel·lícules amb el mateix títol, la primera de Peter Brook (1963) i la segona de Harry Hook (1990). Hi haurà que veure-les…