Autoodi: Odi a un mateix, a la pròpia llengua o cultura.

Fa ja una temporada Ferran em va escriure un comentari que em va fer pensar sobre l’autoodi. Ell “m’acusava” (per dir-ho d’alguna forma) de que renunciava al valencià utilizans formes verbals del català. Bé, després d’un llarg temps publique un article dedicat a la meva actitud front als valencians.

Primer que res aclarir que quan escric alguna forma en català no ho faig amb cap intenció. El meu aprenentatge del català ha sigut bàsicament la lectura (l’única via possible per aprendre un idioma a nivell escrit). De xicotet rebia a casa tots els mesos una edició de l’Astèrix de mans del Cercle de Lectors i llibres de rondalles populars catalanes i valencianes. Evidentment al estar editats, aquests llibres, pel Cercle de Lectors, el dialecte que es trobava era el català oriental.
Ara, quan em pose a escriure, com que la meva ment s’ha acostumat a les formes orientals, inconscientment em surten molts “catalanismes”. Jo no m’ature (quan domines un idioma no t’atures) a pensar si el que estic escrivint portarà accent, dièresi o guionet. Simplement escrius la paraula que tens dins del teu cap, automàticament. Quin és el “problema” (per dir-li d’alguna forma)? Que jo m’he acostumat a l’escritura en català.
Per l’altra banda, però, és innegable l’influència de dotze anys d’escola. També use alguns mots típicament valencians. Per tant, al final tinc una mescla entre dialectes gegantina: per a les terminacions verbals moltes vegades use catalanismes, per a l’ús de sustantius use valencianismes. En cada situació una determinada variant geogràfica.
Altra situació completament diferent és el nivell oral. No és la primera vegada que em diuen que tinc un accent purament pedreguero. Em menge moltes “r” del final de paraula, pronuncie les vocals obertes, etc. Però això repetisc és a nivell oral, que per supost es basa en les influències del context social on m’he criat.

Per tant repetisc, tot té la base en el procés d’aprenentatge de la llengua. Jo em vaig enssenyar a llegir (i per tant a escriure) en català oriental pels llibres i en occidental per l’escola, ara mescle els dos a nivell escrit. M’he criat a Pedreguer en una família de gent que ha viscut sempre a Pedreguer, per tant parle com la gent d’ací. I tot açò no ho faig amb premeditació, ho faig inconscientment.
Però, és tot açò important? Vull dir, quina diferència hi ha entre que jo escriga o diga “jo llig” i “jo llegeixo”. És que no són un mateix idioma? Algú dubtaria que “film” i “movie” són paraules d’un mateix idioma? Aleshores quin és el prolema? Autoodi? No hi ha possibilitat d’autoodi en el pla llingüístic. Atenció perquè vull recalcar això de pla llingüístic.

Primer que res deixar clar que el terme odi té unes connotacions que no són del tot correctes i per tant, aquest mot no definiria correctament la meva postura. Però bé, anem allà.

Una cosa completament diferent és l’odi cap al folklore valencià forassenyat, irracional i patriòtic. Aquella tradició arcaica de les barraques, la paella, les falleres i el catolicisme. Però alerta, no existeix odi per la meva part a tota la tradició valenciana, no. Existeix odi (per dir-ho d’alguna forma) cap al ultra-valencianisme emés des dels prejudicis. Existeix l’odi cap a les tradicions exaltades i patriòtiques, on patriòtiques significa la seva superioritat pel simple fet de ser les nostres.
Realment és odi contra el blaverisme que s’amaga darrere d’aquestes tradicions i valors que pareixen sortir directament de “Cañas y Barro“. Tradicions i valors que usen el nom de valencià per comptar amb el suport de la ignorància camperola del País Valencià, no per defendre els interessos d’aquesta, sinó per defendre els interessos de la burgesia castellana.

Odie tant als camperols ignorants que se senten orgullosos de ser-ho, defensors de unes tradicions, repetisc, basades en valors cristians fregant l’ortodoxia, però sobretot el poc ús de raciocini; com als petits burgesos de capital (com València), no molt més desenvolupats intel·lectualment (o potser sí, però no en valors ètics) i que basen la seva existència en la seva posició social i l’acumulament del capital.

Em repetisc ja quasi per acabar, vull que quede ben clar. No és odi cap a ningú pel fet de parlar castellà o valencià, ser de camp o de ciutat. Com deia el gran cantant de Pedreguer “El Sifoner” (per cert, primer molt pancatalanista ell i després molt blavero): “l’enemic és comú”. En definitiva el meu odi és contra la irracionalitat.

Per tant, per donar una resposta final a la xicoteta crítica de Ferran: No és autoodi perquè no odie la meva persona (tal vegada tinc poca autoestima, però tan com per dir autoodi…), no odie la meva llengua perquè la meva és el català i el català és tot, tant occidental com oriental; i finalment no odie la meva cultura, perquè el valencianisme patriòtic no és la meva cultura.

Filed under: MyLife, Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts