Avuí en dia, vivint en una democràcia, on se suposa que el poble, la gent, és qui governa, sembla mentida que passen coses com aquestes: “La Consellería de Educación (de la Generalitat Valenciana) aprueba la instalación de cámaras de vigilancia en el interior de los institutos valencianos“.

Però coses com aquestes i d’altres també més greus passen perquè nosaltres creiem que som els qui governem. Creiem que controlem les nostres vides, que els governants ens respecten i procuren pel nostre bé, que avancem cada dia cap a un món millor, cap a una utopia feta realitat, si no és que ja estem vivint en ella. Creiem això, i jo ho crec també molt vegades, perquè ens tenen enganyats. Ens diuen i ens donen allò que volem sentir. Hem passat de cagar baix de l’arbre del corral a cagar en un vàter de porcelana xinesa.

Per controlar a un poble, sols has de donar-li el justet per a que no muiguen de fam i el justet per a què et necessiten. És el que passa actualment amb els sous mitjans. La nova generació de joves, ja està sent coneguda com a la generació dels “mileuristes” perquè el sou mitjà ronda els 1000 euros. Amb aquests sous a penes poden pagar la hipoteca, el menjar, electricitat, el telèfon, l’aigua i el cotxe.

Aquells que controlen el cotarro ens donen el justet per poder passar, però també el justet per a poder explotar-nos, perquè necessitem eixos 1000 euros i sabem que si fem cabrejar al nostre cap, ens fotrà una patada i ens enviarà al carrer i no podrem pagar les nostres factures.

Penseu, que a pesar de tenir llibertat estem agafats dels “collons” com mai hem estat. Perquè els que manen, els que ens controlen han aplegat a la fòrmula justa. Els necessitem i ja tenim alguna cosa a perdre.

Pot ser abans, en altres temps, també necessitavem els rics, però coi! Quan ens explotavem, no teniem res a perdre i aleshores… corrien caps per terra… Ara ja no, han trobat la fòrmula justa, ja no ens xuclen ràpidament, ens xuclen a poc a poc per a que no ens adonem.

Però ara, tornant a l’assumpte de les càmeres de vigilància, no crec que siga just acusar als polítics de què ens col·loquen càmeres de vigilància als estudiants, com si fossim delinqüents. Ells ja tenen una excusa, de la que nosaltres mateixos, la societat, ens queixem: la violència a les aules. Ens hem d’acusar a nosaltres mateixos que em comportat que un espai destinat a adquirir cultura i coneixements es convertisca, en alguns casos, en un mini-Carabanchel on les pallisses, violacions, tràfic de drogues, extorsió… són “el pan de cada dia“.

Estic cansat de sentir a AMPAs (Associacions de Mares i Pares d’Alumnes) dir que els nostres professors no ens eduquen. Què dimonis educar!? La feina dels professors és (o hauria de ser) la de transmitir-nos coneixements, no la d’educarnos. Per això han d’estar els pares. O és que tenir un fill és sols el producte d’una nit de festa i alcohol? Tenir un fill ha de suposar també cuidar-lo i guiar-lo a ser una persona com cal fins que ell estiga preparat per afrontar la vida. Tenir un fill ha de ser educar-lo.

Per poder adquirir uns coneixements és necessari que primer, la persona sigui una persona educada i amb voluntat d’adquirir eixos coneixements. Així, si ocupem les hores a l’institut educant-nos, quan anem a aprendre coses? Als 25 anys? Als 30? No senyor, s’ha d’educar a casa per a aprendre a l’institut i així, als 18 o als 20 tenir uns coneixements acceptables sobre el què sigui per poder fer front a la vida desde la cultura i no desde la ignorància.

Però, per què els nostres pares no ens poden educar? Doncs molt fàcil, perquè han d’estar treballant per poder viure! No tenen temps per criar els seus fills perquè si ho fan no podran mantindre’ls, ni mantindre’s.

Així, el causant de tots aquests problemes és el sistema en el que vivim. I nosaltres, estúpids, creiem què és just. Perquè sí, la democràcia és el sistema més just que coneixo, però amics meus… No estem en una democràcia, estem en una estupidocràcia.

Nosaltres mateixos, em convertit el nostre somni utòpic en una distopia. Haguessim pogut construir un món millor. Vàrem estar a punt. A finals dels segles XIX i principis del XX hi hagué molts moviments per canviar el món cap a millor. Nosaltres mateixos, els espanyos, apenes fa 30 anys que vàrem sortir d’una dictadura per avançar cap a una democràcia (bé, una democràcia falsa, però democràcia al fi i al cap), però ens vam confiar. Ens hem confiat. Pensavem que l’únic que necessitavem per a que la democràcia funcionés era parir-la, com els fills. Però no, per a què una democràcia funcione és necessari que és crie, que s’eduque, com els fills i sobretot que es cregui en ella.

Però per contra, seguint els nostres sentiments més egoístes, anem d’una democràcia cap a una dictadura (o alguna cosa pareguda) on canvien les corbates, però no les mans que controlen tot. Això sí, amb la diferència de què serà una dictadura que nosaltres mateixos haurem demanats a crits i a fets. I l’haurem proclamada perquè tenim por, desconfiem. Ens fan por, fan que desconfiem. Les amenaces estan fora, als països musulmans i les amenaces estan dins, en els joves i els inmigrants.

George Orwell s’enganyà en la data, però no en els resultats. Estavem tocant la utopia i ara anem cap a una distopia…

Filed under: Política, Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts