Ja s’ha acabat el Nadal i amb ell les típiques visites que fem i recibim a tot l’arbre generaològic vivent de la nostra família, tant per part de mare com de pare.

I és que jo no dic res de les visites als iaios, ni als oncles. Però es necessari visitar al germà, del cosí, de l’oncle, de la sogra, de la parella de la teva germana? (Situació hipotètica, la meva germana té 11 anys i no té novio). Fa falta de debò?
I és que normalment, si parents més pròxims són difícils d’aguantar, aquests tan llunyans són insofribles i ens costa Déu i ajuda passar quinze o vint minuts en la seva casa, amb un somriure d’orella a orella-que es veu més forçat que el de Maria Abradelo en Babalà-, menjant polvorons casolans -normalment més socarrats que Xàtiva després de la visita de Felip V- i dient: “Molt bons, molt bons. Hauràs de donar-me la recepta!”.

Una altra situació hipòcrita és quan et creues amb algú que no et cau gens bé pel carrer, has d’anar a sopar amb ell, o has de sortir a algun lloc. Pot ser que no et caiga bé perquè ell és un fascista redomat, un masclista sense escrúpols, un cap-buit, etc. O bé, les situacions contràries -això depén dels vostres gustos-, un utòpic estúpid que va en contra del progrés, un maricó o un imbècil que es creu intel·ligent, etc. Sigui com sigui, tots tenim a algú que no podem oldre, però quan estem amb ells, hem de repetir el procés dels polvorons socarrats: somriure forçadament i dir-li: “Que bé que va la teva empresa! Es nota que ets molt bon assessor financer!”, en comptes de dir-li: “Eres un lladre cabró, fill de puta! Què t’has aprofitat de la gent requalificant sòl agrícola. Desgraciat!”.

I el súmum de la hipocresia és quan algú mor. Sí, pareix que mai mor cap cabró. Això porta a pensar dues coses: o no hi ha cap fill de puta pel món, cosa que xoca prou amb la visió que jo tinc del món -no sé com ho veieu vosaltre-; o bé, els cabrons més grans no moren mai i cada dia el món serà pitjor.
Podríem pensar amb la segona via com a solució, però no poden ser inmortals els cabrons, així que hem d’obrir una nova via de sortida a la nostra pregunta: la hipocresia.
Per què dimonis quan un mor, tothom, fins i tot aquells que no el podien veure en pintura, diu que era una excelentíssima persona, treballador i amant de la seva dona i la seva família? I de què collons viuen tota la sèrie de locals que van des de Benidorm fins a Gandia? De les subvencions estatals? Algun cabró ha d’haver!
Bé, després d’aquest xicotet desfogament recapacite i us dic que la hipocresia és necessària a la vida. Del contrari acabaríem totalment sols, que seria pitjor que haver d’aguantar la sogra, però no us passeu amb la hipocreisa. Useu-la amb moderació, i si veieu que aneu a reventar, feu com jo: obriu-vos un blog.

Filed under: Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts