Un que sí tenia planejat llegir era el que dóna títol a aquest apunt “I am Legend“, escrita per Richard Matheson (ja us vaig parlar de una de les seves adaptacions cinematogràfiques) i em vaig fer amb ell. Com a norma general, les adaptacions al cinema se solen quedar curtes i aquest cas no és una excepció.

La pel·lícula és completament diferent a la novel·la. Sí, en principi l’únic supervivent d’una terrible infecció és Robert Neville que lluita per sobreviure en un món rodejat d’infectats (els anteriors humans) que s’han convertit en bèsties carnívores. Però res més, no tenen més en comú.

Pel que fa al context la pel·lícula es situa a Nova York i el llibre a Los Angeles, en la pel·lícula la infecció es deguda a una mutació artificial (feta per un equip d’investigadors per curar el càncer) d’un virus i en el llibre és degut a un bacteri utilitzat en una guerra bacteriològica, la pel·lícula es situa a l’any 2012 i la història del llibre transcorre entre el 1976 i el 1979, a la pel·lícula Neville és un científic que busca una cura per la infecció i al llibre Neville s’ha resignat a lluitar per sobreviure i venjar-se d’aquells que han destruït el món, no és un científic i no busca cap solució al “problema” perquè n’està segur de que no hi ha. També cal dir que en la pel·lícula Neville compta amb la companyia d’un gos, mentre que en el llibre el gos apareix breument però mor al cap d’una setmana. I un altre fet anecdòtic és que Will Smith escolta a Bob Marley mentre que el personatge de Richard Matheson escolta música clàssica (Beethoven, Rachmaninoff…)

La novel·la mostra la debilitat i desesperació de Neville en nombroses ocasions, cosa que la pel·lícula no fa (tornem de nou a la imatge d’heroi que adquireix el protagonista en el film). Però el més important de tot és el motiu pel qual es converteixen en llegenda els dos Neville. És completament diferent. En la pel·lícula Neville es converteix en llegenda com un heroi i en el llibre justament pel contrari.

No vaig a donar més detalls perquè sinó em direu que sóc un desbutza-arguments. Si teniu l’ocasió llegiu-lo.

Ara m’he posat amb l’altre llibre que em vaig comprar, “Alan Turing. El hombre que sabía demasiado“ de David Leavitt, una biografia del matemàtic i pare de la computació, Alan Turing. Aquest em mantindrà més entretingut (és més llarg i vull començar a posar-me en marxa de debò amb els estudis i la natació).

Uns científics descobreixen una mutació del virus de la grip que és capaç de curar el càncer amb un 100% de la efectivitat, però després d’uns dies els suposats curats es converteixen en una espècie de mutants amb ànsies de matança, sense pèl, sense pigmentació a la pell i ultra-sensibles als rajos UV.

De seguida es proposa un pla per aïllar la ciutat de Nova York per evitar que el virus es propague, mentre científics de l’exèrcit treballen per trobar una cura, dirigits pel tinent coronel Neville (Will Smith a la pel·lícula). Evidentment, i com haureu pogut imaginar, el pla falla (el virus es transmet per l’aire) i la població humana quasi desapareix (després parlarem d’açò més detingudament), Neville és l’únic supervivent a la ciutat de New York ja que és immune al virus. Durant la pel·lícula intentarà sobreviure buscant aliments de dia i ocultant-se de nit en la seva llar ben protegida, on té un laboratori on busca les possibles cures al virus a partir de la seva sang.

Com he dit no és un argument massa original. De fet, ja són tres les pel·lícules basades en aquesta mateixa novel·la: The Last Man on Earth (1964), The Omega Man (1971) i ara aquesta. Però també estan en la mateixa línia les angleses 28 Days Later (2002) i les seves seqüeles 28 Weeks Later (2007) i 28 Months Later (prevista per al 2009).

El missatge de la pel·lícula (el mateix que el de 28 Days Later, que també me la vaig veure en època d’exàmens): esperança, pau, amor i, encara que més ocult, un cert missatge de desconfiança cap a la ciència i la tècnica. Evidentment, en la versió americana no podien faltar les referències a Déu, encara que el doctor Neville diu en certa ocasió que “Déu no existeix. Això és cosa de l’home”, al final de la pel·lícula canvia de parèixer (hasta aquí puedo leer).

Aquest missatge és molt contrari al de la novel·la original (on els infectats es converteixen en vampirs i la trama succeeix a Los Angeles) on hi ha certes implicacions “filosòfiques” i “sociològiques” i on el motiu pel qual el doctor Nevill es converteix en llegenda és totalment diferent (pel que he pogut llegir en la Viquipèdia).

Siga com siga, una cosa bona sí que té la pel·lícula: la música. Els creadors de la pel·lícula utilitzen a Bob Marley i el seu disc Legend (ni fet a posta, eh?) i el seus missatges d’esperança per donar un toc apropiat a la música. Les cançons que recorde de la pel·lícula eren Redemption song i Three little birds.

Aquesta última em posa bastant trist perquè és la que Will Smith li canta a la seva gossa (els gossos sols s’infecten en contacte directe amb el virus) fins que és infectada i ha de sacrificar-la. Digueu-me bleda, però els ulls se me feren plorosos i tot.

I l’altra, Redemption song, m’agrada perquè és amb la que es basa la peça Les cançons lliures de Cesk Freixas del disc Les veus dels pobles lliures (que podeu descarregar gratuïtament).

Mon pare té alguns cassettes de Bob Marley en la seva furgoneta hippie (com aquesta però completament groga) i alguns discs de vinil i en CD per casa, així que l’havia sentit més vegades, però mai m’havia aturat a escoltar-lo. Ara fa una setmana que li pegue al rei del Reggae i haig de dir que m’agrada. Ací us deixe amb la Redemption Song.