Tot va començar un 12 d’octubre quan em vaig decidir a enviar una sol·licitud a Google per a passar tres mesos d’estiu treballant allí, dintre dels programes de internship que ofereixen. Des d’aquella primera entrevista el 27 d’Octubre fins a l’última que vaig fer aquest mateix dijous ha plogut molt i el procés a passat per distintes etapes. Ací intentaré donar-vos algunes pinzellades de tot i de quina és la meva valoració. Com que acostume a allargar-me excessivament amb les entrades, deixaré ací el resum per als més mandrosos: no treballaré aquest estiu per als de Mountain View.

Comencem pel principi, que se sol dir. Feia molt de temps que em rumiava pel cap la possibilitat de fer unes pràctiques en una empresa d’informàtica “real” (i no com la majoria de les que es troben per ací) i una de les possibilitats era Google. Que no diguen que ens conformem amb poca cosa. Així que gràcies a la inestimable ajuda d’Ivan vaig redactar un currículum vitae concís (un résumé que diuen els nord-americans) i una carta de presentació i la vaig enviar sol·licitant pràctiques a Europa i els Estats Units. Total, que perdia?

Sorpresa la meva quan tan sols tres dies després i havent intercanviat un parell de correus electrònics ja tenia concertada una entrevista amb un dels enginyers d’Europa. Aquella primera no va anar massa bé, però a l’entrevistador li va semblar que algú podria treure profit de mi, així que va passar la meva sol·licitud a una altra oferta diferent de la que tenia assignada en un principi i ací va començar realment tot el procés d’entrevistes.

Abans de Nadal, ja havia fet unes altres dues entrevistes i ja havia completat tot el procés d’entrevistes que determinen si estàs en condicions de treballar allí o no. Sols quedava una entrevista amb algun dels possibles Project Managers i si tot anava bé, a gaudir com a bon geek de l’ambient de Google!

Malauradament, per a les dates que jo estava disponible no pareixia que hi haguera cap projecte disponible per al meu perfil i interessos a Europa. Després de Nadal, em vaig posar en contacte amb la meva recruiter d’Europa per preguntar-li com estava la situació. Ella em va dir que enviarien la meva sol·licitud a Estats Units per veure si trobaven alguna cosa allí, ja que havia passat totes les entrevistes.

No vaig saber res més fins a finals de març quan vaig rebre una trucada telefònica, de nou des d’Europa, dient-me que definitivament no havien trobat res per ací. Pel que em va fer entendre la recruiter, jo ho donava per perdut, però: oh, sorpresa! A l’endemà, correu des de la mateixa seu de Mountain View. Havien trobat dos projectes que s’ajustaven al meu perfil!

Quan em van passar la descripció dels dos projectes vaig flipar. Eren projectes en el mateix departament de Google Research i estaven relacionats amb el reconeixement de formes i l’aprenentatge automàtic, que és al que em dedique en la beca! “Seria tan meravellós que m’agafaren!”, vaig pensar. Però també sabia que seria difícil, ja que al internship també poden optar estudiants de doctorat i aquests s’ajustarien millor als projectes de recerca. Vaig fer les dues entrevistes, una bastant mala i l’altra bastant bona, però ninguna de les dues va prosperar.

Uns dies després, una altra entrevista amb un dels enginyers que treballen en Google Images. Aquesta semblava més assequible a les meves possibilitats. Però, una vegada més, tampoc va prosperar la cosa.

I finalment, el passat dijous, l’última entrevista amb un dels enginyers del Street View. Aquesta va anar prou bé i Rob, que així li deien a l’entrevistador, es va interessar molt per la meva feina de becari i els meus projectes personals. Em va explicar quins eren els projectes que tenia en ment i jo li vaig donar les meves impressions.

Poc després de l’entrevista, i just abans de sortir cap al Palau de la Música per a escoltar el fabulós concert d’Els Amics de les Arts, em va trucar per telèfon el recruiter nord-americà. Em va comunicar que a Rob li havia agradat molt parlar amb mi (“peloteo?”, vaig pensar), però que finalment havia decidit quedar-se amb un altre candidat. Em digué que quedaven encara uns pocs projectes i que es posaria en contacte amb mi de nou per veure si m’interessaven. Jo ja li havia dit que tenia pendent una beca Erasmus i que no podia demorar-me més en decidir quan arribar a Estocolm. I ací és on vaig cometre la imprudència de dir “no” a Google (espere no haver de penedir-me’n mai).

Sóc una persona a la que li agrada tenir les coses clares, i a falta d’un mes per començar les possibles pràctiques o de poc més de dos per anar-me’n a Suècia no semblava adequat seguir fent entrevistes. Tampoc estava especialment animat, tenint en compte que ja havia passat per quatre potencials Managers i no n’havia convençut a cap.

Li vaig dir a que m’havia agradat i interessat molt tot el que m’havien contat els enginyers de Google sobre el seu treball i que em sentia capacitat per tornar a intentar-ho per a l’any següent. Ell em va informar que hi havia la possibilitat de fer les pràctiques a hivern i que estaria encantat de posar-se en contacte amb mi al setembre per continuar amb les entrevistes amb els Project Managers per a passar una temporada a l’hivern. I una vegada més, vaig haver de dir que “no”. A l’hivern jo estaria a Suècia, en ple Erasmus. Però li vaig prometre que em posaria en contacte amb ells per a tornar a fer les entrevistes que calgueren per a quan acabara l’Erasmus.

Amb què em quede d’aquests 6 mesos d’entrevistes? En primer lloc, haver aprés a estar més o menys tranquil en una entrevista de treball (mai n’havia fet cap), en anglès (jo mai havia parlat anglès en una conversa d’una hora de duració) i per a Google! Sobre l’anglès, he tret un lema personal que resumeix la meva experiència: “Saps més anglès del que penses la primera vegada i menys del que t’imagines la segona”. L’explicació, en un altre post.

En segon lloc, que el que estudiem a la universitat definitivament val per a alguna cosa. Jo sempre ho he tingut clar, però són molts els que diuen que el que allí s’ensenya “no val per a res”. Doncs bé xiquets, almenys, val per a passar les entrevistes de Google.

I finalment, l’actitud de la gent de Google. T’expliquen sense cap problema el seu dia a dia (excepte dades sensibles, clar) i els productes en els que treballes i a més amb un to molt amable i simpàtic. I com no, la varietat de nacionalitats que s’ajunten allí: irlandesos, alemanys, suïssos, anglesos, nord-americans, romanesos, indis i xinesos són alguns dels que jo he pogut conèixer.

En fi, tota una odissea mereixedora d’una entrada al blog. L’únic que em deixa amb un sabor agredolç a la boca és estar tan a prop i haver de ser tu qui diga “no”. Finalment, sols un recordatori (per a aquells que com a mi, us cau la bava amb la idea de treballar per a Google) que he procurat fer-me durant aquests mesos: Google és un mitjà, no un objectiu.

I això és el més a prop que he estat mai de Google.

Així que si la universitat de destí no posa pegues, el pròxim curs el passaré al país de Nobel, ABBA, Pippi Långstrump, Stieg Larsson i de les rosses de portada Playboy.

Els comentaris de la família i coneguts són els que cabien esperar: “Ai! Allí fa molt de fred!”, “Vas a gelar-te com un poll!”, “Tan lluny te’n tenies d’anar!?” i “I estarem un any sense veure’t!?” (això últim especialment les àvies). En part tenen raó, perquè la mitjana anual a Estocolm és de 6,8ºC, amb temperatures mitjanes de -1 a -5ºC a hivern i entre 13 i 22ºC a l’estiu, que són temperatures molt més baixes a les que estem acostumats ací, però tampoc és que siga Lapònia allò (almenys Estocolm).

Si tot va com espere i ja que no he tingut més notícies de la gent de Google, me n’aniré aproximadament un mes abans de que comence el curs acadèmic per fer un curs “d’immersió lingüística i cultural”, falta per veure quan s’obrin aquests cursos promocionats per la UE. Això vol dir que aproximadament a Juliol deixaré el País Valencià per marxar cap a Escandinàvia i no tornaré fins a Juny de 2012 (evidentment, exceptuant les escapades i vacances que faja).

Què faré allí encara està per veure. Jo tinc una idea ben clara del que vull fer, ara falta veure que la KTH no em pose problemes per a matricular-me d’eixes assignatures. Queden moltes coses per decidir encara com la que us he dit: allotjament, quantia de la beca, altres fonts d’ingrés (i no em referisc a la droga), com aconseguisc medicines per a la diabetis allí, etc.

Siga com siga, ja tinc ganes de mollar cap allà i perdre-vos de vista a alguns. No, és conya! La veritat siga dita, us trobaré a faltar als que esteu més a prop de mi i espere que se’n vingueu a fer una visita. Hi ha vols amb Ryanair molt barats!

Fa uns dies vaig publicar-ne 25 al Flickr i avui, com que estic constipat i amb poques ganes d’estudiar, us deixe ací un parell de les que més m’agraden i també l’enllaç a la galeria. Seria bo, que per alguna vegada, algú deixara un comentari al Flickr o ací sobre les fotos (però sense compromís, eh?).

Tramvianants

Vigilant

Aprofite també este post per dir-vos adéu fins després d’exàmens (a no ser que tinga lloc algun esdeveniment extraordinari abans).

Per començar, a veure si als senyors de Google els ve a bé de donar-me una resposta definitiva, i positiva a ser possible, a la meva estància (al final vaig passar totes les entrevistes per a la posició de Software Engineer Intern a Europa). Seria un bon regal de reis, ho hauré de posar a la carta.

Després està l’Erasmus. Volia sol·licitar la beca per a estudiar a la Universitat de Manchester, però pareix ser que aquesta universitat no vol rebre alumnes europeus per a rebre classes (diuen les males llengües que els indis i pakistanesos paguen el triple de taxes que els europeus, és a dir, no els eixim rentables), així que he hagut de buscar alguna altra alternativa on poder estudiar el que a mi m’interessa: segurament a Finlàndia (TKK) o Suècia (KTH).

Acabar quart, l’últim any “en serio” de la carrera, també serà un puntàs! I fa adonar-te’n de que això ja s’acaba. Quatre anys farà que vaig començar a fer el friki a nivells extrems.

I tot això acompanyat d’algun que altre viatge (que no es note la crisi!) i de bona companyia.

Que s’ho passeu fenomenal i ens llegim l’any que ve!

El tema és complicat. El Govern acusa al gremi de ser una “casta privilegiada” amb uns sous abusius i els controladors es queixen de les deplorables condicions laborals (que no de sou) i de ser utilitzats pel Govern com una cortina de fum.

Aquesta entrada vaig començar a escriure-la dissabte a la matinada (sobre les 01.30h) i durant tot el dia vaig intentar descobrir el vertader sou d’un controlador aeri, perquè no em crec que cobren 200.000€ (abans 350.000€). Potser que algun dels 2404 controladors aeris (segon AENA) cobre eixa animalada a base d’hores extres, però no em crec que els 2404 cobren això de sou base.

Com saber quin és el vertader sou? Doncs primer vaig pensar en els Pressupostos Generals de l’Estat, concretament pels destinats a les Agències dependents del Ministeri de Foment. Però com que AENA (que és qui paga als controladors) no és una Agència governamental sinó una empresa amb participació pública, en els pressupostos de l’Estat sols vaig saber trobar quanta pasta dóna l’Estat a l’empresa. Total, que em vaig posar a revisar la memòria d’AENA en busca d’un pressupost desglossat però tampoc vaig trobar res. Això de navegar pels pressupostos és més complicat del que un podria pensar!

Com que no vaig trobar el famós sou dels controladors, farem com s’ha de fer i no parlarem d’això, abans d’inventar-nos dades i deixar-nos guiar pels nostre prejudicis i el que surt per la TV.

Tampoc sé quines són les condicions reals dels controladors aeris. Ells diuen que actualment poden ser obligats a treballar fins 28 dies complets al mes, sense previ avís i que són obligats a treballar hores extres. Està disponible el reial decret que regula la llicència de controlador aeri, per si algú vol donar-li un cop d’ull. Jo, amb els pressupostos ja n’he tingut prou. Si no voleu llegir un cosa tan avorrida com és el BOE i preferiu llegir les experiències (no objectives, clarament) d’un parell de controladors, us recomane aquests articles. De totes formes, tampoc és del que volia parlar en aquest apunt.

“Però Joan! Si no parles ni del sou, ni parles de les condicions laborals de què vas a parlar!?”, potser que penseu. Doncs vaig a parlar del que ha mi m’ha commocionat d’aquests dies: la militarització del control aeri.

Abans de res. Hi ha gent que està un pèl confosa: pensa que la militarització del control aeri significa que els controladors militars s’han posat a controlar els avions civils. No és així. Pareix ser que, segons la legislació vigent, els controladors de tràfic aeri militar no tenen llicència per controlar el civil. “Però aquest RD no atorga eixa llicència?” No. El vertader problema dels controladors militars és que no estan acostumats a treballar amb el flux d’avions amb el que treballen els controladors civils i si es posen a fer-ho, pot tenir conseqüències funestes (el govern francés substituí els controladors civils en vaga per militars, l’agost de 1973).

El RD 13/2010, aprovat el dia 3 de desembre de 2010 a la nit diu que (títol II, disposició addicional segona):

La entidad pública empresarial Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea deberá facilitar la inmediata aplicación de lo previsto en el artículo 4.4.a) de la Ley 21/2003, de 7 de julio, de Seguridad Aérea, quedando sometidos los controladores de tránsito aéreo de la citada entidad a la dirección del Ministerio de Defensa quien asumirá su organización, planificación, supervisión y control. Ningún trabajador, órgano directivo u organización podrá dificultar o impedir la efectividad de dicha medida. El incumplimiento de dicha obligación será sancionado de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4 de la presente Ley, sin perjuicio de las demás responsabilidades civiles o penales a que haya lugar.

És a dir, que una vegada decretat l’estat d’alarma els controladors aeris civils passen a ser a tots els efectes personal militar!

I jo em pregunte: com collons es menja això? Com és possible que la Constitució permeta fer aquesta llei? A mi aquest paràgraf em sembla extret d’una novel orwelliana. Senzillament no m’entra al cap que un Estat democràtic permeta que el poder militar puga controlar en algun moment al poder civil.

“Home, en cas de guerra!”, dirà algú. En cas de guerra podríem parlar-ne. Així i tot em sembla difícil acceptar-ho. Tenint en compte que normalment els civils són aliens a l’origen de les guerres, no entenc perquè collons han de sotmetre’s a quatre borinots que volen ser herois. Però atenció: no estem parlant d’una guerra! Estem parlant de que uns senyors i senyores als quals no els ha donat la santa gana anar a treballar (uns senyors que controlen un sector crític, sí. Però gent al cap i a la fi: no n’he vist cap amb banyes i un trident).

Què podia fer el govern? Despatxar-los? Evidentment no, perquè si no ja em diràs a mi qui controla el tràfic. Però posar-los sota jurisdicció militar em sembla injustificable.

El que deuria haver fet el govern en primer lloc és prevenir la situació (recordem que el problema no és d’ara, ni de fa un any, ni dos). Perquè la Unió Sindical de Controladors Aeris (USCA) ja va avisar el 18 de Novembre de 2010 que els controladors estaven arribant al màxim d’hores permeses legalment per a treballar (això és, que encara que volgueren treballar-ne més no podrien) i que possiblement hi hauria aturades abans del 31 de Desembre per falta d’hores!

Arriba el 3 de Desembre i què fan els borinots del Govern? El primer dia de pont, de matí aproven un Reial Decret que retalla alguns dels privilegis dels controladors aeris. Els controladors, amb molta mala llet i amb l’excusa de les hores, diuen: “Fins ací hem arribat”. I per la nit, i ací ve la bomba, vist el caos en els aeroports. El Rei firma des d’Argentina el RD 13/2010 amb dues conseqüències: en primer lloc es canvia el còmput d’hores per als controladors per a que no tinguen l’excusa del màxim d’hores treballades.

Los controladores al servicio de la entidad pública empresarial AENA, así como al servicio del resto de proveedores de servicio de tránsito aéreo, deberán ajustar su tiempo de actividad aeronáutica, descansos y turnos a lo establecido en el Real Decreto 1001/2010, de 5 de agosto. De acuerdo con lo establecido en el artículo 5 del citado Real Decreto 1001/2010, la actividad aeronáutica anual no excederá de 1.670 horas, sin perjuicio de la posibilidad de ser incrementada con horas extraordinarias hasta un máximo de 80 horas anuales. En el cómputo de este límite anual de actividad aeronáutica no se tendrán en cuenta otras actividades laborales de carácter no aeronáutico, tales como imaginarias y periodos de formación no computables como actividad aeronáutica, permisos sindicales, licencias y ausencias por incapacidad laboral. Estas actividades, al no afectar a los límites de seguridad aeronáutica, se tomarán en consideración exclusivamente a afectos laborales de conformidad con lo establecido en la disposición adicional única del Real Decreto 1001/2010.

I com ja us havia dit abans, posen sota jurisdicció militar els controladors per si es declara l’estat l’alarma i es neguen a anar a treballar, que es caiga el pèl. I així és. Sota pena de presó militar, els controladors tornen a la feina.

Podria seguir parlant de moltes coses que he estat llegint aquests dies. Per exemple: molta gent entén que els controladors tenen dret a queixar-se, però que ho facen mitjançant una vaga declarada i no una vaga encoberta com la d’ahir. Però pareix ser que existeix una cosa anomenada serveis mínims i pel que fa al control aeri, en alguns aeroports és del 115%. És a dir, en vaga, són més controladors que en una jornada normal. Les vagues legislades “són una enganyifa dels de dalt!”. I a mi cada dia em cau millor el senyor Bakunin.

Total, que no sé qui tindrà raó, si el Govern o els controladors. Molt possiblement no la tinga cap dels dos i la tinguen els dos, com sol passar amb aquestes coses. Però la gestió del Govern és, una vegada més, nefasta. I el pitjor és l’alternativa al govern actual (i que molt al meu pesar guanyarà les pròximes eleccions): els senyors del PP. Aquests ho tenen clar: tot privat i ja se n’ocuparà del problema un altre, amb totes les conseqüències que això puga tenir sobre el servei.

Ja m’ha quedat molt llarga l’entrada així que no insistiré més en el tema. Sols un parell d’apunts.

Primer. Jo deuria estar gaudint del pont al Regne Unit. Com ja tinc tot un historial de FAILs en els meus viatges, tampoc m’ha afectat massa la vaga als ànims. O potser també tinc una predisposició a que em donen pel sac i no em sent indignat ja per res. Això ho dic per als possibles comentaris a l’estil de “Es que tu no t’has quedat sense vacances!”

I en segon lloc. No sóc massa amant de les conspiracions, però divendres de matí no es parlava d’altra cosa als periòdics que de les últimes reformes del Govern per fer front a la crisi: baixada d’impostos a les empreses, privatització de part de Correus, privatització de part d’AENA (d’això es queixaven els controladors), eliminació dels 420 euros de prestació per desocupació, etc. Arriba la vesprada, els controladors la munten ben grossa i ja no se n’ha sentit parlar més de les mesures. O el Govern és molt ingenu (com ja he dit abans) o té molta mala llet. Algun dia potser ho trobem a Wikileaks això.

Aquest final de curs és un poc distint a la resta: he acabat el primer cicle de la titulació. Uf, ja fa tres anys que estic ací fent el friki! Diuen que ara ve el tram més divertit dels estudis. Bé, ja veurem. La gent diu moltes coses.

A mi, això d’adonar-me’n de que duc tres anys ací, vivint pel meu compte (vaja, més o menys perquè em mantenen els papis), m’ha fet pensar.

Aquests tres anys, la veritat és que se m’han passat volant. Massa ràpid. Diuen que quan hom es diverteix el temps passa més ràpid. I això és una putada.

Tres anys… Mare meua… A l’institut vaig estar quatre anys i vist des d’ara em sembla que vaig passar molt de temps allí. Jo tinc la meva hipòtesis del perquè.

Pedreguer és un poble de poc més de 7000 habitants. Des de que la meva mare va decidir un dia abandonar-me a la meva sort en la guarderia (cosa que sempre li agrairé), fins que vaig marxar cap a València he estat en contacte sempre amb la mateixa gent, sempre fent les mateixes coses, rient les mateixes bromes. Per això tinc la sensació de que aquests quatre anys d’institut van ser més llargs. Els meus records es fonen en la memòria i no hi ha ni guarderia, ni escola, ni institut: hi ha Pedreguer.

I això és genial, no m’interpreteu malament. M’ho vaig passar molt bé en Pedreguer i a sovint em venen a la memòria molts bons records de la meva joventut. M’encanta tornar els caps de setmana, veure la meva família, els amics de tota la vida, gitar-me a la meva habitació i contemplar la prestatgeria dels meus llibres preferits. Però això m’impedeix passar més temps d’oci amb les altres amistats i fer-ne de noves.

El que m’atreu a Pedreguer són els meus records, però el que m’atreu a qualsevol altre lloc són tots els potencials records que podré tenir, i això és una cosa que m’excita.

Sols tem una cosa: convertir-me en un nòmada en busca d’un lloc i una companyia que no existeixen.

Jo tenia el vol de tornada programat per al diumenge 18 a les 08.05 des de l’aeroport de Santander. Volia arribar el diumenge prompte a casa perquè tenia encara moltes coses a preparar per al viatge a Estocolm.

No sé com, arriba a les nostres orelles que l’aeroport de Santander ha cancel·lat tots els vols. “Merda!”, pense. Corrent, em connecte a la pàgina web d’AENA i busque el número d’informació d’AENA i cride. La veu mecanitzada d’una senyoreta em recorda que “degut a l’erupció d’un volcà a Islàndia, els vols amb Europa poden sofrir cancel·lacions. Consulte la informació amb la seva companyia aèria”. Després d’oferir-me les opcions i marcar un parell de números en el contestador, una operadora m’atén i em demana el número de vol. Jo li’l done i ella em diu que el meu vol no s’ha cancel·lat.”Perfecte, falsa alarma!”

Una estona després, algú torna a entrar a la pàgina web d’AENA i veu una notícia on s’informa que els aeroports septentrionals d’Espanya han estat tancats al tràfic aeri. Comença a aparèixer la desesperació. “Però si m’acaben de dir que sí eixia el vol!”. La direcció del vent és imprevisible i amb ella la de la cendra.

Ens fem la idea de que haurem de buscar una manera alternativa d’arribar a Madrid abans de les 14.30, que és quan enlaira l’altre avió que havíem d’agafar per a tornar a València. Renfe és la millor solució, a les 07.05 minuts parteix un tren en direcció a Chamartín que arriba a les 12.06. L’única opció per arribar a hora d’agafar el següent avió!

A banda d’aquestes males notícies creix l’angoixa de quedar-me sense viatge a Estocolm, planificat des de finals de Febrer! En la pàgina web d’AENA no apareix el vol com a cancel·lat, però la senyoreta que s’havia posat al telèfon ja m’havia dit que sols apareix la informació actualitzada per als vols compresos en les pròximes 24 hores i pel que sabem, el tràfic aeri a tota Suècia ha estat restringit.

Tornem a entrar a la pàgina web d’AENA i apareix una notícia que informa que s’han reobert els aeroports clausurats. Alegria! No som els únics, hi ha molta gent a l’assemblea que també ha vingut en avió, però som prudents. Sabem que en qualsevol moment poc girar-se el vent de nou i obligar a tancar l’aeroport.

La idea és estar prompte a l’aeroport i assabentar-nos prompte de si es cancel·la el vol o no per tenir temps a agafar el tren de les 07.05 en direcció a Madrid en cas de que finalment l’avió a Madrid no s’enlaire. I així ho faig. A les 05.45 ja estic a l’aeroport (amb 22 euros menys a la butxaca: els taxis cobren 6€ de suplement per dur-te a l’aeroport). Completament desert. No hi ha ningú. Les portes estan tancades i també quasi totes les llums de l’interior. No sé que pensar, des de darrere del vidre de les portes puc observar el panell d’informació amb els vols. Allí està el meu. Primer apareix un d’Iberia que surt a les 07.40 i el meu, a les 08.05. Indica fins i tot la porta d’embarcament. No hi ha cap observació.

Sobre les 06.15 obrin les portes de l’aeroport i pareix que comence a posar-se en funcionament. Els d’Iberia obrin els mostradors de facturació, les cafeteries comencen a preparar cafès per als viatgers que s’acosten i jo m’assec al costat del control de seguretat esperant a que passe el temps per entrar i agafar el meu vol. M’adormo una estona escoltant Manel.

Em desperta el rebombori d’unes joves nord-americanes (o canadenques, tampoc no vaig preguntar). Són les set menys quart i els panells d’informació segueixen sense cap novetat. No hi ha cancel·lacions a la vista. El que em deixa amb la mosca d’arrere l’orella és que els mostradors de Ryanair no han obert.  “Obriran a les 07.00″ – pense – “Segons la normativa els han de tancar a les 07.25, amb 25 minuts els sobra per a facturar” i em torne a relaxar.

Uns minuts després, passa una xica pel costat i ens diu a tots els que estem esperant les paraules que ningú volia sentir: “L’aeroport ha cancel·lat tots els vols d’avui”. Els ulls se’ns obrin com a plats a tots i es sent un sospir de resignació general. El meu és doble. Sé que ja no arribe al tren de les 07.05 per anar a Madrid i sé que demà no eixiré cap a Estocolm.

Agafe un taxi i em dirigisc cap a l’estació de Renfe (16 euros menys). Allí una treballadora de Renfe m’informa del que m’esperava: el tren acaba de sortir. El pròxim surt a les 14.05. No hi ha res a fer, he perdut tots els vols de tornada a casa. Torne a agafar la maleta, un altre taxi (i 8€ menys) i torne a l’hotel a comprar dos bitllets de tren: un a Madrid i l’altre a València (uns 38€ cadascun, per si us interessa). Són les 07.30 i el treball en la RITSI encara no ha acabat, encara podré presenciar l’última jornada.

A les 14.00 passe pel control de seguretat de Renfe i em trobe a la mateixa dona que havia trobat de matí a l’estació. Em fa un somriure i em desitja sort i un bon viatge. Moltes gràcies, desconeguda. Em pose els auriculars, seguisc escoltant els Manel i el tren comença a moure’s. Mai havia sofrit ni un sol retràs en els avions (tampoc es que n’hagués agafat molts), ja tocava alguna aventura. I millor així que no pas que ens agafe la crisi en Suècia.

Quan ens endinsem en les muntanyes de Lleó comença a ploure. Hi ha boira baixa i núvols de pluja, és un dia gris. Com els que a mi m’agraden. Els camps que es veuen a través de la finestra del tren són plens de vegetació mullada. Un paisatge preciós (un dels avantatges del tren front l’avió). A 200km/h les gotes que colpegen la finestra es desplacen més de 30 cm. Les observe una estona.

“No ha sigut tan mala experiència tampoc. Una aventura, quelcom que contar” – em dic a mi mateix – “Recordeu el folló que va muntar el volcà aquell? A mi em va fotre de calent!”. M’absorbisc en els meus pensaments, tinc coses millors en les que pensar. I m’adormo. Demà tornarà a eixir el sol.

Aquest viatge és especial en una cosa: la furgoneta amb la que anem pegarà la volta completa al comptaquilòmetres! (quantes voltes haurà pegat?). Esperem que es porte tant bé com ho va fer per anar a Herpt i que ens torne a casa sans i estalvis i amb un munt de bones experiències.

Ens veiem!

PS: S’admeten suggerències a visitar per Lisboa i Sintra.

I el primer que he fet després de sopar ha sigut acabar de carregar les últimes fotos que em quedaven del viatge a Herpt d’aquest estiu. I aquest és el vertader motiu d’aquesta entrada: presentar-vos l’àlbum. 97 fotografies que intenten recollir el meu punt de vista de tots els lloc per on vàrem passar aquest estiu: Perpinyà, Ginebra, Luxemburg, Winterswijk, Groningen, Àmsterdam, Delft, Herpt, Heusden, Bruges, París, Versalles i Carcassona.

L’àlbum el podeu trobar al Flickr. Jo personalment recomane que, si us interessa, li doneu un cop d’ull a la presentació. Així podeu fer-li clic al play i oblidar-vos d’anar passant les fotos manualment.

El primer quadrimestre ja ha acabat, fa dues setmanes que ha començat el segon, ja sabem quasi tots els resultats dels exàmens i ja és hora d’anar planificant-se el segon quadrimestre.

Normalment sempre us compte les meves inquietuds quan arranca un nou curs o quadrimestre sobre les assignatures que vaig a començar, aquesta vegada no faré un anàlisi tant detallat. Simplement diré que crec que el segon serà encara més “divertit” que el primer ja que la temàtica de les assignatures és més afí als meus gustos.

Però com us deia, aquesta article no tracta de les meves impressions sobre les noves assignatures, així difícilment us faria enveja, en tot cas avorriment. Amb el que espere provocar-vos enveja és amb el meu plàning per a aquest quadrimestre, perquè cada vegada que el pense se me fa la boca aigua.

Comencem el proper dia 26 de Febrer, el meu aniversari, amb un (espere) meravellós concert d’Els Amics de les Arts a Vinaròs. Jo no els havia escoltat fins fa un parell de setmanes i l’altre dia, mig em broma, mig en serio, vaig comentar amb Adrià si ens n’anàvem a Vinaròs (realment no esperara que progressara tant la cosa). Però bo, al final el senyor Blai, el senyor Adrià i “menda lerenda” marxaran cap a les terres altes del País Valencià a escoltar als Amics. Bon aniversari, eh?

Seguim amb actuacions musicals. El proper dissabte 13 de Març seré a la Sala Apolo de Barcelona al concert de Brams. Una altra vegada amb Blai, Adrià i un amic d’aquest. Brams no són ni de lluny el meu grup preferit, de fet no em sé ni una cançó, però cony, tenia ganes d’anar-me’n a Barcelona i no veig millor ocasió.

Bo, l’última frase no acaba de ser certa del tot, o millor dit, amaga part de la veritat. Perquè el cap de setmana del 4 d’Abril (primer cap de setmana de Pasqua) tornaré a la ciutat comtal amb l’anual viatge de la penya barcelonista de Pedreguer al Camp Nou, a veure el Barça – At. Bilbao.

No acaba el mes d’Abril ací ni de lluny. En algun moment, encara per decidir, de les vacances de Pasqua, ens n’anirem la colla d’amics de Pedreguer (qui vulga venir, vaja) a fer una volta per diferents comarques del País Valencià. Aquest viatge ha sorgit, es podria dir, que del pique de molta gent amb el viatge a Herpt del passat estiu: “Pa que collons se n’aneu a Holanda, si no conegueu la vostra terra?”. Doncs bé, intentarem posar-li solució.

I… Del 19 al 23 d’Abril estaré a Estocolm amb dos amics de classe (Fernando i Adrià). Avui mateixa hem comprat el bitllets d’avió a molt bon preu en Ryanair. No conec res de Suècia, així que no us puc dir res de moment, ja us ho contaré a la tornada. Ens l’hem jugada un poc a l’hora de comprar els bitllets, perquè els hem comprat sense saber la nota d’una assignatura del primer quadrimestre que té l’examen extraordinari el dia 20 d’Abril (amb dos collons!).

I a tot això hi haurà que intercalar els pertinents concerts que es presenten (com el del 25 d’Abril), pel·lícules interessants (de moment ja m’he marcat al calendari la de Millenium 2 que la fan en valencià) i, espere, un llarg etcètera. Espere no oblidar-me’n de la Universitat…

Mon pare (que sé que llig el blog) diu que visc més bé que el príncep. I jo no ho negue, sempre hi ha hagut gent amb sort…